Iria Fius Adran_3r A COL·LEGI MARE JANER
El pare em va despertar. Eren les dues de la matinada. Darrere la porta es veia una llum que guanyava intensitat i restava temps. El pare m’intentava portar fora de casa en braços, vaig començar a veure-hi fosc i de fons sentia unes sirenes, de cop aquell so es va convertir en el so lent de les meves pulsacions. El pare buscava sortides, el seu pas cada vegada més lent, aquelles llums intenses més petites i llunyanes em feien pensar que… Alguna cosa no anava bé. El pare parlava i corria, i jo, no entenia res. De sobte les llums es van apagar, tot era fosc, no se sentia res. La meva veu cridava: “Papa! Papa!” El silenci ens va atrapar.