Diana Ferreira Lopes_3r C EA Segona Ensenyança d’Encamp
La senyora Josefa es desperta i el primer que fa és posar-se de genolls per resar pels seus familiars. Quan acaba, va al lavabo a preparar-se per començar el dia. Ella i la seva gossa surten de casa a les 7.30 del matí, se’n van a fer una passejada pel poble, s’asseu en un banc i la gossa s’estira al seu costat. La senyora respira profundament i nota la brisa del matí. Passats tres minuts, sent el clàxon del forner i s’hi acosta per comprar pa i els pastissos acabats de fer que els agraden tant, amb aquella oloreta dolça i bona. Després torna a casa i prepara la taula per als nets, però ningú s’asseurà a esmorzar amb ella. Ja no.
vane
La meva distracció
Claire Reinoso_3ème H Lycée comte de foix
Sempre que torno de l’escola el primer que faig és dirigir-me al menjador. Allà, cada dia, després de classe, m’esperen uns éssers fabulosos. Són més petits que un conill i són peluts; tenen les orelles i els ulls grans i quatre potes. Em distrec molt fàcilment amb ells. Gairebé sempre un d’ells m’acompanya a treballar perquè s’adorm sobre meu. Després d’estimar-los i estudiar una estona, els deixo córrer pel jardí. Es tornen bojos. Corren d’un costat a l’altre, es paren a menjar una mica d’herba i tornen a córrer. Estan així tota la tarda fins que els intento agafar per entrar-los a casa. Són els meus conills d’Índies.
La vida
Carla Granados_3ème H Lycée comte de foix
La vida és un instant, un moment. És aquell dia que vas anar a jugar a futbol al parc amb els teus amics o aquell que vas riure tant que et vas pixar a sobre. La vida són tots aquests instants. Poden ser moments tristos, com quan el teu millor amic marxa a viure als Estats Units. També poden ser feliços, com quan retrobes el teu germà després d’un any i mig sense veure’l. Per això el meu consell és que no t’ho pensis més i facis allò que sempre has volgut fer i mai no has fet. Fes pònting, queda amb els amics, ves a sopar a fora, enamora’t, viatja… Pensa que avui som aquí; però demà, per molt trist que soni, podem no ser-hi.
Un dia a l’institut
Cristian Chiaramon Ti Mañas_3r A Col·legi Espanyol María Moliner
Em vaig despertar, era un dia com un altre i vaig anar a l’institut. Era primera hora i estava molt cansat, em tocava música i era una assignatura que no m’agradava gens, el professor es deia Gustavo, era molt bona persona i havia sigut militar. Aquests anys hi ha hagut una malaltia mortal degut a febre alta. Quan estaven fent uns experiments per trobar una cura, es van barrejar dos productes químics que van fer una reacció pitjor que la pròpia malaltia. I ara el 95% de la població són una espècie de zombis. Amb els anys s’han fet immunes, encara estan buscant la solució, però ja no hi ha esperança i ens hi hem d’acostumar.
Estiu i vacances
Carlos Adrián Lima dos Santos_3r A Col·legi Espanyol María Moliner
Aquestes vacances me’n vaig anar a València amb el pare i el germà. Vam anar a la platja, a la piscina, també vam visitar un castell. M’ho vaig passar molt bé. Hi vam estar uns 20 dies. Després vam anar a Catalunya, a un hotel amb piscina. Internet no anava gaire bé així que anava molt a la piscina per no avorrir-me. Hi vam estar un cap de setmana. Després vam tornar a Andorra, vam anar a jugar a bitlles, a cartes, a la muntanya i vam fer un pícnic. Al final el meu pare se’n va anar perquè tenia feina i les vacances s’havien acabat. Va tornar la meva mare, que havia anat a Barcelona. I aquestes han sigut les meves vacances d’estiu.
El gran torneig
Nihad el Attabi_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA SANTA COLOMA
Un dia vaig anar a un torneig de futbol a Salou. A la primera part no vam marcar cap gol i quan vaig sortir al terreny de joc vaig fer un punt. Havíem de guanyar per ser segons del campionat i aconseguir el trofeu. Vam quedar segons i vam guanyar el trofeu. Em van regalar una revista de futbol i ens vam fer una foto. Després vam anar a un restaurant de Salou per dinar. Tot seguit, vam pujar a l’autobús i no vaig tenir temps de fer fotos del partit que va estar força bé perquè era la primera vegada que competia fora d’Andorra. M’ho vaig passar molt bé al campionat perquè vam quedar segons al torneig i vam aconseguir un trofeu.
Canvis
JÚLIA DOMINGO FUENTES_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA SANTA COLOMA
Arriba l’adolescència, entres a la secundària i ja ets gran. Però no, segueixes sent el mateix nen innocent i manipulable. Coneixes gent nova, deixes les teves amistats enrere, creus que has fet bé, et creus gran. Comences mentint als teus pares, després surts de nit, proves l’alcohol, el tabac i ja estàs. Ja estàs amb aquest cercle viciós que no s’atura ni un dia de la teva vida. Arriba un dia en el qual t’adones que no pots parar. Ningú et pot ajudar, les teves amistats són iguals que tu i els teus pares no ho saben. Però de cop arriba aquella persona que fa que ho canviïs tot, la que era la teva vida canvia en un moment.
L’amor
Celia Diaz Mier_3r Col·legi Sagrada Família
Tot de cop vaig recordar que quan era petita vivia pensant que l’amor es basava a trobar a aquella persona que et faci somriure sempre i que mai permeti que ho passis malament. Avui miro al meu voltant i descobreixo que l’amor són els t’estimo de la teva mare, els riures amb el teu millor amic, el confio en tu d’algú que t’importa, plorar per haver perdut la teva persona preferida, anar a un lloc especial per a tu, els petons, les abraçades, adonar-se que l’amor propi no és egoista… Tot això és l’amor, i no només cal centrar-se en una relació amb un noi o una noia; la teva mirada ha de ser més àmplia i veuràs que tenim molt més al davant.
La competició
Neus Hernández_3r Col·legi Sagrada Família
Competició a França. A partir d’aquell moment comença el patiment de veritat, entrenaments durs, noves tècniques. Però el pitjor és el dia abans, quan has d’anar a dormir d’hora perquè l’endemà t’has de llevar a les 5 del matí per anar amb el cotxe a un lloc llunyà . Et canvies, et pentines, vas al pesatge i vas a escalfar, veus el nivell dels teus oponents, la xerrada de l’entrenador, et separen dels companys, et fiquen amb les noies del teu pes. És el torn del nervis d’una competició, aquella sensació que tant em fa dubtar si el que he patit entrenant durant els últims mesos em serviria.”Hajime” 1, 2, 3, ets una màquina de matar.
Endevinalla
Ruben da Silva_3ème C Lycée Comte de Foix
He estat setze anys de la meva vida a casa, estimat pels catalans i odiat a la capital espanyola. No soc gaire alt, però, per a molts, soc igualment el més gran. A casa he tingut tinc encara molts amics. Allà on he crescut, sense mi, haurien viscut molts fracassos. Però que hi fos jo tampoc era una garantia d’èxit. Quan vaig arribar, era un noi brasiler i el meu “pare” em va ensenyar com adaptar-me a la meva nova llar. Des que ell va marxar de casa, vaig haver de pilotar-la jo sol amb el pes que això representava fins a l’agost del 2021. A partir d’aquell moment, vaig deixar la casa de la meva vida per anar a París. Qui soc?
Un món imaginari i un de real
Jana Rodriguez_3ème C Lycée Comte de Foix
En una saleta, de parets blanques, sense finestra ni mobles, hi havia un nen que escrivia. Escrivia tots els seus desitjos en un full. Estava tot sol i no tenia amics. Escrivia tot el que li passava pel cap, era el rei del seu món imaginari, però no tenia poble. Escrivia tot allò important. El seu regne era aquell lloc. El seu petit món blanc era la seva escapatòria però algun dia el nen hauria de sortir-ne i descobrir una altra realitat, un món ple de colors. També coneixerà el mal i el nen haurà d’adaptar-se per sobreviure. Aquell nen que ara és príncep del seu món un dia es convertirà en rei de dos mons, i serà un bon rei.
Dubte existencial
Maitane Domínguez_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO
«Què hi ha després de la vida?» o «què hi ha després de la mort?» són preguntes que ens fem molts de nosaltres i no podem treure’ns del cap. Alguns tenen por, d’altres tenen ganes que arribi, i a la resta hi és igual. Curiós, oi? També hi ha diferents creences sobre què passarà després; alguns pensen que existeix el cel i l’infern, gent que creu en la reencarnació i els que pensen que no hi ha res, que de cop tot s’apaga i deixes de sentir, d’existir. Si a algú d’entre vosaltres, estimats lectors, se li ha presentat algú que ha traspassat i li ha explicat el que hi ha més enllà, no ens deixeu amb aquest dubte existencial.
La veritat
Izan Cristeto_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO
El meu dia a dia és «simple»: m’aixeco, em dutxo, em vesteixo, vaig al col·legi, em retrobo amb els amics, jugo, m’ho passo bé, em poso a estudiar, treballo (poc o molt) amb grups o sol, dino, torno a jugar amb els meus amics, surto de l’institut, faig les extraescolars, torno a casa, em dutxo, sopo, estic una mica amb la meva família i torno al llit. I l’endemà el mateix, i el següent i l’altre.
Pot semblar avorrit, dit així, però hi ha moments del dia en els quals m’aturo. Paro, reflexiono i m’adono de la importància de tot el que fem, ja que la vida és com una maqueta: si traiem una peça, la maqueta cau com un castell de cartes.
Deslleialtat
Júlia Martínez Bonet_4t A Col·legi Mare Janer
Agraïda. Agraïda estic de tenir-te al meu costat. Revisc quan penso en el teu somriure matiner. Formar una família mai m’havia resultat interessant, no obstant, per tu ho canviaria. T’estimo. T’estimo tant que no puc deixar de pensar-te ni un sol minut. Has convertit la meva ànima grisa en una d’acolorida. Ets la meva raó per existir. Qui li dona sentit a una miserable vida. Gràcies per haver-me ajudat a descobrir l’amor verdader.
Aquestes paraules serien les que t’agradaria escoltar, però no sempre s’escolta el que un desitja. La realitat és que la carta la dedico a la meva amant. Només t’ha estat enviada per poder dir-te: adeu!
Sorpresa
Chloe Torres López_4t COL·LEGI MARe JANER
Volia celebrar el seu comiat de l’empresa amb tots els seus companys, però la situació de pandèmia complicava molt les coses. Es va fer a la idea, amb una resignació obligada, que només podria passar per cada despatx i dir adeu sense fer gaire soroll. Maleït virus! –es repetia–. Així doncs, divendres va començar desitjant un bon dia, al recepcionista, recordant aquella olor amarga de tots els cafès matiners compartits. Gairebé ningú es trobava al seu lloc! Quan arribà a la petita oficina… SORPRESA! Els seus companys, visiblement emocionats, estaven esperant-la per desitjar-li el millor en l’estrena de la seva nova etapa a França.
Ell
Naomi Roxo_2ne MTNE Lycée Comte de Foix
Té els cabells negres i llisos, tan llisos que quan hi passo els dits rellisquen fàcilment. Té un somriure ample, bufó i perfecte. Quan somriu se’m dibuixa a mi també un somriure a la cara. Té els ulls petits i ovalats, d’un color marró fosc. Quan el vaig conèixer tot va canviar. Jo estava al cine i ell seia a la butaca del costat. No sabia de què anava la pel·li i la meva amiga tampoc. Vaig aprofitar-ho per demanar-li qui era cada personatge. Cada poques escenes li demanava què passava. Gràcies a això, vam conèixer-nos i, més endavant, va començar la nostra relació. Ja fa un any que som parella i em fa la persona més feliç del món.
Sortida amb bici
Louis Sauvat_2nde MTNE Lycée Comte de Foix
Un dimecres a la tarda vaig anar a fer bici de descens amb un amic i, la veritat, és que ens vam divertir molt. Revolt rere revolt, salt rere salt, baixàvem una vegada i una altra. Anàvem amb bicis elèctriques i podíem pujar fàcilment. Després de quatre baixades intenses, vam veure algú baixant a tota velocitat. Per sort, va frenar just davant nostre. El coneixíem i vam parlar amb ell una estona. Em va donar una idea: fer un No Hands. A la següent baixada vaig saltar, em vaig desviar a l’aire provant de fer el No Hands que m’havia dit el meu amic. Vaig agafar el manillar i… No recordo res més. Només sé que soc a l’hospital.
Atrapada
Lara da Silva Bertolo_3r E EA 2A Ensenyança Encamp
Nedava al mar tranquil·lament, sentint el xoc de les onades contra el meu cos, sentint cada segon el so que produïen. El sol sobre la meva pell. No m’importava res, volia quedar-me allà. Seguia nedant cap endavant, sentint la pau i la tranquil·litat d’aquell moment. A poc a poc m’endinsava. Sabia que en un moment o altre m’ofegaria, però continuava lluitant amb mi mateixa per sortir-me’n. M’enfonsava i n’era conscient, però no sabia què fer. Estava sola davant la immensitat del mar, era fosc, em sentia atrapada, no podia avançar i ningú no podia ajudar-me. Intentava cridar, però no em sentien. Finalment, només jo podia salvar-me.
Instants
Martina Ferreyra Munin _3r ·E EA 2A Ensenyança Encamp
Tan preciosa. Tan bonica et veig sempre, allà on miri, allà hi ets. Amb aquell preciós vestit blau que jo mateix et vaig regalar, amb la teva cabellera negra, llarguíssima, llisa, preciosa. Tinc gravada la nostra primera fotografia en aquell pont, on miràvem, al fons, el mar. Cada nit dibuixo una porta; una porta que em permet sortir d’aquest lloc horripilant i dir-te tot allò que no vaig explicar-te en aquell moment. Somio que un dia puguis dibuixar tu una porta per venir a visitar-me. Encara trobo a faltar les teves carícies, no entenc per què vas marxar, necessito que tornis aquí, amb mi. Se’m va perdre el cor en el teu últim adeu.
El dia infinit
Àlex Rodríguez Baz_3r B Col·legi Sant Ermengol
Em vaig aixecar com sempre, a la mateixa hora, ningú no estava despert. Com cada dia vaig anar al treball i vaig fer les meves hores respectives. Vaig arribar a casa i ningú no estava despert; com cada dia, i així successivament… Fins que un dia em va trucar la meva dona perquè anés a fer la compra… la sentia trista i jo també estava trist i no sabia per què. Llavors vaig demanar cita al psicòleg i li vaig dir que no estava mai alegre i ell em va preguntar si passava temps amb la meva família, si passava temps amb la meva dona, si passava temps amb els meus fills, i el que era més important: si passava temps amb mi mateix.