Mes: novembre de 2023

Markel Postius Zarandona_4t A Col·legi MARe JANER

Tu, sí, tu…T’estic parlant a tu, no facis com si no em sentissis. Què fas? Per què ho fas? No saps, ni per què, però ho fas. Te n’assegures, que finestres i portes estiguin ben tancades, revises a l’altre costat de la porta, observes per l’espiell d’entrada, encens els llums, obres armaris… Fins i tot mires sota el llit. Per què fas això? Creus que apartar la cortina de la dutxa et garantirà estar més segur? I inspeccionar l’habitació amb els teus ulls després de llegir una història intrigant o veure una pel·lícula de terror et farà més infranquejable? Doncs, sàpigues que amb el temps de la teva por, jo ja m’he ben amagat dins teu.

LAIA ROIG TORCUATO_4t COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

Eren les dotze de la nit, jo sola, caminant per un carrer molt fosc, espantada, agafo el mòbil, obro l’Instagram, m’arriba un missatge d’un desconegut, l’obro, i posa que d’aquí a uns vint minuts ens trobem al final del carrer, jo molt espantada, em giro per si hi havia algú, res, ni per davant ni per darrere, miro el xat i em pregunta, què mires?, li contesto amb un qui ets?, i em diu, no hi ha ningú tu tranquil·la, jo et vigilo em diu aquell home que no sabia qui era, cada cop més espantada i sense saber què fer continuo caminant fins a arribar al final del carrer. I em trobo un home, molt sospitós que estava plorant, m’atanso i…

CLAUDIA NOVO_4t COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

M’aixeco i veig una ombra passar per la finestra. Miro i no hi veig res. Me’n vaig cap a l’escola sense parar de pensar en què era allò, i quan torno cap a casa veig la mare plorant amb una foto del pare al costat. Mai l’havia vist plorant per ell perquè ja feia cinc anys que no podia acceptar la mort del pare i de l’avi per un accident de cotxe. Les llàgrimes no li sortien, fins avui, una cosa molt rara li havia passat i se li notava en els ulls. Van passar dos mesos i va tornar a passar una ombra, estava entusiasmada. No podia creure el que veia. I allà vaig entendre-ho tot, fins i tot perquè la mare estava plorant aquell dia…

GABRIEL SOLDEVILA_3ème F LYCÉE COMTE DE FOIX

Era un diumenge de setembre i estàvem de vacances a França, en un poblet. Aquell dia estàvem tranquil·lament asseguts, de cop i volta vam veure la línia telefònica caure de la pilona; ja no teníem telèfon! Vam sortir de casa per descobrir un cotxe encastat a dins. Després de l’incident vam tornar a casa, i la mare va començar a preparar el dinar. Finalment, vaig anar al jardí, des d’allà es veien núvols més lluny, però jo no em vaig preocupar. Van passar dues hores i la tempesta estava sobre nosaltres, un llamp va caure sobre una pilona i va explotar, al caure va estavellar-se sobre el dipòsit d’aigua, el poble ja no tenia serveis!

GABRIEL TORRAS GRAU_3ème F LYCÉE COMTE DE FOIX

El 7è dia de vida del protagonista, un gat, es va ofegar amb la llet de sa mare, el 14è dia de vida del nostre protagonista, 6/7 de gat, el va atropellar un cotxe, el 28è dia de vida del nostre protagonista, 5/7 de gat, es va ofegar amb l’espina d’un peix, el 56è dia de vida del nostre protagonista, 4/7 de gat, va perdre contra un ratolí, el 112è dia de vida del nostre protagonista, 3/7 de gat, va morir en una guerra de gossos, el 224è dia de vida del nostre protagonista, 2/7 de gat, el seu cor s’atura pel preu del peix, el 448è dia de vida del nostre protagonista, 1/7 de gat, va regalar l’última vida al 7è fill, 8 vides té un gat…

MARC RODRÍGUEZ SORIANO_3r E EA 2A ENSENYANÇA SANTA COLOMA

I aquí comença la meva història, com a jutge en el purgatori, on em dedicaré a dir qui se’n va al cel amb Jesús i qui se’n va a l’infern amb Satanàs. Realment quan em van dir que treballaria de jutge en un lloc molt important no m’esperava que fos aquí. Començant la meva jornada laboral, em trobo amb un vell amic de la infància, era un nen que era problemàtic i no queia bé, però era un amic que m’havia ajudat en els moments difícils de la meva vida, la decisió era complicada, però… el vaig acabar enviant a l’infern perquè va ser ell qui va matar el meu avi.

BIEL MOLINA PÉREZ_3r E EA 2A ENSENYANÇA SANTA COLOMA

Estimat diari, ja han passat 74 dies des que la catàstrofe va començar. Encara espero amb impaciència el retorn del meu germà. Segurament ja no es troba entre nosaltres. Mai em va agradar aquell partit, però mai m’hauria pensat que poguessin fer una cosa així. Com van poder bombardejar la Sagrada Família amb tots els turistes dins? Ara els espanyols hauran d’afrontar les conseqüències i protegir-se dels atacs constants dels països de l’OTAN i de Catalunya. El que tothom es pensava que seria un simple conflicte s’ha tornat la Tercera Guerra Mundial, una guerra que divideix els països, famílies, amics i religions.

BEATRIZ DAS NEVES LÓPEZ_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Estem acostumats a tenir i voler-ho tot, però pocs ulls veuen de veritat que un detall és suficient per dibuixar-te un somriure. El més car normalment és el que més agrada, però un cop comprat no té res a aportar-te sentimentalment. El detall de la confiança, de l’amor, la lleialtat… és quasi sempre el menys apreciat. Hauríem de fixar-nos menys en els preus. Els detalls a un mateix són una opció per demostrar-te a tu mateix que no necessites tant per a la teva pròpia felicitat, ningú et coneix millor que tu mateix. Siguem agraïts i donem gràcies per cada cosa que no hem hagut de fer cap esforç per aconseguir i tot i així la tenim.

ÁLVARO GONZÁLEZ FAES_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Els cinc germans estaven molt contents perquè se n’anaven d’Àfrica, el seu país natal, per viure millor. El pare havia trobat feina a l’estranger i s’emportava la família. Els nens ja estaven pensant què farien al seu nou país, estaven impacients per anar-se’n d’allà i anar a l’escola, fer nous amics, viure millor, no passar fam, etc. Estaven tan contents que volien celebrar-ho, però no sabien com, aleshores van agafar una xancleta, es van imaginar que era un telèfon mòbil i van fer la gràcia de fer-se un selfie amb la sabata. S’ho van passar molt bé aquell dia. Temps més tard se’n van anar d’Àfrica.

Julen Santiago Calvo_3rB EA 2A Ensenyança d’Ordino

És una nit freda, tot és a les fosques, només sento la meva respiració. Soc a casa meva quan de sobte sento passes molt a prop meu, noto que el meu cor batega cada vegada més fort, estic suant i alerta pel que pugui passar. De cop, darrere meu, sento una arma que es carrega i noto l’alè d’un desconegut al meu clatell, no sé ni què fer ni què dir, però estic disposat a plantar-li cara, encara que el meu esforç sigui en va. L’home no té cap mena de pietat i de cop dispara. Tot seguit, torno a carregar una nova partida; ara, però, arreglaré el que ha sortit malament a la partida anterior.

Lara Ribeiro_3r B EA 2A Ensenyança d’Ordino

A l’escola hi havia una classe que no parava de cridar. Érem nosaltres, 3r B. Ningú sabia per què cridàvem tant, fins que els vam explicar que al costat de la finestra hi havia un niu de vespes. Uns especialistes van venir per poder-les matar, els alumnes no podíem entrar a classe per la mala olor de l’esprai que posaven. Avui quan hem arribat a classe totes les vespes estaven mortes. Nosaltres pensàvem que ja no n’hi havia més, fins que de cop una ha començat a volar per l’aula i hem tornat tots a cridar. Han començat a reviure algunes vespes més, han començat a donar voltes per tot arreu. Fins que han vingut els bombers.

Maria Paris_3ème E Lycée Comte de Foix

Són les deu del matí d’un calorós dia d’agost i sento una veu cridant: “Desperta!” De cop obro els ulls i el primer que veig és la meva mare. Era un dia molt especial, ja que era el meu aniversari, tota emocionada, em vaig llevar i em vaig dirigir cap al menjador, allà hi havia la resta de la meva família, jo que no sabia res em vaig quedar paralitzada. De cop el meu pare ens va comunicar que passaríem un dia en vaixell a les illes Medes. Tot seguit vam anar a esmorzar a la terrassa davant de la piscina. Més tard vam agafar el cotxe i ens vam dirigir cap a la cala on teníem el vaixell. Aquell va ser el millor dia de la meva vida.

Marcel Permuy_3ème E Lycée comte de Foix

Un dia a Andorra la Vella, més concretament a la meva llar, em vaig despertar de bon matí. Em vaig despertar fatal, no tenia ganes de fer res. Però vaig anar a la cuina i vaig fer-me per esmorzar: un colacao, uns cereals i també unes galetes Maria. Després, cap a les dotze, vaig sortir a veure un partit del meu entrenador que juga a l’inter d’Escaldes, que és sènior. Va ser increïble, va marcar dos golassos. Després, quan el partit va finalitzar, vaig anar a entrenar amb els meus companys d’equip. L’entrenament va anar molt bé i vaig anar a casa a descansar pensant en el gran dia que havia viscut i tot el que falta per gaudir.

Carolina Jiménez_3r A EA 2A Ensenyança de Santa  Coloma

Recordo que solies riure de tot, que jo t’ajudava en tot. Vam tenir bon moments, sí,  sovint t’enfades amb mi per tonteries, si no et contestava als missatges. Recordo de tot el que va passar amb tu, del bo i el dolent, però finalment vaig fer-te fora de la meva vida perquè em feies patir i em sentia poca cosa amb tu. Fer-te fora de la meva vida va ser el millor que em va passar. Que vaig patir? Sí, i molt. Que sàpigues que no et desitjo mala sort, però tampoc el millor. Ara som dos desconegudes amb records bons i dolents. Espero que estiguis bé amb les teves noves amigues i amics. Jo et guardo, malgrat tot, bon record.

Alba Martín_3r A EA 2A Ensenyança de Santa Coloma

Parlaré del temps, no del temps que fa, si no del temps on estem. El temps és temps, però per a tots molt diferent: per a uns molt curt, per a altres molt llarg. De vegades és molt injust però també molt apreciat. És molt modern per als més grans, diferent per als joves però molt difícil per a tothom. Són temps de guerra, prejudicis, por, injustícia, divisió, política, egoisme, canvi, vergonya, intriga, problemes… Són temps difícils. Per això, és temps d’ajudar la gent que realment necessita ajuda. Hem d’ajudar-nos els uns als altres o entre nosaltres, ens hem de donar suport tots junts com en la societat que un nen petit imagina.

Pol Rosillo Costa_3r A Col·legi Mare Janer

En Jan tenia onze anys, tenia instal·lada al mòbil aquella xarxa social que és tan famosa: INSTAGRAM. Des que tenia el dispositiu, va deixar d’anar a jugar al parc, va deixar els estudis de banda i els seus pares no estaven precisament pendents de l’educació del seu fill. Un dia, una persona va començar a mantenir comunicació amb ell, li va agafar confiança i li va anar explicant tot de coses, fins i tot les personals. El nou contacte comentava que feia temps que no tenia amics i que en buscava, que tenia més o menys la seva edat; suposadament. Van quedar per anar a jugar junts al parc i des d’aquell dia no el van tornar a veure més.

Urgell Remolins Planes_3r A Col·legi Mare Janer

Mai no m’ho hauria imaginat. D’allò que de petita em feien creure, ara en sabia tota la veritat. Sabeu aquelles barbaritats que ens explicaven? Doncs sí, els vaig enxampar. Personatges imaginaris, em deien, tan estranys que alguna cosa no em quadrava. Va ser quan feia els nou anys, exactament aquella nit, la més màgica de l’any, que vaig voler actuar. Em vaig amagar darrere el sofà i el meu pare, amb paquets a les mans, es va acostar a l’arbre de Nadal i allà els va deixar. Ho vaig veure tot, però mai no vaig dir res. Hauria estat un delicte. Però ara ho seria més, si no digués que tinc la mateixa il·lusió de quan era petita.

Martina Areny Alcobé_3r D EA 2A Ensenyança d’Encamp

Érem cinc: els nostres pares i nosaltres. Anàvem de vacances i el meu pare conduïa. De cop vam tenir un accident. No sé com va passar, només recordo despertar-me en una habitació d’hospital plena de metges i tubs. Se’m va acostar un metge i em va dir que només havia sobreviscut jo. Després d’uns dies en observació, em van deixar marxar. Vaig anar a casa de l’àvia i ella em va consolar, però no vaig deixar de viure a casa meva. A les nits tenia malsons. Quinze anys després, vaig decidir crear una família. Quan el meu fill tenia onze anys, em vaig adonar que era igual que el meu germà quan vam tenir l’accident. Serà tot un bucle?