vane

Lia Povedano_4t B EA 2a ENSANYANÇA ENCAMP

Em desperto i sóc conscient que respiro i que torno a estar viva. En dono les gràcies. Surto del llit i em miro al mirall. He passat molt temps que fer això em feia mal. Veure’m m’enfonsava. Veia una nena de quinze anys amb por a no poder viure el que li quedava, que se li apagués la llum. No em podia creure que a poc a poc el meu cos es consumia. Però de cop va voler sortir endavant i em van venir més ganes de lluitar. Una lluita molt llarga i dura. Però ara em veig al mirall i després de tant temps el que veig em fa feliç i orgullosa. Ja no caldrà portar mocadors al cap per amagar el que no tinc. La meva lluita ha acabat.

Ainhoa Castillo_4t B EA 2A ENSENYANÇA ENCAMP

S’aixeca, es vesteix, es pentina, es renta la cara i surt al carrer. El taxi ja ha arribat. Arrenca. Arriba a l’oficina, entra, saluda, s’asseu, engega l’ordinador i es posa a treballar. Una pausa. Torna, menja, acaba i marxa. Ja era hora per fi. Avui és el gran dia. Agafa el metro i arriba. La recepcionista li diu que passi a una sala. Espera cinc minuts. El pany es mou, pestanyeja, la porta s’obre, ja quasi està oberta. Algú fa un pas, el peu és massa gran, ell entra, un altre peu… La nena haitiana entra i s’abracen. Tres anys després del terratrèmol, l’han trobat i li han portat. Mare i filla ja estan un altre cop juntes.

Oriol Martínez Sabio_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA ORDINO
Tothom l’espera. T’agradi o no t’agradi l’hivern, encara que prefereixis l’estiu, sempre serà bonic veure’l caure. Amb la seva gràcia, la seva fluïdesa, la seva genialitat. I és que només succeeix un cop l’any, però quan arriba, marca un abans i un després. És aleshores quan la gent s’adona que ja toca treure l’anorac de l’armari, posar ben alta la calefacció i buscar el barret i la bufanda de l’any passat. Hi ha gent que l’espera tota la tardor, i que salta d’alegria en veure’l; d’altres a qui fins i tot se’ls escapa una llagrimeta, i fins i tot gent que plora de l’alegria. Sí, això és la caiguda del primer floquet de neu.

Claudine Cantor_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA ORDINO
El llum incandescent brillava davant els meus ulls i l’ambient era eixordador. No sabia exactament com em sentia: ni tenia por ni estava còmode. Possiblement era l’última cosa que feia: pensar; perquè el que estaven a punt de fer-me podria costar-me la vida. La dona emmascarada em va subjectar el braç amb delicadesa, va cridar l’home de les ulleres i va agafar l’instrument punxegut. L’home va fer el compte enrere: deu, nou, vuit… La dona em va injectar l’agulla al braç i, a poc a poc, vaig notar com m’entrava el líquid i es dispersava pertot arreu. Quatre, tres, dos… La llum es va tornar completament negra i no vaig poder sentir res.

Joao Nuno Da Costa _3r E ESOINSTITUT ESPANYOL
Fa  dos anys vaig tenir la millor sensació de la meva vida. Tot començà quan el nostre entrenador ens va dir al vestidor que haver arribat a aquella etapa del torneig ja era un gran premi. Quan el meu equip va sortir al camp, els vaig animar des de la meva porteria. El partit va acabar empatat 4 a 4 i tot es va decidir a la tanda de penals. Els jugadors de l’altre equip m’havien marcat tots els gols fins al cinquè; llavors, vaig mirar els ulls del jugador contrari (no sé com ni per què), sabia que el pararia, i així va passar. Vaig veure els meus companys corrent cap a mi  per felicitar-me; va ser la millor sensació de la meva vida.

Nerea Roncero_3r E ESO INSTITUT ESPANYOL

Vaig sentir la seva veu, la seva dolça veu. Em vaig girar i em va recórrer un calfred per tot el cos. Em vaig sorprendre, no l’esperava. Em va dir que necessitava parlar amb algú i li vaig dir que podia confiar en mi, que intentaria entendre’l. Em va contar que li agradava molt una noia des de feia un parell de setmanes, pensava que se n’havia enamorat. Jo volia desaparèixer perquè estava enamorada d’ell des que tinc memòria. Li vaig dir que m’estaven esperant i vaig marxar. Quan no podia veure’m, em vaig posar a plorar. El meu somni era impossible. Mai arribaria a ser millor que aquella noia, mai no s’enamoraria d’una noia com jo.

Víctor Artigas_Batx. Prof. Xarxes C. DE FORMACIÓ PROFESSIONAL

Quan tinc un moment el comparteixo amb ella. Al seu costat em sento lliure i m’hi sincero. Surto de classe ràpid perquè m’espera immòbil, estàtica. Dormo al seu costat. Quan surt el sol ens despertem plegats. Desitjo que arribi el cap de setmana per passar totes les hores junts. Al carrer l’escolto atentament, sento el soroll de les seves rodes sobre l’asfalt i faig el primer salt, el qual em motiva per continuar fent-ne més i aprendre trucs nous. Quan estic enmig d’un salt penso d’arribar a terra però a la vegada vull aprofitar-lo i fer-lo el millor possible. BMX!

Alexandra pareja_4t B ESO COL·LEGI ANNA M. JANER

La nit era fosca, sense lluna, l’aire fred xiulava a l’exterior, jo estava pujant les escales quan de sobte un calfred em recorregué tota l’espinada i sacsejà el meu cos bruscament. L’aire es tornà carregat i espès.
Els graons que havia pujat comencen a cruixir, un a un, cada cop més a prop meu, la por no em deixa moure, obro la boca però no em surt cap so… He de reaccionar… Quan només queda un esglaó, l’esgarrifós so es para en sec, una estona em quedo quieta, escoltant atentament, sembla que ja ha passat tot. Un sospir… Em giro i era allà, just al meu darrere, aquell home de mirada gèlida, somriu i desapareix tan ràpid com un alè.

Maria Gil_4t B ESO COL·LEGI ANNA M. JANER

Fa deu hores que estic tancada en una sala d’uns vuit metres quadrats. Vaig obrint i tancant els ulls per pensar en altres coses, però el dolor em supera de tal manera que no puc evitar clavar-li les ungles al meu marit. Per fi arriba el moment, entra el doctor Mateu amb dues infermeres més, m’han dit que el part no serà gaire embrollat; la nena surt de cap. Uns deu minuts després, la sento; se’m para el cor en sec i no puc evitar el lliscar de les llàgrimes, alhora que m’adono que encara tinc les ungles clavades a la seva mà, però ell, emocionat, no se n’adona. 23.09.12 a les 17.23 h, 3.300 g, ha nascut la Clara, la meva filla.

Ivan Rodrigues_3rD ESO
institut espanyol
El que més desitjava era ser popular. Hi havia un grup format per deu nois que eren els més populars de l’insti. Jo volia pertànyer a aquell grup però corria el rumor que era molt complicat accedir-hi. Un dia, vaig presentar-me davant d’ells i els vaig dir sense embuts que volia formar part de la seva colla. Em van dir que primer havia de passar una prova que consistia a robar la bossa a una dona. Ho vaig fer, però quan estava fugint, un cotxe em va atropellar i vaig acabar a l’hospital. Actualment recordo aquella història. Tinc vuitanta anys i l’explico moltes vegades als meus néts perquè no cometin el mateix error que jo.

Keren Obama_3rD ESO
institut espanyol
Engeguem la televisió i veiem gent desnonada, persones que no tenen ni un mos de pa per dur-se a la boca. I nosaltres diem: pobres!, però ningú fa res al respecte, ignorem aquestes coses. Algú s’atura a pensar què passaria si fóssim nosaltres? Si no tinguéssim menjar, si ens fessin fora de casa nostra? Què faríem si això ens passés a nosaltres? Segurament no ens ho preguntem perquè ho ignorem, ignorem els problemes dels altres. I per entendre el sofriment que ells tenen, l’hauríem de viure i deixar d’estar de braços creuats. El sentir compassió solament no servirà de res. Cal que ens moguem i vetllem per aquelles persones.