Alex Carrera_3r A Col·legi Mare Janer
El seu germà sempre el pegava. A poc a poc els seus companys van fer el mateix. Arribà a casa plorant i el pare li preguntà què passava, va dir que era culpa del germà. El pare l’esbroncà però el germà no ho acceptava. El pare li va recordar tot: No recordes quan el vas pegar davant de tothom, quan el vas insultar davant dels seus companys, no recordes quan el vas portar a l’hospital per culpa teva… el germà, per fi, se’n va adonar. Li va dir al pare que mai més es comportaria així. L’endemà, el germà no només se’n penedí, l’acompanyà a parlar amb els assetjadors. Ara el germà fa 3r i està fent aquest microrelat.
vane
Temps diferents
Mariona Azabal Artigas _3r A EA 2a Ensenyança Ordino
09.00 del matí, em vaig llevar i no hi havia ningú pel carrer. Em va estranyar molt, així que vaig encendre la televisió per informar-me. Quan ho vaig veure em vaig quedar parada, hi havia una pandèmia mundial i estàvem amb quarantena. Hi havia un nou virus suposadament xinès. Per culpa d’això estàvem entrant en una crisi econòmica i sanitària, manifestacions, gent sense feina pel virus…
Tot el que estava observant semblava una pel·lícula d’acció que veiem a la televisió i pensàvem que mai ens passaria alguna cosa igual o similar.
La contaminació:
Ingrid Bautista _3r A Ea 2a Ensenyança Ordino
Un dia et despertes per anar a l’escola com cada dia, contenta i quan surts de casa t’imagines un carrer i una vida plena d’alegria. Però en el cas de la Joana no és així, perquè un dia quan va sortir de casa per anar a buscar l’autobús, pel carrer només es trobava brossa pel terra. La Joana molt decidida es va posar a recollir la brossa que es trobava, i cada matí feia el mateix. Fins que un dia, tota decidida va fer una reflexió. A l’escola li va demanar a la tutora si podia fer una xerrada sobre el tema de la contaminació. Tu podries ajudar la Joana a tenir un futur net per a les noves generacions? Fem un pas per al planeta.
L’inesperat fet que canviaria la vida de la Carla
Laia López Colillas_3ème H lycée comte de foix
La Carla era una noia apassionada per l’esquí. Estava molt contenta, perquè els seus pares li havien comprat material nou aquell any. El primer dia, en arribar a casa estava cansada i tenia mal als bessons, però era normal. L’endemà, feia fred i la boira abundava. Els monitors van prendre la mala decisió de fer-los saltar tot i l’estat pèssim de la neu. Tots saltaven sense pensar en les conseqüències d’una caiguda. En arribar el seu torn, la Carla va explicar a un dels monitors que no podia saltar a causa d’un problema als genolls. Ell la va obligar. El primer salt va anar bé però al segon ningú no s’esperava el que li passaria.
Els alumnes
Maé Ferre Desrats _3ème H lycée comte de foix
La vida d’un alumne és més dura del que pensen els professors i els pares. La nostra vida a l’escola consisteix a treballar, escoltar, treballar i seguir treballant. Al llarg del dia, tenim vuit hores de classes en les quals els professors parlen de les seves coses i nosaltres sempre ens demanem de què ens servirà saber tot això per a la vida. I no parlem del menjador: tothom espera aquell deliciós tros de pizza que sabem que mai no apareixerà. Un cop a casa, no estem salvats, ens tocar fer els deures quan només volem mirar Netflix i descansar. L’únic bo del dia són els macarrons de la mare, perquè l’endemà, tornem a començar!
El partit
Nil Alves_3rC EA 2a Ensenyança Santa Coloma
A les sis del matí sona l’alarma em toca dutxar-me per anar a futbol i em començo a vestir el xandall. Em rento les dents, em pentino, agafo la motxilla de futbol i me’n vaig cap a la parada que el bus. Ja són les set del matí .Quan hem recollit tots el jugadors anem a esmorzar a Can Valls durant una hora. Després tornem al bus, estem dues hores de viatge per arribar a Mollet. Mentre que estem viatjant ens posen música i ens relaxem. Un cop arribem al poliesportiu anem als vestidors. Finalment guanyem 4 a 1.
Veritat
Àlex Pérez_3r C EA 2a Ensenyança Santa Coloma
Hi havia una vegada un nen que es deia Arnau. L’Arnau vivia amb la seva àvia des que era petit perquè els seus pares el van abandonar, llavors la seva àvia es va fer càrrec d’ell. L’Arnau es portava molt bé amb la seva àvia, ja que tenia 8 anys. L’àvia li va amagar tot aquest temps la veritat. Un dia, l’Arnau se’n va anar a jugar al parc amb el seu amic Eric. Van jugar a futbol amb una altra colla de amics. Al cap d’una estona l’Arnau es va fer mal i el van portar a casa. Allà l’esperaven els seus pares i la seva àvia per explicar-li tota la veritat.
Quan ens equivoquem, n’aprenem…
Yohan Cristovao_3ème B Lycée Comte de Foix
Un dia, als 12 anys, tornant del col·legi, a la vorera, vaig veure una clau en un pany dins d’una caixa i per curiositat, la vaig girar. De sobte, una urbana va començar a cridar. Espantat, em vaig girar i em vaig adonar que havia fet quelcom malament. Quasi sense adonar-me’n, ja tenia la policia allà mateix. Van dir que m’havien de portar a comissaria; confús, vaig preguntar al policia què havia fet exactament, i va dir que havia canviat el sentit dels semàfors i que allò era perillós i greu. Quan la meva mare em va venir a recollir em va caure una bona esbroncada. Després d’allò mai més se m’ha acudit tocar res que no sigui meu.
Més petit, més fàcil
Alexandra Borges_3ème B Lycée Comte de Foix
Quan era petita la meva vida era més fàcil. Als tres anys vaig començar a anar a l’escola de nou a cinc, on m’ho passava genial. Després arribava a casa, berenava, em dutxava i com que no tenia deures, no havia de fer res més. En canvi ara tot es més complicat, m’aixeco més d’hora per anar a l’escola i surto més tard. Quan acabo tinc activitats extraescolars. Quan arribo a casa he de dutxar-me, fer deures i revisar si tinc algun examen. Ara ja no tinc temps per fer res que m’agradi. Abans mirava pel·lícules, dibuixava i fins i tot feia manualitats. En resum, ara tinc moltes més responsabilitats ja que llavors no havia de fer res.
Sé
Guillem Estany_3r C Col·legi Mare Janer
Sé que mai rebutjaré la família. Sé que sempre ajudaré qui pugui pel motiu que sigui. Sé que mai deixaré d’estudiar per arribar molt lluny. Sé que l’he de gaudir al màxim. Sé que s’ha d’aprendre de tot el que es pugui. Sé que s’ha de respectar els professors. (Sé que ells estan per ajudar-nos i per fer-nos entendre les coses millor.) Sé que quan s’ha d’estudiar, s’estudia. Sé que s’ha de tenir la màxima atenció a classe. Sé que quan els pares diuen d’anar a sopar, vaig a sopar més ràpid que una fletxa. Sé que s’ha de tenir un bon comportament a tot arreu. (Sé que ara faig aquestes coses, però no sé si ho compliré per sempre.)
Me’n recordo
Anna Catena_3r C Col·legi Mare Janer
Amor meu, recordo la primera vegada que ens vam veure, recordo la nostra primera trobada com a parella, recordo el nostre primer viatge junts, recordo el nostre primer aniversari, recordo quan vam comprar la nostra primera casa, recordo quan no sabíem com engegar la cuina, recordo quan em vas presentar els teus pares, recordo quan el teu pare em va fer fora de casa. Curiosament, però, no recordo en quin moment em vaig enamorar de tu, ni per què. Que estrany! Tampoc recordo com es canvien els bolquers d’en Xavier, però saps què, sí que recordo la teva amiga Laura, gràcies per presentar-me-la. Me’n vaig amb ella. Ciau.
Whaterver it is, take me home
Alba Sánchez Gea_3r E EA Segona Ensenyança d’Encamp
Mirava la vida des d’una trista finestra, pensant en un passat turmentós, però en un present desastrós. Mai més seria feliç després del que havia viscut, del que ja no podria viure més i del que mai arribaria a viure. Tothom li repetia que la felicitat no és pretendre que tot estigui bé, sinó que és arribar a ser feliç independentment del que t’hagi passat. Va cridar, rebent la resposta del seu eco. I allà estava, deixant escapar la seva vida sense forces, recordant aquella frase que un dia el seu avi li va dir: “Això és la nostàlgia, descobrir que les coses que abans creies que no eren felicitat, sí que ho eren.” I es va deixar caure.
Sense esperança
Ainhoa Artola Sánchez_3r E EA Segona Ensenyança d’Encamp
Tancada a casa, la soledat s’apodera d’ella. No pot sortir i això l’angoixa. Veu les cares dels companys a través d’una pantalla, ella sola a casa i els pares treballant. A través del telèfon, la seva cara s’il·lumina al veure les seves amigues. Els seus sentiments són com una muntanya russa. El no fet de sortir també li ha permès fer altres activitats que no feia, com la rebosteria. També està més temps amb la família i es tranquil·litza una mica. La música fa que surti d’aquest món. A la nit es recorda de quan anava a l’escola. Qui diria que la troba a faltar! Cada setmana la més llarga, no veu la llum al final del túnel.
Partit de futbol amb conseqüències…
Rayan Karami_3ème C Lycée Comte de Foix
De vacances a França amb els meus cosins, vam sortir a jugar a futbol. De cop i volta, en xutar un penal, la pilota es va colar al bosc. Vam endinsar-nos-hi però no vam veure la pilota enlloc. Tot buscant-la, vam topar amb dos gossos furiosos que se’ns van encarar. Vam córrer el més ràpid possible i vam poder desfer-nos d’un d’ells però l’altre va mossegar el meu cosí i se’n va anar. Per fi vam trobar la pilota que s’havia desinflat una mica però això ja no era gaire important. Després de caminar una bona estona, vam aconseguir arribar a casa. Ràpidament, vam desinfectar la ferida al meu cosí. Aquest va ser un dels meus pitjors dies.
Experiències precioses!
Paloma Agon_3ème C LYCÉE COMTE DE FOIX
Per vacances, la meva família i jo vam anar a Tailàndia i després a la Xina. A Tailàndia, vaig veure i gaudir paisatges magnífics. L’aigua del mar sempre estava calenta, mai no hi fa fred allà. Durant el periple vam visitar un zoo on hi havia uns cadells de lleó als quals vam poder donar el biberó, també hi havia elefants amb qui vam tenir oportunitat de banyar-nos i amb qui vam passejar. També els vam donar menjar, i allò va ser molt divertit perquè primer ho xuclen amb la trompa i després s’ho posen a la boca. Els paisatges són molt bonics tot i la contaminació. La gent és molt amable i el menjar boníssim, excepte algunes especialitats.
El vell cementiri
Cameron Rodriguez Herrera_3r B Col·legi María Moliner
A pas lent, per un vell cementiri observant totes les vides perdudes, les flors ja mortes, aixafant la robusta herba vaig veure un noi preocupat i assegut al costat d’una tomba. Em vaig apropar lentament apartant les febles flors del meu camí, però al ser davant seu per algun motiu no em podia veure. Despreocupada, vaig posar la meva mà sobre la seva robusta espatlla i en un instant el jove va caure com un cos sense vida al terra. Em vaig quedar uns minuts mirant-lo i finalment em vaig adonar que estava mort; jo l’havia matat, havia acabat amb la seva vida intencionadament. Ho vaig entendre. Ara jo soc la mort.
La gran foguera
Alex Solé Troté_3r B COL·LEGI MARÍA MOLINER
En Martí és un noi alt, ros i una mica tímid, fa la mateixa rutina cada matí; s’aixeca, esmorza i es vesteix per anar a la granja. Els seus pares, en Tom i la Maria, l’ajuden sempre que poden en totes les feines del camp. Avui els tocava cremar les males herbes, però es va calar foc al graner. Els veïns del poble, veient el fum des de lluny, van decidir ajudar-los. Mentrestant en Martí va trucar als bombers però van trigar molt a arribar. En Tom i la Maria no es creien el que veien, fins que van aconseguir apagar l’última espurna. Poc després van arribar els bombers, però ja no hi havien de fer res allí i van marxar.
El principi
Judith Cañadas_3r D EA Segona Ensenyança d’Ordino
Avui l’Esther ha quedat amb les seves amigues. Mentre camina, es troba amb el noi que li agrada. Ella, indecisa, es dirigeix cap a ell i li pregunta:
–Saps què és l’amor?
Ell respon que no i l’Esther se’l queda mirant amb una mirada molt maca. El noi se la mira i li respon:
–Ara no sé què sento.
En aquell moment s’atura el temps i l’Esther li respon:
–Jo sí sé el que sento.
Tornant a la felicitat
Jenny Gomes_3r D EA Segona Andorrana d’Ordino
En Jorge és un adolescent depressiu, sempre està trist. Li agrada sortir de casa quan plou, estirar-se sota la pluja en algun lloc tranquil i notar les gotes d’aigua com li cauen a sobre mentre escolta música trista. No parla gaire i no socialitza, per això no té amics. Sempre s’asseu sol a l’hora de classe. Però un dia, una noia anomenada Daila va començar a parlar-li i ell va començar a sentir-se millor. Durant uns dies ella va estar al seu costat i ell començava a ser més feliç. Llavors, ell va dir a la Daila:
–Daila, em fas molt feliç –diu somrient-li i mirant-la als seus ulls brillants.
Ella es va quedar amb la boca oberta.
La botiga de matalassos
Aroa GONZÁLEZ_3ème D Lycée Comte de Foix
Per començar, deixa’m dir-te que no compris un matalàs. Fa un any aproximadament, la meva mare em va fer anar a mirar matalassos, tota sola. A la botiga vaig demanar a la dependenta, si me’n deixava provar un i de sobte, la molt boja, em va agafar i em va lligar amb unes cordes al matalàs. Estava tan espantada que no tenia ni forces per demanar auxili! Tenia una mirada rabiüda, la mateixa mirada del diable. Va començar a parlar en una llengua que no entenia i va començar a fer un ritual estrany amb un ganivet i una copa de vi. Quan estava a punt de clavar-me el ganivet al cor em vaig despertar. Tot va ser un malson, per sort.