vane

Pol Gili Bonet_3rB EA 2A Ensenyança d’Ordino
La vida és com un plat d’espaguetis, sembla que n’hi hagi molts, però en realitat n’hi ha pocs, de seguida te’ls acabes i no hi ha res a fer; però com a mínim els has gaudit, ben condimentats amb salsa de tomàquet i formatge ratllat. Amb això t’estic dient que gaudeixis de la vida al màxim i que hi posis bona salsa, tal com fas amb un bon plat d’espaguetis, perquè algun dia se t’acabarà el temps.

Martina de Brauwer López_3r B EA 2A Ensenyança d’Ordino
És molt fàcil conèixer algú; una mica més complicat és agafar confiança; i de sobte, sense adonar-te’n, t’agrada. Us feu parella, ho passeu bé durant molt temps, i de cop i volta se’n va sense dir ni adeu.

Joan Sala_3ème B Lycée Comte de Foix
L’estiu passat, quan encara no estàvem confinats, vaig viure el millor estiu dels catorze que porto viscuts. El meu pare em va demanar si volia anar a un campament d’anglès on ja havia estat ell fa molts anys i vaig acceptar. Hi vaig anar les dues últimes setmanes d’agost. En aquest campament hi fan classes d’anglès i organitzen competicions d’esports, un viatge a PortAventura i una gala dels Oscar. Hi ha diferents nivells de classes i jo vaig aconseguir estar al més alt, el meu equip va guanyar les Olimpíades, al viatge a PortAventura vaig fer una amigueta i a la gala dels Oscar vaig aconseguir el premi “Mister English Summer”…

Mireia Moreira_3ème B Lycée Comte de Foix
Un matí, vaig anar al parc i vaig veure un llibre sobre un banc, vaig apropar-m’hi. De sobte, el llibre es va moure, vaig fugir corrents però una veu cridava: “ESPERA! No tinguis por!” En girar-me vaig veure un noi, em mirava i vaig apropar-me a ell. Li vaig demanar d’on venia, i em va explicar que havia sortit del llibre, que allà hi havia un món somiat on tot era perfecte. Un dia em va portar amb ell, i tenia raó. Vam anar a fer un tomb, vaig descobrir que només jo el podia veure. No entenia per què i li vaig explicar a ma mare. Va pensar que estava boja i no em va creure, però jo sabia que tot era real i amb això ja era feliç.

Susana F. Costantino_3r A Col·legi marÍa moliner
Era hora de dormir, vaig abaixar la persiana. Em vaig adormir de seguida, somniant que era una noia de quinze anys que cuinava i que s’havia presentat a un concurs de cuina amb nois de la seva edat. Van començar a cuinar, paella per aquí paella per allà, d’un costat a l’altre es van anar organitzant per preparar el plat guanyador. Tenien trenta minuts per fer l’obra mestra. Els jutges van tastar plat a plat fins acabar-los tots, donant la seva opinió de cadascun i de com cuinaven els concursants. A ella li van dir que posava molta passió en el que feia i que el seu plat de mandonguilles de la iaia era el guanyador.

Sofía Quiroga_3r A Col·legi María Moliner
Estic a la porta de sortida amb els meus monitors. Sento com m’encoratgen els companys. Em preparo i començo a veure com tothom crida el meu nom. La pista és plena de gent. Veig la família, han vingut de sorpresa. El temps del cronòmetre comença a fer el compte enrere. Estic nerviosa. La temporada ha passat molt ràpida i ara estic a la cursa més important amb la gent que estimo. Em fan por els altres contrincants, sé que si caic em poden guanyar. Faig la corba més difícil i tothom crida. Cada vegada veig la meta més a prop. Estic cansada. No sé si arribaré a temps. Quasi caic. Arribo, el temps ja s’ha acabat.

Ona Trebol_3r D EA 2a Ensenyança de Santa Coloma
La vida és com una muntanya que has de pujar. Des que neixes fins als 4 anys només estàs agafant el camí per començar a pujar la muntanya. Després ve l’escola, que ja comences a pujar un turó, és una mica més complicat però es pot pujar fàcilment. Més tard quan ja tens 12 anys comences a fer un treball més dur a l’institut, que és quan comences l’ adolescència, les coses canvien una mica i has de pujar una muntanya més gran. Després comença batxillerat i universitat, on treballes individualment. Aquesta etapa de la vida costa moltíssim, però quan penses que estàs a punt d’arribar: La vida, que és com pujar l’Everest.

Joel Sala_3r D EA 2a Ensenyança de Santa Coloma
Dilluns, 7.00 h, et despertes amb l’alarma del mòbil i vas directe a la dutxa. Et vesteixes i vas a esmorzar, quan acabes et rentes les dents, agafes la motxilla i vas al col·legi, aquest lloc on a tots els nens els agrada molt estar, fer fitxes i escoltar la veu del professor. Quan sona la campana agafes el bus, vas a casa i comences a fer deures. De sobte són les 20.00 h i t’has de canviar per anar a entrenar. Quan tornes a casa et dutxes i t’adones que et falten els deures de català i els fas mentre els pares criden “a sopar!” Quan acabes i t’estires al llit i comences a parlar amb els amics però, poc després, torna a sonar l’alarma.

Sarah Soares_3ème F Lycée Comte de Foix

Estàvem tots dos ferits tirats a terra, mirant-nos, i recordant moments en els quals érem feliços i no ho sabíem. Solíem imaginar el nostre futur junts, cases a la platja, gossos als quals estimar, imaginàvem la nostra vida junts, però en aquell instant vam saber que res d’això seria possible. Escoltàvem patrulles i ambulàncies de fons. La moto estava tirada per terra, arrossegada. Vam agafar les últimes forces que ens quedaven, ens vam agafar les mans tan fort com podíem i ens vam dir «t’estimo» per últim cop. Sabíem que estaríem junts fins a l’últim moment i que ens estimaríem fins a l’últim moment, però no esperàvem que fos així.

Arianna Ribeiro_3ème F Lycée Comte de Foix

Tens por que et trenquin una vegada més el cor, por de confiar, por d’anar a l’escola, por d’allò que puguin dir de tu, por de la soledat. Cada nit plores i plores, ja no saps ni què és la felicitat, sempre reflexiones i penses en quin moment vas créixer, quan eres petit eres feliç, també sempre estàs pensant què has fet per merèixer aquesta vida tan cruel. A vegades ni dorms per l’estrès, o perquè plores per culpa d’aquelles persones que et trenquen el cor. Però per això has d’esperar tota la vida, perquè en algun moment vindrà algú per fer-te feliç, i et donarà tota la felicitat que en un passat no vas rebre.

Nian Bisbal Miralles_3r A Col·legi Sant Ermengol

Era una nit al bosc del poble on visc. Estava amb el meu millor amic, en Bernat, i no sabíem què fer, així que vam pensar d’anar al bosc a tirar-nos pinyes. –Bernat! Compte! Que et ve una pinya directament a la boca! –Ah! Va exclamar el Bernat. Ui, Oriol, l’has espifiat! En Bernat va començar a córrer darrere meu fins que vaig topar contra un arbre gegant. En Bernat va parar de córrer quan va veure l’arbre des de lluny. Tots dos estàvem espantats perquè de sobte vam veure com l’arbre s’estava movent.
–Ahhh! –vam cridar tots dos. L’arbre ens va començar a perseguir. Vaig mirar enrere i el Bernat havia desaparegut.

Marc Ventura Cornella_3r A Col·legi Sant Ermengol

La quarantena i el paper higiènic. Ens hem tornat bojos? No ho acabo d’entendre… Mengem massa o és multiús? Ja no en queda enlloc i l’única opció viable és anar al bosc a buscar fulles per rentar les meves parts nobles! Ajudeu-me a fer viral aquest missatge, ja sigui a les xarxes o als mitjans de comunicació. Controlem-nos i utilitzem el paper de vàter per l’estrictament necessari, em resisteixo a ser un Tarzan cosmopolita!

Eric Fernandes Guimares_3r E EA Segona Ensenyança d’Encamp
Era un dia normal com tots, quan de sobte vam rebre una trucada i ens van donar la notícia que la meva besàvia havia mort. A partir d’aquell moment tot va canviar. Tot el dia va ser trist i també vaig estar plorant per no anar a l’enterrament. Jo em vaig quedar a casa, ja que havia d’anar al col·le, però gairebé tota la família que estava en diferents parts d’Europa hi va anar igualment. A més, vam tenir una altra mort dues setmanes abans, que era la de l’àvia del meu pare. Això em fa veure la rapidesa de la vida. Aprofita-la.

Eric Garcia Ulrich_3r E EA Segona Ensenyança d’Encamp
Vaig entrar i el silenci es va apoderar del camp. L’àrbitre va iniciar el partit i vaig sacar. El meu contrincant era molt bo, però no millor que jo. Vam arribar fins l’últim set molt igualats per punts fins que em va tirar una pilota gairebé passant el límit de l’altre costat del camp. Corrents com mai, anant cap a la pilota vaig caure i al tocar-me la cara i veure la mà plena de sang d’un vermell escarlata. Em vaig desmaiar i fins ara només dormo profundament sense poder parlar pensant què va passar després del cop.

Ikram Raguig_3ème D Lycée Comte de Foix
Mentre passejava pel carrer, l’Alba es va trobar una noia que plorava. Encuriosida, va adreçar-se a la noia, per demanar-li què li passava. Aquesta li va respondre, tan sols, que ho havia perdut tot. Va explicar-li que l’únic que pretenia era agradar a la resta de la gent, deixant de ser ella, però malauradament va aconseguir tot el contrari. Es va sentir menyspreada; va perdre les amigues, va discutir amb els seus pares… Ella que volia agradar a tothom, va anar caient en un pou sense sortida, sola i avergonyida. Una cosa molt important, sí que va aprendre, no perdre mai l’autoestima i ser tu mateix, malgrat no agradis als altres.