vane

Víctor Artigas_Batx. Prof. Xarxes C. DE FORMACIÓ PROFESSIONAL

Quan tinc un moment el comparteixo amb ella. Al seu costat em sento lliure i m’hi sincero. Surto de classe ràpid perquè m’espera immòbil, estàtica. Dormo al seu costat. Quan surt el sol ens despertem plegats. Desitjo que arribi el cap de setmana per passar totes les hores junts. Al carrer l’escolto atentament, sento el soroll de les seves rodes sobre l’asfalt i faig el primer salt, el qual em motiva per continuar fent-ne més i aprendre trucs nous. Quan estic enmig d’un salt penso d’arribar a terra però a la vegada vull aprofitar-lo i fer-lo el millor possible. BMX!

Alexandra pareja_4t B ESO COL·LEGI ANNA M. JANER

La nit era fosca, sense lluna, l’aire fred xiulava a l’exterior, jo estava pujant les escales quan de sobte un calfred em recorregué tota l’espinada i sacsejà el meu cos bruscament. L’aire es tornà carregat i espès.
Els graons que havia pujat comencen a cruixir, un a un, cada cop més a prop meu, la por no em deixa moure, obro la boca però no em surt cap so… He de reaccionar… Quan només queda un esglaó, l’esgarrifós so es para en sec, una estona em quedo quieta, escoltant atentament, sembla que ja ha passat tot. Un sospir… Em giro i era allà, just al meu darrere, aquell home de mirada gèlida, somriu i desapareix tan ràpid com un alè.

Maria Gil_4t B ESO COL·LEGI ANNA M. JANER

Fa deu hores que estic tancada en una sala d’uns vuit metres quadrats. Vaig obrint i tancant els ulls per pensar en altres coses, però el dolor em supera de tal manera que no puc evitar clavar-li les ungles al meu marit. Per fi arriba el moment, entra el doctor Mateu amb dues infermeres més, m’han dit que el part no serà gaire embrollat; la nena surt de cap. Uns deu minuts després, la sento; se’m para el cor en sec i no puc evitar el lliscar de les llàgrimes, alhora que m’adono que encara tinc les ungles clavades a la seva mà, però ell, emocionat, no se n’adona. 23.09.12 a les 17.23 h, 3.300 g, ha nascut la Clara, la meva filla.

Ivan Rodrigues_3rD ESO
institut espanyol
El que més desitjava era ser popular. Hi havia un grup format per deu nois que eren els més populars de l’insti. Jo volia pertànyer a aquell grup però corria el rumor que era molt complicat accedir-hi. Un dia, vaig presentar-me davant d’ells i els vaig dir sense embuts que volia formar part de la seva colla. Em van dir que primer havia de passar una prova que consistia a robar la bossa a una dona. Ho vaig fer, però quan estava fugint, un cotxe em va atropellar i vaig acabar a l’hospital. Actualment recordo aquella història. Tinc vuitanta anys i l’explico moltes vegades als meus néts perquè no cometin el mateix error que jo.

Keren Obama_3rD ESO
institut espanyol
Engeguem la televisió i veiem gent desnonada, persones que no tenen ni un mos de pa per dur-se a la boca. I nosaltres diem: pobres!, però ningú fa res al respecte, ignorem aquestes coses. Algú s’atura a pensar què passaria si fóssim nosaltres? Si no tinguéssim menjar, si ens fessin fora de casa nostra? Què faríem si això ens passés a nosaltres? Segurament no ens ho preguntem perquè ho ignorem, ignorem els problemes dels altres. I per entendre el sofriment que ells tenen, l’hauríem de viure i deixar d’estar de braços creuats. El sentir compassió solament no servirà de res. Cal que ens moguem i vetllem per aquelles persones.

Reynante Tenorio_4t B ESO INSTITUT ESPANYOL

Tot s’havia acabat, mai més tornaries al meu costat. Et trobava tant a faltar. M’agradaria que tot tornés a ser com abans. Els dies passen. El record de la teva veu encara ressona dins del meu pensament, viatja al fons del meu cor, no puc oblidar-te. La teva mirada plena de llum, aquell somriure que sempre m’agradava, l’olor que deixaves en mi després d’hores de carícies. Mai s’oblidarà, és el nostre passat. Ara tan sols recordo els bons moments. Quin va ser l’error? Per què  em vas deixar ? Però ja no ets la meva “mitja taronja”, no penso esperar més , mentre arriba la meva “mitja taronja”’… Em menjaré mandarines!

Marc Terrones_4t B ESO INSTITUT ESPANYOL

La vaig veure per primer cop al Schönbrunn de Viena. Era la violinista concertino, interpretaria juntament amb els altres components de l’orquestra Dies Iraes, de Verdi. Ella era alta, prima, rossa, amb els cabells llargs i s’intuïen uns ulls verds maragda. Els seus moviments eren encisadors, la coordinació amb l’orquestra era perfecta. Va passar temps fins que vaig tornar-la a veure, aquest cop a Itàlia. Aquells ulls ja no desprenien la llum captivadora del primer cop, tampoc els moviments propis d’una divinitat que abans li corresponien, havien desaparegut per sempre. Havia estat tot culpa del títol de la primera obra?

Adrián Gallego_3r B INSTITUT ESPANYOL

Aquest és un món insòlit on cadascú va al seu rotllo i tots demostrem i fingim ser feliços. Vivim en una realitat que no existeix, però tots ho sabem i ens neguem a creure-ho. Potser vaguem pel món amb algú al costat, però tenim la impressió que ho fem sols. Quan els problemes greus ens cauen a sobre i sentim que no podem amb ells, percebem que el món és un mentider i també tota la gent que hi resideix. Ens adonem que, com milers de persones al nostre costat, ens seguim sentint sols i això és una cosa que ningú pot canviar i aquests sentiments ja no els podem aturar perquè un resident d’aquest món ens va fallar una vegada.

Alex Coutinho_3r B INSTITUT ESPANYOL

Era l’últim dia de vacances i tots els amics estàvem tristos perquè no ens veuríem durant cinc mesos i ens trobaríem a faltar. Durant l’estiu, havíem estat junts cada dia però l’endemà d’aquell mateix dia ja no ens veuríem en un gran període de temps. A les xarxes socials podríem parlar i dir-nos  què havíem fet o que havíem deixat de fer, però no seria el mateix. Les coses que trobaria a faltar serien els  partits de futbol que jugàvem, les anades a l’estadi a veure les actuacions del nostre equip i els dies assolellats de platja. Sentiria que moltes d’aquelles persones que vaig conèixer aquell estiu estarien molt lluny de mi.

Laura Troitiño_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP

Et despertes un bon matí. Tot ha canviat. Ja res és com abans. Mires al cel i veus una estrella gran, brillant com un diamant i és especialment bonica. Fins al dia que vas marxar. Després va deixar de brillar per sempre. Vull tornar a ser aquella nena que reia, baixar-te del cel, donar-te la mà i que la nostra estrella torni a viure. Per un instant m’agradaria parar el temps. Tancar els ulls, tirar el temps enrere, tornar-los a obrir i que tot estigués com abans. Però això només ho puc somiar. Sé que ell sóc jo i jo sóc ell, però si ara no hi és… Qui sóc jo?

Paula Pons_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP

Dins d’aquella habitació hi estem tots: tu, dreta al meu costat. Et sento angoixada, marejada, absent. No saps ben bé què et passa. Et miro, de sobte et perdo, caus desplomada als meus peus. Els teus ulls queden en blanc i el teu rostre pàl·lid ens espanta a tots. No sabem com reaccionar. La teva mare t’agafa en braços amb totes les seves forces. Sents com l’aigua freda et mulla sencera. No reacciones. Aquells segons es fan eterns… Des de fora sento els crits i sé que per fi has despertat.

XAVI PÉREZ_4t d’ESO COL·LEGI DE LA SAGRADA FAMÍLIA
Tots sota un mateix dit, en una mateixa mà. Humiliats i controlats davant un poder. Sento recordar-los que és la Senyora Aristocràcia qui llença les espurnes vesicants que arriben a la pell de tots i cadascun de nosaltres, els peons, les formigues; fustigant les nostres ànimes, rient-se i burlant-se dissimuladament i cínica. I seguirem veient-nos en l’espill amb cara de guinyols, mai sortint de les guies de la societat. Com ovins. L’un rere l’altre. “Segueixi per aquí, ara mateix li portem una pala perquè comenci a cavar la seva fossa.”
– I de què et sorprens?
– Fa massa olor d’ignorància.
– Fa la mateixa olor de sempre.
– A això em referia…