vane

Daniel García_3r C  C. E. MarÍa Moliner

Un dia els tres germanets porquets van voler canviar la fama dels de la seva espècie. Havien d’aconseguir la fórmula per crear un nou perfum que acabaria del tot amb la mala fama dels animalons. Decidits a fer le parfum, van aconseguir la fórmula ideal, però els faltava un ingredient del tot perillós, un pèl de llop. El més agosarat va anar a demanar al llop que li donés un pelet. El llop en conèixer les seves intencions, no podia deixar de mirar-lo bocabadat. El llop murri li digué: –I ara, porquet, i tant! Mira, en tinc un en aquest queixal que no me’l puc treure, m’ajudes porcellet?

Gabriela Reis_3r C  C. E. MarÍa Moliner

Els meus pares m’han deixat tirada en aquesta selva. Com és possible?! Sóc nova en aquest lloc, cada vegada estic més espantada, estic veient un munt de micos que es tiren plàtans, goril·les que es barallen, ocells xiulant… això és un desastre! La selva on estava anteriorment era més agitada. Ja m’està fent maldecap, aquest lloc necessita algú per posar ordre. Finalment hi ha silenci, de lluny veig una serp, ah! ara ja sé per què aquesta colla de salvatges s’han calmat, deu ser una serp molt perillosa. Cada vegada s’apropa més a mi i… La directora em diu que faci la meva presentació a la meva nova classe d’aquest curs.

Aaron Farré_3r D EA Segona Ensenyança Ordino

Tinc el full al meu davant, reposant sobre la taula, completament blanc. M’assec a la cadira de l’escriptori. Busco un llapis. Trec la goma del calaix que tinc al costat i la poso sobre la taula, al costat del full, preparada per esborrar. Però aquesta vegada no sé què posar. No en tinc ni idea. Tanco els ulls. I de cop… la ment se m’omple d’idees sobre les coses que m’han succeït aquesta tarda. Sí, escriuré sobre això. I començo. He de trobar les paraules adequades, que em surten a tort i a dret. Però no, espera, és igual. Ho escriuré tot, m’és igual si queda bé o no. Ja està. He acabat. Em sento eufòric! Tinc el meu primer llibre!

Pep Aumatell_3r D EA Segona ensenyança Ordino

Les sis del matí. Sona el despertador, em dutxo, m’afaito, em poso la camisa, els calçotets de ratlles, els pantalons, l’americana, la corbata (faig un nus perfecte a la corbata). Em pentino (un pentinat perfecte). Desodorant i colònia, un bol, una mica de llet, cereals. Esmorzo, em rento les dents, passejo el gos. Tot preparat. Són les 7.30 hores. Ho tinc tot fet i no sé què fer, realment no sé què fer. Tinc un buit. Acabo de quedar paralitzat. M’assec al sofà a pensar. Penso i penso, i trec una conclusió: no és necessària, però la necessito. I és que encara falten dues hores per acudir a la cita a l’oficina de l’atur. La rutina.

Carla Cerqueda_3ème A Lycée Comte de Foix

Són les 6.30 del matí, sona l’alarma del meu telèfon, sense obrir els ulls localitzo el mòbil amb la mà i premo el botó. Al bany, em miro al mirall, sospiro, que lletja estic amb els cabells enredats i amb ulleres. Finalment,  em rento la cara amb aigua i sabó de vainilla. M’observo ja desperta i em dic a mi mateixa que avui serà un matí com sempre. Ja són les 7.10, he de sortir de casa i agafar el bus per anar al col·legi, agafo la motxilla i marxo de casa. Sortint m’adono que les claus estan a dins, damunt la taula del menjador, rondino ja són les 7.13 i tinc 2 minuts per arribar a la parada. Sí, un dia com qualsevol!

Lídia Fernandes_3ème A Lycée Comte de Foix

Un dia t’aixeques en un llit que no és el teu i en una habitació desconeguda. Quan surts de l’habitació hi ha moltíssima gent que et mira diferent. Dintre meu penso: i si tot això només és un somni? Ho espero, ho desitjo! Però m’adono que tot això és la pura realitat. Em poso a plorar, és l’únic que puc fer, intento relaxar-me però no puc, les llàgrimes m’envaeixen. Vull marxar però no em deixen, vull tornar amb la meva mare però tampoc me la deixen veure. Per què? No ho entenc, però en aquell mateix instant percebo que la meva vida ha fet un gir de 360º. Ja res tornarà a ser com era, jo tampoc seré la mateixa.

Laura Laurent Marrugrat_3r A  Col·legi sant Ermengol
Estava assegut en un banc de Central Park a Nova York, pensant en les coses de la vida, mentre mirava la gent passejant agafada de la mà o fent-se fotos amb la família. L’estació de trens, on no parava de pujar i baixar gent, estava deserta aquell dia, cap tren passava, no hi havia cap soroll. No hi havia ningú divagant per allà perquè era Nadal. Tenia els ulls tancats i de sobte se m’obriren com una ràfega d’aire; en aquell moment la ciutat va tornar a omplir-se d’alegria. Em recordaré sempre de no tornar a conduir mentre estigui begut perquè des d’aquell moment vaig perdre-ho tot. I em pregunto cada dia que hauria passat si…

Xavier Martínez _3r A Col·legi sant Ermengol
Havia plogut durant tres dies al Pirineu. I una família de cargols s’havia plantejat un canvi d’habitatge. El lloc idoni era un petit turonet no gaire elevat per a un humà però immens per a un cargol. No tenien el vent a favor i cada moviment implicava un esforç terrible. Però la natura ajuda els éssers amb recursos limitats. Així, cinc membres d’una família de cargols, van aconseguir arribar a la muntanya desitjada amb l’ajuda d’una fulla de roure i la força del vent.

Airon Teixidó_3r E EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP
Vaig començar un dimarts amb el Dani a fer un esport que és fantàstic, l’hoquei. Ens van deixar tot l’equipament i proteccions que necessitàvem. El Dani i jo estàvem súper emocionats que poguéssim entrenar i que hi hagués tan bon rotllo amb la gent que entrenava. El primer dia vaig fer de jugador i va estar molt bé, era bastant divertit, però el que jo volia era ser porter. L’endemà em van donar tota l’equipació de porter i vaig començar, era súper difícil no parava quasi cap disc i em movia molt malament. El dia següent, vam fer un entrenament difícil, em van fer bastant mal per primera vegada perquè em movia malament. Després de molts dies d’entrenament vaig millorar molt, és un esport molt fisic però molt divertit.

Llorenç Martínez_3r E  EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP
Era un dia qualsevol. Em vaig aixecar i em vaig rentar les dents després d’esmorzar. Vaig anar a l’escola i de bon matí una nena em va ensenyar una xarxa social; l’ASK, que era nova per a mi. N’havia sentit parlar: pots preguntar-los qualsevol cosa als teus amics, ho pots fer anònimament o que es vegi el teu nom. Això és bo o dolent? Em van advertir que era perillosa perquè hi havia gent que deia coses que no eren veritat i això comportava tenir-hi problemes. Aquesta aplicació no només té coses dolentes, també en té de bones: té funcions diferents a qualsevol altra xarxa social, com això de poder preguntar-li algú anònimament i la facilitat de contestar la pregunta i canviar el color de la interfície de la xarxa.

Berta Casanovas _3r B Col·legi Anna Maria Janer
No ho entenc. Els nostres pares sempre diuen que tenen la raó de tot. Diuen que els adolescents estem en contra del món. No ho entenc. Pels pares sempre som el problema de tot. Tot ho fem malament. Tot ho compliquem. En tot ens equivoquem. Som la causa de tots els conflictes de casa. Dels de dins i dels de fora.
No sé si entenen que nosaltres també tenim problemes, dificultats, derrotes, malestars, alts i baixos. M’agradaria un intent de comprensió. M’agradaria un intent de reminiscència cap a les seves adolescències. Que es posessin en el nostre lloc. Certament, és difícil parlar amb nosaltres, ho sé. És difícil, però no impossible.

Lydia Afonso _3r B Col·legi Anna Maria Janer
Són les tres de la matinada, només falten tres hores per descobrir-te. No sé si sortiràs tot radiant o t’amagaràs i no et veuré. Espero i espero, al final, et sento perquè els meus ulls blaus ho deixen de ser i es converteixen en grocs. La teva lluentor enlluerna arreu del món: d’est a oest i de nord a sud; per això tothom surt al carrer per gaudir de tu i alhora, de la gent que els envolta, mentre tu ets allà dalt solitari i vaganer, expectant i atent. Em pregunto: Com deu ser el teu dia a dia? I els teus colors, mostren com et sents? Suposo que no deu ser així, deus tenir bons i mals moments, com nosaltres, els del planeta Terra.

Sergio Lage_3r F Lycée Comte de Foix
Fa uns sis o set anys, els meus pares em van apuntar a un esport, el típic passatemps per passar l’estona i no quedar-me a casa avorrit. Al principi va ser difícil començar, però vaig fer amics. Els anys han anat passant i el futbol cada any s’ha anat fent més important per a mi, cada cop més competitiu, més emocionant i més addictiu. L’any passat vaig fer el millor any amb el meu club; vam acabar la lliga amb uns resultats rodons, primera posició amb 8 partits jugats, 8 victòries, 41 gols a favor i 3 en contra. Aquest estiu podia haver fet el salt a l’Andorra, però per motius personals no vaig poder entrenar i no em vam agafar.

Naiara Ruiz_3r F Lycée Comte de Foix
Si em donessin la possibilitat d’eliminar un dels mesos de l’any, sens dubte escolliria el febrer. Durant aquells 29 dies em van donar les notícies més doloroses de la meva vida. Encara recordo aquell vespre en què ens vau seure al sofà a l’Unai i a mi, per dir-nos que tenies la necessitat de deixar la mama i viure la vida. Aquell cap de setmana en què em vas dir que series feliç a València, que la distància no canviaria res. Els diners tenen la culpa i en el meu cas no seria diferent. Però el meu cas no és l’únic, el meu germà i jo no som els únics que estem passant per això. Ressentireu impotència, però per vos­altres lluitant!

Alba Doval_3r A C. E. María Moliner

M’arriba la notícia, i un sentiment m’esberla l’ànima. No ho esperava, tampoc ho entenc. No comprenc com ha passat. Recordo quan et vaig veure per primera cop i em vaig apropar a tu, des d’aquell moment vas canviar la meva vida. Recordo quan rèiem i jugàvem. Ara sento que tot ha canviat i el meu món s’esmicola. El moment que havia temut és aquí, com l’hivern que acaba amb un bri d’herba. Et perdo, i he perdut. Vaig perdre l’oportunitat de fer-te la darrera abraçada. Cap on miro, si no hi ets? Què he de sentir ja, si el meu cor ja no em pertany? Què pensa el meu cap, si ha deixat d’obeir-me? La pèrdua s’endinsa en la meva ànima, com l’hivern en un cau obscur i oblidat.

Alexandre de Sousa_3r A C. E. MarÍa Moliner

La pluja queia sobre el meu cos. Em trobava a pocs metres de ma casa, em moria de ganes d’arribar-hi per poder dutxar-me i anar a descansar. En arribar, el meu telèfon va començar a vibrar. Un cop dutxat, vaig obrir els missatges que tenia. N’hi havia dos que destacaven, el de la meva parella i el de l’Helder, el meu millor amic. Els dos necessitaven parlar amb mi… Vaig tenir un pressentiment. Anava a contestar. “Merda!”, no tenia bateria. L’endemà a l’institut vaig rebre la resposta als meus dubtes. Estaven junts! En aquell moment entre plors ho vaig comprendre, ho havia donat tot de mi per algú que ho donava tot per un altre.

Amélia Drogue_3ème C Lycée Comte de Foix

L’amistat és un dels sentiments més bonics del món. Comença amb unes paraules i quan és real mai s’acaba. Poder parlar, confiar, riure, plorar amb algú, i que aquest algú et pugui ajudar… Tot això és la nostra amistat. Tot va començar amb unes paraules i encara perdura. Hem parlat, confiat, rigut, plorat i ens hem ajudat. Hem demostrat que podíem fer-nos confiança. Volia donar-te les gràcies. “Gràcies”, petita paraula amb gran significat. Gràcies per la teva ajuda, has estat sempre al meu costat i m’has donat els millors consells. Gràcies a tu estic preparada per afrontar el món exterior. Gràcies amiga!

David Fernandes_3ème C Lycée Comte de Foix

La sensació de ser cada dia més inútil em recorria tot el cos, i això era el més detestable: no tenir consciència d’on estàs, del que fas en aquest moment, del que faràs el dia de demà o fins i tot d’on es troba la teva habitació. Abans era una filòsofa, amb un alt nivell d’oratòria, i ara quan converso les paraules fugen de la meva ment. On són aquells dies de glòria? Em van dir que la meva malaltia progressaria ràpidament en persones d’un alt nivell intel·lectual. Jo, malauradament, era una d’aquestes ànimes. És el primer cop que em penedeixo de la meva saviesa. Va arribar el diagnòstic: es tractava de la malaltia d’Alzheimer.

Alejandro Domingues_3r B EA Segona ensenyança Ordino

Ja sortíem del vestuari amb la tàctica de l’entrenador a la ment. Érem al túnel preparats per entrar. Era el meu moment. M’havia estat preparant tota la vida per a això. Ja podia escoltar els crits de la gent que estava boja i volia que sortíssim. Era la meva oportunitat, demostraria el que soc i el que puc fer. Comencem a sortir, trepitjo la gespa que és ben tova, sento la gent que coreja el meu nom. És una sensació molt nova per a mi. Ens col·loquem en línia, ens saludem tots. Fem tots un cercle i el capità fa la xerrada. Fem el crit de guerra. Me’n vaig al centre i sona el xiulet d’inici. Aquí comença la meva vida en 90 minuts.

Agustín Corrales_3r B EA Segona ensenyança Ordino

Un dissabte al matí vaig quedar amb uns amics per anar a l’skatepark a patinar, practicar trucs i alguns salts, i després enregistrar-ho. Els meus amics eren l’Àlex, el Julio i l’Alberto. El Julio i jo anàvem amb skate, l’Àlex amb escúter, i l’Alberto amb la BMX. Vam decidir pel grup de WhatsApp que quedaríem a dos quarts de quatre al Roure. Eren tres quarts de tres quan em vaig començar a preparar, em vaig dutxar i canviar, i vaig sortir de casa a les tres. A les tres i deu vaig arribar al Roure. Cinc minuts després van arribar ells. Vam fer alguns trucs i els vam gravar. Jo vaig pensar de saltar unes escales, i quan les anava a…