vane

Claudi Bové_TSB LYCÉE COMTE DE FOIX

12 d’octubre, partit de futbol. Andorra-Anglaterra sub-19. Plou. Partit important. Al vestuari, tots callats. Anglater­ra és una gran selecció, són forts però no importa. Al vestuari, ens abracem, fem un crit i sortim. Entrem al camp, sona l’himne, la pell de gallina, ens agafem i cantem. Comença el partit, molta intensitat. Són grans, forts, ràpids… no podem més però seguim. Les cames no aguanten més, però tot i així, seguim lluitant. El cor tira endavant quan les cames no poden més. S’acaba el partit, molt cansats. Hem perdut però hem lluitat. Orgullosos de vestit aquesta samarreta, de representar un país, Andorra.

Carlota Veloso _1r batxillerat A INSTITUT ESPANYOL

T’agafo la mà, està freda com les nits de desembre. Els teus llavis es corben en una ganyota que aspira a ser un somriure. Ja no queda cap rastre de la  teva esplendor. Les forces amb les que encaraves el món, desapareixen. Em sento tan sola! No estic preparada per deixar-te marxar. Què serà de mi si et perdo? Sempre m’has acompanyat en l’aventura de la vida. Em mires als ulls, segueixes sent l’etern nen, el meu heroi. Em dius que m’estimes moltíssim i em deixes. Recordo l’última cosa que em vas dir, les grans persones mai moren, simplement es traslladen a viure eternament dins dels cors de les persones que deixen marcades. Somric.

Daniela Araújo_1r batxillerat A INSTITUT ESPANYOL

T’espero, tots aquests mesos només he pensat en tu, en els teus ulls, en la teva boca… Ja queda poc, però aquesta espera és molt llarga, no sé si aguantaré gaire més temps, però haig de fer-ho. Cada matí penso en tu, cada tarda penso en tu, cada nit penso en tu. Encara no t’he pogut tocar ni veure, però sé que et convertiràs en la persona més especial de la meva vida. Quan et veig a la pantalla se m’il·lumina la mirada, semblo una boja somrient a l’ordinador. Falten dos mesos, dos mesos de molta espera, et vull veure, et vull tocar, vull sentir la teva pell, el teu cor… Encara no has nascut però per mi ja ets la meva princesa.

Sheila González_2n A batxillerat COL·LEGI SANT ERMENGOL

Aquella mirada li resultava inquietant, aquella mirada misteriosa i penetrant la pertorbava, sentia que tenia la capacitat de despullar-la i de deixar a la vista tot allò que l’atemoria, tot allò que rondava pel seu cap, tots els secrets que ella havia estat guardant amb tanta cura des de feia anys, secrets inconfessables, secrets negres. Aquell home, tres taules més enllà, la podia entendre, ell també protegia un gran secret. Quan li diria que era ell l’home que buscava? Quan es disposaria a dir-li que era ell, el seu germà?

Clàudia Pons_2n A batxillerat COL·LEGI SANT ERMENGOL

Recordo una tarda en una xocolateria del carrer Petritxol. Jo contemplava els quadres d’un pintor de Figueres i tu menjaves xurros. La nata del suís se t’havia quedat suspesa al llavi, vas riure i em vas dir aquelles coses maques, mentre amb el tovalló m’eixugaves el dolç. I repeties que aniríem a ciutats que jo no coneixia, que tindríem una casa amb porxo per llegir-hi als vespres d’estiu, que ens compraríem un ciclomotor per a recórrer la costa i que cada dimarts aniríem al teatre. I jo, fascinada per l’encant del moment m’ho vaig creure sense pensar que les paraules no són més que paraules que s’emporta el vent.

Isabel Ratón Llegaspi_EDUCACIÓ BÀSICA D’ADULTS

Era a Galícia, portant les vaques a un prat perquè pasturessin. Hi havia moltes flors boniques, de color groc. Aquell lloc em va impactar: el cel era serè i el sol encenia tot el prat de manera enlluernadora. Les vaques es van posar a córrer contentes. Una mica de vent feia que l’herba es mogués d’un costat  a l’altre… De sobte, una d’elles va saltar al camp del costat i començà a menjar-se el blat. Quan me’n vaig adonar, vaig posar-me a córrer però vaig trepitjar uns excrements i vaig caure al terra. Vaig continuar el meu camí i amb un bastó, li vaig donar uns copets perquè tornés al prat…

Evangelina Gallego_EDUCACIÓ BÀSICA D’ADULTS

La tardor és l’estació de l’any que més m’agrada. Els colors de les capçades dels arbres: verds, grocs, vermells… semblen un preciós arc de Sant Martí. Gaudeixo passejant i trepitjant les fulles, que cauen lentament, al terra de fang del parc del costat de casa meva. Asseguda en aquest banc solitari, contemplo feliç el meravellós paisatge i deixo volar la meva imaginació. De vegades, penso que arribarà un home molt interessant i ben plantat: alt, guapo, simpàtic… que em demanarà que em casi amb ell; d’altres, només tanco els ulls i em deixo portar pels somnis.

Daisy Gomes_2n Bac Pro GA LYCÉE COMTE DE FOIX

Les fulles ja no cauen, ara ja no és tot tan acolorit com abans, les fulles han desaparegut. I els arbres? Pobres arbres! Ja no tenen fullatge i amb el fred que deuen passar, es poden refredar. Aquesta cristal·lina d’aigua que es diu neu, quan et rosega la pell, et transmet una sensació gèlida per tot el cos i després et deixa marcada una goteta d’aigua. La neu ho ha recobert gairebé tot: muntanyes, arbres, cases, i fins i tot els rius, que s’han tornat gèlids del fred. Que blanc està tot ara. Les nevades són calmes i això, amics, és l’hivern, l’estació més quieta de la qual s’ha de gaudir en companyia i cantar cançons nadalenques.

Dènia de Araujo_2n Bac Pro GA LYCÉE COMTE DE FOIX

En no poder dormir vaig anar-me’n al jardí; vaig sentir sorolls i, aterrida, em vaig girar però no vaig veure res. Va sortir el sol i, somnolenta, vaig tornar a casa amb la sensació que no estava sola. Lentament va anar passant el dia, i va tornar a caure la nit i va tornar la meva inquietud. Vaig sentir la immensa necessitat d’anar-me’n al més lluny possible d’aquella casa i vaig anar a preparar-me un got de llet calenta però no va servir de res. Me’n vaig anar a casa de la meva germana. Vàrem veure les notícies: havien atrapat un psicòpata boig en una casa que per sort estava buida. Vaig mirar l’adreça i era casa meva.

Andrea De Carvalho_Terminale L LYCÉE COMTE DE FOIX

Em mira. Ja feia molt temps que no em mirava amb aquests ulls, una mirada juganera i innocent. Però ell ja no és pas el mateix, el miris com el miris ha canviat.
Encara recordo tot el temps que hem passat junts, jugant, rient. La seva cara em diu que ell també se’n recorda. Però de sobte sento una musiqueta aguda i curta, que surt d’una capsa amb una pantalla lluminosa. I la seva mirada canvia, ja no em mira a mi, sinó la capsa. Em porta amb ell fins a l’instrument, l’agafa amb l’altra mà, i comença a tocar la pantalla lluminosa. Sense tornar-me a mirar em tira dins d’un sac on hi trobo antics companys. Ja sé que no tornaré a sortir d’aquí.

Ona Poy_Terminale L LYCÉE COMPTE DE FOIX

Recordar. Pensar en moments d’infantesa i adolescència. En instants que marquen un abans i un després. Reproduir mentalment les èpoques més difícils. Fer reviure els riures compartits. Meditar sobre una conversació passada. Compartir anècdotes. Evocar moments de felicitat. Rememorar els coneixements bàsics. Saber què vols dir al moment que parles. No oblidar el final de la teva frase. Identificar la teva gent. Reconèixer els indrets. O casa teva. Recordar la teva feina. Conèixer-te. Distingir les teves febleses i virtuts. Saber qui ets. I com et dius. No tenir Alzheimer. Recordar, tan senzill per a alguns i tan difícil per a altres.

Yaiza Martínez_1ère Pro R LYCÉE COMTE DE FOIX

Aquesta història transcorria durant una guerra a Espanya. Les classes de l’escola estaven separades segons el gènere dels nens. Un dia, fent classe, i fora de classe, se sentien trets i bombardejos. Una bala va travessar la paret i va impactar contra un nen. Aquell pobre nen va morir el 9 d’octubre del 1923. Aquell dia tot va canviar.
Aquell nen era molt eixerit entre els seus companys i professors, no era un alumne exemplar però es feia estimar per tots. Aquell accident va fer que comencés una revolució anarquista, perquè la guerra va començar per la política i van matar un nen innocent.
Aquella guerra va durar 3 anys.