Dia: 11 de febrer de 2020

Laia Casanovas_4t B Col·legi Mare Janer
És de nit, tot és fosc, no hi ha fanals per il·luminar el camí. No n’hi ha, al bosc, ni dalt de la muntanya. Encara no hem arribat al cim. Veiem una línia vermella sobre una pedra i la seguim. Arribem a un punt on hi ha dos bancs, envoltats d’arbres. Seiem i observem, no hi ha cap senyal vermell. Què fem?
No ho sabem. Mirem amb més atenció. Un so, sentim un so, molt estrany; se senten veus, pedres, trets, crits, cops de vent. Tot s’atura, caic a terra, no sento res. Res. No veig la meva germana, tot és blanc. Penso, i me n’adono. És hora de deixar-ho tot de banda i seguir el meu camí. El camí del meu final.

Biel Castellon_4t B Col·legi Mare Janer
Era un dia d’estiu, el meu germà i jo jugàvem a pilota mentre els pares feien el dinar. Tot just arribaren uns senyors de negre, els pares es posaren a parlar amb ells, semblava que discutien. Poc després el meu germà m’avisà que els pares no hi eren. Després d’esperar-los dues hores, vàrem trucar a la policia. Ens preguntaren els noms i la direcció de la casa. La sorpresa fou quan ens digueren que la direcció no coincidia amb cap casa de la ciutat. Els pares havien desaparegut. La gent a qui coneixia de tota la vida em mirava amb cara estranya. Res tenia sentit. Semblava com si no hagués existit mai, o m’haguessin… oblidat.