Noa Seguí_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA
S’obre la porta i allà era ell, esperant impacient la meva arribada i amb suavitat m’apropa als seus braços on amb força m’abraça. De sobte, em veig al costat de la seva càlida pell. Corre a poc a poc i dolçament la seva mà des del meu genoll fins a arribar al coll, atansa els seus llavis humits als meus i es van rosant. El que era un tímid contacte ara és un cúmul de sentiments de desig, passió i excitació. Sento cada racó, cada detall, cada moviment del seu cos. Sento la seva calor, la seva i la meva respiració. Entrellaça els seus dits amb els meus, agafant-me fort de la mà i d’improvís tot deixa d’importar perquè estic amb ell.
Mes: febrer de 2020
Una nit de lluna plena
Hugo González_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA
Em vaig despertar a la nit a la meva habitació. Em va despertar un soroll molt agradable. Era el soroll de l’aigua que fluïa pel riu. Em vaig dirigir al bosc. Caminava i escoltava encara el soroll de l’aigua que m’atreia. A l’arribar al final del bosc, vaig veure un llac enorme amb aigua cristal·lina i en ella es veia reflectida la lluna plena. En el fons del llac vaig veure una llum, em vaig llençar al llac i vaig nedar. Vaig seguir la llum, fins al moment en el qual va desaparèixer i en aquell moment no sabia com sortir de l’aigua. Em vaig sentir en un estat de melangia i a poc a poc vaig tancar els ulls, mentre m’enfonsava…
L’estudi
Andoni Anaya Sànchez _3r C Col·legi Mare Janer
1.42: el Joan és al lavabo. L’Anna és al magatzem de l’estudi. El Lucas està recolzat al micròfon de la cambra de cant.
1.38: canten, toquen la guitarra, s’ho passen bé.
1.37: a França s’està produint una guerra. Hi ha molts míssils per l’aire. Un es desvia.
1.40: l’Anna es queda sense cafè. En Joan té ganes d’anar al lavabo. El Lucas es queda a la cambra de cant cantant.
1.41: tots senten que alguna cosa s’apropa.
1.43: estan tots morts.
Mentre molta gent està tranquil·la fent la seva vida normal, n’hi ha d’altra que provoca guerres sense necessitat, i això acaba afectant-nos a tots. Aprofita els dies al màxim, no saps què passarà demà.
Sense tu
Aran Rodríguez_3r C Col·legi Mare Janer
M’agradava saber que estaves al meu costat. Lluny, però eres aquí, amb mi. I un dia, de sobte, vas marxar. Així de fàcil. D’un dia a l’altre no hi eres. Era molt difícil estar sense tu. No vaig poder ni dir-te adeu. És molt dolorós recordar que una persona com tu se’n va anar tan ràpid. Per què vas marxar? No paro de pensar en la resposta, però no en trobo cap. Eres una persona agradable, sincera i bona. No t’ho mereixies. Desitjo tornar-te a veure algun dia. Abraçar-te, com sempre. A vegades penso en la meva infància, en tots els moments al teu costat, moments que no valorava fins que te’n vas anar. T’estimo i t’estimaré, avi.
Adeu a un bon amic
Pirmin Estruga_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA
Surf era el nom del meu gos. Va morir la setmana passada i ara em sento sol, trist, sense ganes de res. He perdut el meu millor amic; qui m’ha estat ajudant i consolant durant tot aquest temps. La vida és massa injusta. “Tumor a la panxa.” Tan sols tenia set anys i recordo aquell moment a la sala agafant-li la pota i dient-li que estigués tranquil, que només era una injecció, encara que dins meu sabia que no era així. Aquell era l’últim moment que ens veuríem però tot i això dissimulava perquè estigués tranquil. Segons després se li van tancar els ulls per darrera vegada, li vaig dir adeu i vaig deixar de notar el seu pols de la pota.
La separació
Biel De Sans_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO
Estava al càmping amb el meu millor amic quan arriba la meva mare, neguitosa. Ja sabia que la notícia no podia ser bona: “El teu pare i jo ens separem.” En aquell moment em vaig quedar en xoc. El primer que vaig fer va ser posar-me a plorar. Jo tenia set anys. Era incapaç d’entendre allò que em deia la mare i encara més de gestionar-ho. Era molt dur escoltar les discussions dels meus pares. Va ser molt difícil. El primer mes va ser el pitjor. Et canvia la vida radicalment. Detalls als quals fins ara no donaves cap importància són els que trobes a faltar. Passat un temps, però, em vaig adonar que és el millor que em podia haver passat.
La pàgina en blanc
Clara Cardús_3ème D Lycée Comte de Foix
Ho havia de lliurar a finals de setmana. De costum, no tenia problemes d’inspiració, només em calia agafar el full, i el bolígraf lliscava gairebé sol per sobre del paper. Però aquella vegada, era diferent. Passaven les hores i s’atansava el dia i, la pàgina seguia immaculada. Pensava de nit i de dia però cap idea semblava interessant. Només quedaven dotze hores per lliurar el relat. Quan esgotada vaig posar-me a dormir, mil idees m’impedien agafar el son. Em vaig aixecar i vaig començar a escriure. Una, dues, i fins a cinc pàgines. Era quan escrivia l’última paraula de la sisena que vaig recordar que només podien ser 640 caràcters.
Mai més sol…
Carolina Barreira_3r D Lycée Comte de Foix
En una escola del país, un noi que segurament t’has creuat algun cop al carrer, sempre estava sol i avorrit. Seguia la seva rutina quotidiana, cada vegada que anava a l’institut estava marginat perquè era exageradament tímid. Tanmateix era molt llest i li agradaven les matemàtiques però era dolentíssim en tots els esports. Un dia, però, va arribar un nou alumne que va seure amb ell i se li va presentar. Es deia Juan i ell li va dir que es deia Max. El Max li va explicar per què s’aïllava sempre i que una malaltia incurable li deixava molt poc temps de vida, cinc mesos, més o menys. El Juan li va assegurar que mai més es trobaria sol.
El camí de cadascú
Roman Ibáñez Lopez_4 t COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA
No recordo res, la meva visió és borrosa, a penes puc veure la gran llum del estels que estan pel voltant. Intento caminar, però costa molt, trobo que tot el fons del cel no té forma i que sempre va canviant el fons. Porto un temps i no he pogut trobar una sortida, fins que una força, una sensació em diu que hauria d’anar a algun lloc. Vaig trobar la veritat en forma d’ésser. No va dir res, només va assenyalar una direcció. Altre cop em va tornar a venir la força, vaig anar-hi. M’anava desfent a poc a poc, com si estigués fet de sorra, estava veient com les meves mans, cames, al final tot el cos marxava i al final, formava part d’algú.
Nit per oblidar
Erika Frederico Freitas_4 t COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA
Aquella nit hi va anar l’Enric, el més popular. Jo anava darrere seu. Ell es fixava en mi, però un altre també. Em va sorprendre que l’Enric vingués a parlar amb mi. De vegades parlàvem i m’havia dit que era una noia interessant, però aquella nit em va dir que em volia conèixer i jo clarament li vaig dir que sí. Però en aquell moment va venir l’altre noi i em va fer un petó als llavis. Li vaig donar una bufetada i l’Enric, enfadat, es va apropar i em va deixar molt clar que no li tornés a parlar mai més. Em vaig sentir fatal i vaig intentar parlar amb ell, però ell no va voler saber res més de mi. Aquesta va ser una nit per oblidar.
Entra
Alèxia Esquivel Bertran_3r E EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP
Arribo al portal del seu edifici, inspiro, però ho faig amb dificultat, amb aquest mal de pit que m’angoixa. Pujo les escales, i en veure la porta del pis oberta, entro sense permís. Allà me la trobo. Asseguda a la cuina, cabells recollits, somriure amagat. Em veu i m’assec al seu costat. -Vols alguna cosa? -No gràcies.
-T’he trobat a faltar.
-Vols dir? -Sí, he estat esperant aquest moment des de fa temps, cada instant, cada moment, i ara ets aquí, per fi podem ser feliços.
-He tornat. -Ja, per això… -l’interromp.
-He tornat… per dir-te adeu.
-Però… si t’he estat esperant. La meva porta sempre ha estat oberta per a tu…
La novetat
Anna Puigvert Ripoll_3r E EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP
Ja havia arribat el gran dia, en aquells instants, en un moment totes les meves emocions canviarien i vindrien un milió de preguntes per a les quals no tenia resposta. Era el centre d’atenció, totes les mirades rares, totes dirigides cap a mi. Em feien moltes preguntes i jo em sentia com en espècie en extinció.
Allò era equiparable a l’infern i només feia que començar. De cop, vaig notar una mà a l’espatlla. -Tu ets la nova, oi?
Aquella pregunta se’m va clavar com una ganivetada. En aquell moment venien totes les preguntes de cop. I com és que has canviat d’escola? T’agrada aquesta escola? Et sents bé aquí? Quina escola t’agrada més?
Ja havia perdut l’esperança
Eva Carrasco Fek_4t C Col·legi Mare Janer
L’últim que vaig sentir va ser el dolor lliscant pel meu braç i el rebuig al color que omplia l’habitació. Al principi pensava que algú em podia ajudar, que ho acabaria solucionant, però vaig perdre aviat l’esperança. Ho havia intentat tot, però aquell noi no em deixava en pau i a casa meva no se n’adonaven. Els meus amics ho veien des de fora i cap d’ells va atrevir-se a obrir la boca; pensaven que no arribaria tan lluny, que no n’hi havia per a tant. L’últim que vaig poder sentir va ser el fort dolor que perforava les meves venes, com baixava ràpidament la sang pel meu braç i com l’intens color vermell foc inundava tota l’habitació.
Mirall de tardor
Esther Llobet Ambor_4t C Col·legi Mare Janer
“La teva mirada em deixa glaçada com la gisca de novembre quan es desperta el sol. Aquests ulls color ametlla daurada em deixen sense aire i em fan perdre la noció del temps. Els teus cabells són la tardor, d’una olor tan intensa i agradable com la pluja. El somriure és tan càlid com als cims els darrers rajos de sol. M’embadaleix com et mossegues el llavi i com jugues amb el collaret quan estàs nerviosa, veure’t em posa els pèls de punta, com en aquella abraçada en dies freds. Amb el teu tacte em cauen les pors i van desapareixent, com ho fan les fulles seques quan s’apropa l’hivern”. Així et veig quan em miro al mirall, perquè m’estimo.
Bullying
Miguel Angel RODRIGUES_3ème A EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA
Un nen que està sol i sense amics. Així soc jo, un nen de 14 anys que sempre parla sol i a qui peguen si no compleix els ordres dels altres. No sé qui soc. Només sé que sempre estic sol i que no tinc amics. Arriba el moment de protegir-me però no sé com. No puc acceptar aquesta situació ni un minut més. De cop i volta, se m’acut que en puc parlar al psicòleg de la meva escola i exposar-li el meu problema. I efectivament en parlo i troba la solució:
-Has de trobar amics a l’escola perquè us pugueu protegir!
Des d’aquest moment no he tornat a estar sol, i animo tots els que pateixin aquest problema a parlar-ne. Tot té solució!
Benvinguda!
Nahid Saaji_3ème A LYCÉE COMTE DE FOIX
Estic envoltada d’aigua en un petit espai. Es càlid, no em paro de moure. On soc? Com puc sortir? Què hi pot haver allà fora? De fet no vull sortir, soc massa petita i inofensiva, em puc quedar aquí eternament, estic protegida. De sobte una pressió fa que comenci a baixar per un túnel. He tret el cap, un aire fred s’apodera de mi. Començo a plorar. Què em passa? On soc? Algú em coneix? De sobte sento la protecció de la meva mare i l’emoció dels seus ulls. Quina il·lusió!!! Acabo de néixer. El meu pare m’acaricia suaument la galta. Tot és alegria al meu voltant. Benvinguda! Benvinguda, filleta!
La mentida
Àlex Farré_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO
Tot estava molt borrós. Estava estirat a una llitera que es movia ràpidament. La meva oïda feia l’esforç d’escoltar, però només apreciava un llarg pitet que esclatava i ressonava dins el meu cap. Intentava moure’m. Era inútil. Únicament podia controlar els ulls que miraven d’un costat a l’altre. Algunes cares em sonaven, però per molt que ho intentés, no s’enfocaven. De sobte, vaig recuperar l’oïda. Entre els sorolls de pànic i descontrol, la meva mare em cridava plorosa: “Tranquil, et recuperaràs!” S’allunyava molt a poc a poc. En aquell moment, vaig saber que va ser la primera i última vegada que em mentiria en tota la meva vida.
El tret
Clara Davasse_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA D’ordino
És divendres, per fi! De sobte veig llums intermitents, gent cridant desesperada, tirs i sirenes. De cop i volta, tot es torna silenciós. Un silenci callat, però que em parla. El meu cap fa mil voltes, m’estic enfonsant per dins. Començo a assimilar la situació, és com veure la meva vida passant davant meu. Em surten llàgrimes que em cremen. Sento un tret, un tret que em fa tornar a la realitat. Observo al meu voltant, la meitat tirats a terra i l’altra meitat cridant i fugint esparverats. Em quedo immòbil, no sé què fer. Un a un, veig els meus companys caure a terra. Tot d’una, sento un altre tret que em sacseja i em fa reaccionar.
La seva àvia
Roc Múgica Campbell_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL
Feia temps que l’estava esperant, mitja hora, una hora o potser dues. No sabia quant de temps feia que l’esperava. El fet és que al final va arribar. Em va saludar, el vaig saludar, es va disculpar, el vaig perdonar, el vaig convidar a seure i a prendre alguna cosa. Ell va acceptar. Vam demanar un parell de refrescs. Feia temps que el notava un pèl inquiet i li vaig preguntar què li passava. Ell, però, no va accedir a dir-m’ho i se li notava una certa inquietud a la veu. Jo, tot i així, vaig insistir-hi fins que al final va accedir a explicar-ho. Quan m’ho va explicar, vaig entendre el perquè d’aquella eterna espera.
The missing world
ITZIAR ORELLANA PÉREZ_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL
Tot acaba. Si seguim així no quedarà res. La font d’aigua ens ho dona tot. La vida. Estem envoltats de vida. La humanitat no se n’adona, però això no durarà per sempre. Nosaltres en culpem el canvi climàtic, però ara mateix, l’estem provocant. Els mars s’ofeguen, però no és precisament d’aigua; s’ofeguen pel plàstic, pels nostres residus. De què serveix tanta tecnologia si no la utilitzem correctament? Tanca els ulls. Imagina un món millor. Sense plàstics. Sense fàbriques. On tot és verd i blau. Quins dos colors més bonics! Els colors de la vida.