vane

David Babot_4t A EA 2A ENSENYANÇA D’ENCAMP

Ja ha passat un altre dia. M’aixeco, vaig a l’escola, quedo amb algú o faig el que he de fer, i demà serà un altre dia. I ara perdent el temps en aquest microrelat que potser el publicaran o no, potser tindrà molts vots o no. Una companya de la classe ha comentat que a final de curs no guanya el millor relat, sinó el noi o noia que tingui més amics i que pressioni més perquè el votin. Això és com la vida real, guanya aquell qui té més influència. Sigui el que sigui, molts el llegiran i al cap d’un temps ningú se’n recordarà. En realitat l’únic que quedarà de nosaltres és l’oblit.

Luis Pereira_4t A EA 2A ENSENYANÇA D’ENCAMP

Era l’11 de juliol del 2003. Vaig anar a Londres amb els amics i ens ho vam passar molt bé. Vaig visitar monuments, museus, etc. Després tocava Nova York. Per a mi, va ser la millor ciutat. Hi havia moltes coses per veure. Aquell dia va ser el nostre dia de sort, feien una gran festa al centre de la ciutat i vaig tenir l’oportunitat de veure en persona molts famosos, com Lady Gaga, Demi Lovato i Bradley Soileu. Va ser el meu millor viatge i mai l’oblidaré. Bé, no he estat mai a Nova York però somniar no costa diners, no creus?

Sara Busquet_4t B EA 2A ENSENYANÇA D’ORDINO

Estirada sobre l’herba desvetllo tots els meus sentits. El sol irradia sobre meu, il·luminant tots els racons adormits. Tot d’una, la primera flor emergeix de la boira acumulada, la brisa arrossega la flaire del nèctar perfumat i els primers animalons treuen el cap mig endormiscats. Un paisatge de postal es deixa entreveure entre dels branquillons secs. Sento un soroll i tinc por. Qui deu ser?  Aterrida i amb els ulls mig clucs, percebo un ésser amb un poder estrany, un poder capaç de despertar la natura després d’un llarg període de son. Algú anomenat primavera emergeix del no-res. Primavera amagada, ja pensàvem que no tornaries.

Anaïs Buffa_4t B EA 2A ENSENYANÇA D’ORDINO

Ulls que veuen més que aquells que tan sols miren; penetren i llegeixen, entenen i comuniquen. Somriure que endolceixes les penes i acaricies la meva ànima. Paraules tendres i sinceres. Silencis carregats de missatges. Consells savis que tracen un camí sense espines. Sempre present, sempre sol·lícita. Et crido instintivament quan em sento desprotegida. M’encoratges a lluitar, a creure en mi i continuar avançant. Ets l’origen de la vida. Ets el sol que m’escalfa. Ets la llum que m’il·lumina. Et fas invisible com l’aire, però noto la teva brisa. Bondat immensa, generositat infinita. Mare estimada i única que em regales amor cada dia.

Kevin Pera_3ème G LYCÉE COMTE DE FOIX

Filipines, el meu país d’origen. Després de la catàstrofe, tot va quedar destrossat. Famílies sense casa, nens sense escola, persones sense treball. Recordo els dies en què baixava de l’avió i em sentia a casa. Ara trobo a faltar no poder estar allà. Enyoro estar amb la meva família, passar l’estiu jugant amb ells i dinar junts a la llum de la lluna. Pensar que els hauria pogut passar qualsevol cosa… I recordo també aquells moments en què m’explicaves les teves aventures, els teus somnis i els teus desitjos a l’hora d’anar a dormir. Ara tot és diferent i junts haurem de començar de zero per poder tornar a viure feliços com abans.

Sara Periago_3ème G LYCÉE COMTE DE FOIX

Què és la vida? Un camí? Un somni? Una paraula sense significat? Cadascú opina quelcom diferent i la viu de manera diferent. Alguns la caracteritzen de cruel i malànima, d’altres d’amiga o germana. És duradora? Per a alguns només pot arribar a durar algunes respiracions i per a d’altres es pot convertir en una eternitat… Ignorem l’endemà i per tant poden arribar a canviar tant les coses: que et diguin que seràs pare o mare, que pateixis un accident, que perdis un ésser estimat, que t’enamoris, que facis nous amics… Ja que no sabem en què ens podem convertir, hem d’aprofitar el present, pensant que el futur podrà ser un regal.

Esteve Tomàs _1r C COL·LEGI SANT ERMENGOL

A l’hora d’escriure un microrelat, una tradició arrelada ja en l’assignatura de català, la gent sembla que es torni culta tot escrivint paraules de consum poc habitual. Tothom seriós, àdhuc els menys treballadors. Es podria considerar un dia peculiar, ja que no m’han de cridar gaire l’atenció. Quan sembla que per fi la gent s’aventura en el seu treball, al qual hi ha molta esperança, hi ha una estona d’incòmode silenci, que a mi, personalment, ha arribat a pertorbar-me. I sembla que tot progressa adequadament, però, tot de cop se sent una insòlita veu que crida sense cap dels modals que fins ara havia fingit: Merda! M’he passat!

Òliver Jaén _1r C COL·LEGI SANT ERMENGOL

Veig una llum encegadora. M’aixeco i noto un impuls que em fa córrer fins a ella. Corro incansablement. Paro, respiro i reprenc la cursa. Floto. Sento com si un medi aquós m’envoltés, però tot i així, corro sense parar. La llum se’n va, ha desaparegut. Tot està fosc i negre. No hi veig. Intento avançar, però amb certa inseguretat i molta por. M’aturo. Alço el braç i noto una paret que m’impossibilita avançar. Sento veus, moltes veus. Paro l’orella i escolto un plor incessant i intens. La noto, la sento, em resulta molt familiar. Un mal pressentiment s’apodera de mi. Reflexiono. I arribo a la conclusió que he mort. Bé, no, he nascut.

Belisa Malheiro_3r D 2a ENSENYANÇA D’ENCAMP

L’últim cop que vaig veure el meu avi estàvem enmig d’un paradís tropical. Ell i jo érem exploradors i ens agradava molt descobrir noves emocions. Vam sortir de la seva vella casa de camp i vam iniciar un viatge. Vam passar per un bosc i allà vaig caure a causa d’una arrel que sortia de la terra i ens vam trobar molts obstacles fins que vam veure un arc de Sant Martí sobre una cascada envoltada d’ocells cantant. Vam passar dues hores olorant les flors fins que vaig cridar al meu avi i ja no hi era. El vaig buscar pertot arreu desesperada però no el vaig trobar. Ara tinc vint anys i encara no l’he trobat.

Ivan Òdena_3r D EA 2A ENSENYANÇA D’ENCAMP

El dia nou va ser el meu primer dia d’escola. Em vaig llevar a les vuit, estava molt nerviós per fer nous amics. El meu pare em va fer l’esmorzar. En arribar a la porta del col·legi hi havia molts nens i pares esperant. Quan van obrir, els pares i els nens van pujar al pati per esperar que ens repartissin per classes. Poc després vam entrar, ens vam presentar amb un joc i ens vam repartir les taquilles. Em sentia molt bé i a primera vista tothom semblava bona gent. Mentre anava passant el dia anava coneixent molts nens. Quan vaig arribar a casa els ho vaig explicar tot als meus pares, però al dia següent no volia tornar.

Laia Sebastià_3r B COL·LEGI ANNA M. JANER

Sí, m’agrada escriure; em transporta cap a un món màgic i especial. En un full de paper expresso allò que sento a l’instant, les emocions més difícils de comunicar, les que costen identificar i, sovint, les que no sabem classificar. És tot allò profund que un dia es va tancar i ara costa de sortir. No és por, simplement és que hi ha quelcom que no ho deixa anar. La tinta i el paper em connecta amb el meu interior. Em resulta més senzill transmetre el que sento a través de la paraula escrita, la qual dóna sentit a tot el que gira al meu voltant, al meu dia a dia. El dia que això canviï, m’hauré tancat en una presó sense sortida.