Dia: 3 de febrer de 2022

Lara da Silva Bertolo_3r E EA 2A Ensenyança Encamp
Nedava al mar tranquil·lament, sentint el xoc de les onades contra el meu cos, sentint cada segon el so que produïen. El sol sobre la meva pell. No m’importava res, volia quedar-me allà. Seguia nedant cap endavant, sentint la pau i la tranquil·litat d’aquell moment. A poc a poc m’endinsava. Sabia que en un moment o altre m’ofegaria, però continuava lluitant amb mi mateixa per sortir-me’n. M’enfonsava i n’era conscient, però no sabia què fer. Estava sola davant la immensitat del mar, era fosc, em sentia atrapada, no podia avançar i ningú no podia ajudar-me. Intentava cridar, però no em sentien. Finalment, només jo podia salvar-me.

Martina Ferreyra Munin _3r ·E EA 2A Ensenyança Encamp
Tan preciosa. Tan bonica et veig sempre, allà on miri, allà hi ets. Amb aquell preciós vestit blau que jo mateix et vaig regalar, amb la teva cabellera negra, llarguíssima, llisa, preciosa. Tinc gravada la nostra primera fotografia en aquell pont, on miràvem, al fons, el mar. Cada nit dibuixo una porta; una porta que em permet sortir d’aquest lloc horripilant i dir-te tot allò que no vaig explicar-te en aquell moment. Somio que un dia puguis dibuixar tu una porta per venir a visitar-me. Encara trobo a faltar les teves carícies, no entenc per què vas marxar, necessito que tornis aquí, amb mi. Se’m va perdre el cor en el teu últim adeu.