Dia: 26 de febrer de 2020

Clara Cardús_3ème D Lycée Comte de Foix
Ho havia de lliurar a finals de setmana. De costum, no tenia problemes d’inspiració, només em calia agafar el full, i el bolígraf lliscava gairebé sol per sobre del paper. Però aquella vegada, era diferent. Passaven les hores i s’atansava el dia i, la pàgina seguia immaculada. Pensava de nit i de dia però cap idea semblava interessant. Només quedaven dotze hores per lliurar el relat. Quan esgotada vaig posar-me a dormir, mil idees m’impedien agafar el son. Em vaig aixecar i vaig començar a escriure. Una, dues, i fins a cinc pàgines. Era quan escrivia l’última paraula de la sisena que vaig recordar que només podien ser 640 caràcters.

Carolina Barreira_3r D Lycée Comte de Foix
En una escola del país, un noi que segurament t’has creuat algun cop al carrer, sempre estava sol i avorrit. Seguia la seva rutina quotidiana, cada vegada que anava a l’institut estava marginat perquè era exageradament tímid. Tanmateix era molt llest i li agradaven les matemàtiques però era dolentíssim en tots els esports. Un dia, però, va arribar un nou alumne que va seure amb ell i se li va presentar. Es deia Juan i ell li va dir que es deia Max. El Max li va explicar per què s’aïllava sempre i que una malaltia incurable li deixava molt poc temps de vida, cinc mesos, més o menys. El Juan li va assegurar que mai més es trobaria sol.