vane

Juary Moura_1ère STMG LYCÉE COMTE DE FOIX

Sóc amant dels vídeos de YouTube i amant dels esports. L’octubre del 2013 estava mirant un vídeo d’un conegut diari esportiu que proposava un concurs on havies de posar al vídeo un comentari que parlés d’un jugador de futbol que tingués sobrenom d’animal. El premi eren dues entrades al zoo de Barcelona. Vaig escriure el meu comentari: –Sergio Busquets, el pulpo de Badia–. Encara faltava una setmana per saber el guanyador. Un mes després, cap missatge. Siguem realistes, com podria guanyar jo un concurs? Però el desembre del 2013 vaig rebre un nou missatge. Havia guanyat el concurs. Moralitat: si no participes, no guanyes.

Encarna Toro_1ére STMG LYCÉE COMTE DE FOIX

A molts adolescents no els agrada estudiar i esperen tenir setze anys per deixar l’escola. Molts d’aquests joves no en són conscients i creuen que amb aquesta crisi i sense estudis trobaran un bon treball. Sí, reconec que és millor quedar-se a casa dormint i no fer res però no fa tanta gràcia quan has de marxar de casa i guanyar els teus propis diners. A més, en un futur, pots trobar-te aquells companys de classe que van decidir continuar estudiant i ara tenen un bon treball i ells sí que poden quedar-se tranquils a casa mentre potser tu treballes per a ells. Ara te n’adones que hauries d’haver estudiat i te’n penedeixes.

Lorena Jiménez_1r Batxillerat INSTITUT ESPANYOL

Fa dos anys que no hi ets. Fa dos anys que sento l’oblit del teu amor, del teu somriure, de la teva calor… Fa temps que ningú em diu com de bonica estic despentinada i amb pijama. Quan els néts vénen i m’expliquen les seves trapelleries, ric. I penso en tu, de jove, eres igual. Tenies ganes de menjar-te el món, però el món, fa temps, se’t va menjar a tu… Aquest dia, el dia del nostre aniversari de boda, em semblava una oportunitat per recordar-te, per explicar-te les novetats i sobretot per sentir-te més a prop meu. Fa dos anys que em faltes, fa dos anys que el meu món és com un vaixell, sense rumb, tombant d’un costat a l’altre.

Patricia Rodrigues_1r Batxillerat INSTITUT ESPANYOL

No entenc res; què fa tanta gent aquí, mirant-te, mirant-me, abraçant la mama, plorant, cridant. Què fa tanta gent, què fan? Jo no ploro, no em surten les llàgrimes, em fa gràcia veure’t així vestit, sembles un cambrer; només et falta l’ampolla de vi a la mà. Te’n recordes de la nina que em vas regalar? Aquella nina que deies que s’assemblava molt a mi, amb els cabells rossos, els ulls marrons, i amb aquell vestidet tan maco? Avui, l’he trobada sobre el meu llit, amb una carta, però la mare m’ha dit que després la llegiríem juntes. Apa, papa, obre els ulls! T’estic parlant… Mira’m quan et parlo… Mira’m com sempre has fet!

Jordi Rueda_2A Batxillerat COL·LEGI SANT ERMENGOL
Estàs tancat i no pots sortir, el teu límit són les quatre parets que t’envolten i una petita finestra amb reixes, però dins d’aquell cub quadrat tens un enemic omnipresent, està a tot arreu i sempre hi ha estat, són passes inexorables cap al teu destí: el temps. Comptes: segons, minuts, hores, dies, setmanes, mesos, anys i mai no s’acaba. T’acabes penedint del que has fet i vols escapar, vols escapar dels límits de la teva realitat i ho pots fer, però no saps que el preu a pagar és molt alt i que per canviar el destí només tens una sortida, pagues el preu i escapes del cub quadrat i el temps. Ho pagues amb la vida.

Ferran Guillot_2A Batxillerat COL·LEGI SANT ERMENGOL
La sang de les venes escapçades s’escolava per l’aigüera, semblava un riu de foc que fluïa per una vall hivernal interrompuda pel forat del no-res, on el foc es perdia per sempre. La llum em segava, començava a adonar-me’n que el meu cos començava a defallir, no podia fer-hi res. Era molt fàcil deixar caure l’atenció cap a l’adormiment. La sensació era plaent, ja començava a oblidar el mal que em maltractava, era jo sol contemplant aquell paisatge hivernal fantàstic. Vaig deixar enrere aquella sensació agradable pel no sentir res, res de res, ni fred ni calor, ni mal ni plaer, perdut en aquella vall…

Marina Val Pineño. EDUCACIÓ BÀCISA D’ADULTS
Tot va començar un dimarts de febrer.
Un cop vaig arribar a la feina, vaig assabentar-me del comiat de 15 dels meus companys, tots el mateix dia. Allò, però, no havia acabat. Aleshores va venir la meva millor amiga a explicar-me que ella era entre els 15 companys i que la següent a passar pel despatx del director, era jo. Finalment, en el meu cas, es tractava d’un canvi de departament. He de dir que em trobo molt a gust al meu lloc de treball, però tot i així no em relaxo massa, perquè amb els temps que cor­ren, res no es pot donar per segur.

Jaume García. EDUCACIÓ BÀSICA D’ADULTS
Vaig anar a Portugal amb dos companys. El viatge va començar a les 3 am, sense haver dormit pels nervis. A la meitat del viatge vam anar a Astúries, on vam fer nit en un càmping.
L’endemà, vam passar per Galícia, perquè feien un macrofestival. Vam dormir al cotxe. Al matí següent, cap a Viana do Castelo. Ens hi vam estar una setmana, fent de tot: canoa, bicicleta…
Els últims tres dies, sense cotxe i un company menys, vam anar a Oporto. Ens vam quedar a dormir en un càmping als afores de la ciutat. Teníem trenta minuts per anar i tornar del càmping. De tornada cap a Andorra vam trigar 24 hores.

Alba Riera_1r BPR Comerç LYCÉE COMTE DE FOIX
Per a mi era un noi especial, em feia riure. Desitjava que passessin les hores per tornar-lo a veure. Fins que un dia vaig notar que em va començar a agradar més del normal. Però jo pensava: ell no m’estima, em mima perquè em veu com a una amiga, o una germana petita. A poc a poc les coses van anar canviant, el veia cada cop més maco, cada cop més afectuós, però, com era que un noi tan perfecte m’estimés a mi? Tornant de vacances tot va canviar, per fi anàvem agafats de la mà, per fi podia dir que estàvem junts. Tot havia canviat durant les vacances, els sentiments, les emocions. A partir d’ara, penso lluitar per ell dia a dia.

Cindy Lebranchu_1r BPR Comerç LYCÉE COMTE DE FOIX
No vull altres petons, ni altres abraçades, ni un altre número de telèfon que em truqui durant les nits. M’encanta el teu somriure, l’adoro. Adoro les teves abraçades i les teves bogeries. M’encanta que em facis riure. M’agrada la teva manera de mirar-me i que em somriguis sense cap raó. Adoro que em facis bromes, tot i que m’enfadi i sembli que les detesti. Adoro la teva forma de parlar, els teus gestos i la teva olor. Parlant amb tu m’oblido de tot i sé que amb tu puc parlar de tot. Suposo que en realitat, no adoro totes aquestes coses. M’agraden solament perquè ho fas tu. No sé viure sense tu.

Tania Moutinho_Terminale L LYCÉ COMTE DE FOIX

Va ser un dia molt dur i llarg. Em vaig llevar aviat però fins a les vuit no tenia previst arribar. Al migdia, la mama em va trucar. Em va dir que havia d’anar corrent cap a casa. Jo sabia que eren els resultats de les proves, que m’havia fet uns dies abans a l’hospital, que ja havien arribat. Estava segura que la mama volia que marxés per aquest motiu, el que em feia deduir que els resultats no eren gaire bons. I, efectivament, quan vaig arribar va passar el que em temia. Jo em vaig fondre en llàgrimes perquè n’estava farta, però la mama va parlar-me des de la serenitat, i em va dir que havia de ser forta com sempre havia estat.

Tatiana Ambrosio_Terminale L LYCÉE COMTE DE FOIX

Recordo que no hi havia gaire temps. L’acomiadament seria breu. El “fins aviat” s’havia, definitivament, convertit en un “adéu”. Res no tenia cap mena de lògica en aquella situació. Feia fred i la meva mirada es creuava tímidament amb la seva. No sortien les paraules. Els meus braços estaven immòbils. Els meus cabells es deixaven manejar pel vent. Vaig decidir apropar-me tot i saber que no ho havia de fer. Tots dos callats ens vam acostar fins que el meu cap va lliscar pel seu pit. I escoltant el seu cor, per primer cop, vaig sentir la por que tenia de perdre’m. Llavors vaig taral·lejar la nostra cançó. “T’estimo”, se’m va escapar.