Júlia Viladomat_1r Artístic B E. ANDORRANA DE BATXILLERAT
Estirada aquí, al meu llit, me’l miro amb atenció i amor. Un amor incondicional pur i sincer. Descobreixo uns nous llavis que creia conèixer, tan salvatges i intensos i que ara mateix es veuen tan fràgils i dolços. La pell és més suau del que recordava, potser és per aquesta llum daurada que es cola per la finestra, no ho sé però sembla un altre noi. De sobte, obre els ulls i amb la mateixa tendresa d’abans i amb un somriure em diu: “no et tornaré a deixar escapar, ens estimem, què més cal?” Jo somric, sempre em fa somriure. Sona el despertador, odiosament estrident, obro els ulls i ja no hi és, ha marxat. Suposo que sí que cal alguna cosa més.