vane

Felix Pacheco_2nde A/B LYCÉE COMTE DE FOIX

Per Nadal, els meus pares em van comprar un nou perfum. Vaig decidir de ficar-me’l per anar al col·legi. Semblava que aquella fragància li agradava a tot­hom. Les noies s’apropaven a mi, per fi estava lligant. Van passar els dies i fins i tot vaig trobar xicota. Era increïble que només per un perfum hagués passat tot això. Finalment el perfum es va acabar i vaig decidir anar a comprar-ne un altre. Quan estava a la botiga, vaig demanar a la dependenta el perfum. Però em va dir que era de noia, avergonyit vaig dir que era per regalar. El més penós és que encara segueixo utilitzant-lo. Mai deixaré de ficar-me’l.

Joel Afonso_Tle Pro. Comptabilitat LYCÉE COMTE DE FOIX

Remenant les capses buides oblidades a les golfes vaig retrobar aquell llibre del meu besavi. Estava ple de pols. El títol del llibre era L’home perdut. Mai m’havia parlat d’aquell llibre. El vaig deixar on estava i no vaig dir res a ningú. Van passar dues setmanes i la curiositat de saber el que amagaven les seves pàgines no m’abandonava. Vaig anar a buscar-lo i quan vaig obrir la capsa, el llibre ja no hi era. Era com si algú se l’hagués emportat de manera sospitosa. És com si aquell llibre mai hagués existit. Vaig oblidar-me completament del tema i ara, 30 anys després, encara em pregunto on és aquell llibre tan sorprenent.

Marc Devant_Tle Pro. Comptab. LYCÉE COMTE DE FOIX

Vaig rebre aquella carta anònima que tanta intriga em va provocar. Me la va donar el meu pare, que l’havia agafat de la bústia. La vaig obrir i la vaig llegir. No m’ho podia creure! El primer que vaig pensar va ser que era una broma d’algun amic, o que la persona que l’havia escrit sentia alguna cosa per mi. La carta que vaig rebre era de pel·lícula: amb perfum, la marca dels llavis amb un pintallavis vermell…
Però llegint-la una vegada i una altra em vaig adonar d’un detall importantíssim. Aquell detall era la clau. Vaig arribar a la conclusió que aquella carta no era per a mi.
Aquella carta era per al meu pare.

Lisa Cruz_Tle SB LYCÉE COMTE DE FOIX

Avui no ha parat de ploure. Aquest simple fet m’ha reconfortat. El dolor que tenia desapareixia a poc a poc, substituït per la ràbia. Vaig rebre el seu missatge com una punyalada. Aquell tros de paper recobert de la seva escriptura elegant em recordava el perquè de la seva fugida. Tot, petits detalls que feien que no érem del mateix món. I encara que n’era conscient, m’havia aferrat a ell com un musclo al roc perquè era el meu heroi. I ell m’havia traït. Havia marxat silenciosament, com la serp que era, durant la nit, sense avisar, sense deixar-me l’oportunitat d’entendre. El meu pare m’havia abandonat, una altra vegada…

Eric Tremols_Tle SB LYCÉE COMTE DE FOIX

Cada matí abans de sortir mirava aquell retrat, aquella fotografia en blanc i negre. En Joanet començava un nou any escolar. Tenia els objectius clars: la seva ambició era esdevenir pagès. El seu avi era el típic home de muntanya que tots tenim a la ment: forçut, lluitador, a vegades impacient, però amb un gran cor. Li pertanyien tots els prats de Ransol, i fou conegut arreu del Principat per la seva valentia: no hi havia cap contratemps meteorològic que el pogués fer renunciar de la seva tasca de pagès. En Joanet observava el retrat del seu avi, com a motivació per a la seva futura professió, admirava molt el seu passat.

Perry Solomon_1r A científic ESCOLA ANDORRANA BATXILLERAT
Jo l’abraçaré ben fort i me l’emportaré! Ella és tota amabilitat. Quan es prepara quelcom, sempre n’ofereix a la resta de companys. Sovint pregunta pels meus pares, somriu amb els meus acudits i respon amb dolçor. És atenta, càlida i propera. Cada matí, somnio d’acariciar el seu cabell suau i sedós. Somnio de recór­rer amb els meus dits la seva pell i envoltar el seu coll… Prémer-la amb totes les meves forces i sentir com la seva respiració s’apaga lentament… I dedicar-li una mirada amb un somriure d’orella a orella.

Ariadna Sobré_1r A científic ESCOLA ANDORRANA BATXILLERAT
Tothom té somnis. Poden ser tant ficticis com reals. Ens fan sofrir, plorar, tenir por, esgarrifances…D’altres et fan riure, t’animen, et fan sentir especial… Però tots són diferents. Hi ha molts somnis que no es somien, sinó que s’aconsegueixen. Lluitaràs, sofriràs i, fins i tot, t’hi pots deixar la pell per poder aconseguir tot el que et proposes, però no et pots rendir, sempre has de seguir fins al final. Sé que sóc jove i tinc infinitat de  somnis, però n’hi ha un que el tinc ben clar: poder estar sempre amb ell.

Miriam Airosa_2n B batxillerat INSTITUT ESPANYOL

Teníem el nas a tan poca distància que vaig pensar que amb un suau moviment podríem besar-nos. Però el que més em va impressionar van ser els teus ulls. Els nostres ulls es van fer un de sol en unes mil·lèsimes de segon, els meus amb tu dins i els teus amb el meu reflex. En aquell moment et vaig dir t’estimo. I em vas besar i l’únic que vaig sentir va ser “t’estimaré fins a la fi dels meus dies”.
Però tinc por que en la mateixa mil·lèsima em quedi sense tu, que em diguis adéu. Hem arribat al punt en què no sabem ni com expressar-nos, les paraules s’amaguen, les bogeries ens persegueixen i a la fi arribem els dos a la mateixa meta.

Lucía Franco_2n B batxillerat INSTITUT ESPANYOL

Em miro al mirall, i no sóc capaç de reconèixer la imatge que aquest em torna. No hi cap rastre d’aquella joveneta rossa i d’ulls blaus, que amb una paraula dels seus vermellosos llavis, aconseguia embogir tots els homes del barri. El reflex del mirall em mostra una dona gran, de cabells canosos i ulls tristos, una dona que no sóc capaç d’identificar. El temps i la meva joventut es van esvair com la sorra a les mans. Un dia era una jove preciosa, i de cop i volta, sense adonar-me’n, era una dona feta i dreta. El temps corre, vola, més ràpid del que creiem, com un ocell en llibertat al qual no podrem atrapar mai més.

Aida Bueno_Sanitari i social 2 C. FORMACIÓ PROFESSIONAL

Surt el sol, el cel és d’un blau intens. Comença un nou dia i una nova rutina. No! Avui és diferent. Una etapa finalitza i en comença una altra. La meva professió es posa en marxa. Em sento realitzada. He aconseguit el que volia i  em dedicaré a ajudar a persones en l’àmbit físic i social. Marxo a Àfrica,  escoltaré les veus de les famílies,  vetllaré per la seva qualitat de vida, aprendré d’aquelles persones que realment ho passen malament i m’oblidaré de la societat materialista i egocèntrica que ens envolta. Estic convençuda que  viuré experiències que em marcaran per sempre i m’ajudaran a ser una persona millor.

Anna Bozo_Sanitari i social 2 C. FORMACIÓ PROFESSIONAL

En aquest món on vivim hi ha moltes classes d’animals. Els animals del zoo com escurçons, camells…, els animals domèstics com gossos, gats,… els animals de granja com porcs, gallines…
Ara bé, la gran Arca de Noé és a la societat on vivim. Hi ha un gran ventall d’escurçons que devoren amb la seva llengua a tots els qui poden, els camells que no saben guanyar-se la vida d’una altra manera que no sigui destruint la dels altres, els gossos que et borden quan poden, les gallines que es passen el dia escatainant. Per tant, per veure animals no cal anar ni al zoo, ni a les granges; les persones del carrer en som un bon exemple.

Aitor Neira_1ère Rest. LYCÉE COMTE DE FOIX

Era el primer partit de la meva vida. Ens jugàvem un títol tan important com la Champions League. Davant nostre, noranta minuts ens separaven de la glòria o de la tristesa. Vestíem de blaugrana i els rivals de vermell. El nostre himne sonava. Tothom aplaudia i cridava el nom de l’equip. L’estadi estava ple, no hi cabia ningú més. L’àrbitre va fer el sorteig, vam guanyar nosaltres. El partit es posava en marxa i tothom ens animava. Estàvem igualats. Tantes ocasions i no vam marcar… Ens van marcar el primer gol, el segon, el tercer i molt enfadat, vaig apagar la consola sense pensar-m’ho dues vegades.

Antònio Martos_1ère Rest. LYCÉE COMTE DE FOIX

La veig sola i asseguda en un banc. Es gira i em veu. El cor se m’accelera i no sé què fer, si dissimular o seguir mirant. Al final, decideixo abaixar el cap i seguir el meu camí. La primera vegada que la vaig veure va ser fa un parell de setmanes, aquí, al parc. Les nostres mirades es van creuar i em vaig enamorar. Des d’aquell dia, he anat tots els dies al parc però no l’he tornat a veure. Fins avui. De sobte, s’aixeca i marxa. Jo intento seguir-la però sóc incapaç de seguir el seu ritme. En aquell moment, penso que no la tornaré a veure, que m’oblidi d’ella, ja que mai estaria amb un noi en cadira de rodes.

July Belio_1r DEP Secretariat Multilingüe C. DE FORMACIÓ PROFESSIONAL
Em vaig llevar com un dia qualsevol. Aquell matí em sentia buida. Vaig aturar-me per pensar què em passava. La meva ment estava bloquejada. Vaig intentar distreure’m: endreçar, llegir… Uns minuts més tard, vaig anar al menjador i m’envaí una gran tristor. Volia endevinar què tenia aquell matí, vaig entrar a una habitació i… solitud. Després,  vaig ficar-me a la del costat i un cop de vent em portà una ràfega de sentiments. Vaig observar aquella cambra de dreta a esquerra i em vaig adonar que em faltava, ELL, la persona més important de la meva vida. Des d’aquell moment el sentiment de soledat m’acompanya contínuament.