vane

Anna Besolí_3r C COL·LEGI ANNA M. JANER
Et fas gran i has de marxar. No saps a on. Tens por. És l’hora. No hi ha temps per a comiats. Ja no hi ets. Un record melancòlic et ve a la ment, no l’oblides i plores sense llàgrimes. Tot ha passat però tu encara tens por. Els veus. Tristos, abraçats i enyorats. T’entristeix. Sents una veu. La reconeixes. I la seva calidesa et recita uns versos que s’aturen a dins de les teves oïdes amb dolça veu tremolosa que saps que vol plorar. T’alegra sentir aquella veu coneguda i propera un cop més. Et reconforta i t’enforteix saber que t’acompanyarà en tot moment. Saps que és l’hora. T’aixeques i prens el camí que encara no saps on et durà.

Alain Perez_1ère MELEC Lycée Comte de Foix
Sempre, des que era petit m’han agradat les motos. Per Nadal sempre demanava al Pare Noel una moto però em deien que era massa petit. El dia de Nadal, quan tenia tres anys, em vaig llevar al matí i vaig anar al menjador i al costat de l’arbre vaig veure una caixa de regal molt gran, i no podia imaginar què podia ser. Al desfer el regal, em vaig quedar sorprès perquè era el meu somni: una moto. No m’ho podia creure! I quan el meu pare em va dir d’anar a fer un tomb amb la meva nova moto vaig ser el nen més feliç del món. No vaig parar en tota la tarda de donar voltes i gaudir del meu regal de Nadal.

Alex Sierra_1ère MELEC Lycée Comte de Foix
Em llevo a les set del matí, que és molt aviat per a mi, perquè fins ara, em llevava a les vuit. Primer canvi de la meva nova vida escolar. Surto de casa amb la meva mare i al cap de cinc minuts, ja estic amb el meu amic, tal com havíem quedat. Recordo com estava de nerviós esperant al poliesportiu perquè ens cridessin i saber, finalment, a quina classe aniríem. Quan vaig sentir el meu nom em vaig sentir alleugerit: tres amics anàvem a la mateixa classe. L’any va passar molt ràpid però les notes no van anar com esperava i vaig haver de repetir curs. L’any següent va anar molt bé i vaig aprovar el curs.

Eva Roman_3r B EA 2A ENSENYANÇA STA. COLOMA

Un dia normal vaig anar a veure la meva padrina perquè tenia ganes de fer-li una sorpresa. Vaig agafar el bus i em vaig dirigir a casa seva. En arribar, em va obrir ella mateixa, la vaig abraçar i li vaig dir: “Padrina, et sembla bé si anem a passejar?”, i va afirmar amb el cap. Jo no m’ho esperava, però baixant les escales ella va caure. Nerviosa, li vaig preguntar: “Padrina, padrina, estàs bé?”, i no em va contestar. Em vaig espantar molt, no sabia què fer. Finalment, vaig agafar el telèfon i vaig trucar a l’hospital. L’ambulància va trigar 15 minuts i quan va arribar els metges em van dir que ja no es podia fer res per ella.

Michelle do Pio_3ème F Lycée Comte de Foix

Com tots els adolescents diuen, la vida és amistat. Quan estàs amb els teus amics és com si el temps s’accelerés. I de sobte, només vols que s’aturi, que les agulles deixin de rodar i que només estiguem nosaltres sols, aïllats del món. Només vols gaudir de la companyia dels amics, gaudir d’ells, són moments únics. Igual que la vida és felicitat, també és tristesa. I quan estàs a punt de rendir-te, passa alguna cosa que t’agafa de la mà i t’ajuda a seguir endavant, i per un segon, tot torna al seu lloc. Així que sí, per a mi la vida és amistat, felicitat, tristesa, ensenyament, amor i família. Ara digues-me: què és per a tu la vida?

SOUAD TAOUIL_3ème F LYCÉE COMTE DE FOIX

Una vegada, hi havia una nena que patia bullying. La nena era molt estudiosa, i per això la menyspreaven; els alumnes volien que els fes els deures, però ella s’hi negava. Llavors, van començar a assetjar-la físicament, fins arribar a fer-li mal. Ella no s’atrevia a dir-ho, fins que un dia va explotar i farta de tot, ho va acabar comentant a la seva mare, aquesta ho va dir al director, que va expulsar els nens que l’havien maltractat. La nena a partir d’aquell moment va aconseguir ser feliç de veritat… I ara mateix és feliç, però a vegades encara recorda aquells moments. Si estàs vivint això, no t’ho guardis, digues-ho!

Alba Guiu Picapiedra_3r A Col·legi Sant Ermengol

Era un dia com un altre qualsevol, la Carlota, el Lucas i jo vam decidir pujar al Casamanya i passar la nit allà.
El camí va ser distret, vam observar el paisatge i vam xerrar. Quan vam arribar a dalt vam trobar el refugi tancat, ens vam angoixar, però de seguida se’ns va passar perquè vam trobar una petita cova. Al matí quan ens vam despertar, la Carlota no hi era, a fora tampoc. Vam buscar-la. Quan vam alçar la mirada vaig veure-la asseguda en una roca, tenia el coll ensangonat. La Carlota va tornar en si i ens va explicar que era un porc senglar, que volia la seva cria que estava dins la cova, i en agafar-la li havia mossegat el coll.

Marc Gómez de Veciana_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

–Et dic que jo no ho he fet! –li vaig cridar a la mare i vaig córrer a tancar-me a l’habitació. Quan va arribar el pare, va trucar a la porta dient que volia parlar amb mi, no li vaig fer cas i al cap d’uns minuts se’n va tornar a parlar amb la mare. Després de mitja hora vaig aconseguir adormir-me. L’endemà em vaig despertar amb una estranya sensació, vaig mirar el rellotge: eren les onze del matí i els pares no hi eren, estava sol a casa. Al rebedor vaig trobar una nota plena de símbols incomprensibles. De cop la porta es va obrir i vaig veure una silueta fosca i sense rostre que avançava lentament però sense pausa cap a mi…

Tània de Sousa_3r C EA segona ensenyança d’Encamp

Un dia com qualsevol estava entretinguda llegint un dels meus llibres favorits. De sobte, vaig sentir alguna cosa molt a prop meu, així que vaig mirar al meu voltant. Aturat davant meu, estava la cosa més bella que havia vist en la meva vida. Els meus ulls van començar a brillar com mai ho havien fet i el meu cor bategava amb totes les seves forces. El vaig mirar directament als ulls, no podia apartar la vista. Els seus ulls eren únics, molt grans i d’un color gris que mai havia vist. Estava molt a prop i podia veure les seves imperfeccions. Vaig veure que tenia molt pèl i que també estava una mica brut. Després d’estar una bona estona mirant-lo, em vaig aixecar i vaig agafar el conill per donar-li una bona dutxa. A partir d’ara aquest conillet serà meu.

Nerea Lamelas_3r C EA segona ensenyança d’Encamp

Obro la finestra, escolto el camió del forner, quina oloreta… Sonen les campanes, les nou en punt, ho sé per què no és difícil contar-les. Tots estaven dormint, menys el meu gos, s’escolten les seves potes tocant el suau parquet marró. Sonen les campanes una altra vegada, les deu, la meva germana em toca l’esquena dos cops, estava desperta. Vaig baixar les escales intentant no fer soroll. No hi havia res per esmorzar, en aquell moment sí que trobava a faltar el soroll del forner. Vaig agafar la corretja del meu gos, se’l sent baixar, com si sabés que no havíem de fer soroll, se’m va escapar el riure. Vaig sortir i justament passà un gat, el meu gos el va veure i va començar a bordar, es van aixecar totes les persianes i vaig dir: tant d’esforç per a res!

Maela Almeida_3ème B Lycée Comte de Foix
No m’importa quan ni a on, jo sempre necessito ballar. Quan ho faig allibero tots els meus sentiments i les meves ansietats. La música m’ensenya el ritme per ballar i per això deixo anar el meu cos i els meus pensaments. Cada dia m’invento un pas diferent i això m’ajuda a crear noves coreografies. Jo sempre estaré dins del món de la dansa, això em permet conèixer persones amb qui puc compartir la meva passió. De gran el meu desig és crear una escola de dansa i poder transmetre aquest art que desperta emocions intenses, als altres. La dansa també pot ser una teràpia per ajudar a millorar la salut perquè permet treure el malestar.

Alba Armenta_3ème B LYCÉE COMTE DE FOIX
Era un dia normal, després de l’escola vaig agafar el bus per anar a gimnàstica artística, vaig deixar les coses de l’escola a casa, vaig berenar i me’n vaig anar cap allà. Quan ja estava acabant l’entrenament, la nostra entrenadora ens va dir que dijous vinent faríem una exhibició al Prat del Roure per lluitar contra l’Alzheimer. Finalment el dia va arribar. Al nostre grup estàvem molt emocionades i amb ganes de fer-ho. Estàvem a punt de començar l’exhibició, vaig tenir molts nervis i emocions. L’exhibició va finalitzar, m’ho vaig passar molt bé, però el més bonic va ser que vam fer una demostració per una bona causa.

ARANTXA APARICIO MARQUÉS_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA ORDINO

Aaron Barciela Baraut_3r B Col·legi Anna Maria Janer
No soc un simple il·luminat que pensa en bajanades ni escriu per escriure, tinc una feina, soc autor. Autor de novel·les, poemes i contes, jo marco el camí d’un personatge acabat de néixer en la meva ment i que perdura fins al final de la meva vida.
Em sento com si fos una divinitat, un pintor de vides inventades. Però el problema és que no trobo una història que pugui atreure els lectors, no crec que els meus pensaments siguin dolents, però no són d’un caire gaire exquisit, simplement són pensaments. Com ho puc fer per trobar una història amb èxit? Crec que aquest no és el meu camí, simplement no estic destinat a escriure.

Gerard Carreras Mallol_3r B Col·legi Anna Maria Janer
Per la meva nova feina m’he traslladat a una nova ciutat i visc en un nou habitatge. Un hotel. Petit. Ahir vaig arribar força tard. En entrar-hi, vaig sentir el soroll de talons que baixaven del tercer pis. Era una senyora baixeta que va passar davant meu. No li vaig veure la cara. Va entrar a l’habitació que hi ha al final del meu passadís. La 33. M’hi vaig atansar. Curiós. La porta estava tancada i la llum apagada. Avui he preguntat per la dona i ningú no m’ha donat cap resposta. Una llogatera, la més antiga, m’ha dit que era l’anterior propietària, morta ja fa molts anys. I s’ha acomiadat. I ha entrat a la seva habitació. La 33.

Lorena Gómez Martos_3r C Col·legi Maria Moliner
Als anys cinquanta, en una casa als afores de la ciutat, vivia una família: uns pares i la seva filla petita que es deia Anabelle. El pare es dedicava a fabricar nines de porcellana, i a la seva filla li encantaven. Ella tenia llavors uns deu anys.
Un dia, quan tornaven a casa tot passejant des del poble, de cop i volta, sense gairebé temps per parpellejar, a l’Anabelle, li va caure la seva nina a la carretera, es va ajupir lentament a recollir-la i en un sospir un camió que passava a tota velocitat per allí se la va emportar per davant. Desolador, trist. No quedava res, ni tan sols llàgrimes, només sang suficient per embolicar-la.

Dani Ramos Cunha_3r C Col·legi Maria Moliner
Una tarda d’estiu, la Fabiana va anar a comprar carn i va conèixer en Hamza, amb qui va estar xerrant i van decidir anar a voltar per les piràmides. Quan eren a l’última, es van apropar i la van tocar, llavors es va obrir una porta i van quedar atrapats dins de la piràmide. Van caminar i van sentir sorolls, s’hi van acostar. Van trobar un senyor ben vestit amb un maletí, era una màfia d’òrgans. Llavors la Fabiana va empal·lidir i abans que pogués reaccionar el Hamza l’havia agafat del coll i amb un mocador la va adormir. Quan la Fabiana es va despertar va veure en Hamza, vestit de metge, i li va dir: els teus òrgans valdran milions.

Clàudia Botelho_3r D EA 2a Ensenyança santa coloma
He sortit amb els amics i les amigues. Són les 13 h i hem decidit anar a algun lloc a dinar.
–I si anem al McDonald’s?, pregunta la Maria.
Jo de seguida proposo l’Starbuck’s i ens posem d’acord.
Un cop allà, demanem què volem i ens asseiem a una taula. Entre rialles, se m’escapa el nom del noi que m’agrada. Tothom em mira, i sí, ho confesso. Es queden bocabadats i es forma un silenci incòmode. En Max el trenca traient un altre tema. Després, decidim anar a una festa. Hem arribat, i allà està, el meu noi ideal. Els meus amics em miren, ell s’apropa i em demana per sortir, però… De sobte, obro els ulls i tot ha estat un somni…