vane

PABLO MARTÍNEZ 3ème D LYCÉE COMTE DE FOIX

Un dia, vam anar a fer descens tots els amics. Vam quedar sota el telecabina a les 9.45 per pujar el més d’hora possible. Quan ja estàvem a pistes vam fer la “x4”, la “flow” i a la segona vam fer el drop i vaig caure. Vam continuar i a l’arribar a l’step-back vaig veure el Noah a terra. El primer que vaig fer va ser avisar la gent de darrere que no passessin per allà, i acte següent vaig apartar la bici del mig mentre que els meus companys l’assistien. Vam demanar-li si es trobava bé, però estava marejat. Li vaig treure el casc per donar-li aigua i veure si es podia incorporar. El pobre no va poder i vam haver de trucar als patrol.

SARA RAGUIG GARMÓN_3ème D LYCÉE COMTE DE FOIX

Un pensament constant, una reflexió reiterada. Estic grossa? Tan lletja soc? Em miro al mirall i no m’agrado gens. Passo nits plorant pensant com seria ser perfecta. Diuen que el físic no importa. Però el primer que es jutja és l’aspecte. Sempre ens comparem i busquem l’aprovació d’altri. Has de ser femenina i tenir un cos esvelt. Aquesta pressió i frustració acaba destrossant-me. La meva mirada reflecteix un dolor profund, però ningú se n’adona. Només es fixen en el somriure de la màscara que amaga les llàgrimes i calla els crits d’auxili. Vull sentir-me bé, però no ho aconsegueixo. Em demano si tot això té final o serà sempre així.

LEIRE COLLADO_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Un divendres 13 d’octubre del 2013 al matí a la classe de naturals estàvem fent la pàgina 24 del dossier, quan em vaig començar a trobar malament per un mal de cap increïble (cal recalcar que soc diabètica). Li vaig dir al meu company i em va suggerir el més obvi: dir-ho a la professora. Això ho vaig fer. Però ella no em va creure, em va demanar que segués al meu lloc fins al final de la classe. Vaig obeir. Cinc minuts més tard em vaig desplomar. Només recordo sentir els crits dels meus companys, els plors de la professora i la sirena de l’ambulància. 

HAIDEE CASALS_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Vaig anar amb el meu amic a explorar l’edifici abandonat on hi havia hagut desaparicions. Vam agafar el bus i vam parar a Santa Coloma. La nit es feia més fosca i el vent bufava més fort. Vam arribar, tot era molt obscur. Li vaig dir al meu amic que pugés al segon pis per investigar, jo faria el mateix a la planta baixa. Vaig estar caminant, fins que en arribar a una habitació, vaig trobar un cos ple de sang. Al mateix moment el meu amic cridar. Corro a veure’l. Estava a terra, amb ferides profundes i sagnant. No sabia qui li havia fet fins que vaig notar que algú estava darrere meu.HAI

NAYRA ANDUEZA SEPULVEDA_3ème F LYCÉE COMTGE DE FOIX

Estava sola a casa i vaig decidir que aquell era el dia ideal per a relaxar-me sense interrupcions. Em vaig preparar crispetes, vaig posar la meva sèrie preferida. Just quan estava a punt de començar, va sonar el timbre. No sabia qui era a aquelles hores. En obrir, no hi havia ningú. Només un paquet a la porta. De sobte, aquest va començar a tremolar i va sortir-ne un dron amb llum i música a tot volum! Uns altaveus incorporats anunciaven: “Prepara’t per la festa sorpresa d’aniversari més èpica del món!” Vaig deixar-ho tot i vaig començar a preparar-me sense pensar-m’ho. I des d’aquell dia sé que el més important és estar amb amics.

JAVIER MARTÍNEZ CORRAL_3ème F LYCÉE COMTE DE FOIX

Diuen que soc molt treballadora. Sempre m’esforço molt. Però la gent no em valora suficientment. M’ignoren, serien capaços d’aixafar-me, assassinar-me i no adonar-se’n. Netejo allò que embruten i m’ho agraeixen trepitjant-me. De vegades penso que soc invisible. Tots som iguals davant la Reina. Amb ella no hi ha racisme ni xenofòbia, amb ella tot és perfecte. Però venen aquests i ho espatllen tot. Ser més petita que la gent no vol dir que em puguin fer totes aquestes coses inhumanes. Simplement, no és just. Desitjo que algun dia tothom pugui ser feliç sense prejudicis ni diferències. No hi ha cosa més dura que la vida d’una formiga.

YlIANA SOLOVIOVA NARANJO_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

És fosc, hi ha algú que il·lumina el petit lloc buit. Aquell dia la petita espera que la foscor sigui lluminosa i trobi el lloc on tot és bell. La veu. La troba. L’abraça. Aquelles accions de les dues feien que li tornés la nostàlgia. La toca. Es gira, però ja no pot tornar a casa. L’atrapa. És a la finestra, veu la seva mare dormint, no pot tornar, la llum ho impedeix, i cada nit passa el mateix. Des del primer cop que va tocar la llum, ella es va tornar en una llum atrapada en la foscor. Comprenia que era un esperit, i cada nit li venia el record del moment en què va haver de marxar. Cada nit tornava aquella nostàlgia.

MARTÍ SOLANELLAS BASCOMPTE_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

En Ramon era un noi força normal. Però hi havia moments foscos en la seva vida que no comprenia, la seva ment el traïa. Sentia una veu que sempre el convencia de fer coses que no volia, l’havia portat a tenir una vida trista, però tot va canviar en conèixer la Marta.Estava molt nerviós, aquell era el dia. En Ramon es dirigí cap al lloc de la trobada, va estar parlant i en un moment va entrar ella. S’hi va dirigir i la va saludar. Després de parlar una estona per fi va arribar l’hora. Tres, es posà la mà a la butxaca; dos, agafà l’anell; un, li va disparar. L’havia matat i ara li tocava pagar les conseqüències, com havia fet sempre.

YLANN SOLSONA_3ème F Lycée Comte de Foix

Era un dia com els altres quan el Pablo es va transformar en un gat que parlava, quan els seus pares van anar a la seva habitació i van veure que estava dormint al seu dormitori es van espantar. El problema era que a casa mai havien tingut un gat així i el van fer fora. Però el Pablo va veure que podia parlar i els va fer entendre que s’havia transformat en un animal. No es podien creure que un felí tan lleig i gros com una patata fos el seu fill. L’endemà es va despertar i es va adonar que era un somni.

CARLA MARTÍN REYEs_3ème E Lycée Comte de Foix

Lluitar contra la salut mental és com caminar amb un pes als peus mentre la resta del món corre. Cada dia és una batalla invisible, on el teu pit sembla ofegar-se sense cap raó i la ment no para de repetir que no ets suficient. No hi ha descans, perquè fins i tot en silenci la teva pròpia ment és el teu pitjor enemic, estàs dies o fins i tot anys intentant salvar-te, buscant una solució per algun dia tornar a ser feliç. El més dur no és només sentir el dolor, sinó haver d’amagar-lo, perquè explicar-lo significa que no estàs bé, i aquest reconeixement pot ser aterridor. I així vas tirant, buscant una sortida enmig de la foscor. 

Haitz Santamaria Pons_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Estic al prat tranquil i decideixo estirar-me. De cop surto del meu cos i em veig estirat a terra. Pujo sense parar, estic veient els núvols i els travesso i continuo pujant. Surto de l’atmosfera i passo al costat de tots els planetes, les estrelles, els asteroides. De cop m’aturo i començo a baixar a tota velocitat, passant pels planetes i arribant a travessar l’atmosfera, els núvols i sobtadament entro al meu cos de nou. Veig els meus ulls, el meu cervell. Hi entro i tot és fosc. No hi ha res, només una foscor immensa que mai no arriba al final i el camí acaba. És el final de la vida. 

GABRIELA SOLÀ ROVIROSA_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

A vegades, quan som nous en un lloc, volem acontentar tothom i deixem de ser nosaltres mateixos. Aquest és el motiu pel qual per més que vulguem agradar sempre hi haurà gent que ens jutjarà. Tot i que sempre hi haurà gent que t’ajudarà, gent bona i noble. No pots acontentar tothom, val més ser un mateix, sense voler aparentar el que no s’és. Tenir caràcter i no dir sempre el que els altres esperen que diguis. Has de ser humil i ajuntar-te amb la gent que estimes i que t’aporti coses positives. Juga, balla, canta i fes el que t’agradi, perquè de vida només n’hi ha una. I aquesta t’ha tocat a tu. No et comparis, sigues únic.  

Adrià Ercoli_3ème I LYCÉE COMTE DE FOIX

Camino pels carrers de París, a prop del Louvre, veient els pidolaires demanar diners. Llavors, de sobte, veig algú corrent. Intento ajudar la policia, l’atrapo, s’escapa, salta una barrera i entra al metro. Acaben de robar el collaret de la senyora Pelegrini de dos milions d’euros. Ara bé, la persona que jo perseguia, ha robat una rèplica del collaret, un de fals. El real, el de debò, el tinc jo. Estic a punt de realitzar el meu 

Abel Ayed_3ème I LYCÉE COMTE DE FOIX

Estic enmig d’un bosc espès i un monstre gegant em persegueix. Corro molt, intentant escapar de les seves urpes. Espera! Què veig? Un castell? Una llum, estic salvat. Empenyo la porta i entro al castell i el monstre es queda a fora. Hi ha una ombra que baixa les escales, tot panteixant encara, el saludo i li explico la meva situació. No respon. Se m’apropa. És una ombra difuminada, una ombra cada cop més fosca, una silueta que es va definint fins a mostrar-me com empunya un ganivet. No puc escapar. De l’ensurt, m’incorporo i obro els ulls. Estic al meu llit, a la meva habitació. Sento un sorollet, em giro i apareix el monstre… 

ROC TUGUES SORRIBES_3r B EA 2A ENSENYANÇA D’ENCAMP

Estic assegut al sofà amb el meu avi de cent un anys. Tinc el comandament de la televisió a la mà. Obro la televisió i apareix la guerra d’Ucraïna. Canvio de canal i apareix un home mort en un accident de trànsit. Ràpidament, canvio de canal i apareix la guerra de Palestina, aquesta setmana hi ha hagut trenta-tres víctimes. Seguidament, canvio de canal i apareix un noi de vint-i-set anys que va matar la seva dona, el van condemnar a cadena perpètua. De sobte, el meu avi em diu: “Sembla mentida que després de tot el que he passat a la vida i arribo a casa, obro la televisió i sento que cada dia passen desgràcies al món.”

XAVIER TOLO SERRANO_3r B EA 2A ENSENYANÇA D’ENCAMP

El grandíssim jugador amb una baguet al braç, mig centre amb qualitat màgica i fantàstica. Tenia un toc especial, una potència a la cama dreta única. Passant per dos grandíssims clubs com el Juventus. Aquelles 6 temporades que van passar volant marcant un dels seus gols més apassionants. Aquella pilota des de fora de l’àrea. Un cop la pilota impactà, anava de baix cap dalt. No tot eren els grans equips, sinó la salut mental del jugador, aquella vitamina que dona superpoders va enviar tot aquest talent en va. Aquell futbolista superdotat amb els peus tenia una personalitat única. Després d’un judici tornarà més fort.

MERITXELL FONT PARRA_3ème E LYCÉE COMTE DE FOIX

Hola, avui som dissabte, i ja he acabat de fer els deures. Miro el mòbil, i veig que m’ha arribat un anunci on posa que aquesta tarda faran sardanes a Andorra. Penso… no serà que estic somiant! Recordo aquells estius, de cada any al poble dels meus avis, on cada dilluns la plaça s’omplia de gent. Els avis que havien ballat sardanes, somreien en veure els joves sortint a la plaça per donar-se les mans entre ells, per formar una rotllana. De cop la meva mare em ve a despertar… i penso, doncs sí que estava somiant, ja trobava estrany que fessin sardanes a Andorra. Estaria bé que organitzessin cada mes alguna ballada de sardanes.

DAPHNÉE DUBUFFET LÓPEZ DE CASTILLA_3ème E LYCÉE COMTE DE FOIX

En un petit poble envoltat de muntanyes, vivia jo, apassionada pels estels. Cada nit, m’asseia a la finestra amb un telescopi antic que havia heretat del meu avi. Somiava viatges per l’univers i desconegudes galàxies. Una nit, mentre observava el cel, vaig descobrir una estrella que brillava amb una intensitat inusual. Intrigada, vaig decidir que havia de seguir el seu camí. Amb l’ajut d’un vell mapa, vaig emprendre un viatge cap a la muntanya més alta. En arribar al cim, em vaig adonar que l’estrella no era només un astre, sinó un reflex del meu somni. Des d’aquell moment, vaig saber que el cel no té límits si un hi creu.

ORIOL SOARES CLOSA_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Cada tarda jugava amb nosaltres i als matins quan anava a l’escola fèiem una lluita contra els soldats blaus. A les nits no podíem fer soroll així que cada exèrcit feia el seu pla per atacar. El cap de setmana es passava tot el dia jugant amb nosaltres, però a l’hora de dinar, quan la mare deia d’anar a taula, ell hi anava corrent, i aprofitàvem per descansar. Fins que un cap de setmana a l’hora del descans, ell va pujar a agafar una cosa. Els vigilants van avisar i tothom es va posar al seu lloc, excepte un que no va sentir l’avís. Quan ell va arribar, el soldat s’estava movent. Ell el va veure, el va agafar i se’l va emportar. 

HAITZ SANTAMARIA PONS_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Estic al prat tranquil i decideixo estirar-me. De cop surto del meu cos i em veig estirat a terra. Pujo sense parar, estic veient els núvols i els travesso i continuo pujant. Surto de l’atmosfera i passo al costat de tots els planetes, les estrelles, els asteroides. De cop m’aturo i començo a baixar a tota velocitat, passant pels planetes i arribant a travessar l’atmosfera, els núvols i sobtadament entro al meu cos de nou. Veig els meus ulls, el meu cervell. Hi entro i tot és fosc. No hi ha res, només una foscor immensa que mai no arriba al final i el camí acaba. És el final de la vida.