vane

Judith Fillet_2n Cien. A EA BATXILLERAT

Molta gent es pregunta: què és la felicitat? Tots busquem ser feliços, tots tenim el desig que, algun dia, els nostre somnis es compleixin i es facin realitat. Per alguns, la felicitat no és més que grans esdeveniments, coses que succeeixen tan sols una o dues vegades a la vida. Que què és per a mi la felicitat? Doncs són aquells petits moments que es van sumant a la vida, aquells records que mai es podran oblidar, aquelles alegries que de tant en tant et dóna la vida, els amics, la família, allò pel que realment vols lluitar. Perquè, finalment, per què vivim? Per aquestes petites coses que ens aporten un somriure!

Joan Josep Comas_2n Cien. A EA BATXILLERAT

Els meus matins són molt monòtons: m’aixeco, em rento, em vesteixo i baixo les escales per anar a esmorzar decidit a tornar a compartir aquest primer àpat del dia amb una mosca negra i petitona que cada dia ronda pel meu voltant fent-me companyia. Encara recordo un dia que després de la litúrgia matinal, la cuina estava en silenci, no veia la mosca per enlloc. De seguida vaig adonar-me que el matamosques no era on havia de ser… A partir de llavors continuo esmorzant sol fins que una altra mosqueta petitona entri a casa.

Clàudia Lopes_2n Sec. Multilingüe CENTRE DE FORM. PROFESSIONAL

ELLA asseguda en un racó de la saleta. Va venir la secretària i pronuncià el seu nom:- ‘’ Clara’’?. S’aixecà i la seguí i, després, d’unes passes notà que una càlida i suau carícia recorria el seu braç. Tot seguit, un calfred envaïa el seu cos. Es girà i va veure que era ELL, el noi que la contemplava feia estona amb un rostre ple de dolçor. ELLA envermellí,  es posà nerviosíssima, neguitosa. Entrà a la consulta. Quan va sortir, ELL li va oferir el mocador que li havia caigut a terra uns minuts abans. ELLA el va acceptar tímidament. I aquest mocador va ser l’excusa per viure una  bonica història d’amor.

Alex Dobarro_2n Sec. Multilingüe CENTRE DE FORM. PROFESSIONAL

La crisi econòmica és aquí i la gent actualment es troba a l’atur i ja ho diuen que qui no té feina, el gat pentina. Aquesta situació provoca que no es pugui cotitzar a la seguretat social i qui de jove no treballa, de vell dorm a la palla. És sabut que quan un home està de pega, fins i tot, amb els collons ensopega… I la veritat de la nostra actualitat és que no és més ric qui més té, sinó qui menys necessita. Els polítics prometen buscar la solució a la difícil situació econòmica que arrosseguem de fa anys, però, tanmateix, és pitjor el remei que la malaltia. El futur és incert però l’esperança és l’últim que es perd.

Clàudia Pons_1r A batxillerat COL·LEGI SANT ERMENGOL

De tant en tant desitjaria tornar a aquells temps quan, un matí de primavera ens sorpreníem passejant pels jardinets de Gràcia. Jo parlava pels descosits. Tu assenties i rumiaves un lloc per dinar. En una colada de metro érem a la Vila Olímpica degustant un bacallà fresc i, per si m’havia quedat amb gana, m’obries les portes de la Boqueria.
Et demanava descansar però tu ja enfilaves els búnquers i vèiem com la ciutat enfosquia. Ja entrada la nit, gaudíem fent de “guiris” a la Sagrada Família, entrant als bars del carrer Marina i cantant al vell ”pub” irlandès.
Ben mirat potser només ens unia l’amor per Barcelona.

Raquel Balboa _1r A batxillerat COL·LEGI SANT ERMENGOL

D’enemigues moltes, però com ella cap. Tothom en parla. Segurament tu també l’has nombrada algun cop. No sé com és, però me la puc imaginar: alta, rossa, prepotent i poderosa. A casa meva s’ha tornat més important que jo, m’ha pres el protagonisme. Fins i tot, ha captivat el meu estimat, ara dóna més prioritat a ella que a les meves carícies. Les meves amigues ja no comparteixen amb mi tardes de cinema i sopars divertits, ella ha ocupat aquests moments. Ningú ja no pensa en mi, estic gelosa i contra ella no puc lluitar. No té cara ni ulls, no és humana. Però m’he pogut assabentar del seu nom: CRISI, MALEÏDA CRISI!

Liliana Oliveira_2nde D LYCÉE COMTE DE FOIX

Quines llums! Tot és tan bonic! Quines estrelles i lluna més grans. El mar va i ve rítmicament portant la seva peculiar olor relaxant. La llum de la lluna es reflecteix al mar. Veig un estel passar. M’estiro damunt la sorra. Sento com a poc a poc m’enfonso. Vull alliberar-me però no puc. Lluito amb la foscor i la sensació d’ofec s’apodera de mi. Vull mirar el cel, vull tornar a mirar aquelles estrelles que tant havia admirat. Vull tornar a aquella sensació de llibertat i felicitat incomparable. No puc respirar, m’estic morint? És això el que se sent? Obro els ulls i un senyor vestit de blau, exclama: –és aquí, per fi ha despertat!

Raquel Rizos_2nde E LYCÉE COMTE DE FOIX

En obrir el meu frigorífic, em vaig adonar que era molt dur viure sol. Feia setmanes que no anava a comprar, això ho feia ella, la meva dona. Des del divorci, res no era com abans. Era urgent i vaig anar a comprar. Les bosses pesaven molt. Obrint l’ascensor, les bosses em van caure a terra, vaig sentir com el pot de confitura es trencava. Les meves mans tremolaven. Hi havia un home mort. Hi havia bosses al seu voltant. Em vaig apropar, era molt semblant a mi. Era jo! Tot es va tornar molt fosc. Vaig sentir la veu de la meva veïna, cridava. Tot continuava fosc i tenia molta son. M’adormia per última vegada.

Andrea Dobarro _2n B batxillerat INSTITUT ESPANYOL

Aquell fred dia de novembre vam rebre la visita d’uns senyors força estranys. Portaven uns uniformes de cuir i unes botes molt dures. Quan vaig aixecar-me el primer que vaig veure va ser la mare plorant i el pare parlant amb un home molt alt sobre una estrella d’un tal David. La mare em va dir que agafés tot el que pogués, perquè havíem de fer un viatge molt llarg del qual no tornaríem. Vaig agafar molta roba, les meves joguines i la meva guardiola, però no podia deixar-me mai en Teddy. Quan vaig sortir de l’habitació aquells homes em van agafar amb violència, i l’únic que se’m va ocórrer va ser prémer del braç ben fort d’en Teddy.

Ariana Alonso _2n B batxillerat INSTITUT ESPANYOL

I jo sempre em demano: i què passaria si..? Sóc a la parada, i sé amb tota seguretat que si pujo al pròxim autobús que passi em trobaré amb un xofer, amb certs viatgers, i que, durant tot el viatge, em creuaré amb un irrellevant nombre de cotxes. I què passaria si… agafés l’autobús que ve just darrere d’aquest? El xofer seria un altre, els viatgers no tindrien res a veure amb els de l’anterior viatge i ens creuaríem amb cotxes completament diferents. Això significa que la mísera diferència de cinc minuts, entre autobús i autobús, pot convertir el dia més avor­rit del món en potser l’aventura més trepidant que haguem viscut mai.

Aleix Segarra _1r batx. Econ. A EA BATXILLERAT

Ja està. Que lluny que queda la Terra!, penso. Després d’un trajecte amb pocs contratemps, finalment hem arribat. L’únic soroll que se sent és el cruixir dels titànics motors en refredar-se. Tothom està en silenci, expectant. Ara és el moment. Em correspon a mi fer el proper pas: la culminació d’aquest viatge tan diferent dels altres. No competim amb altres nacions per ser els primers, perquè venim tots junts. No venim ni com a exploradors ni com a conqueridors, venim com a colonitzadors en un viatge sense tornada possible.