Gerardo Vizmanos Alegre_3r B Col·legi Espanyol María Moliner
Estava allí, reclinat al mig de la sala. En cinc minuts, li treien la màquina d’oxigen. Estava davant d’ell, els seus últims minuts de vida; i jo sense saber què dir, sense saber què fer, només observant-lo fixament i reflexionant que ja no hi seria mai més. Li volia dir totes les coses que sentia, les que m’agradaven d’ell i que em feien riure i a la vegada cabrejar-me, però no em sortien les paraules. I ja era massa tard. Ara seguiria vivint la meva vida sense ell, jo sola perquè des d’aquell dia que va intentar interrompre la seva també me la va prendre a mi. La meva vida sense ell no té sentit. Però ell no ho sabia.