Cristina Moro_4t A ESO COL·LEGI JANER
Vaig sortir a fora, la fina capa llagrimosa m’impedia observar el paisatge; el vent me l’eixugà. Des del balcó d’aquell hotel es podia contemplar l’extensió del camí, que antigament havia estat un riu i que amb la seva immensitat separava aquella misteriosa ciutat en dos, com una cruel línia divisòria entre rics i pobres. A l’esquerra, grans gratacels ferien els núvols amb la força del poder. A la dreta, hi havia petites casetes envoltades d’horts, que, des de la desaparició del riu, ja no garantien la subsistència. Era força clar, el meu lloc no era ni una banda ni l’altra, ni molt menys un camí que no em portaria enlloc. M’havia perdut.