Dia: 12 de juny de 2020

Joan Farràs Gramunt_3r B Col·legi Mare Janer
Tenia por, estava sol, en aquell espai tancat i fosc. No sabia què pensar. Li hauria agradat corregir el que havia fet, però la temptació, l’enveja, la ràbia el van obligar, en aquell moment, a decidir quelcom que no li hagués agradat induir. Després de dur a terme el que havia instigat no s’atrevia a dirigir-li la paraula a ningú. Es trobava indecís amb aquella angoixa que no el deixava viure tranquil, sent conscient que mai més sortiria d’aquell espai enreixat. I vivint amb la tristesa d’acceptar que no podria veure créixer els seus fills per aquell error. Confiava en el seu advocat. Tot plegat seria llarg però esperançador alhora.

Anna Martín Garí_3r B Col·legi Mare Janer
N’estava tip. Tothom m’ignorava, però el Harry sempre l’aclamaven com si fos molt important. “Tots ho érem! I el verb té més pes en l’oració!”, deia jo. Però ningú opinava el mateix. Així que vaig voler demostrar que jo tenia raó. Llavors la Sara va voler explicar l’acudit: “Van tres i amb el Harry Sonford.” Va ser aleshores que ens van avisar a les paraules elegides per reunir-nos al tobogan. A l’arribar-hi, vaig empènyer-los i van caure. “Tres amb Harry van Sonford i”, va exclamar la Sara. Ningú la va entendre. Ella tampoc. Però jo era feliç. Jo, un article masculí singular, havia sembrat una petita llavor de rebel·lia contra l’ordre.