admin

Marc Navarro_1r Batxillerat B_COL·LEGI SANT ERMENGOL

Moltes vegades no cal buscar les històries, elles et troben a tu. Poden estar en qualsevol lloc amagades, i quan menys t’ho esperes: ZAS! Surten del no res i, obligat, agafes el boli per plasmar-les. Les pots trobar en una sèrie, o en forma de frase perduda. De totes maneres els contes de fades ja no són el que eren. Ara els prínceps blaus són estudiants distrets que esperen la xicota, ni tan sols s’esforcen per quedar! El cavaller lluita contra la crisi sense gaire èxit. Les princeses badallen d’avorriment servint als bars i els dracs estan en perill d’extinció.
-Cambrer! Un plat de granotes, un petó i a la casa reial.

Judith Puig_1r Batxillerat B_COL·LEGI SANT ERMENGOL

Un batec i un sospir rere l’altre. Els records es barrejaven. Un dolor al pit em va fer retornar. Volia acariciar-li la mà, però ja era massa tard, no podia. Ella plorava i em mirava amb tristor. Havia de dir-li tantes coses, tants secrets… Una llum va il·luminar la meva foscor; era l’hora. Una boira de pau i tranquil·litat em gronxava pacíficament, exposant-me a la vida i a la mort. Un batec i un sospir, potser els últims. Vaig obrir els ulls i la vaig veure. Vaig mostrar-li l’últim somriure i li vaig dedicar l’última cosa que volia dir: Ho sento. Ella va cridar. Jo ja no ho podia sentir. La màquina indicava el so final: la mort.

Ricardo Da Silva_Terminale Pro Comerç_LYCÉE COMTE DE FOIX

La professora m’ha demanat de fer un conte. Per què l’he de fer? Sóc el típic alumne que mai fa els deures. Per què fer aquest conte? A ningú li agradarà. Per què trencar-me el cap per guanyar un concurs podent estar al carrer apreciant la vida? A més a més, hi haurà el típic noi de lletres que farà un conte cinc vegades millor o el típic trampós que copiarà un altre conte. Malgastar uns minuts de la vida per res, quan saps que no guanyaràs. Hi ha gent que se sentirà orgullosa d’haver guanyat, en canvi, jo no! Jo només vull gaudir de la vida amb el meus amics i la noia del meu cor. De què em servirà guanyar?

Marlen Dias_Terminale Pro Comerç_LYCÉE COMTE DE FOIX

Fa molts i molts anys, a l’època dels dracs, follets, mags… existia un fènix de color vermell carmesí, que atorgava poders inimaginables. Aquest animal únic, vivia al cim del pic de Carroi. Cada nit moria sense poder atorgar els seus poders i cada matí tornava a renéixer de les seves cendres. La llegenda explica que mai ningú es va atrevir a escalar la muntanya o bé per falta de valor, fortalesa o simplement perquè no creien en aquelles històries, en l’ocell oblidat al cim d’aquella muntanya freda, sol fins a la fi dels temps…  I ara, qui serà l’atrevit que vulgui formar part de la llegenda?

Daniel García Gonçalves_2n BA_Institut Espanyol d’Andorra

Sembla mentida que un noi de la meva edat, després d’arribar de l’institut es trobi amb el problema de no saber com començar un relat per un periòdic. Segurament la meva afició a aprendre coses científiques i numèriques m’havia matat la imaginació. Per això vaig encendre l’ordinador, vaig accedir al meu usuari i vaig obrir l’editor de textos tot decidit a començar a escriure el meu problema, a pesar que a ningú l’importaria, però suposava que em podria animar a escriure una magnífica història. Ara estic acabant-lo ràpidament per no passar-me de caràcters i per tal d’estudiar per a l’examen de mates, de física i de química de demà.

Manuel López_2n BA_Institut Espanyol d’Andorra

Tot just quan acaba d’estendre tota la roba, que el nen que és just al seu davant la fa ensopegar per fer-li un ensurt, ella cau cap al buit des d’un cinquè pis. Mentre cau, veu com passa tota la seva vida per davant, s’adona que ha viscut per treballar, per donar un sentit a la seva existència s’ha casat amb un home que no estima gens ni mica, el seu fill és un maleducat i un sapastre, i ha passat la vida entre les quatre parets que l’envoltaven dia rere dia… quan és a punt d’estavellar-se contra el terra diu amb resignació, “gràcies”.

Leticia Ribeiro_TERMINALE STG C_LYCÉE COMTE DE FOIX

Després de 20 anys, la Marta i el Jordi s’adonen que no poden estar separats. Tot havia començat com un joc quan tenien 5 anys i el premi era una capsa sense valor econòmic però sí sentimental. Consistia a passar proves imposades per l’altre “Capaç o incapaç?” Una vegada superada, li tocava a l’altre imposar la prova i així successivament. Després de 20 anys i d’haver perdut moltes coses, la Marta imposà l’última prova. “Capaç o incapaç de quedar-te sempre amb mi?” “Capaç”, respon en Jordi. I decideixen morir, abraçats, amb la capsa entre les mans i coberts per una gran capa de ciment mentre tots dos diuen per última vegada “per sempre”.

Eva Fernandes_TERMINALE STG C_LYCÉE COMTE DE FOIX

Un dia et pares a pensar i t’adones que el temps passa. Arriba un moment que has de decidir com vols que la teva vida segueixi. Penses en tot el que tens al teu voltant. Sents que estàs perduda, no trobes el camí per trobar el teu propi futur. Els uns pensen que cada persona té el seu destí marcat. N’hi ha d’altres que es demanen per què són en aquest món. Serà que estem aquí per néixer, créixer i morir. El cert és que el teu destí, l’has de construir tu mateix. Vols ser feliç, però com tot a la vida, aquesta felicitat l’has de cercar. La nostra missió és trobar la manera que el nostre pas per aquest món valgui la pena.

Borja Palomo_2n BATX B_COL·LEGI SANT ERMENGOL

Com he arribat aquí? Tota la meva infància dient-me que estudiés, que sense treballar no s’aconsegueix res i aquí he acabat, i l’únic que he fet per arribar tan lluny és casar-me amb un torero i abstenir-me de tota classe d’elegància i de tot contacte amb la cultura. Quina ironia! Ara sóc la persona més popular del país, la princesa del poble. Quant temps durarà això? Fins quan seré la mimada del programa, de la cadena, del país? Hauria de començar a pensar a fer-me un pla de jubilació? Bé, les operacions estètiques m’han dotat d’un rostre atemporal que puc anar actualitzant. Òndia, ja tornem de publicitat!

Jonathan Repiso_2n BATX B_COL·LEGI SANT ERMENGOL

De sobte començà a cridar i em va treure del llit com si volgués endur-se’m l’ànima. El seu to no era agradable, però gairebé sempre era igual, excepte en contades ocasions en les quals decidia no cridar. Aquell matí em sentia amb les forces suficients per a contestar-lo així que vaig plantar-li cara. Allà, davant seu, portant encara el pijama, vaig començar a maleir-lo però ell no s’immutà; continuà cridant, quasi ofegant-se, i semblava que ho feia amb més força que mai. De cop i volta, vaig posar-li la mà a sobre i callà, callà per tot el dia. Havia apagat el despertador, però calia donar-se pressa: ja era dilluns.

Andrea Mortés / Clàudia Cañas_2n A BATX. ECO._E. Andorrana
Circ, cinema, lectura, teatre, bars, carrers, discoteques… Llocs on el riure mai falta –sempre i quan es tingui una bona companyia–. Pot anar complementat amb una cervesa, un cafè o bé amb una llàgrima després d’una discussió. No cal que ens expliquin un acudit per no poder parar de riure, només cal deixar-nos portar i viure la vida amb alegria!

Laura Ferreira_2n A BATXILLERAT ECONÒMIC_Escola Andorrana
Ell la mirava. Ella pretenia no fer-ho fins que no pogué aguantar-se més. El moment que recorden ara és aquell instant en el qual les dues mirades es creuaren després de tant de temps. Ell s’encoratjà i anà a parlar amb ella. Ella, vergonyosament, li digué el seu nom a cau d’orella. Després d’una llarga conversa ell li demanà un petó i ella ho acceptà. A partir d’aleshores tot canvià per als dos: es miren només obrir els ulls en despertar-se jugant a esbrinar el que s’amaga darrere una mira    da.

Liliana Da Ressurreiçao_TERMINALE ES_LYCÉE COMTE DE FOIX

Sabia que passava alguna cosa. Escoltava sorolls estranys i quan es llevava, tenia cops marcats a la cara. Un dia, es deixa la ràdio engegada. A la nit, algú pica a la porta, obre però no hi ha ningú. Els cops s’escolten des de la cuina, i després des de l’habitació, on troba una fotografia de la seva companya. De sobte, s’engega la ràdio i s’escolta una veu molt fluixa: “encara sóc aquí i ja m’has abandonat”. Tot seguit, li ve volant a les mans (potser és cosa del vent ja que la finestra és oberta) la foto tacada de sang de la seva dona morta. Quan es gira la seva companya ja respira.

Clàudia Dalleres_TERMINALE ES_LYCÉE COMTE DE FOIX

Tanco els ulls i em deixo endur pel ritme. La realitat que m’envolta s’esvaeix com el fum d’una cigarreta sense apagar, igual que tota aquesta gent de llavis ennegrits i alès pudents que caminen sobre un bassal d’alcohols diversos i vidres trencats. Algú m’ha vessat un líquid viscós. Em demana disculpes i m’ofereix una de les copes que amb prou feines arriba a subjectar. Accepto l’oferta, decidint així d’unir-me a aquest univers paral·lel que m’envolta. Tot i que l’amargor de la beguda em crema la dignitat que havia jurat no tornar a abandonar, deixo que els sentits es perdin un cop més al fons tèrbol d’un Jack Daniels.