vane

Gisela de Carvalho_2n B INSTITUT ESPANYOL D’ANDORRA

Estic a l’aeroport amb la mama esperant el papa, que arribarà en un d’aquests avions tan grans. Fa molt que esperem, però m’ha donat temps de fer un amic. Juguem al pica-paret, encara que a la mare no li agrada que m’allu-nyi gaire del banc on estem asseguts i m’hagi emportat algun crit. Té por que em “ractin”, que en diu ella. Que per què el papa és fora? Ha hagut de marxar per culpa d’una senyora que es diu Crisi i que fa que molts grans hagin de tornar al col·le a aprendre alemany. Quan sigui gran marxaré com el papa a buscar feina, però m’emportaré la mama. Aquesta senyora Crisi hauria de deixar que les famílies visquessin juntes.

M. Florencia Rivero_2n B INSTITU ESPANYOL D’ANDORRA

La dolça sensació de beure una tassa de xocolata calenta. Treure’s les sabates que durant tot el dia han estat estrenyent els meus peus. Seure al llit. Amagar-se sota la flassada de fibres verdes i blaves finament teixides. Enviar el missatge de bona nit a aquella persona especial mentre jugo entremaliada movent amunt i avall les mitges. Aprofitar per fer una darrera ullada als flocs de neu que cauen impertorbables des del costat fred de la finestra. Acudeix a la ment cada imatge, cada sensació viscuda durant la jornada. L’especial ritual seguit dia rere dia. Comença una altra nit d’aventures, comença el meravellós món dels somnis.

Laura Navarro_Tle Es LYCÉE COMTE DE FOIX

Tothom espera. En una sala, els espectadors escolten i miren l’actuació. Uns més atents, altres menys. L’actor es desplaça d’una punta a l’altra de l’escenari explicant una història. El temps va passant, cada cop estan més a prop d’aquest gran final, original, inesperat, que deixarà indiferents i disgustats la minoria i satisfets a la gran majoria. Al fons de la sala, s’escolten veus que parlen d’una altra obra i es veuen espectadors, que discretament ja comencen a recollir les coses. L’actor aixeca el cap i els mira. S’aturen i callen de cop. Un segon després, “ring, ring, ring”, sona el timbre. S’ha acabat la classe.

Christian Oliveira_Tle Es LYCÉE COMTE DE FOIX

El comparem amb altres figures històriques com Gandhi o Martin Luther King, però ell va lluitar 95 anys. Ni el racisme ni Robben Island van aconseguir silenciar el somni d’una societat basada en la igualtat, el somni on blancs i negres viuen junts. Copa del Món de rugbi del 1995, Ellis Park, Sud-àfrica, tot un país canta i festeja amb una bella i única veu. Ho havia aconseguit. Tota una vida consagrada a la unió de la seva gran família. Quaranta-tres milions de persones es van sentir lligades per primera vegada, contagiades de la generositat del seu dirigent. El perdó, l’arma més útil de què disposa l’home.

Elena Oliveira _BTS A LYCÉE COMTE DE FOIX

Arribo a casa, dia rere dia amb més ganes de conèixer-te, somiant amb tu a les nits sense saber el teu nom, sense conèixer el so de la teva veu ni el tacte de la teva pell.
I de cop arriba el moment perfecte, mentre espero asseguda el metro, seus al costat sense dir res, però amb un somriure innocent de nen petit, i per fi escolto la teva veu, em saludes donant-me un ram de flors, que suposo que has agafat de la plaça que hi ha a cinc minuts de l’estació. Però, el dia que imaginava que seria el millor de tots, resulta que és l’últim, i aquesta foto és l’únic que em queda de tu, després del tret que et va fer aquell maleït lladre.

Brayan Pinto _BTS A LYCÉE COMTE DE FOIX

El Pol és un jove de 16 anys que es va il·lusionar amb una noia que definia de perfecta. Es feien promeses impossibles de complir, il·luminant junts un camí sense sortida.
L’adolescència és un regal de la vida: s’ha d’aprofitar fer coses que no podíem fer quan dúiem bolquers ni podrem fer quan tinguem fills.
Per això el Pol ha canviat, pot semblar cregut i prepotent, només les persones que el coneixen de veritat saben com és, i això és el que li importa.
Des que la llum d’aquell camí es va apagar, ha decidit viure el dia a dia, amb familiars i amics, coneixent noves persones, però sense fer promeses que mai es compliran.

Ricard De Haro _2n B batx. COL·LEGI SANT ERMENGOL

Com aigua que s’endinsa en una esponja, hem anat adquirint conceptes al llarg de tots aquests anys. Escola, pares i coneguts han col·laborat en aquesta etapa de la vida. Fins ara ha guanyat qui ha estat capaç de plagiar millor uns apunts sobre un full d’examen. Ara, però, això canvia: no obtindrà més fruits qui hagi sabut “copiar” més o menys, sinó qui en el moment precís sàpiga prémer aquesta esponja i doni a conèixer tot el que ha après en realitat. Ara s’acaba aquesta etapa i cal entrar amb bon peu a la que ens està esperant. D’aquesta manera podrem avançar en aquesta aventura que en diem vida.

Marina Fernández _2n B batx. COL·LEGI SANT ERMENGOL

640 cops de teclat. Són molts o pocs? Qui sap, la qüestió és què es pot expressar amb només aquests espais? Avui en dia, existeix una demagògia, una retòrica excessiva, en definitiva, massa parleria. Camuflem missatges i opinions, els omplim de paràsits ornamentals, tan teatrals com els falsos somriures, els balls de màscares i les reverències. Crido a la senzillesa! Siguem planers, concisos. Ens creiem prestidigitadors de la llengua, però no ho som, som simples parlants. La màgia retòrica per als escriptors; nosaltres, entenguem-nos.

Aicha Faouzi _Tle Comerç LYCÉE COMTE DE FOIX

L’altre dia em vaig sorprendre perquè vaig trobar un antic àlbum de fotos, i vaig pensar com passa el temps! Em vaig posar molt melancòlic quan vaig veure que encara tenia cabells i ben negres, la pell la tenia llisa i se’m veia un home fort i treballador, encara tenia molta vida per endavant. Ara trenta anys més tard, surto al carrer a fer un volt deu minuts i ja em sento amb les cames molt cansades, ja mai serà igual. El temps passa i no ens adonem que mai serà com abans. Quan som joves ens és igual el temps perdut, però quan ja tens el temps comptat penses en cada minut que has perdut. Aprofiteu cada minut de la vostra vida.

Patrik Alves _Tle Comerç LYCÉE COMTE DE LYCÉE

Aquell dia estava bastant nerviós… No sabia com seria el meu curs al nou centre escolar només per a nens. Sempre m’han dit que seria avorrit, només nois, i tinguem l’edat que tinguem, també necessitem la companyia de nenes.
Encara no entenc per què els meus pares em volen en aquesta escola… D’una part em sentiré bé, podré jugar al futbol sense que les nenes ens diguin que molestem amb la pilota, no veurem noies saltant a corda per tots costats i cridant cada vegada que veuen un vídeo de Justin Bieber… Encara que, trobaré a faltar els meus amics de la vella escola, el meus professors (alguns) i el meu pati…

Xavier Pérez _1r A batx. COL·LEGI SANT ERMENGOL

Mai a ningú li deuré més que a ella. No hi ha cap moment en què m’abandoni, sempre és amb mi, sempre m’acompanya. Cada moment del dia visc en el seu alè, en la seva ombra; en el consol d’aixoplugar-me en els meus pensaments sempre expressats en ella, en la seva palpitació i en la d’un poble i una cultura. Cada segon, cada minut, cada hora… Viu en mi, jo l’alimento i ella m’alimenta. La meva mediadora, missatgera preuada. Amb ella entenc, m’entenc i em faig entendre; escolto, m’escolto i em faig escoltar. Amb ella penso, amb ella canto, amb ella em sento… el català, la llengua en què visc, la meva llengua, la del meu cor.

Domingo Perancha _1r A batx. COL·LEGI SANT ERMENGOL

Sentia el vent més fort que de costum al seu rostre. Veia tota la ciutat. Els seus pensaments volaven més ràpid que aquell vent furiós, però no els escoltava. Havia pres una decisió, i no hi havia marxa enrere, així que més valia gaudir d’aquell moment. Era curiós com, en despuntar l’alba, els edificis a contrallum semblaven vius i bells. Era estrany com el típic estrès dels carrers esdevenia una tranquil·litat silenciosa. Després de tant de temps, mai havia imaginat que aquell racó esdevindria acollidor. Tancà els ulls i sentí calma. Una brisa lleu. Una escalfor desconeguda. I un cop sec quan el seu cos impactà contra l’asfalt.