vane

Laia Solé Tarrés_3r B COL·LEGI MARE JANER

Mirant a través de la finestra, observo el paisatge. El pare condueix, la mare es distreu amb el mapa i el meu germà dorm amb els auriculars posats. Estic molt emocionada. Anem al poble on va néixer la meva mare. Allà em retrobaré amb els meus amics, sortirem de nit fins tard, com cada any i… m’adormo. Somio que dono voltes i voltes molt ràpidament enmig d’un cel de llums. PUM! Ja hem arribat? Intento obrir els ulls, però em pesen les parpelles. No em puc moure. On soc? Sento veus, però no entenc res. Què ha passat? Poc temps després, vaig poder començar a obrir els ulls molt lentament. Una olor estranya. Un llit diferent. Un somni? 

Judith Jaen Romero_3r B COL·LEGI MARE JANER

L’altre dia vam fer un sopar familiar magnífic. Fins i tot els oncles, que sempre discutien, reien i parlaven en secret. Tornen a estar enamorats, vam pensar. De sobte, l’avi es va quedar adormit i cadascú va marxar a casa. L’endemà vam rebre la notícia, l’avi era mort. Tots estàvem molt tristos, menys l’àvia, no sabíem per què. En anar a casa els oncles, vam veure que havien desaparegut. És curiós, ells van ser els últims a sortir de casa, va dir el pare. La policia va anar a casa dels avis i allà hi havia també els oncles, sense vida. No van resultar ser els últims a sortir de la casa. Havia estat l’única que no n’havia marxat. 

Dan Castillón Ruiz_3ème G LYCÉE COMTE DE FOIX

Mentre caminava pels carrers de Grècia, vaig trobar-me un home d’avançada edat que estava assegut en un banc, sol i amb un bastó. Afirmava ser Sòcrates, cosa que em feia bastanta gràcia ja que estava mort, no? “És una llàstima que un home es faci gran sense veure la bellesa i la força del seu cos”, em va dir amb cara melancòlica. Jo estava confús, no sabia què em volia dir. Vaig pensar que eren bogeries. Mentre el mirava, un altre home em va cridar: “Amb qui parles?” Vaig tornar a mirar el vell, però havia desaparegut. El seu aspecte i la seva forma de parlar em van fer venir una imatge al cap: el meu avi. Em vaig posar a plorar.

Alba Havet Mingam_3ème G

LYCÉE COMTE DE FOIX

Un dia, una dona va descobrir una sala secreta al costat de la seva habitació. Quan hi va entrar, va trobar un llibre que no havia vist mai de la seva vida. El seu nom estava escrit. La dona va obrir-lo i va veure la paraula “vella”. No entenia res i el va ensenyar a la seva mare. Quan el va obrir la seva mare, l’escriptura havia canviat i deia “explosió”. Les dones no van tenir por, però van deixar el llibre. Poc temps després, la mare va morir a causa d’una explosió a la seva ciutat. La dona va entendre que el llibre predeia el futur. Contenta, va pensar que moriria de vella. Una setmana després, una vella la va atropellar.  

Julieta Gómez_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

En una petita ciutat, el crim s’estenia com una plaga silenciosa. La Marta distribuïa drogues pels carrers humits de nit. Ella no volia aquella vida, però tenia un gran deute amb en Víctor, el cap del barri. Tot va canviar la nit del vint-i-tres d’abril, on va rebre un encàrrec diferent: portar un paquet a una casa als afores. Quan va arribar, va veure els llums encesos i una porta entreoberta. El seu cor es va accelerar en descobrir el cos sense vida d’en Víctor. Finalment, la Marta es va convertir en l’única testimoni d’aquella escena. Llavors, a partir d’ara, tot dependrà d’ella. 

Ciro Yanieri_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Hi havia una vegada una jove anomenada Anna. Li encantava anar de compres. L’Anna comprava compulsivament sense aturar-se a pensar d’on sortia aquella roba. En un lloc apartat del nostre planeta, la Lila, una jove adolescent, treballava moltes hores en una fàbrica tèxtil. Un fatídic dia, la fàbrica es va enfonsar per la falta de seguretat. L’Anna en veure la notícia no va poder evitar sentir tristesa per la jove i va comprendre que aquesta roba tenia un cost ocult: la vida i la dignitat de molts treballadors com la Lila. Finalment, des d’aquell moment l’Anna va decidir que evitaria comprar roba de manera compulsiva. 

MANEL ZARAGOZA_3r C EA 2A ENSENYANÇA D’ORDINO

En Joan sempre s’aixeca cada dia a les 7.30 del matí, es dutxa i es prepara, però avui al sortir de casa ha notat quelcom estrany. A l’arribar a un semàfor vermell es queda esperant, darrere seu hi ha més cotxes que també esperen i esperen però passen els minuts i res, el semàfor està vermell. En Joan té por d’arribar tard i mira al seu voltant: gent fent pícnic, dormint en un matalàs, jugant al pòquer amb els seus companys… En Joan va pregunta a l’home del seu costat per rebre una resposta i ell respon que simplement està vermell.

YASMIN ARRUDA_3r C EA 2A ENSENYANÇA D’ORDINO

Finalment va arribar aquell dia tan esperat per la Carolina: tenia una cita amb l’Adrià. Van quedar a les dos de la tarda però ella estava tan emocionada que es va despertar a les sis de matí per arreglar-se. Hores més tard, ja estava arreglada i va sortir de casa per anar al restaurant on havien quedat per dinar. Ell ja l’estava esperant allà. Ella el va saludar però estava amb el telèfon: tota la cita va ser així. Van menjar molt ràpid i van pagar per marxar a casa directament. La Carolina se sentia decebuda ja que ella pensava que seria una cita perfecta. 

BIEL OPOKU SIAW ROCA_3ème H Lycée Comte de Foix

Aquell any m’havia portat força bé i estava quasi segur que el carbó no seria el meu regal principal per Nadal, com era ja tradició. Aquell any demanava unes vambes. Del model que jo desitjava, n’hi havia molt poques al món. Sabia que era difícil que el Pare Noel les aconseguís. Però, jo hi confiava. Tinc un amic que celebra el Nadal un dia abans, i va donar la casualitat que a ell, el Pare Noel li havia portat les mateixes vambes. Llavors, vaig pensar que sent un model tan exclusiu es feia impossible que a mi també me les portés. Abans d’anar al llit, però, vaig rebre un missatge del Pare Noel confirmant que rebria aquelles vambes.

DANI DIAS_3ème H Lycée Comte de Foix

Després de la derrota dels anglesos contra els alemanys, va haver-hi un supervivent, que es deia Cr. Ruffs, fill del general de l’exèrcit que havia mort a la batalla. Abans de morir, però, el general havia dit al seu fill: “Tu guanyaràs els alemanys.” Vint anys més tard, els anglesos tenien set de venjança. Cr. Ruffs va organitzar un exèrcit amb més de 500.000 soldats. La batalla va començar l’11 de maig, dia d’aniversari de Cr. Ruffs, qui ara era coronel. La batalla va durar un any. Van guanyar la guerra el 28 de juliol de 1930 reconquistant els territoris, però Cr. Ruffs va morir lluitant i no va poder complir el desig  del seu pare.

DÍDAC MOLINA_3r C EA 2A ENSENYANÇA D’ENCAMP

Recordo el dia en el qual em van trucar des de comissaria. Eren les cinc del matí i dormia plàcidament. Però aquella trucada em despertà, canviant-me la vida. Mon pare i ma mare havien mort en un accident de cotxe. Havien mort xocant contra un camió que anava massa ràpid i van impactar en un revolt. Sí, just aquest matí. Ara, miro als peus i observo el terra, dec estar a uns vint metres, els suficients per sentir la pau i la tranquil·litat. Aguanto els peus sobre el balcó del sisè pis esperant que el cervell em respongui, tinc vertigen. Respiro profundament i conto 3, 2,1. Recordo la trucada despertant-me al matí,

IRIS VIEIRA_3r C EA 2A ENSENYANÇA D’ENCAMP

Ha estat tant de cop, no sé què fer, és el meu millor amic, company de vida i germà. Ja no hi és. Estic tan devastat! El meu món s’ha apagat en un tres i no res. Estic processant el que acaba de passar. El meu germà ja no hi és. No hi haurà riures, ni baralles entre nosaltres dos. Està tot tan en silenci sense la seva presència. On soc? Estic tranquil on soc, des d’aquí el veig molt trist i jo estic molt avorrit.  Aquí a dalt tot és tan buit… Sense el seu bon humor i les nostres partides als videojocs… I si li envio un senyal? Què és això? Algú està jugant amb mi al videojoc! Ei!, està fent la mateixa puntuació que el meu germà.

ROGER CASALS_3r E EA 2A ENSENYANÇA SANTA COLOMA

Hi havia una vegada, un adolescent de catorze anys anomenat Peter. Aquest, no li agradava l’escola, a vegades tenia ganes de marxar corrents. Quan anava a l’escola, va veure una bola negra, la va agafar i de sobte li va arribar una esgarrifa a tot el cos. Espantat, se’n va anar a casa, va agafar la bola i va veure reflectit “desitja el que vulguis”, va començar a suar. Nerviós, va dir: “que l’escola no hagués existit”. El terra tremolava, en mirar va veure un caos de ciutat, tothom estava boig, ràpidament va demanar: “que tot sigui com abans”. Des de llavors el Peter va anar cada dia feliç a l’escola.

JAN NAVAS_3r E EA 2A ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

En un petit poble, la Clara i en Daniel vivien un amor intens però prohibit, ja que ella estava casada amb en Martí, un home cruel i gelós. Una nit, Clara i Daniel van planejar fugir junts. Tot i això, el Martí va descobrir la traïció i consumit per la ira els va perseguir fins a un penya-segat. El Martí va intentar matar el Daniel, però la Clara en un acte desesperat va empènyer el seu marit al penya-segat. Finalment, tot va quedar en un ensurt, però l’eco de la caiguda es va esvair durant la nit, marcant el seu destí tràgic.

BIEL GADEA TOMÀS_3r A EA 2A ENSENYANÇA D’ORDINO

Vam baixar del cotxe, ens vam posar les botes i vam agafar els esquís, vam començar a baixar per la pista. El meu amic i jo gaudint del que més ens agrada, esquiar. De sobte va començar a nevar, hi havia boira, cada vegada s’hi veia menys i de sobte, pum, vaig xocar amb alguna cosa, crec que era una pedra; el cas és que era a l’aire i sense esquís, els tres segons més llargs de la meva vida, i de sobte, paf, cap a baix. És com si hagués caigut d’esquena a un llit, espera, era al llit, però feia molt de fred i els llençols eren blancs, era com si estigués sobre un matalàs de neu, finalment notava una sensació molt estranya a la cama…

NAIARA T. RODRIGUES DOS RAMOS_3r A EA 2A ENSENYANÇA D’ORDINO

Diuen que no s’ha de fer cas de les crítiques de les persones, però encara que no ho demostri m’afecta molt. Temps enrere no sabia el que m’esperava quan fos adolescent, les crítiques, l’ansietat, les inseguretats… De petits érem feliços i no ho sabíem, però quan vas creixent t’adones que ja no ets la nena d’abans, ja res és el mateix, el teu somriure de vegades no és de veritat, quan estàs malament no ho demostres i amb dues paraules la majoria mentim com que no em passa res o estic bé… De vegades a les expressions de la cara dels adolescents es veu quan està malament i no ho vol admetre. Alguns no aguanten més el que els passa…

CLARA TENREIRO_3ème B LYCÉE COMTE DE FOIX

Avui parlem de nostàlgia. Recordar quan eres petit, sorties del col·le i el primer que feies era anar corrent a la teva mare o pare i els feies una abraçada molt gran cada vegada que els veies i demanaves si podies anar una estona al parc amb els teus amics de classe. També t’escalfa el cor recordar totes les joguines que retallaves i enganxaves a la teva carta feta a mà per al Pare Noel. La sensació d’anar cada estiu a casa dels padrins i veure els teus cosins i cosines. És un record molt important que sempre guardaràs al fons del teu cor. Però al final, tot això és i serà per sempre, simplement nostàlgia. 

INÉS MAURI_3ème B LYCÉE COMTE DE FOIX

Em controla, em posseeix, estic sota la seva influència.Forçada a nedar cinquanta llargs, córrer una hora, totes les meves accions corresponen a un número, tot el que ingereixo, tot el que faig. La necessitat sempre de cremar domina els meus desitjos, la meva ànima ja no existeix. Solament per la seva falta, no tinc energia fins i tot per aixecar-me, fer una acció bàsica. Deficiències desenvolupades en molts factors, la pèrdua de l’alegria de viure, de les sortides, per què al final? Tindré una imatge sempre deformada de mi mateixa, fins i tot havent perdut fins al punt d’estar malalta?

JOSEP M. FERNÁNDEZ MOYA_3r A COL·LEGI MARE JANER

Soc a casa i m’escriu. Contesto i em diu que vol parlar amb mi. Quedem i seiem en un banc proper. Comencem a parlar. M’explica que no se sent a gust amb mi i que ho vol deixar. Insisteixo a arreglar-ho. Els nervis em guanyen. Començo a plorar. Suplico. Parlo. Miro i ploro més. M’ignora, em diu que no la molesti més i se’n va. Segueixo pregant-li que torni. Es gira, torna i em fa un petó. Em diu que no vol parlar més amb mi. Que no em vol ni veure. Em mira foscament i em pega. M’insulta i marxa sense dir res més. Penso. Reflexiono i decideixo no tornar a parlar amb ella. M’ofego. Em desmaio i em desperto a l’hospital.

JANA FLINCH PALAU_3r A COL·LEGI MARE JANER

Aquell dia va ser l’última vegada que vaig tocar l’avi.  Era un home bondadós i honest, que sempre et deia coses bones. Aquell dia va callar. Vaig anar a veure’l com cada dia. El notava estrany, però els pares em van convèncer que tot estava bé. En veure’l tombat i respirant amb dificultat, em vaig posar a plorar desconsoladament. M’hi vaig apropar, li vaig fer una abraçada i  li vaig dir a cau d’orella: “Avi, mira’m, obre els ulls”, esperant que ell, com sempre feia, em donés una resposta dolça i tranquil·litzadora. Però no, no va dir res. No va tornar a respirar. Ara farà un any de l’últim alè de l’avi. De l’últim “t’estimo”.