vane

Roman Ibáñez Lopez_4 t COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

No recordo res, la meva visió és  borrosa, a penes puc veure la gran llum del estels que estan pel voltant. Intento caminar, però costa molt, trobo que tot el fons del cel no té forma i que sempre va canviant el fons. Porto un temps i no he pogut trobar una sortida, fins que una força, una sensació em diu que hauria d’anar a algun lloc. Vaig trobar la veritat en forma d’ésser. No va dir res, només va assenyalar una direcció. Altre cop em va tornar a venir la força, vaig anar-hi. M’anava desfent a poc a poc, com si estigués fet de sorra, estava veient com les meves mans, cames, al final tot el cos marxava i al final, formava part d’algú.

Erika Frederico Freitas_4 t COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

Aquella nit hi va anar l’Enric, el més popular. Jo anava darrere seu. Ell es fixava en mi, però un altre també. Em va sorprendre que l’Enric vingués a parlar amb mi. De vegades parlàvem i m’havia dit que era una noia interessant, però aquella nit em va dir que em volia conèixer i jo clarament li vaig dir que sí. Però en aquell moment va venir l’altre noi i em va fer un petó als llavis. Li vaig donar una bufetada i l’Enric, enfadat, es va apropar i em va deixar molt clar que no li tornés a parlar mai més. Em vaig sentir fatal i vaig intentar parlar amb ell, però ell no va voler saber res més de mi. Aquesta va ser una nit per oblidar.

Alèxia Esquivel Bertran_3r E EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

Arribo al portal del seu edifici, inspiro, però ho faig amb dificultat, amb aquest mal de pit que m’angoixa. Pujo les escales, i en veure la porta del pis oberta, entro sense permís. Allà me la trobo. Asseguda a la cuina, cabells recollits, somriure amagat. Em veu i m’assec al seu costat. -Vols alguna cosa?  -No gràcies.
-T’he trobat a faltar.
-Vols dir? -Sí, he estat esperant aquest moment des de fa temps, cada instant, cada moment, i ara ets aquí, per fi podem ser feliços.
-He tornat. -Ja, per això… -l’interromp.
-He tornat… per dir-te adeu.
-Però… si t’he estat esperant. La meva porta sempre ha estat oberta per a tu…

Anna Puigvert Ripoll_3r E EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

Ja havia arribat el gran dia, en aquells instants, en un moment totes les meves emocions canviarien i vindrien un milió de preguntes per a les quals no tenia resposta. Era el centre d’atenció, totes les mirades rares, totes dirigides cap a mi. Em feien moltes preguntes i jo em sentia com en espècie en extinció.
Allò era equiparable a l’infern i només feia que començar. De cop, vaig notar una mà a l’espatlla. -Tu ets la nova, oi?
Aquella pregunta se’m va clavar com una ganivetada. En aquell moment venien totes les preguntes de cop. I com és que has canviat d’escola? T’agrada aquesta escola? Et sents bé aquí? Quina escola t’agrada més?

Eva Carrasco Fek_4t C Col·legi Mare Janer

L’últim que vaig sentir va ser el dolor lliscant pel meu braç i el rebuig al color que omplia l’habitació. Al principi pensava que algú em podia ajudar, que ho acabaria solucionant, però vaig perdre aviat l’esperança. Ho havia intentat tot, però aquell noi no em deixava en pau i a casa meva no se n’adonaven. Els meus amics ho veien des de fora i cap d’ells va atrevir-se a obrir la boca; pensaven que no arribaria tan lluny, que no n’hi havia per a tant. L’últim que vaig poder sentir va ser el fort dolor que perforava les meves venes, com baixava ràpidament la sang pel meu braç i com l’intens color vermell foc inundava tota l’habitació.

Esther Llobet Ambor_4t C Col·legi Mare Janer

“La teva mirada em deixa glaçada com la gisca de novembre quan es desperta el sol. Aquests ulls color ametlla daurada em deixen sense aire i em fan perdre la noció del temps. Els teus cabells són la tardor, d’una olor tan intensa i agradable com la pluja. El somriure és tan càlid com als cims els darrers rajos de sol. M’embadaleix com et mossegues el llavi i com jugues amb el collaret quan estàs nerviosa, veure’t em posa els pèls de punta, com en aquella abraçada en dies freds. Amb el teu tacte em cauen les pors i van desapareixent, com ho fan les fulles seques quan s’apropa l’hivern”. Així et veig quan em miro al mirall, perquè m’estimo.

Miguel Angel RODRIGUES_3ème A EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Un nen que està sol i sense amics. Així soc jo, un nen de 14 anys que sempre parla sol i a qui peguen si no compleix els ordres dels altres. No sé qui soc. Només sé que sempre estic sol i que no tinc amics. Arriba el moment de protegir-me però no sé com. No puc acceptar aquesta situació ni un minut més. De cop i volta, se m’acut que en puc parlar al psicòleg de la meva escola i exposar-li el meu problema. I efectivament en parlo i troba la solució:
-Has de trobar amics a l’escola perquè us pugueu protegir!
Des d’aquest moment no he tornat a estar sol, i animo tots els que pateixin aquest problema a parlar-ne. Tot té solució!

Nahid Saaji_3ème A LYCÉE COMTE DE FOIX

Estic envoltada d’aigua en un petit espai. Es càlid, no em paro de moure. On soc? Com puc sortir? Què hi pot haver allà fora? De fet no vull sortir, soc massa petita i inofensiva, em puc quedar aquí eternament, estic protegida. De sobte una pressió fa  que comenci a baixar per un túnel. He tret el cap, un aire fred s’apodera de mi. Començo a plorar. Què em passa? On soc? Algú em coneix? De sobte sento la protecció de la meva mare i l’emoció dels seus ulls. Quina il·lusió!!! Acabo de néixer. El meu pare m’acaricia suaument la galta. Tot és alegria al meu voltant. Benvinguda! Benvinguda, filleta!

Àlex Farré_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO

Tot estava molt borrós. Estava estirat a una llitera que es movia ràpidament. La meva oïda feia l’esforç d’escoltar, però només apreciava un llarg pitet que esclatava i ressonava dins el meu cap. Intentava moure’m. Era inútil. Únicament podia controlar els ulls que miraven d’un costat a l’altre. Algunes cares em sonaven, però per molt que ho intentés, no s’enfocaven. De sobte, vaig recuperar l’oïda. Entre els sorolls de pànic i descontrol, la meva mare em cridava plorosa: “Tranquil, et recuperaràs!” S’allunyava molt a poc a poc. En aquell moment, vaig saber que va ser la primera i última vegada que em mentiria en tota la meva vida.

Clara Davasse_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA D’ordino

És divendres, per fi! De sobte veig llums intermitents, gent cridant desesperada, tirs i sirenes. De cop i volta, tot es torna silenciós. Un silenci callat, però que em parla. El meu cap fa mil voltes, m’estic enfonsant per dins. Començo a assimilar la situació, és com veure la meva vida passant davant meu. Em surten llàgrimes que em cremen. Sento un tret, un tret que em fa tornar a la realitat. Observo al meu voltant, la meitat tirats a terra i l’altra meitat cridant i fugint esparverats. Em quedo immòbil, no sé què fer. Un a un, veig els meus companys caure a terra. Tot d’una, sento un altre tret que em sacseja i em fa reaccionar.

Roc Múgica Campbell_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Feia temps que l’estava esperant, mitja hora, una hora o potser dues. No sabia quant de temps feia que l’esperava. El fet és que al final va arribar. Em va saludar, el vaig saludar, es va disculpar, el vaig perdonar, el vaig convidar a seure i a prendre alguna cosa. Ell va acceptar. Vam demanar un parell de refrescs. Feia temps que el notava un pèl inquiet i li vaig preguntar què li passava. Ell, però, no va accedir a dir-m’ho i se li notava una certa inquietud a la veu. Jo, tot i així, vaig insistir-hi fins que al final va accedir a explicar-ho. Quan m’ho va explicar, vaig entendre el perquè d’aquella eterna espera.

ITZIAR ORELLANA PÉREZ_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Tot acaba. Si seguim així no quedarà res. La font d’aigua ens ho dona tot. La vida. Estem envoltats de vida. La humanitat no se n’adona, però això no durarà per sempre. Nosaltres en culpem el canvi climàtic, però ara mateix, l’estem provocant. Els mars s’ofeguen, però no és precisament d’aigua; s’ofeguen pel plàstic, pels nostres residus. De què serveix tanta tecnologia si no la utilitzem correctament? Tanca els ulls. Imagina un món millor. Sense plàstics. Sense fàbriques. On tot és verd i blau. Quins dos colors més bonics!  Els colors de la vida.

Marta Rozas Gomes_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA d’encamp

S’aixeca del llit una mica adormida però feliç. Arriba al saló i veu el regal sota l’arbre. Corre i l’agafa. L’obre amb molta delicadesa però a la vegada amb molta emoció. Se sorprèn i crida tan fort com pot. No aguanta i comença a plorar de felicitat. El gos, feliç, mou la cua i lladra. L’agafa amb molt de compte, com si fos un pot de vidre molt fràgil, i el deixa a terra. El gos corre feliç per tot el saló. La noia, també molt feliç, s’aixeca i se’n va a la seva habitació a buscar una piloteta per al gosset. Comencen a jugar. Li llança la piloteta ben lluny. Feliç, li porto la pilota, em posa una corretja blava i sortim a passejar.

Joan Santuré Galinier_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

En un dia de pluja el viatge s’allarga. Quan el cotxe s’emboira en el gris del núvol cansat, el camí no s’acaba, i més hi penso més m’impaciento. Ja ho sé, tot és qüestió de temps per poder arribar a destinació. Però els carrers de la muntanya en ple hivern són infinitament més llargs. Mentre em dic que total serà un cansat record que oblidaré d’aquí a poc, el meu subconscient critica la meva ment i la tracta d’hipòcrita. Que irònic, un moment etern que no serà res més que un curt malson quan em desperti a casa. Un viatge per pensar, filosofar i deprimir-se. Que avorrit! Arribo fins i tot a pensar que un accident seria més entretingut.