El bus

Axel López Font_3r C
EA Segona Ensenyança d’Ordino
Avui he sortit de casa, eren les set del vespre; tot i la foscor he baixat per una rampa amb una inclinació brutal i m’he dirigit a la parada de l’autobús. Han passat 15 minuts i encara no havia passat cap bus, “tot i el retard del bus si l’agafo d’aquí a poc encara arribaré a l’entrenament”, he pensat. Cinc minuts més, però res. A les 7.30 veig el bus venir, tot indignat m’hi acosto i el conductor em diu que no hi puc entrar ja que el màxim és de 38 i ja eren 50. L’estava a punt d’insultar, però he baixat del bus i he trucat al meu pare. M’ha dit que avui era festa a Espanya i que hi havia moltíssima gent a Andorra, i, de cop, ha penjat.

Des de dalt

Emma Jerez Álvarez-Plata_3r C EA Segona Ensenyança d’Ordino
Des de dalt, des d’aquí veig massa. Ciutat amb pobresa i riquesa. Amb hipocresia i bondat. Maltractament i solidaritat. Gent que demana i gent que dona. Fam i sobres. Veig igualtat però també masclisme. Un que plora, l’altre riu de valent. Llum i il·lusió als ulls… també por i decepció en altres. Veig un somriure irradiant felicitat, uns altres llavis que tremolen de tristesa. Hi ha valents i covards… Gent que com jo prefereix no continuar. Estic decidit, prefereixo no veure “tant” des d’aquí dalt.
De sobte tres braços m’empenyen cap endarrere, sento una escalfor familiar, un petó suau i una veu tallada. “Tot va bé, ja ha passat.”