Mes: novembre de 2020

Katie Earl_4t B Col·legi Mare Janer

Com es pot saber quina és la millor decisió per a la teva felicitat? Tens dues persones a qui t’estimes molt, que són molt més que amics. Una d’aquestes persones, diguem-li Juny, porta molt temps parlant-te i li tens una confiança increïble, no t’ha fallat mai. Últimament veus que ja no li importes tant com abans, i només seguiu parlant perquè ja és tradició. Després tens a l’altra persona, diguem-li Agost, cada dia parleu, et diu coses boniques, es preocupa per tu… però ha fet una cosa imperdonable. Tinc tres opcions; seguir intentant-ho amb el Juny, donar-li un altra oportunitat a l’Agost o començar des de zero. No sé què fer.

Pablo San Juan Casado_4t B Col·legi Mare Janer

Quan comences a sentir els senyals corresponents de la poca importància que tens per a una persona que has estimat, saps que has d’iniciar el protocol adient. Tot el que t’ocorri i li expliquis serà escoltat i immediatament oblidat, seguit per comentaris fora de lloc que farà sense motiu. Després ve la prova de foc: has de demanar-li per parlar en un lloc convenient. S’ha de ser concís. Hi ha dos possibles finals. En el primer, s’acabarà solucionant tot i la vostra amistat continuarà fluint. En el segon, i sense cap motiu explicable, és aquell en el que sempre acabo, la relació es va refredant, com si d’un hivern etern es tractés.

Abril Rosell Cusnir_3r B EA Segona ensenyança d’Ordino

A la nit penso i no puc. Aquelles hores, minuts, segons que et trobes sol i comences a pensar i saps que pensar-hi et farà mal però, tot i així, no pots parar de pensar. Aguantes aquella llàgrima que saps que alliberarà tot el que tens dins: LA FRUSTRACIÓ. Necessito saber per què tot el que era ja no és, tot el que em feies sentir ja no ho sento. Per què? D’un dia per l’altre ja no tenia la teva espatlla per recolzar-me, la teva mà per agafar-la, la teva veu per sentir-la, el teu somriure … Tot això per què? M’has fet mal, i ara tinc por, tinc por de perdre algú, de sentir. Ràbia en recordar… Simplement demano un perquè.

Haloua Rodriguez_3r B EA Segona Ensenyança d’Ordino

Els records s’esvaeixen a poc a poc. Cada dia, cada hora, la seva veu m’és més desconeguda. La seva olor, la seva veu, el seu somriure, ja no hi són. Només conservo fotografies velles plenes de pols, extraviades en una caixa, desaparegudes entre llàgrimes i plors. Només aconsegueixo intuir la importància que devia tenir en la meva vida passada… Però res més. La seva cara, cos i rialla ja no les reconec. M’agradaria haver pogut dir-li adéu a ella, a la seva companyia i alegria. Poder-la deixar anar sense recances ni records sota la pell. Poder oblidar i avançar i no haver-me quedat amb un record incomplet i borrós. M’hauria agradat.

Saray Vázquez_3r B EA 2a Ensenyança Santa Coloma

Estic a classe, sento rumors. Algú diu: -Ja he acabat! I jo miro el meu paper, en blanc. Hem d’escriure un relat, i no tinc idees. Només sento la professora parlant, el tic-tac del rellotge, la meva amiga explicant-me el cap de setmana, però la meva ment no es concentra. Ment en blanc! Penso en els meus jocs favorits, en els esports que més m’agraden, en el meu cap de setmana, en la classe i en general en els meus passatemps. De cop, sona el timbre de l’escola que indica el final de la classe. Torno a mirar el meu paper: en blanc. La professora em demana el relat, i jo no sé què fer. El temps s’ha acabat. Me’n vaig corrents. A casa.

Kate Trusova_3r B EA 2a Santa Coloma

Arribo a l’institut a les 7.50 i espero que arribin els amics. Estàvem allà parlant, quan de cop m’arriba un missatge, ma mare dient que ma germana havia tingut un accident de trànsit i que l’havien portat a l’hospital. Estava lluny de l’hospital, vaig agafar el bus i en vint minuts era allà, esperant amb ma mare fins que arribessin els metges per dir-nos si era greu, si sobreviuria o no. Després de quatre hores va venir un metge i va començar a explicar-nos totes les lesions que tenia i les cures que hauria de seguir. De cop, quan ens estava explicant el que passava es va sentir un soroll molt fort que venia de l’habitació…

Kilian Elsen Munuera_3r A Col·legi Mare Janer

Fa molts anys que vam haver de fugir de la Terra. No podíem respirar sense una màscara d’oxigen, la contaminació era tan alta que es confonia el dia amb la nit; no es veia ni el sol ni la lluna. Els governs van decretar l’estat d’emergència i es van veure obligats a passar a l’acció: van reunir-se tots els països, grans i petits, per construir un transbordador espacial amb capacitat per a vuit mil milions de persones. Els naixements havien augmentat considerablement. En aquest nou planeta podem veure el sol, les seves vuit llunes i, sobretot, podem respirar. Sembla de pel·lícula, oi? Doncs podria passar. Canviem la història.

Xenai Ambor Sancho_3r A Col·legi Mare Janer

Aquell nen de sisè sabia del que era capaç, i ningú no pensava que fos tan astut com per elegir aquella opció, però, sense pensar-s’ho, va treure la seva millor carta, i va dir “tres-cents vint de força, vençut!”, tots van quedar al·lucinats, i el contrincant li digué: “no!”, tot pensant la jugada, “si poso el meu drac dins del grup, et guanyo”. Tot decebut el noi se’n va anar cap a casa. Va decidir no tornar a jugar a les cartes i deixà la victòria per al seu contrincant. Ja no sabia si tornaria a jugar a cartes, però si hi tornava un altre cop no el deixaria guanyar tan fàcilment, utilitzaria el seu drac de cinc-cents punts de força. uKenai Ambor Sancho_3r A
col·legi mare janer
Aquell nen de sisè sabia del que era capaç, i ningú no pensava que fos tan astut com per elegir aquella opció, però, sense pensar-s’ho, va treure la seva millor carta, i va dir “tres-cents vint de força, vençut!”, tots van quedar al·lucinats, i el contrincant li digué: “no!”, tot pensant la jugada, “si poso el meu drac dins del grup, et guanyo”. Tot decebut el noi se’n va anar cap a casa. Va decidir no tornar a jugar a les cartes i deixà la victòria per al seu contrincant. Ja no sabia si tornaria a jugar a cartes, però si hi tornava un altre cop no el deixaria guanyar tan fàcilment, utilitzaria el seu drac de cinc-cents punts de força. uKenai Ambor Sancho_3r A
col·legi mare janer
Aquell nen de sisè sabia del que era capaç, i ningú no pensava que fos tan astut com per elegir aquella opció, però, sense pensar-s’ho, va treure la seva millor carta, i va dir “tres-cents vint de força, vençut!”, tots van quedar al·lucinats, i el contrincant li digué: “no!”, tot pensant la jugada, “si poso el meu drac dins del grup, et guanyo”. Tot decebut el noi se’n va anar cap a casa. Va decidir no tornar a jugar a les cartes i deixà la victòria per al seu contrincant. Ja no sabia si tornaria a jugar a cartes, però si hi tornava un altre cop no el deixaria guanyar tan fàcilment, utilitzaria el seu drac de cinc-cents punts de força.

Aroa Fernández Casals_3r B EA 2a Ensenyança d’Encamp

Hi havia una vegada una família de tigres blancs. Un dia la mare es va llevar molt marejada i amb molt mal de panxa. Tots estaven molt preocupats, ja que a la mare li costava molt moure’s. Un dia estava molt tranquil·la però encara amb més mal i de cop i volta va tindre la sensació com si s’hagués pixat, però resultava que havia trencat aigües. Van sortir quatre cries d’aquella enorme panxa i una havia sortit vermella. Tots es van estranyar i fins i tot algun va rebutjar el petit tigre. Temps després, la mare va començar a netejar les seves cries i aquell color vermellós se’n va anar. No havia netejat la cria i estava plena de sang.

Max González Beltran_3r B EA 2A ENSENYANÇA D’ENCAMP

29 de febrer de 2000. Un senyor anava atabalat pel carrer i, de sobte, un nen d’uns vuit anys li preguntà on era l’hospital Nostra Senyora de Meritxell. Ell li donà les indicacions al nen, però el nen petit va voler que l’acompanyés. L’home es va apiadar del nen i el va acompanyar. Ja portaven un temps caminant quan van parar per explicar-li al nen que ja faltava poc per arribar. De cop i volta el nen va treure un martell i li donà dos cops als genolls. L’home estava a punt de desmaiar-se, però abans li va poder preguntar una cosa: ’’Per què volies anar a l’hospital?’’ I el nen contestà: “Perquè et puguin arreglar les cames, ruc!”.