CARLA BLANCO_4t d’ESO COL·LEGI DE LA SAGRADA FAMÍLIA
L’hivern és davant meu, però insisteix que em posi a l’aigua. A l’aigua freda i glaçada d’aquell llac abandonat. Nego amb el cap mentre m’assec, suaument, sobre la pedra. Ell se m’apropa, m’agafa de la mà i de cop em puja a l’espatlla. Somreia mentre corria cap al llac i jo el cridava. Semblàvem dos nens petits esbojarrats. Però saps què? Em va deixar anar massa tard i mentrestant notava un calfred per l’esquena, estava immòbil i no era a causa de l’aigua freda, sinó d’ell. M’havia fet un petó a la galta mentre deia: “És estrany, que hi hagi tantes estrelles al cel i només pugui observar l’única que tinc al costat…”
vane
Records
Tania Saravia_Terminal SA LYCÉE COMTE DE FOIX
Darrere la finestra veia caure les volves de neu. Tot era blanc, era difícil de veure-hi. Però de cop tot va esdevenir més clar. Ella estava estirada, jugant a sobre de la neu amb la seva nena. Se la veia alegre, esplèndida, no tenia cap preocupació, només li importàvem nosaltres, la seva família. Tot ens ho donava. No portava guants, però no li feia res, jugava amb la seva nena, les dos reien, s’ho passaven bé. De sobte, tot es va enfosquir, aquella imatge va desaparèixer. En obrir els ulls només veia caure neu. Tenia els ulls plorosos, tot era tan real que semblava que era allà, amb mi, gaudint de tot aquell temps que no vam poder aprofitar.
Darrere la finestra…
Zarioh Abdellah_Terminal SA LYCÉE COMTE DE FOIX
Veia caure les volves de neu, feia fred, molt fred; els dits se’m congelaven, quan respirava veia el fum que sortia de la meva boca, i cada vegada em costava més i més respirar; la meva pell es tornava blanca a mesura que el fred es feia més intens; ja notava que la mort m’agafava entre el seus braços congelats i els pèls se’m van posar de punta; no notava el meu cos, no tenia ni forces per tossir, els meus ulls només veien l’obscuritat, només em volia rendir, i deixar-me caure al terra per reposar eternament, deixar-me emportar pel fred i la mort… i llavors, vaig decidir encendre l’estufa.
Una gran aventura
ARIADNA PASCUAL_1r lingüístic ESCOLA ANDORRANA DE BATX
Ha arribat el moment, ja ets lliure, per fi pots estar tranquil, en pau, sense problemes, sense prejudicis. Després de tant temps tement-lo ara pots comprovar el que en realitat és. Has ascendit, per fi vagues per la vida sense normes, simplement observant i gaudint de la teva essència. Tot seguit entraràs en una altra etapa, i així successivament. Ets infinitament infinit! Pots recordar tota la gent que et deia que seria horrible? No la recordes? Espera-la!
Imaginació
DITH SEGOVIA_1r lingüístic ESCOLA ANDORRANA DE BATX.
Estic en una habitació buida i no sé què puc fer. Em ve de gust ballar, però no hi ha música. Penso que podria cantar, però ningú em pot escoltar. Miro totes les parts de l’habitació amb l’esperança de trobar quelcom per entretenir-me, però és totalment buida. Només hi sóc jo. No hi ha portes, no hi ha finestres. Res. No em preocupa com sortir, ni saber com he entrat, només em preocupa avorrir-me. “He de fer alguna cosa”, penso, però què? Començo a saltar, crido, ballo, canto, ric… no, no, no! M’avorreixo… sec a terra i penso una manera de distreure’m. Ja ho sé! Llavors, tanco el ulls, “si no puc fer res, almenys m’ho imaginaré”.
Ser estimat i estimar…
PAULO MATHEUS pereira_4t D EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO
Estàvem els dos a l’habitació. Ella, estirada al llit. Jo la mirava assegut a la cadira de l’escriptori. Amb ella sóc la persona més feliç del món pel simple fet de tenir-la al meu costat. Em fa sentir molt estimat, sento quelcom enorme per ella, no ho puc definir amb simples paraules però sí que ho puc demostrar. Em vaig estirar al seu costat. Ens miràvem l’un a l’altre, sense dir res. Mirant aquells ulls meravellosos, de sobte vaig treure un penjoll que li havia comprat. Es va quedar de pedra. Li va encantar, i a mi veure-la somriure. Els seus ulls brillaven d’alegria. Donar-li tot l’amor d’aquest món és el que em fa més feliç.
Un instant d’intensa felicitat
ESTHER MOLINÉ_4t D EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO
Colors, olors, calor, vida… Tot això m’envolta ara mateix i m’inspira un sentiment de llibertat que només té un nom, felicitat! Sento la brisa tèbia acariciant la meva pell, els rajos de sol fregant-me suaument mentre m’escalfen. Veig les fulles dels arbres moure’s interpretant una dansa que només coneixen elles. La vida, amb tot el significat de la paraula, m’envolta, creixent exuberant i preciosa, però a la vegada amb una placidesa que tan sols mirant i sentint et fa ser feliç. Encara que només sigui un instant. I són aquests instants d’intensa felicitat els que fan que valgui la pena viure la vida que ens ha tocat a cadascú.
Qui domina, tu o els teus pensaments?
Iker Reyes_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO
El fet de pensar que quan respirem sense adonar-nos-en, és a dir que no pensem en aspirar i expirar, fa que en pensar-ho tinguis la necessitat de pensar en respirar, i és contradictori, ja que si no cal que pensis en respirar, per què en pensar que no cal pensar que respiris has de pensar en respirar? És com si no tinc ganes d’anar al lavabo, però en haver-ho pensat, ara ja en tinc ganes, i ara en escriure aquest microrelat i en dir tot això estic pensant en aspirar i expirar, i ara mateix vaig al lavabo, perquè de cop m’han vingut unes ganes… I tu? Pots respirar inconscientment o tens massa ganes d’anar al lavabo? Pensa-ho.
El següent!
Joel Saura_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO
S’asseu. Sap que està preparat, però els nervis el fan dubtar. Se li han posat als dits: li tremolen. Comença sota les imponents mirades dels jutges, que se li claven a l’esquena. Una llum tènue il·lumina la partitura. Les tecles fredes i uniformes cedeixen a la pressió de cada dit. Es concentra i es relaxa. Els sons van transcorrent i la composició finalitza: ell deixa que la nota final desaparegui en aquella sala petita i més aviat freda. Aixeca el cap, mira la partitura i, acostumat a l’aplaudiment, a l’ovació del públic, espera, però no apareixen. Silenci. Es gira, observa, i s’aixeca mentre se sent de fons: -El següent!
La vida
MELINA SARDIHNA_3ème G LYCÉE COMTE DE FOIX
Una vida és com una història que s’escriu a poc a poc: des del primer dia en aquest món, els primers passos, el primer dia d’escola, la primera dent, les primeres decepcions amoroses… i mentre el temps passa, evoluciones i passes d’infant a adolescent i llavors penses que el món en el qual has viscut era tot de fantasia… i que aquest s’ha acabat i t’adones que ara els problemes comencen de debò. Però dels problemes també se n’aprèn i fan que la teva vida no sigui tan simple, ni tan avorrida i que no acabi convertint-se en una rutina. I el millor de tot és l’amistat, descobrir coses, i sobretot emocionar-se constantment.
Infàncies perdudes
DESI TEIXEIRA_3ème G LYCÉE COMTE DE FOIX
En molts racons del món, uns petits éssers estan condemnats al patiment de tenir de treballar en un treball que no els pertany. Presos d’una vida de la qual mai podran alliberar-se. Uns nens que no podran tenir joguines, i que no podran mostrar un somriure. Nens privats de llibertat, que per haver nascut en circumstàncies difícils i envoltats de persones sense sentiments no podran gaudir d’una infància feliç… Vivim en una societat sense humanitat ni solidaritat. Ningú pensa en aquests petits infants que no tenen cap esperança de poder escapar d’aquest sofriment… i l’únic que els quedarà és el record d’una infància perduda…
Crítiques
Soukayna Abarkane_B. socioed. CENTRE DE FORM. PROFESSIONAL
Quan veiem gent pel carrer com, per exemple, un immigrant africà diem: ‘Mira aquell negre”; quan critiquem algú amb sobrepès, no sabem el que està vivint; o jutgem una nena menor d’edat que està embarassada a causa d’abusos sexuals; fins i tot ens atrevim amb persones que pateixen malalties com el càncer i es tapen amb un mocador perquè no volen que la gent vegi el seu cap sense cabells. Sense conèixer els patiments que passen totes aquestes persones, la crítica no s’atura. Hem de parar-nos a pensar què faríem si estiguéssim al seu lloc? Com ens sentiríem? Per què es critica d’aquesta manera? Quin guany obtenim d’aquestes crítiques?
A la mare
Lorena Augusto_Batx. socioeduc. CENTRE DE FORM- PROFESSIONAL
És meravellós que una persona et doni la vida. I amb més raó si es tracta de la persona que sempre és al teu costat, que sempre t’acompanya en els bons i mals moments, que t’ensenya a triar, que t’ajuda a veure el món de la millor manera possible, que sempre, passi el que passi, t’aconsella de la millor manera que sap, que l’únic que vol és que aconsegueixis les teves metes, que t’admira, dia a dia i s’enorgulleix de tu, facis el que facis, que vetlla pel teu bé i que, independentment del teu comportament, t’estima. L’amor que se sent per una mare no es pot comparar: únic i intransferible. Tant de bo, tu, mare, fossis immortal.
La vida d’un ninot
Sara Martins_Terminal ES LYCÉE COMTE DE FOIXx
Estava dormint tan tranquil·lament quan de sobte alguna cosa m’ha despertat a les 5. No sé ben bé què era. Obro els ulls a poc a poc i miro a la dreta, el de sempre. A l’esquerra, l’armari amb la porta mig oberta. Quan decideixo mirar cap al davant, el veig allí, plantat davant meu. Cada cop era més gran, ja feia 1,78 m. Es treu les sabates… quina pudor, els pantalons… i ho deixa tot al terra menys el tabac. Havia sortit de festa, ja era major de edat. Salta al meu costat:
“Com t’he trobat a faltar! Què faria jo sense el meu ninot”, diu mentre m’agafa i es posa al llit.
Confusió
Alba Nova_Terminal ES LYCÉE COMTE DE FOIX
La boira del carrer deixava més d’un vianant desorientat. Jo era un d’ells. Anava acompanyat de la meva dona. Per culpa de la poca visibilitat em vaig entrebancar i vaig deixar anar el braç de la meva dona. Per sort la vaig tornar a trobar de seguida. No va ser fins que li vaig preguntar on volia anar a sopar que vaig veure que no era ella. Ella també estava igual de sorpresa que jo. Quan m’havia entrebancat ens ha-
víem intercanviat les parelles! Vam anar a una cafeteria esperant que la boira es dissipés per després anar a buscar les nostres parelles. Em sentia a gust amb la Laura…, no tenia pas cap pressa de trobar la meva dona.
Insignificant
Júlia Sebastià_3r B EA SEGONA ENSENY. STA. COLOMA
La retina esdevé roja, i lentament, es forma una lleugera capa líquida que t’impedeix veure-hi clar, i provoca una brillantor especial als ulls. Intentes respirar, però t’és molt complicat, pràcticament impossible. El parpadeig posterior a tot això, deixa lliure una gota d’aigua que expressa més que mil paraules. Un sentiment que pot ser de pena o d’alegria, t’omple totes les parts del cos, i només et deixa fer dues coses; plorar i abraçar. No importa amb qui, on, quan, com o perquè… Només el teu plor i el silenci que l’acompanya. Potser simplement el gest de gent de qui no t’esperes gran cosa, o la facilitat per ignorar petites disputes i venir a consolar-te. Només una llàgrima.
Desaparèixer. Oblidar-ho tot.
Sílvia Graells_3r B EA SEGONA ENSENY. STA. COLOMA
Baralles, crits, pèrdua dels nervis… Sensacions que ens han envaït a tots en algun instant de la nostra vida, que hem experimentat alguna vegada, per qualsevol motiu. En aquest cas, creiem que marxar de casa ens permetrà veure les coses clares, sortir d’aquella fosca, fugir lluny dels que et fan la vida insuportable. La qüestió és marxar, sigui com sigui… a les fosques mentre tots dormen, o d’un cop de porta al migdia. Llavors quan ja ets lluny i no sens aquella calentor dels que t’han criat i estimat tota la vida, te’n adones de l’error que has comès, i , a vegades és massa tard per recuperar-ho.
Una mort innecessària
Josep Burgués_2n batx. A INSTITUT ESPANYOL
El Joel sempre va ser un noi molt competitiu, feia qualsevol cosa que li diguessis només afegint les paraules “o no n’ets capaç?”. Un dissabte, el Joel i el seu amic Lluís tornaven a peu d’una festa, anaven beguts. Quan van passar pel costat de l’autopista, al Lluís se li va ocórrer reptar el Joel que no era capaç de creuar corrent, no cal que digui quina va ser la resposta d’aquest. Va ser una moto. El motorista, en intentar esquivar-lo, també va perdre la vida. No sé si va ser la seva imprudència o la seva irresponsabilitat el que va matar en Joel. Sí que sé que el motorista no havia fet res per merèixer aquesta mort.
El teu moment
Estíbaliz Sánchez _2n batx. A INSTITUT ESPANYOL
I sents la passió, l’adrenalina cremant-te el cor. Sents que el cap s’embriaga i està a punt d’esclatar. Però ja no pots tornar enrere. No pots parar. És la millor sensació del món. Ja no tens cames, ni braços, ets tot cor. Cremes, bulls enmig de la multitud que et mira. Les seves mirades se’t claven i només sents fervor. Perquè ara és el teu moment. Tothom t’observa i segueixes, no mires enrere. No t’atures. No penses parar, ara ja no. Et sents inquiet, en realitat però, no ets capaç de moure’t. El fervor del moment et supera. Saps que no penses fer res més que continuar fins al final.
Despertar d’un diumenge
Pau Visa_4t A COL·LEGI SANT ERMENGOL
Diumenge, deu del matí, la meva consciència es desperta, però el meu cos es resisteix a aixecar-se. La calor que emanen les mantes, la suavitat del coixí, l’oportunitat de pensar mentre descanso, relaxat, amb els ulls tancats però alhora conscient. El meu pare em crida, ja són les dotze, el temps passa ràpidament. Contesto amb uns sons indesxifrables que només jo entenc, sembla que la meva veu no té ganes de treballar. Em tornen a cridar, miro el rellotge, dos quarts de dues, la gana va guanyant terreny i el meu pare cada cop és més insistent. Finalment em rendeixo i vaig a menjar el dinar que serà el meu esmorzar.