Setze anys i una vida dins meu

Julia Nadal_3r A EA 2A ENSYENAÇA STA COLOMA

Tinc setze anys, no sé si ho hauria de dir, però estic embarassada. No ho vull explicar, no sé qui n’és el pare ni com ha passat. Em costarà molt explicar-ho als meus pares, sobretot al pare. Si no ho explico se n’adonaran aviat, no podré dissimular la panxa gaire més. Ja estic de quatre mesos i no puc avortar. I ara què faig? Ja els ho he comentat, no s’ho han pres gaire bé. Sóc una adolescent amb una vida dins meu. Els ho he hagut de dir amb segones; la vergonya em mata. Ja n’estic farta de tot això, prefereixo no saber res de ningú, morir-me jo i matar el que porto dins meu: m’ha arruïnat la vida!

El futur del passat

Víctor Junior_1 Pro R LYCÉE COMTE DE FOIX

I tot això comença amb un no, que et pot portar a pensar sobre el passat, aquest passat que et pot portar a una paranoia com la de “ho he fet bé o he de millorar-lo però si el milloro potser em faig mal, potser aquest millorament em porta a la perfecció, crec que aquesta perfecció no sigui tan bona com l’imperi romà, que se suposava que la seva formació era perfecta però no, perquè existia l’enveja. Tota la gent volia poder, així que al final es traeixen entre ells”. I així és la vida: és una competició com aquest microrelat amb el qual estic fent una competició entre els meus amics per veure qui sortirà al Diari d’Andorra.

L’alumne dels excel·lents

Joan Cadena_1Bac Pro Cuisine LYCÉE COMTE DE FOIX

William, un nouvingut d’Escòcia, va entrar a l’aula on estava la seva nova classe, els Víkings. Acabava d’arribar al 1r trimestre de l’últim any de primària. Aquell dia, els seus nous companys tenien examen de matemàtiques, sobre les taules de multiplicar de l’u al deu amb uns quants problemes i com a pregunta suplementària fer una equació de segon grau, el qual va demanar de fer. Al cap d’un quart d’hora, el William va finalitzar l’examen, el professor sorprès va corregir l’examen, al pas de cada exercici veia passos matemàtics més raonats, estrany per a un nen de la seva edat, al final el William va aprovar amb un excel·lent.

Carpe diem

Marta Jou _3r B EA 2A ENSENYANÇA ORDINO

Quan estiguis trist, plora. Plora com mai ho haguessis fet abans. Allibera’t de tot allò que et consumeix per dintre, d’aquell sentiment, aquell sentiment inconfessable… Plora per coses importants, desfoga’t. Digues tot el que mai no vas atrevir-te a dir, insulta, ignora, estima… Avui és el teu dia i ningú podrà impedir-ho… Res és per sempre, ni les coses bones ni les dolentes, i molt menys les persones. Però això sí, solament avui. Avui és avui, i demà serà un dia nou. Demà, simplement somriu, aixeca el cap i obre els ulls. Perquè els moments que els tinguis tancats et perdràs tot allò que t’envolta, aquell precís moment…

“Jo? Jo no ho faig això!”

Ricard Ballester _3r B  EA 2A ENSENYANÇA ORDINO

L’ésser humà és maniàtic per naturalesa. Absolutament tots tenim alguna mania, ritual, tic o paraula que fem o diem contínuament encara que nosaltres i la gent que ens envolta no ho pugui percebre. A mi, personalment, m’agrada molt trobar els tics a la gent, ja que he pogut comprovar que tothom fa el mateix: posa una cara de desconcert i diu:
–Jo? Jo no ho faig això!
És a partir d’aquí quan la gent comença a comprovar que, efectivament, té aquesta mania, i llavors és quan comença a deixar de fer aquest ritual, tic o com li vulgueu dir, això sí, d’una manera molt lenta, ja que tothom té el defecte d’entrar en la rutina.

Ell…

Laura Arajol_1ère ES LYCÉE COMTE DE FOIX

Era de dia, feia molta calor. Caminava, pensant en tot i en res alhora. Les flors d’aquell parc on estava feien una olor especial, una olor que em feia sentir lliure. De sobte, va sorgir un noi. No era un noi qualsevol, el coneixia però no sabia de què. Jo el mirava, ell em mirava. Els seus ulls blaus, d’un blau intens, em feien pensar en el mar. Els seus cabells foscos, despentinats, li donaven aquest aire salvatge. Ens vam aturar a l’hora. No dèiem res, només ens miràvem, fixament. Era com si sabés tot el que havia de saber sobre ell. Vam decidir seguir el nostre camí junts i, des d’aquell moment, ens vam tornar inseparables.

El buit

Zouhair El Badaoui _1ère SA LYCÉE COMTE DE FOIX

Estic aquí, encongit, com una pilota. Tot és fosc. No hi veig res. No sento res. Només estic jo i la meva ment. El lloc sembla buit i espaiós. Sento fred, però és suportable. No puc fer res, de totes maneres em sento en calma. Sento alguna cosa. No sé ben bé què pot ser. A poc a poc ho sento millor, el so s’aclareix. Són veus, més aviat són crits, injúries, mentides, maldat. El soroll se sent cada cop més fort. És insuportable la quantitat de maldat que estic presenciant, no té límits. Aguanto, però no estic segur de poder aguantar tota aquesta pressió. Tot s’agita al meu voltant i aquella calma que regnava s’ha trencat. Ja és l’hora.

La fatiga

Tomas Agudo _3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Cada vegada que entro en aquella botiga em diu: “Hola, quant de temps!”, que en realitat significa: “Vine més sovint.” Si sabéssiu el que em costa creuar el carrer… Sortir de casa ja em cansa: picar l’ascensor, pitjar el botó, sortir, deixar el portal mig obert per no haver-lo de tornar a obrir quan torni, mirar que no passi cap cotxe, arribar a la botiga, entrar, comprar, tornar, trobar la porta del portal tancada, buscar la clau, obrir, picar l’ascensor, pujar, tornar a obrir la porta de casa, localitzar el sofà i llançar-m’hi. Quin descans! Ara que sabeu com em costa travessar el carrer, vosaltres diríeu: “Hola, quant de temps”?

L’últim àngel

Sofia Ribas _3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Per darrer cop, vaig alçar els ulls cap al cel i la solitud envaí la meva ànima. Molts dies havien passat tot esperant un senyal que omplís el meu cor de gràcia. La guerra devastava pobles i ciutats, i l’esperança s’esvaïa amb un grup d’àngels, la llum dels quals aterria el més valent dels homes. Moro. Els meus esforços han estat en va. Ara amb les ales tenyides de negre per la foscor de l’home, espero que vinguin a buscar-me per posar fi a la meva dissortada existència.

Se’n podria dir volar

Mònica Zabala_1r Cient. i Tec. D  E. ANDORRANA DE BATXILLERAT

Estic nerviosa, sento un fort nus a l’estómac que em tiba cada vegada més. Porto posat un mallot vermell de pell girada i una faldilla pels turmells. Sento una forta pressió, són tants ulls que em miren que tinc por de desconcentrar-me. El fort focus de llum m’il·lumina i no em deixa distingir bé el públic, però el meu cos es mou sol, com si portés posades unes ales i volgués mostrar en un escenari que sé volar. Tanco els ulls. Estic molt a gust: els nervis han desaparegut i no m’adono que la música s’acaba. Obro els ulls. Estic plantada al mig de l’escenari i sento uns forts aplaudiments. Acabo d’aterrar del cel.

Utopia

Raül Bénet_1r Cient. i Tec. Grup D E. ANDORRANA DE BATXILLERAT

Em van prometre un conte. Em van parlar d’un lloc on no existia el dolor, on els plors no eren benvinguts, on no calien ulls perquè la puresa del cor ho veu tot. Els colors no eren finits i el temps sempre era bo, poc importava què caigués del cel. Seria casa meva, em digueren. Maleït qui creà la mentida. La veritable realitat és terriblement dolorosa i trista i, per això, la foscor dels meus ulls clucs s’ha convertit en la meva pròpia realitat. Dit això, tanco els ulls i somnio. El món és més bonic quan te’l fas a mida. M’agradaria seguir parlant amb vosaltres però el vent em demana de volar i els boscos comencen a trobar-se sols.

Assassinat al metro

Anonio Martos_Tle Restauració LYCÉE COMTE DE FOIX

Una dona trista. Cada dia asseguda a la mateixa hora i al mateix banc del metro. Un dia fred de maig, a les 00.40, em vaig omplir de valor i m’hi vaig apropar, li vaig preguntar què li passava i per què estava sempre asseguda en aquest lloc. Va girar el cap i em va mirar: el que em va dir em va deixar amb la pell de gallina. “Dissabte passat van assassinar el meu marit just aquí, el van empènyer a les vies.” Sense pensar-m’ho li vaig donar el meu condol. Ella no va dir res, estava a punt d’arribar el tren. De cop, la dona s’aixeca i amb la mirada perduda s’apropa a les vies i s’hi llança. Quan vaig voler reaccionar, ja era tard.

Atocha

Ian Ballesté_Tle Restauració LYCÉE COMTE DE FOIX

Les hores transcorren al llarg del dia. Les ombres es tornen més fosques i la llum de dia s’atenua a poc a poc. L’estació de tren d’Atocha, situada a la capital d’Espanya. La gent passava, uns darrere els altres, tots capbaixats. Un llegint, l’altre amb els auriculars, però una cosa en comú, tots atabalats. De cop, tot es va tornar més silenciós, com si el temps s’hagués aturat fins que crits i empentes sorgien de la massa de gent que es trobava a l’estació. En aquell moment vaig anar a buscar el cotxe mentre la meva dona es trobava en aquella multitud que no va tardar gaire a volar pels aires.

El seu primer dia de classe

AnaFerreira_CAP 2 LYCÉE COMTE DE FOIX

Hi havia una nena que es deia Clara. Era el seu primer dia de classe. La Clara tenia molta por de no ser ben rebuda pels seus companys, de les seves reaccions. La mare la va portar amb cotxe fins a l’escola. Quan van arribar, la Clara li va demanar a la seva mare d’acompanyar-la fins a classe. Se sentia sola. Ja a classe, la Clara va seure al costat d’una altra nena, la Laura. Al cap d’una estona els pares, que havien acompanyat els seus fills fins a la porta de classe, havien de marxar. El nou curs començava. La Clara i la Laura van començar a parlar i més tard, al pati, a jugar. Encara avui dia són amigues.

Les primeres grans vacances

Filipa da Cunha_CAP 2 LYCÉE COMTE DE FOIX

Una jove parella de divuit anys va anar a Las Vegas de vacances per primera vegada tots dos junts. No coneixien res de la ciutat i van decidir parlar amb un bon amic que vivia allí per fer de guia turístic. L’amic els va proposar quedar-se a casa seva durant la seva estada. I així ho van fer. Al dia següent, van sortir a visitar la ciutat, i a la nit van anar a un bon restaurant a sopar. Mentre la parella sopava, de cop, es van trobar els seus pares. També, a Las Vegas! Va ser la gran sorpresa! Havien vingut! L’endemà, encantats, van fer tots junts una excursió i van admirar la bellesa d’aquesta ciutat.

Estimat diari

Nora Segura_3r C INSTITUT ESPANYOL

10 d’abril de 2013
Hola diari! Feia temps que no escrivia, ho vaig deixar perquè pensava que escriure en un diari era una estupidesa. Ara t’escric perquè no em trobo bé, em sento molt sola. Avui ha estat un dia normal per a tots menys per a mi, m’he adonat que estava enamorada d’ell… 24 d’abril de 2013
Ahir era Sant Jordi, jo em sentia molt trista només de pensar que a mi ningú em regalaria la rosa. Però ell va aparèixer amb una rosa preciosa i em va dir que m’ estimava i em va fer un petó dolç als llavis… Li vaig dir que jo també l’estimava. El meu cervell no deia res, va parlar el meu cor. Gràcies diari, a tu també t’estimo!

La meva infantesa

Juan Pedro Piñeron_3r C INSTITUT ESPANYOL

La meva infantesa va ser molt divertida. Vivíem a Andalusia. Sovint anava a la platja i saltava dels penya-segats. Després anava amb el meu pare per les roques a pescar, a agafar crancs i pops. Durant les festes, anava amb el meu cosí a la fira. Les atraccions que més m’agradaven eren les escopetes de suro i els dards. Aconseguia molts premis ja que tenia bona punteria. També anava a la piscina i jugava a futbol amb els amics. Eren dies d’aventura i felicitat. Poc temps després, va morir la meva cosina; aquesta tragèdia em va trasbalsar profundament i em vaig apartar de tot durant algun temps. Llavors, va acabar la meva infantesa.

T’estimo

Andrea Montero_2nde A LYCÉE COMPTE DE FOIX
No sóc la noia que busques, ni la més guapa, ni la més intel·ligent. Només sóc una més entre totes. Però sé que t’estimo, i això res ni ningú ho podrà canviar. Voldré ser petita només per ser la “teva petita” i t’estimaré com ningú ho hagi fet mai. T’abraçaré tan fort que et deixaré sense respiració. Escriuré el teu nom a la sorra cada estiu. Quan t’agafi de la mà no voldré deixar-la anar mai. Els meus petons tindran millor gust que un pastís. Et dedicaré mil cançons i et faré riure amb les coses més ximples del món. Se m’escaparà el teu nom en qualsevol conversa i esperaré cada minut que et connectis per recordar-te que t’estimo.

Què hauria passat si…

Cinthya Rodríguez_2nde .LYCÉE COMPTE DE FOIX
La vida és la conseqüència del conjunt d’accions que realitzem… Cada pas que donem, cada cosa que fem ens condueix a algun lloc per un camí diferent. Llavors arriba el: per què? Mai us heu preguntat com heu arribat a ser qui sou? Per què entre tots els camins que hauríem pogut triar i entre totes les coses que hauríem pogut ser, hem acabat així? I llavors penses què hauria estat de tu si haguessis dit que sí o que no, si t’haguessis arriscat o retirat, i comences a penedir-te d’algunes decisions… Penses com podia haver estat tot… potser hauria estat millor. Per això cal pensar què fem per no sentir mai aquest penediment.

Retrobament amb el meu germà

Joel Sola_3r B EA 2A ENSENYANÇA STA. COLOMA
No gaudeixes de les persones fins que les estàs a punt de perdre. Perdre el germà és el més dolorós que et pot passar. No penses mai en això fins que passa. És trist que uns pares enterrin els seus fills i no al revés. Sí, als seus fills, perquè jo ja no vull viure. La vida et canvia, ja no tinc més ganes de viure, la vida ja no té sentit per a mi. Si la vida no em permet estar amb el meu germà, doncs no vull viure. Ho sento pels meus pares, us estimo molt, però no suporto aquest dolor de no tenir la persona que més m’estimo. La vida és molt injusta. El meu germà es mereixia un altre final.