Marta Rodrigues_CAP 1 LYCÉE COMTE DE FOIX
Va ser un vuit de setembre. A les quatre de la tarda. Ho recordo. Tenia moltes ganes de veure’l, estava ansiosa, neguitosa… i per fi a un quart de cinc va entrar per aquella porta acompanyat de la meva mare. Era petit i quasi no obria els ulls. Era tan petit… Els meus ulls miraven per primera vegada la persona més maca que mai havia vist. Vaig començar a plorar però… d’emoció per veure’l per fi. Poder-lo abraçar i tocar… I sí, efectivament estic parlant del meu germà petit. Ara mateix té un any. Diuen que el temps passa volant i és veritat. Sembla que va ser ahir que va néixer i ara està tan gran!