vane

Zaida Borrell_3r B secundària ESCOLA ANDORRANA ENCAMP

Em dic Neus, tinc quinze anys i visc als Alps. Avui marxo a esquiar amb els meus pares, cosa que em fa feliç, m’encanta esquiar! Ja som a pistes. Fa un fred terrible. Ens posem en marxa, baixem unes quantes pistes, la neu és molt bona. El cel comença a ennuvolar-se amb un toc de boira que no permet que els ulls distingeixin res a més de cinc centímetres. Baixem l’última pista. Em perdo, no veig res. No els trobo i això fa que em posi molt nerviosa. De cop i volta però, veig la meva mare amb un mocador negre a la mà. Paro, hi vaig corrents i els abraço. Aquell dia vaig aprendre que mai s’ha de perdre l’esperança.

Àlex González_3r B secundària ESCOLA ANDORRANA ENCAMP

Des dels set anys estimant-la, aquella preciositat que sempre està amb un somriure a la boca. Mai vaig poder dir-li el que sentia per ella, perquè ella sempre estava sortint amb algú. Ella i jo érem molt amics i no volia que se’ns trenqués la nostra bona amistat. Un dia que ja estàvem a batxillerat, ella va venir a casa meva per mirar una pel·lícula. Vaig aprofitar per dir-li que l’estimava més que a ningú en aquest món. Ella es va quedar perplexa i em va dir que m’estimava des dels set anys. Aquesta és la nostra història d’amor, fills.

Renata Santos_2n D LYCÉE COMTE DE FOIX

El 2005, vas néixer. Quan et vaig veure per primera vegada, em vaig emocionar. Eres molt petita, tenia por de deixar-te caure quan t’agafava en braços. A mesura que vas créixer, sempre hem estat juntes. Quan estava trista, sempre anava a parlar amb tu, tu no m’entenies però m’escoltaves apassionadament. Després d’haver-te explica’t el motiu de la meva tristesa em sentia millor. Ens enfadem com tots els germans, però les nostres baralles sempre duren cinc minuts. M’agrada molt la nostra relació. Mai podria dir coses dolentes de tu. Sempre et protegiré i mai et deixaré sola! Tu saps que ets un somni fet realitat, t’estimo molt, petita!

Joana Bandeira_2n D LYCÉE COMTE DE FOIX

M’acabo de llevar i com cada matí miro el rellotge. Avui és diumenge i són les 15.30 h. Ostres, demà tinc un examen de mates. Sí, gent, avui hauré d’estudiar. Però abans, menjaré alguna cosa i em connectaré al msn i al Fb. Ja he acabat de menjar. Obro el quadern, quantes lletres! Només entenc: 我什不懂. De sobte, escolto el Fb, algú m’ha parlat. Tinc 4 notificacions. M’agafo un descans per mirar-m’ho, encara que no havia començat, però és igual. Continuo amb les mates fins que ma mare entra i em diu: a sopar! L’observo estranyada i miro el rellotge. Són les 22.40 h., d’aquí a una hora, me n’aniré al llit, i encara no he estudiat res.

Faris Zarioh_3r Pre Pro LYCÉE COMTE DE FOIX

Tot va començar,el vint-i-u de juliol del dos mil vuit en aquella platja de València. Era un dia molt i molt calorós, la temperatura era de prop de quaranta graus. Aquell dia em va passar una cosa molt misteriosa, al fons del mar em vaig trobar amb un ésser de color daurat, feia deu metres, va obrir la boca i d’una empassada, es va menjar tot un munt de peixos, i canvià de color, i es va fer encara més gros i més gran. I jo vaig fugir d’aquell peix monstruós.

Erica Mota_3r Pre Pro LYCÉE COMTE DE FOIX

Qui em diria que sempre tinc milers d’històries per explicar sobre tot el què em passa, tota la vida parlant, i ara no em ve cap pensament. Res. Per molt petit que sigui, ja m’ajudaria. Però i si em vénen pensaments i no els puc controlar? Què faria jo, els seguiria? No estaria on sóc ara, això segur. Estaria a Paris o alguna cosa per l’estil, vivint bé la vida perquè això de “je vois la vie en rose’’ em sembla una fantasia. A tots ens canvien les idees, somiar és gratis però fer els somnis realitat ja és una altra cosa ben diferent. Ni un pensament ni una paraula em vénen al cap i, si em vinguessin, tampoc els podria seguir.

NORA JAATIT AL BANYAHATI_4t C ESCOLA ANDORRANA ORDINO

Sempre he sentit gent que diu “ho sento”, però com poden sentir-ho si no ho han viscut? Saben què és perdre una persona? El que és viure sense ella el que et queda de vida? Saber que mai podràs tornar-la a veure? Veure imatges seves i sentir el buit que   t’ha deixat? Saber que t’assembles a ella, però ara quasi ningú ho sap? Arribar a casa i no trobar-la? Saber que ja no pot mimar-te? Que aquella persona que sempre et treia rialles ja no hi és? Tenir fills i que no puguin conèixer algú tan important per a tu? Que et preguntin per ella i respondre que ja no hi és? Un sentiment se sent quan l’has viscut i no quan te l’imagines.

Matias Vargas_4t C secundària ESCOLA ANDORRANA ORDINO

La suau carícia d’uns llavis tocant els teus, la bendició de Déu, et fa sentir la persona més feliç de la terra, és meravellós! Els seus ulls són brillants, la seva pupil·la sembla un forat d’incertesa enmig d’un mar blau i tan bast com l’univers, el seu cabell és llarg, tant com l’alegria que omple el teu cos en aquell moment, suau com la carícia d’una mare al seu nadó. Les cares s’apropen lentament, la seva pell és molt fina i delicada, els seus llavis besen els teus, són esponjosos, semblen un núvol de sucre, la sensació és dolça, és preciosa, simplement és una carícia divina.

Askia Medina_4t A ESO INSTITUT ESPANYOL

Tot va començar quan vam baixar a la Seu. Vam anar a fer les inscripcions per l’any vinent, però en Mario, es sentia descol·locat perquè no encaixava en cap del mòduls que li oferien. Finalment va triar una de les opcions. Passat un temps, ens van trucar de l’institut i ens van dir que estàvem acceptats. Nosaltres, plens de felicitat, vam acordar que faríem bondat i que no ens posaríem en cap problema. Vam arribar el primer dia i  els professors ens van atabalar amb preguntes i explicacions respecte al robatori d’una motxilla el dia de la inscripció; resulta que era del director. No deixarien de controlar-nos durant tot el curs…

Ivan López_4t A ESO INSTITUT ESPANYOL

Fa una nit càlida. Decideixo tornar a casa donant una volta per refrescar la memòria, però a la vorera d’un carrer fosc i fred escolto un tret, vaig corrent per descobrir què havia succeït. A l’ar­ribar veig el cos d’un home ferit. Truco a l’ambulància perquè vinguin a buscar-lo. Aquest seria el segon crim que investigaria encara que el general Karl em diu que no estic preparat per tornar a portar una investigació, que la recent depressió causada per la mort de la meva filla m’havia deixat massa dèbil. A partir d’aquí me’n vaig al bar i començo a beure fins que perdo la noció de la realitat. Butxaquejo i em trobo una pistola…

Clàudia Pons_4t A ESO COL·LEGI JANER

Havíem volgut ser lliures. Endinsar-nos en el buit. Desenganxar els peus i volar. Perdre per complet la noció del temps. El vent se’ns enduia. L’oreig de l’aire ens glaçava els pulmons. Amb una estirada de braç abraçàvem el boirat blanc. La vela s’enlairava cada vegada més. Ens perdérem en la immensitat del cel estant. No importava res, només nosaltres. Tot estava en perfecta harmonia. Érem dos avions de paper sense rumb; dues ànimes imperfectes confoses en l’univers de perfecció. Eteri i immutable però efímer.

Cristina Moro_4t A ESO COL·LEGI JANER

Vaig sortir a fora, la fina capa llagrimosa m’impedia observar el paisatge; el vent me l’eixugà. Des del balcó d’aquell hotel es podia contemplar l’extensió del camí, que antigament havia estat un riu i que amb la seva immensitat separava aquella misteriosa ciutat en dos, com una cruel línia divisòria entre rics i pobres. A l’esquerra, grans gratacels ferien els núvols amb la força del poder. A la dreta, hi havia petites casetes envoltades d’horts, que, des de la desaparició del riu, ja no garantien la subsistència. Era força clar, el meu lloc no era ni una banda ni l’altra, ni molt menys un camí que no em portaria enlloc. M’havia perdut.