vane

MARC DEU FONT_3r A EA Segona ensenyança d’Encamp
Passat. Pesat. Torracollons. Problemes. Discussions. Insults. Caos. Desordre. Interminable. Egoista. Convivència. Insuportable. Desinteressat. Malícia. Rancor. Detestació. Repugnància. Enemistat. Antipatia. Malvolença. Provocació. Ell. Germà. Finalment. Gran. Pesat. Marxa. Fora. Lluny. França. Tolosa. Residència. Universitat.
Present. Jo. Sol. Emoció. Entusiasme. Excitació. Content. Alegre. Il·lusió. Jugar. Manar. Gaudir. Lliure. Però. Temps. Mesos. Setmanes. Dies. Sensacions. Estranyat. Silenci. Solitud. Buit. Rar. Desperta. Sentiments. Enyorança. Tristesa. Inquietud. Avorriment. Atípic. Vomitar. Pensaments. Ràbia.
AMOR

Adrià Aran Cirera_3r A EA Segona Ensenyança d’Encamp
M’assec, agafo un full, un llapis i reflexiono. Però per més que pensi, no em surten les paraules. En comptes de relaxar-me, m’estresso i és que tinc tantes coses al cap que no sé per on començar. Podria parlar sobre la fi del món, dels extraterrestres o fins i tot de l’impacte ambiental, però prefereixo parlar de nosaltres, els joves. Sí, sí, nosaltres els joves, aquells passotes malcriats que no fem més que passar-nos-ho bé, i que al mateix temps ens cau la màxima responsabilitat mai abans existent: la de canviar el món que ens han deixat i que han fet malbé. Això si és que encara es pot canviar. Quina ironia, deixar-nos tanta responsabilitat…

ARNAU GONZÁLEZ_3r B COL·LEGI ANNA MARIA JANER
Vaig posar l’última pedra, la que faltava per completar l’edifici més complex en què havia treballat. Jo era el que més pedres havia posat. A cada paret, a cada planta, n’havia posat alguna, ja que l’edifici era meu. Amb l’ajuda dels altres, però només jo el podia construir.
Ara penso que pot semblar l’edifici més alt del món, o el més bonic, però ni tan sols així és el més ben acabat. Ara m’adono que el més important no és que estigui decorat, sinó que tingui uns bons fonaments. I encara el més important, que me l’he fet jo i les persones que m’envolten. Ara que està acabat, però, he de canviar de barri.

Carles Sellart Molero_3r B Col·legi Anna Maria Janer
Faltaven deu minuts perquè comencés el partit. Estàvem al túnel dels vestidors els dos equips, quan ens van dir que l’àrbitre s’havia quedat adormit. Ens jugàvem la lliga, l’estadi estava ple i els canals de televisió ja havien posat en marxa la gravació. El president ens va dir que s’havia de jugar el partit sí o sí, si no es perdrien molts diners. El partit va començar sense àrbitre, per això, cada vegada hi havia més joc brut al camp. El partit va acabar amb victòria per a nosaltres 2 a 0. Quan estàvem celebrant la lliga va venir el president. Ens va dir que el partit s’havia de repetir, ja que sense àrbitre no valia el resultat.

Júlia Barcons Antunes_3r C EA Segona Ensenyança d’Ordino
Estimat destí, et desitjo el pitjor que li pot passar a una persona tan innocent com jo. Espero i desitjo que moris si no és que ja estàs mort. Ah, sí, també volia donar-te les gràcies, gràcies per tot el que he hagut de passar per voler acompanyar una persona, tan dolça, tan agradable, tan empàtica i tan divertida com innocent. La culpa la tens tu per torturar-la constantment i diàriament, t’odio amb tota la meva força perquè per tu ha patit, per tu ha lluitat, per tu s’ha suïcidat. No sé si arribaré a perdonar-t’ho algun dia, però repeteixo que espero i desitjo la teva mort. No tornis mai més. Adeu i per sempre, odiat destí.

Filipe Abalada Gonçalo _3r C EA Segona Ensenyança d’Ordino
Ara mateix estic fent un examen de mates, no puc més, és molt difícil, m’estic atabalant, vull que pari el temps. De sobte, tanco els ulls i quan els torno a obrir tothom està quiet. No pot ser, s’ha aturat el temps! Però tinc un dubte. Com es para el temps? He d’escriure coses per després veure si és veritat. Llavors sento un soroll, vaig cap a la porta, hi ha molta gent, tots quiets. No pot ser, no m’ho puc creure, soc l’únic despert. Però de sobte veig una ombra i li pregunto qui és. Em respon que és la meva mare i em diu que respecti perquè em respectin. Potser estic somiant? No, no estic somiant, m’estic a punt de morir.

Elba Vidal Balcol _3r B Col·legi María Moliner
Hi ha tantes coses dins meu que ni recordo, tants sentiments que han fet bola al costat del llit i ja ni es desperten. Ja no sé ni quina cara fer quan em pregunten com estic, ni sé com relaxar el nus que tinc a la gola. L’ansietat de marxar i no mirar enrere pot amb mi, però l’anestèsia de les teves mans amb les meves aconsegueix calmar-ho tot, però a la nit es torna a apoderar de mi. Ni els sentiments se’m desperten ni el cap es recupera de la seva última desconnexió. No sé ni el que sento, només sé que et sento a tu, tan clavada dins meu que fins i tot fas mal. Ara tan sols em tinc a mi, i la veritat és que no sé què collons faré.

Gemma Lluch Camin_3r B Col·legi María Moliner
Podria colar-me de puntetes sense fer el més mínim soroll, perquè no t’adonessis de tots els plans que tinc amb tu, al meu cap; de tots els viatges que vull fer pel teu cos, tan bonics, tan aventurers; d’avor­rir-me de comptar estrelles i perdre’m comptant les teves atractives pigues i tornar a començar-te, un i mil cops, sense por als canvis, sense por que tornis a marxar…
–Toc-toc.
–Qui és?
–Soc jo!
Al cap i a la fi no vull colar-me, vull que sàpigues que vinc a quedar-me amb tu, i vull explicar-te tot el que tinc planejat, des dels viatges que tinc pensats pel teu centre, per nosaltres, fins al dia que decideixis tornar a marxar.

Romà Taur _3ème E Lycée Comte de Foix
Eren les 8 i l’Albert acabava d’arribar al despatx. S’havia pres un cafè i uns dònuts. Seia a la cadira, desplegava la seva maleta de cuir on tenia tot de documents. Era un dia normal. Havia agafat l’ascensor número 10 de la torre nord. Però es va adonar que no era un dia normal quan a les 8.45 un soroll espantós es va sentir uns pisos més amunt, era una explosió. Immediatament la gent va cridar i entrava un fum espès, no es veia res. L’Albert es protegí sota la taula, s’estava ofegant. A les 9 el mateix soroll molt més llunyà… la torre sud. Aquell dia l’Albert sabia que no tornaria a casa mai més, com les 2.750 altres persones…

Noel Titouan_3ème E Lycée Comte de Foix
Em sentia bé, la calor m’embolcallava completament el cos, tenia una sensació que mai havia sentit, dolça i pura. D’on venia? Ni idea. Però volia que es quedés. M’agradava, però de sobte em va envair un dolor, vaig sentir aquest dolor per tot arreu. Però el dolç sentiment va tornar. Vaig obrir lleugerament els ulls per veure què passava. Vaig veure cotxes destruïts, però estava sol a terra. Els llums blaus i vermells em van enlluernar, vaig tancar els ulls immediatament. Sabia què volia dir. L’altre conductor estava begut i conduïa en sentit contrari, el nostre cotxe es va estavellar contra un altre. El meu cor va deixar de bategar.

Denis Lopez _3r A EA 2a Ensenyança Sta Coloma

És un noi en un avió. Aquest noi es mareja molt –Homes, dones estiguin preparats que d’aquí a poc comencem l’enlairament. El noi estava tan nerviós que es va prendre la pastilla per adormir-se abans de temps, i al final no van poder enlairar-se. Ell es va quedar adormit sense adornar-se que tots se’n van anar. Es va despertar, va sortir tot adormit però es va adonar que tot era diferent, no hi havia ningú a l’aeroport. –Però que està passant aquí!? Apareix una persona desconeguda –Che, però qui sou vosaltres!? –Perdoni, què diu? Li va dir tot confús –Ah! vostè parla català? –Sí, obvi. Es van parar i li va explicar el que passava.

Shirel Altimir _3r A EA 2a Ensenyança Sta Coloma

A l’escola se’n riuen de mi. Diuen que camino malament, tremolo sense parar i sempre estic sola. Sempre m’he relacionat millor amb els adults, suposo que és perquè mai m’he relacionat amb gent de la meva edat. Però avui és el dia en el qual dic a tothom per què camino així de malament, per què tremolo d’aquesta manera, per què ric amb una rialla torta… Totes aquestes coses són perquè tinc una malaltia. No és una malaltia comuna, tampoc és una malaltia contagiosa, ja que la meva família ha estat sempre al meu costat a tot hora. Van ser ells els que em van donar la força per superar-ho. Un dia vaig deixar de respirar, i llavors…

Lia Gil Rabadà_3r A Col·legi Sant Ermengol
Dormia en un llit, profundament; romania amb els ulls tancats i tots preocupats no paraven de parlar sobre aquella situació. Ella anava a casa de l’àvia i en arribar al camí que el llop li havia recomanat, va canviar d’idea. Mentre avançava es va trobar un grup de gent que observava en la mateixa direcció. Sentia curiositat, es va apropar per veure què passava: llavors el va veure. Recordo una olor que em va impressionar, m’hauria agradat estar conscient per veure d’on provenia, però l’últim que recordo són els seus llavis sobre els meus. Podeu imaginar-vos el final. Què hauria passat si la Caputxeta hagués seguit el camí del llop?

Ivone González Vázquez _3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL
La quantitat d’experiències que he viscut en catorze anys empal·lideixen davant la felicitat que he trobat en un de sol. La satisfacció que m’han regalat dues persones és més del que mil em podrien oferir. La seguretat, l’autoestima, les amistats… Als deu anys vau començar a canviar vides, i les que encara us resten per canviar! Gràcies a vosaltres em sento part d’una gran família, la vostra família.