Dia: 20 de març de 2020

CARLA GUILLAUMET_3ème B Lycée Comte de Foix
Fa deu anys algú em va llençar al mar. En aquell moment estava trista, fins que vaig veure que no n’hi havia per a tant. Des de llavors que no paro de viatjar per tot el món. He vist molts països com Itàlia, Turquia, Espanya, França, Japó… Tots són molt bonics. Sempre viatjo per mar i sempre és molt emocionant; però a vegades perillós, perquè els animals em volen menjar, malgrat que soc tòxica per a ells. Només porto deu anys viatjant i sé que encara me’n queden cent trenta més. El pitjor de tot és veure que a cada lloc que visito, cada vegada trobo més ampolles al mar. Més grans o més petites, però totes de plàstic, com jo.

Ingrid RODRIGUES_3ème B Lycée Comte de Foix
Obro els ulls. No sé on soc. No em puc moure. Sento molta pressió. Tot és fosc. Sento fredor. Noto com els dits dels peus es van congelant. Tinc molt pànic, terror… No sé com expressar-ho. No vull morir! Sé que si m’adormo, no em tornaré a despertar. Com a mínim voldria acomiadar-me dels meus pares, del meu germà, dels meus amics; però sé que és gairebé impossible sobreviure a una allau. Ara aprecio tot el que tenia abans: poder córrer, poder riure, poder abraçar… Segur que moriré. Un moment! Sento el xiulet de l’Arva i com alguna cosa em punxa el braç. Recordo el que em deia la meva àvia: “Res no és impossible.’’