Mes: gener de 2021

Miquel Heredia_3ème C Lycée Comte de Foix

Anàvem dinou a vint. Malauradament, anava perdent, no em podia relaxar. El contrincant era alemany, de la federació de bàdminton. El partit finalitzaria als vint-i-un punts marcats per un dels dos jugadors. Era el partit més important de la meva vida, la final europea, una final que em regalaria una beca per accedir a una universitat. I, de sobte, el jugador alemany va enviar el volant fora del terreny, el que em feia empatar al marcador: vint a vint. Punt de partit. Les mans em tremolaven. En Hans va fer un cop terrible que no vaig parar. Em vaig tirar a terra pensant que ja havia perdut. Però no! Jo era el nou campió de bàdminton.

Juliette Bersoullée_3ème C Lycée Comte de Foix

Enguany no vam marxar tots tres de vacances sinó que vam ser quatre: el meu pare, el meu germà, el millor amic del meu germà i jo. Cada dia, el meu germà tenia mandra. Mandra de fer coses, mandra de caminar, mandra de treballar, mandra de dormir, mandra de tot! La seva paraula preferida era MANDRA. Mai no podíem fer res sense que el meu germà digués: –oi! quina mandra. Sempre fem bicicleta i acampem en algun lloc. Aquest any vam anar a Bretagne. Pedalàvem molts pocs quilòmetres perquè el meu germà és adolescent i tenia mandra. Aquest any doncs vam ser quatre: el meu pare, el meu germà, jo i el millor amic del meu germà: la mandra!

Maria Fernandez_3r B Col·legi Mare Janer

Tot va bé. Fins que arriba ell. Qui sap qui és i si em fa bé. Al principi sí, al final ja no. Comencen els riures. Després s’acaben. D’un moment a l’altre tot canvia. No sé què passa. El cap em dona voltes. M’estresso. No puc més. Necessito marxar. M’aixeco i me’n vaig. Em desoriento. No sé què fer. Em tanco dins. M’enfado amb mi. Començo a donar cops. M’entristeixo. Començo a plorar. Després d’uns minuts em calmo. Poso música. Vaig a fumar. Tornen els pensaments. Ploro de nou. Què em passa? Necessito tranquil·litat. M’adormo. Al dia següent em desperto. Em dutxo. Res a passat. Més tard… Tornem a començar.

Mireia Bosch_3r B COL·LEGI MARE JANER

Te’n recordes quan estàvem a 5è i volíem passar a 6è per ser els més grans de primària? Te’n recordes que a 6è ja teníem ganes de passar a secundària per saber com era l’etapa de l’adolescència? Te’n recordes que a 1r de secundària ens començàvem adonar que el temps volava? Com ens sentíem ja grans i alhora petits! Te’n recordes que a 2n teníem por i curiositat per passar a 3r? 2n cicle ja! I a 3r, que ja teníem ganes de graduar-nos a 4t? Te’n recordes dels nervis que teníem que el dia de la nostra graduació? I ara t’adones que els nostres camins ja s’han separat? El temps ha passat massa ràpid i ja només ens queden els records.

Nico Pérez_3r A EA 2A ENSENYANÇA SANTA COLOMA

Sempre havia pensat que estaria sol, com aquells altres nens que m’envoltaven. Aquell dia començava un nou viatge. Després d’esmorzar, vaig agafar les meves coses i vaig sortir d’aquella casa. Uns minuts més tard estava en un avió en direcció a Espanya. A mig vol, l’avió va patir turbulències. Alguns passatgers van cridar i jo em vaig posar molt nerviós. No sabia a qui mirar, no coneixia la gent que m’acompanyava i vaig reaccionar tancant els ulls i posant-me a plorar. De sobte, vaig sentir com les mans dels meus pares adoptius estrenyien les meves, fent-me sentir acompanyat i segur. Des de llavors, mai més m’he tornat a sentir sol.

Sergi Atalaya_3r A EA 2A ENSENYANÇA SANTA COLOMA

Estava dormint. De sobte, vaig sentir un soroll semblant a un lladruc. Era el meu telèfon, una trucada. Amb els ulls mig tancats i atordit per l’ensurt, vaig respondre a la trucada. El tacte fred del telèfon contrastava amb la calor recent que sentia d’estar tapat amb l’edredó. Era un cas important i hi havia d’anar urgentment. Encara una mica endormiscat, vaig deixar el telèfon, vaig vestir-me i vaig dirigir-me a la sortida tan ràpid com vaig poder. La feina em reclamava. La idea no m’agradava gens, l’olor que emanen els cossos en descomposició estremeix la persona més valenta. Havia d’investigar un cas d’assassinat.

Jordi Gómez de Veciana_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

Una vegada en una nevera molt llunyana hi vivia un grup de taronges i de tomàquets que no se suportaven. Els tomàquets volien formar part del grup de les fruites, però la líder de les fruites, la taronja, pensava que no eren fruites sinó hortalisses, i es burlaven dels tomàquets fent-los la vida impossible. Però els tomàquets estaven preparant una venjança. Una nit, mentre les fruites dormien, van agafar la taronja i la van portar amb el seu amic l’espremedor… L’endemà, les fruites van quedar horroritzades en veure un vas ple de suc de taronja! Al costat, una nota: Esperem que us agradi l’esmorzar, atentament, les “hortalisses”.

Biel Sobany Bosch_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

Per a alguns l’art és una escultura, un quadre, un llibre… Per a mi?
Cos esculpit pels millors artesans de la història, personalitat positiva i generosa, ment equilibrada i resolutiva. Evident, oi? Efectivament, parlo del bàsquet. Un esport, una disciplina, una forma d’entendre la vida.
Hi penso, el contemplo, l’experimento i en gaudeixo; en definitiva… un art.

Ada Domene Moraleda_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

Una tarda de final de febrer em va canviar la vida. Em van informar que un virus mortal havia arribat al meu país. Per prevenció no podíem sortir de casa durant dues setmanes. Què faria jo tancada a casa tant temps? Finalment les dues setmanes es van convertir en dos mesos. Una barreja de sentiments es van anar creant: por, ràbia, tristesa… Vaig aprendre a valorar el que realment importava. Mesos abans era lliure. Just en aquell moment em vaig adonar que era feliç. I jo sense saber-ho!

Iker Arroyo Martins_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

El dia que ens van dir que estàvem confinats va ser fantàstic. Al principi vaig sentir molta alegria i felicitat, em sentia especial ja que estava vivint una situació extraordinària. Malgrat passar-m’ho tan bé, a mig matí ja tenia un munt de correus de professors explotant-me l’iPad. En aquell moment vaig sentir veritable terror. Aquella alegria va anar desapareixent a poc a poc cada vegada que llegia un correu dels professors i es va esfumar quan vaig llegir que tenia classes virtuals el dia següent. En aquell moment em va vindre al cap gaudir de les últimes hores de llibertat que em quedaven.

Soraya Caçador_3ème F Lycée Comte de Foix

Aquest any a les vacances d’estiu toca visitar Amèrica del nord, un somni fet realitat. Visitarem Santa Mònica, vaig veure fotos sobre la platja i és molt bonic. Washington també el visitarem i acabarem per les illes de Hawaii, més concretament Honolulu.
Per fi viatjaré al lloc dels meus somnis, jo mai he sortit d’Europa. És la primera vegada que viatjo a un altre continent, la veritat és que estic molt contenta i emocionada per aquesta nova experiència. Ara ja som al mes de setembre i ja soc a casa i encara em pregunto si va ser un somni o la vida real. Mai no oblidaré aquest viatge magnífic. Les millors vacances.

Samanta Amorim_3ème F Lycée Comte de Foix

Qui se sent perdut, en un món immens tenint limitacions, per això no val la pena lluitar pels nostres somnis incansables, pels quals ens preparen des de petits. Sense un mínim d’esforç no ho podràs aconseguir, és inútil.
No vull viure en una societat en la qual estic perduda, i no saber on anar, seguir el camí de la vida sense saber què em depararà el destí, sense saber si algun dia aconseguiré els meus objectius.
De veritat és així la vida? Ens parlen del futur i no ens deixen viure el present i no sé tu, però jo no vull que s’acabi el moment on estic descobrint qui soc, no sé vosaltres però jo no vull acabar perduda d’aquesta manera.

Jairo Ramos Bonilla_3r A Col·legi Maria Moliner

El Bobby era molt bo, estava content: bordava i corria pel pati, vam anar a la platja a jugar i banyar-nos. Després li vaig donar el menjar i no vaig pensar que aquell seria el seu últim àpat, perquè més tard a les tres de la matinada, aproximadament, em vaig despertar, perquè bordava i quan li anava a donar aigua, vaig presenciar la imatge més traumàtica de la meva vida: com un amic del meu tiet apuntava amb una pistola a la meva mascota i l’assassinava.
Des d’aquell dia el trobo a faltar, però a la meva mare no li agrada la idea de tenir un gosset perquè no suporta pèls a casa, el soroll que fan i que s’han de treure.

Ivan da Silva Carvalho_3r A Col·legi Maria Moliner

L’Alèxia es va adormir al sofà. El Pare Noel feia molts anys que no li portava cap regal. Però el que no sabia era que el Pare Noel vindria aquella nit. L’Alèxia es va aixecar del sofà i el va veure deixant regals per a ella. L’Alèxia no sabia què dir, el Para Noel se’n va anar i li va deixar una nota que deia: “Durant tots aquests anys, no t’he portat regals perquè estava malalt a causa de la Covid-19; com a recompensa et deixo tot això per a tu i els teus pares.
BON NADAL PER A TOTS!!”
L’Alèxia se’n va anar corrents a obrir els regals que el Pare Noel li havia deixat, es va posar molt contenta i se’n va anar a dormir feliç com un anís.

Leonel Goldin_3r E EA 2n Ensenyança Ordino

Faltava poc per al dia de Tots Sants i estava amb els meus amics a la plaça de l’església de la Massana, a mitjanit, quan de cop vam veure un home gran molt encorbat creuar la plaça, se’ns va quedar mirant fixament una estona i no vam poder veure-li la cara, va continuar caminant. Ens va semblar molt estrany i el vam seguir, va seguir caminant per la rampa en direcció l’escola andorrana però es va desviar i va seguir en direcció el cementiri i es va tornar a girar a mirar-nos un altre cop. Llavors ens vam amagar perquè no ens veiés però quan vam sortir de l’amagatall l’home ja no hi era i ens vam quedar sols mirant al cementiri.

Irene García_3r E EA 2n Ensenyança Ordino

La virtut de saber valorar. Tan simple com això. Un somriure, una paraula, una mirada, una abraçada, una carícia, d’aquella que no vols perdre mai. Compartir històries, moments, experiències, riures, records. Tenir algú amb qui parlar quan ho necessitis, que estigui allà sempre, que t’entengui, que t’ajudi, que t’escolti. Saber valorar tots aquests petits plaers que ens regala la vida, dia a dia, però que no sempre apreciem. Pot sonar molt típic, però realment, no valores el que tens fins que ho perds. Mai. Almenys mai de la mateixa manera. Valorar tot allò que no pots agafar amb les mans; tot allò que de veritat val la pena.