vane

Vermell

per

Núria Duran_4t B secundària E. ANDORRANA SANTA COLOMA

Què es això que hi ha sobre la taula? És un retolador vermell, i un full… I sembla que no és de ningú… Doncs bé, l’utilitzaré! Què puc dibuixar amb un retolador vermell? I si faig un extintor… La veritat és que no sé dibuixar, així que millor… faig… una ambulància de la Creu Roja! No, no, una ambulància és trista i no em ve de gust. Llavors, què puc dibuixar? Coses vermelles, coses vermelles… Un cor! Sí, sí! Dibuixaré un cor, encara que ara que hi penso, no m’agrada ningú i un cor sense dedicar… no té cap gràcia. El foc és vermell, podria dibuixar una espelma, encara que queda una mica tètric… Ja ho tinc! Dibuixaré una…

Mai t’oblidaré

per

Antonio Cerezo_4t B secundària E. ANDORRANA SANTA COLOMA

Tots naixem amb somnis i desitjos per complir, però sense tu no tinc res a fer. Trobo a faltar aquella carícia, aquell petó, aquella abraçada i el xiuxiueig del “bona nit”. Tanco els ulls i penso… la teva imatge comença a ser borrosa. Anhelo que tornis amb mi i que la teva fugida no hagi estat més que un malson. Cada dia que passa em sento més sol, més trist i res no em dóna tanta vida com tu! Les hores se’m fan eternes i doloroses. Espero, espero… No tornes, ni tornaràs. Cada nit, abans d’anar al llit, miro i busco l’estel que més m’enlluerna. Sé que hi ets. T’enyoro, però el teu record perdurarà en el meu cor per sempre.

Records

per

Patricia Fernández_1r STG LYCÉE COMTE DE FOIX

Un dia fa molt anys, en el qual no em recordo de quin temps feia, estava a casa d’uns amics i vam pensar a fer un vídeo, per passar el temps. El tema del vídeo era absurd perquè no teníem idees, però això no va ser la raó que ens va fer desistir de fer-lo. Vam començar a gravar-lo i a inventar-nos el guió segons avançàvem amb el vídeo. Algunes escenes les repetíem perquè enmig del text començàvem a riure. Tot era perfecte fins que em vaig adonar que em faltava una cosa, vaig tocar la meva orella i efectivament em faltava l’arracada. Aquell dia vam acabar tots al terra buscant l’arracada desapareguda.

Perill d’extinció!

per

Marlene Maldonado_1r STG LYCÉE COMTE DE FOIX

Portava la música al màxim. M’havien dit que posar-se a cent amb música destructora i sortir-ne viu era cosa de bojos. Aquesta bogeria em mantenia viva. Era l’única manera d’oblidar el passat. Somiava a saltar de molt amunt de la mà d’algú per immortalitzar aquest sentiment i impedir-ne la destrucció. Però l’eternitat és per a bojos plens d’adrenalina. Ja no en queden, de bojos tan bojos com per deixar dos noms gravats en arbres, bojos que encara creuen en l’amor i s’hi deixen la vida. Ja cap boig faria una bogeria semblant. Jo que en volia un, però on? Simplement ja no en queden d’aquesta classe de bojos.

Què passa

per

Sara Baptiste Barroco_1r DEP FORMACIÓ PROFESSIONAL-SASO

Per què ploren tots? No ho entenc. En aquesta habitació, tots ploren i no sé per què. Camino per tota la casa sense saber què està passant. A totes les persones que trobo els pregunto si saben què passa. Pregunto i pregunto però ningú em respon. Oh, quina ràbia!  Vull saber què passa. Mentre passejo, em ve a la memòria tota la meva infància. No! La meva mare també plora. El meu pare i el meu germà estan al seu costat. Escolto com la mare crida el meu nom, amb desesperació. El meu nom? El meu nom! Entro a l’habitació on els plors no s’aturen. No m’ho crec. Sóc jo la que és al taüt. Això és impossible, no pot ser. Estic morta!

Dones del món

per

Judith Gómez Rico_1r DEP FORMACIÓ PROFESSIONA-SASO

Em llevo amb por, sense saber si vindrà, sense ganes d’aixecar-me. Estic callada, al llit, escoltant com s’apropa a l’habitació. Les passes s’aturen i obre la porta. Amb por, em llevo i em poso a fer el llit sense mirar qui entra. Escolto una veu que pronuncia el meu nom Marta! No sé què fer, no responc i continuo fent el llit sense girar-me. Està al meu costat, m’agafa la mà d’una revolada i em diu que trigo, que ha planejat coses per a mi. Amb la veu tremolosa li dic: ara vinc, acabo això i vinc. Fa mitja volta i se’n va tancant la porta; començo a plorar, amb la mà a la boca, les llàgrimes cauen a poc a poc per la cara fins al terra.

La vida

per

Patrik Pinto_3r A SECUNDÀRIA ESCOLA ANDORRANA ORDINO

Què és la vida?
Quan li preguntes a la gent no t’ho sabrien dir…
La vida és curta, quan ets petit ja no te n’adones que ja t’has fet gran.
La vida té sorpreses, angoixes, emocions i cops dolorosos que  costen de superar, però sempre s’ha de ser fort i el que no pots fer en aquesta vida és rendir-te.
S’ha de ser fort…
Sobretot disfrutar-la quan ets petit i a l’hora de ser gran tenir salut i feina.

El millor amic

per

Patrícia Sendao_3r A SECUNDÀRIA ESCOLA ANDORRANA ORDINO

Tots o gairebé tots tenim un millor amic. Aquesta és la persona que t’ajuda en els bons i els mals moments. La persona que sempre tindrà temps per a tu, la que et farà riure, la que et farà veure els teus errors sense fer-te mal, i la que sobretot i per sobre de tot estarà sempre amb tu quan ho necessitis sense importar el moment ni les circumstàncies. Aquest ho sap tot de tu, i t’accepta tal com ets. Quan estàs amb ell o ella les alegries se’t multipliquen i les penes passen a dividir-se, fins que ja no hi són. La confiança que un tant desitjava l’ha trobat en ell. Un millor amic és aquell que arriba quan tothom se n’ha anat.

Carpe diem

per

Lídia Miranda Fernández_4t ESO COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

Des del moment en què tots naixem, estem destinats a viure, a lluitar cada dia, a aixecar-nos cada vegada que caiem, a fer-nos més forts, a equivocar-nos i a aprendre dels errors. Intentem trobar un sentit a la vida, per a mi, aquest sentit és intentar cercar la felicitat i no sentir-me perduda i sola durant aquest camí de la vida. La vida és com una obra de teatre, no importa la durada; sinó com hagi estat interpretada. Tal com va dir Luci Anneu Sèneca “La vida es divideix en tres temps: el present, el passat i el futur. D’aquests el present, brevíssim; el futur, dubtós; i el passat, cert.” Per això, carpe diem (aprofita el dia)!

L’intel·ligent…

per

Marta da Mota Ferreira_4t ESO COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

La veritat és que mai m’havia fixat en ell. Ahir, quan va caure, va ser la primera vegada que el vaig veure sense aquelles ulleres negres, les típiques dels intel·ligents de les pel·lis. És un noi esvelt, alt, ulls verds, tímid i també és simpàtic. És el marginat de l’institut. Però, és guapo. Tothom diu que és un pringat i que mai serà un noi “normal”. Però en realitat, què és ser un noi “normal”? Per mi, ningú és normal. Tothom té les seves coses estranyes, els seus secrets que mai sabràs quins són. Però segur que darrere d’aquella timidesa es troba un noi divertit, amb qui pots riure i passar una bona estona, i un noi “normal”.

Dilema a l’autobús

per

Brian Koegler_3r B LYCÉE COMTE DE FOIX

Entro a l’autobús i m’assec a un seient qualsevol. Em fixo en una cosa, ja no queden seients a l’autobús, jo havia ocupat l’últim. Entra una senyora gran, paga els diners i busca un lloc on asseure’s. I si em demana a mi el seient? Cedeixo o no? Em paro a pensar: posem el cas: tothom em mira esperant una resposta, em sento pressionat, si dic que sí, em quedo de peu, durant tot el trajecte! Si dic que no, la gent em mirarà amb cara de fàstic. No sé què fer, he de pensar alguna cosa per quedar-me assegut, sense donar una mala imatge. Finalment, decideixo fer-me l’adormit i així trobar la solució al meu dilema.

17 anys perduts

per

Andrea de Sousa_3r B LYCÉE COMTE DE FOIX

La Carla, una jove que ho té tot a la vida, va complir 17 anys i se’n va anar de creuer. Allà, va conèixer el Gabriel, un noi guapo i simpàtic de 19 anys; un príncep blau! Ella, emocionada, se’n va enamorar. Un dia, ell li va deixar una nota on posava “t’estimo petita’’. Aquella mateixa nit van fer l’amor i quan la Carla es va llevar, va veure un nota que no podia llegir fins arribar a casa, on posava “t’estimo’’. Així ho va fer: a dintre el sobre, hi havia una flor morta, i una nota que li canviaria la vida ja que hi posava “benvinguda al món de la sida’’. Un moment, un amor pot fer-te perdre la vida.

Futilitat vital

per

Andrea Moreno_1r A BATX. COL·LEGI SANT ERMENGOL

Melangia. Tristor. Nostàlgia. No hi és. S’ha esfumat. Ha marxat sense cap comiat, com un gas volàtil que desapareix en l’espai. Es respira un ambient d’enyor. Plors. Consol. Compassió. Adéus. I jo, perduda. Només anhelo soledat, no vull somriures d’aflicció. Pensaments. Records. M’envaeixen preguntes, preguntes sense resposta. Per què? La mort és quelcom que mai no entendré. Naixem per morir. Des del primer instant de vida ja coneixem quin serà el nostre desenllaç. La vida és efímera, té un final assegurat. Pot ser proper o llunyà, però, en qualsevol moment, el nostre motor vital pot deixar de palpitar. Temor. I si tot s’acabés demà?

Segona oportunitat

per

Anna Pla Marsiñach_1r A BATX. COL·LEGI SANT ERMENGOL

Era una forma de vida, una passió, un sentiment que l’omplia per dins, en definitiva, una manera de percebre les coses. Per a ella eren massa coses alhora, i no podia ser que per una tonteria tot s’hagués esfumat. Encara no s’ho podia creure, la seva vida havia canviat sobtadament, sense avís previ. Què faria sense tot allò que l’omplia? Sense totes les coses bones que li aportava? Sense l’esport que des de feia temps era la seva respiració? Què faria sense el bàsquet? Si no hagués agafat el cotxe aquella nit, ara tot seria diferent? Sabia que li suposaria un gran esforç tirar endavant, però ho havia de tornar a intentar.

L’últim dia

per

Edoardo Amisano_1r B ECONÒMIC ESCOLA ANDORRANA BATXILLERAT

Surto de casa que són les sis de la tarda. Plou. Fa fred. Jo, vestit amb camisa i pantalons llargs, avanço pel car­rer sense cap direcció. Trec una cigar­reta de la butxaca de la camisa. L’encenc. Començo a fumar, però al mateix temps penso en això que faig. És dolent, ja, però igualment d’alguna manera o d’una altra la gent mor. Continuo caminant fins a arribar davant de l’hospital. Apago la cigarreta. Creuo la carretera. M’apropo a l’entrada. Entro. Pujo al segon pis. Vaig al final del passadís i entro a l’habitació de la dreta. M’apropo al llit. M’estiro. Tanco els ulls. No els obro més.

Anàvem caient

per

Bea Cases Polo_1r B ECONÒMIC ESCOLA ANDORANA BATXILLERAT

Estava assegut, al darrere de la classe. Era primera hora del matí, les 8 en punt. M’avorria, tenia son, molta son. Va entrar el professor, es va presentar i va començar a explicar. L’escoltava però no entenia res. No m’agradava l’assignatura i no em serviria de res en un futur. De sobte, sense adonar-me’n, vaig passar d’escoltar-lo a només sentir-lo. La noia de davant meu va adormir-se, i el noi del costat també. El professor se n’adonava, ell seguia amb la seva classe. Cada cop s’adormia més gent, només se sentia la veu del professor, parlant i parlant. Se’m van tancar els ulls, sentia la veu degradada i de cop, ja no sentia res.

Retrobament

per

Dinis Silva_4t C SECUNDÀRIA ESCOLA ANDORRANA ENCAMP
Un dia t’aixeques i res té sentit, cap soroll, estàs sol en aquest món. De cop i volta tens la sensació que et falta alguna cosa. Baixes les escales, estàs al menjador, tot és fosc, no hi ha moviment, ni olor, res del que t’agradaria veure. T’adones que no hi ha ningú. Camí de l’escola, algú et crida i et diu que ho sent moltíssim i penses; “Però, per què?” T’adones que ets davant del cementiri on has estat fa 12 hores al funeral dels pares pensant quant de temps tardaràs a veure’ls, i algú et diu: “Vigila!” És en aquell moment que et retrobes amb ells i penses: “Ha estat abans del que em pensava, la mort no es planifica”.

Res

per

Víctor Penido_4t C SECUNDÀRIA ESCOLA ANDORRANA ENCAMP
Us pregunteu: Res? Quin títol és aquest? Doncs bé, pot voler dir moltes coses. Potser siguin les coses que tenia previstes avui a la classe de català, potser va ser l’únic que tenia al cap quan el professor em va dir que hauríem de fer una redacció de 640 caràcters. “Res” és el que sempre em volta pel cap, una cosa banal però extraordinàriament temptadora. Encara que “res” vulgui demostrar la inexistència d’una cosa, pot descriure, per exemple, el que menja un pobre o les promeses que compleix un polític. Dels meus anys de contínua mandra i de les meves poques ganes de treballar, només puc dir que la gent infravalora el poder de “res”.

Obrir i tancar d’ulls

per

Lorena Augusto Martin _2n C BATXILLERAT INSTITUT ESPANYOL
Quan ets petit et sembla que vius en un món més que perfecte, on no existeixen els problemes, on no tens cap obligació, la por no existeix, on creus que ets el millor, la persona més valenta… De cop, però, vols que els anys passin ràpid, molt ràpid, per fer el que la gent del teu voltant fa, per ser com ells, però a mesura que aquest temps va passant, sense que tu mateix te n’adonis, t’atures a pensar, i t’adones que la teva vida ha fet un gir de 360 graus. Ja no ets el nen d’abans, tens uns somnis que vols complir, uns objectius, i una nova vida per començar. En aquell precís moment és quan penses… vull ser petit tota la meva vida.

La distància fa mal

per

Vanessa da Silva_2n C BATXILLERAT INSTITUT ESPANYOL
El que menys m’agrada de trobar a faltar algú és que funciona a dies. Per moments. En llocs concrets. Quan menys t’ho esperes. Arriba sense avisar. Es queda un temps indefinit. No pots deixar de fer-ho. Fa mal. Crema. Pica. Trenca. Congela. Fereix. I t’enfonsa, el sentiment d’enyorar algú asfixia. He dit que fa mal? Fa mal. Molt. Dia rere dia te’n vas a dormir sense saber quants matins més despertaràs sense la persona que més estimes i el que et consola és saber que algun dia, no se sap quan, estaràs a prop seu i llavors viuràs el moment més bonic d’estar tant temps lluny, l’única cosa positiva de la distància: el retrobament.