Mes: febrer de 2022

Celia Diaz Mier_3r Col·legi Sagrada Família

Tot de cop vaig recordar que quan era petita vivia pensant que l’amor es basava a trobar a aquella persona que et faci somriure sempre i que mai permeti que ho passis malament. Avui miro al meu voltant i descobreixo que l’amor són els t’estimo de la teva mare, els riures amb el teu millor amic, el confio en tu d’algú que t’importa, plorar per haver perdut la teva persona preferida, anar a un lloc especial per a tu, els petons, les abraçades, adonar-se que l’amor propi no és egoista… Tot això és l’amor, i no només cal centrar-se en una relació amb un noi o una noia; la teva mirada ha de ser més àmplia i veuràs que tenim molt més al davant.

Neus Hernández_3r Col·legi Sagrada Família

Competició a França. A partir d’aquell moment comença el patiment de veritat, entrenaments durs, noves tècniques. Però el pitjor és el dia abans, quan has d’anar a dormir d’hora perquè l’endemà t’has de llevar a les 5 del matí per anar amb el cotxe a un lloc llunyà . Et canvies, et pentines, vas al pesatge i vas a escalfar, veus el nivell dels teus oponents, la xerrada de l’entrenador, et separen dels companys, et fiquen amb les noies del teu pes. És el torn del nervis d’una competició, aquella sensació que tant em fa dubtar si el que he patit entrenant durant els últims mesos em serviria.”Hajime” 1, 2, 3, ets una màquina de matar.

Ruben da Silva_3ème C Lycée Comte de Foix

He estat setze anys de la meva vida a casa, estimat pels catalans i odiat a la capital espanyola. No soc gaire alt, però, per a molts, soc igualment el més gran. A casa he tingut tinc encara molts amics. Allà on he crescut, sense mi, haurien viscut molts fracassos. Però que hi fos jo tampoc era una garantia d’èxit. Quan vaig arribar, era un noi brasiler i el meu “pare” em va ensenyar com adaptar-me a la meva nova llar. Des que ell va marxar de casa, vaig haver de pilotar-la jo sol amb el pes que això representava fins a l’agost del 2021. A partir d’aquell moment, vaig deixar la casa de la meva vida per anar a París. Qui soc?

Jana Rodriguez_3ème C Lycée Comte de Foix

En una saleta, de parets blanques, sense finestra ni mobles, hi havia un nen que escrivia. Escrivia tots els seus desitjos en un full. Estava tot sol i no tenia amics. Escrivia tot el que li passava pel cap, era el rei del seu món imaginari, però no tenia poble. Escrivia tot allò important. El seu regne era aquell lloc. El seu petit món blanc era la seva escapatòria però algun dia el nen hauria de sortir-ne i descobrir una altra realitat, un món ple de colors. També coneixerà el mal i el nen haurà d’adaptar-se per sobreviure. Aquell nen que ara és príncep del seu món un dia es convertirà en rei de dos mons, i serà un bon rei.

Maitane Domínguez_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO

“Què hi ha després de la vida?” o “què hi ha després de la mort?” són preguntes que ens fem molts de nosaltres i no podem treure’ns del cap. Alguns tenen por, d’altres tenen ganes que arribi, i a la resta hi és igual. Curiós, oi? També hi ha diferents creences sobre què passarà després; alguns pensen que existeix el cel i l’infern, gent que creu en la reencarnació i els que pensen que no hi ha res, que de cop tot s’apaga i deixes de sentir, d’existir. Si a algú d’entre vosaltres, estimats lectors, se li ha presentat algú que ha traspassat i li ha explicat el que hi ha més enllà, no ens deixeu amb aquest dubte existencial.

Izan Cristeto_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO

El meu dia a dia és “simple”: m’aixeco, em dutxo, em vesteixo, vaig al col·legi, em retrobo amb els amics, jugo, m’ho passo bé, em poso a estudiar, treballo (poc o molt) amb grups o sol, dino, torno a jugar amb els meus amics, surto de l’institut, faig les extraescolars, torno a casa, em dutxo, sopo, estic una mica amb la meva família i torno al llit. I l’endemà el mateix, i el següent i l’altre.
Pot semblar avorrit, dit així, però hi ha moments del dia en els quals m’aturo. Paro, reflexiono i m’adono de la importància de tot el que fem, ja que la vida és com una maqueta: si traiem una peça, la maqueta cau com un castell de cartes.

Júlia Martínez Bonet_4t A Col·legi Mare Janer

Agraïda. Agraïda estic de tenir-te al meu costat. Revisc quan penso en el teu somriure matiner. Formar una família mai m’havia resultat interessant, no obstant, per tu ho canviaria. T’estimo. T’estimo tant que no puc deixar de pensar-te ni un sol minut. Has convertit la meva ànima grisa en una d’acolorida. Ets la meva raó per existir. Qui li dona sentit a una miserable vida. Gràcies per haver-me ajudat a descobrir l’amor verdader.
Aquestes paraules serien les que t’agradaria escoltar, però no sempre s’escolta el que un desitja. La realitat és que la carta la dedico a la meva amant. Només t’ha estat enviada per poder dir-te: adeu!

Chloe Torres López_4t COL·LEGI MARe JANER

Volia celebrar el seu comiat de l’empresa amb tots els seus companys, però la situació de pandèmia complicava molt les coses. Es va fer a la idea, amb una resignació obligada, que només podria passar per cada despatx i dir adeu sense fer gaire soroll. Maleït virus! –es repetia–. Així doncs, divendres va començar desitjant un bon dia, al recepcionista, recordant aquella olor amarga de tots els cafès matiners compartits. Gairebé ningú es trobava al seu lloc! Quan arribà a la petita oficina… SORPRESA! Els seus companys, visiblement emocionats, estaven esperant-la per desitjar-li el millor en l’estrena de la seva nova etapa a França.

Louis Sauvat_2nde MTNE Lycée Comte de Foix

Un dimecres a la tarda vaig anar a fer bici de descens amb un amic i, la veritat, és que ens vam divertir molt. Revolt rere revolt, salt rere salt, baixàvem una vegada i una altra. Anàvem amb bicis elèctriques i podíem pujar fàcilment. Després de quatre baixades intenses, vam veure algú baixant a tota velocitat. Per sort, va frenar just davant nostre. El coneixíem i vam parlar amb ell una estona. Em va donar una idea: fer un No Hands. A la següent baixada vaig saltar, em vaig desviar a l’aire provant de fer el No Hands que m’havia dit el meu amic. Vaig agafar el manillar i… No recordo res més. Només sé que soc a l’hospital.