vane

Ruben Pousa Batisa_3ème B Lycée comte de foix
La gent ha anat alguna vegada al circ, jo mai. M’han arribat a donar propaganda sortint de l’escola de primària. També durant el llarg trajecte de vacances a Galícia solia veure algun circ itinerant. He vist circs per la televisió, n’he vist en sèries, pel·lícules i en algun documental. Sempre que veia un circ al poble, volia anar-hi, però els meus pares mai no volien dur-m’hi o perquè no tenien temps o no els inte-   ressava. Havia pensat que el meu avi m’hi podia acompanyar, però mai no va arribar el moment. Avui ja no m’in-   teressa anar al circ perquè penso que m’hi avorriré i que     ja fa temps que no en ve cap a Andorra, tret del Circ del Sol.

Jana Bardera Riba_3ème B Lycée comte de foix
He tingut la sort de poder passar els primers 14 anys de vida vora d’una persona màgica, alegre i entusiasta. Era aquell tipus de dona exemplar per a moltes persones, una besàvia valenta que va ajudar en els seus temps una parròquia sencera. Fa poquet ens va deixar, per volar ben alt, com ella deia: “És la destinada de la vida, un cicle obligatori per a tothom”. Aquestes setmanes, m’he adonat que les lliçons de vida te les ensenya la persona més sàvia, la persona amb més experiència. Avui, li dono les gràcies per l’ajuda que m’ha ofert, pels consells que m’ha donat i per com ha fet que miri el món des d’una perspectiva diferent.

Georgina Esparza Muñoz_3r D EA 2A Ensenyança d’Ordino

-Jack, passa’m la pilota -em crida el William.
-No, passa-me-la a mi! -diu el Pol.
I justament quan estic a punt de passar-la, la meva mare fa un crit que provoca que em desconcentri, i la pilota se’n va directa al carrer. Me’n vaig corrents al seu darrere, quan de cop uns llums m’il·luminen la cara, i tot seguit, un cop impacta contra el meu cos.
No sé si fa hores, dies, setmanes, mesos o fins i tot anys que estic estirat en aquest llit. El pitjor és que només estic adormit, però soc conscient de tot el que diuen i de tot el que passa al meu entorn.
I l’últim que recordo és sentir una màquina que sempre sona, sonar per últim cop.

Robert Espina_3r D EA 2A Ensenyança d’Ordino

Em trobo a l’aire, pensant com he arribat a aquest punt, d’aquí a poc arribaré a terra, s’haurà acabat tot, serà el final. Tot això pel meu pare. Un dia discutíem molt fort, em sentia tan malament que vaig refugiar-me a la meva habitació, vaig plorar més de dues hores. No vaig sortir en dos dies, fins que el meu pare em va interrompre. Es va disculpar dient que s’havia passat i que no ho tornaria a fer. Com a compensació m’ha portat a un parc d’inflables on m’ho estic passant genial. Per mala sort se m’acaben les dues hores que el meu pare ha pagat i quan acabi l’últim salt haurem de tornar a casa.

Claudia Vidal Sosa_3r C Col·legi Mare Janer
Recordo que la mare m’explicava anècdotes. Recordo que érem molt feliços allà a l’estranger. Recordo tots els meus cosins. Totes les cases que tenen allà. Recordo els avis agafant-me quan tan sols tenia tres anys. M’explicava que els encantava passar el temps a la seva casa del camp amb els animals i la naturalesa. Recordo les imatges dels tiets amb els cosins al jardí. Recordo els moments feliços de la meva mare amb els seus germans. Recordo les vaques i els cavalls al jardí de casa. Però no recordo ben bé la cara dels avis. Ara me’ls imagino i m’agradaria anar-los a visitar algun dia, i veure si són tal com me’ls imagino.

Jun Ortiz Garcia_3r C Col·legi Mare Janer
Era un dia normal de sisè de primària. Em vaig despertar, vaig esmorzar, em vaig rentar les dents, vaig preparar-me la motxilla i vaig anar a l’escola, com cada dia. Quan vaig arribar a l’escola vaig saludar els meus amics i vam començar a parlar de les nostres coses. En aquell moment va sonar el timbre i vam entrar a classe. Al cap de poc, vam sentir un soroll molt fort, al principi no sabíem de què es tractava, però després de sentir-lo un altre cop vam saber que eren trets de pistola. Ens vam amagar com vam poder, però ja era massa tard. En aquell moment, tots vam saber què és el que passaria.

Llorenç Samitier Sánchez_3ème I Lycée Comte de Foix
Ja arribava el final de l’any, el nou començament o almenys era el que pensàvem. Estàvem tan il·lusionats com sempre, pensant que començaríem noves metes i nous propòsits que donaríem el cent per cent de nosaltres mateixos, encara que sabíem que no. Més tard vam quedar tota la família a casa dels padrins com sempre. Estava tota la família reunida. Cada any ho celebràvem en un parador a Espanya, era com un regal per final d’any per a nosaltres, aquest any va ser diferent. Però em semblava igual de divertit, a taula hi havia tot un banquet, no hi faltava res. Aquell cap d’any m’ho vaig passar genial. Ho recordaré sempre.

Joel Viana Alves_3ème I Lycée Comte de Foix
El recordo com si fos ahir, va ser el més especial, per a mi, va ser el millor… Tot perquè estava al teu costat… Tu vas ser qui em va ensenyar el que era el futbol. No m’importaven els regals del pare Noel, sinó que per a mi el més important era estar al teu costat. Actualment, els Nadals ja no són el mateix, ja no hi ha aquella il·lusió ni aquell sentiment tan especial, tot només perquè tu ja no estàs amb mi. Has estat el millor que m’ha pogut passar en aquesta vida… Ja fa 5 anys des de la teva pèrdua. La meva il·lusió ja no és la mateixa i mai ho tornarà a ser com abans, tot gràcies a tu… Avi. Sempre viuràs dins meu.

Ivo Goicoechea_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA SANTA COLOMA
Feia molt que esperàvem aquell dia. Mentre s’acostava el gran moment, el nerviosisme ens envaïa. Ho sabíem, no teníem moltes opcions, però lluitaríem fins al final. Sentíem el cor bategar cada vegada més fort, més ràpid… La respiració se’ns tallava i el pànic s’apoderava de nosaltres. Entre sospirs, ens miràvem expectants. Crits d’emoció i, tot d’una, un silenci absolut va assolar la multitud. Ja no podíem fer-hi res. En acabar, vaig rebre una trucada. A l’altre costat, la curiositat de qui espera una bona notícia s’obria pas. Amb un fil de veu, vaig aconseguir respondre:
–Ho sento, mama. Hem perdut la final.

Lara Sofia Cunha_3r D EA Segona Ensenyança Ssanta Coloma
Era de matinada i encara estava fent el maleït treball de la universitat que havia d’entregar a primera hora. Cafè a la mà, la Teresa va seure un altre cop davant de l’ordinador. Encara no havia començat a escriure quan va sentir un cop fort que provenia del passadís de la residència. Li feia por la foscor, però aquell soroll l’havia deixat encuriosida. Va fer un sospir i va sortir al passadís per descobrir què passava. Va trobar una porta oberta i va entrar en aquella habitació a la recerca de respostes. L’endemà, una foto de la Teresa penjava a cada racó de la facultat amb una paraula escrita en majúscules: “DESAPAREGUDA.”

Ignasi Mañanicua_4t Col·legi Sagrada Família
Tot començà a les valls més aïllades i feréstegues del Pirineu, al llindar de dues nacions i on durant l’hivern és poc probable de sobreviure-hi. És en una d’aquestes muntanyes on van succeir tres assassinats en estranyes circumstàncies i tots relacionats per l’interès de ser l’únic i legítim propietari d’aquesta muntanya. Els fets ocorreguts en una fosca època on Andorra començava a tenir un fort desenvolupament econòmic degut, en part, al contraban i a l’aparició de les grans estacions d’esquí. Una d’elles estava previst que s’ampliés cap a Tor, aquest territori on el malnom el deu a l’avarícia de l’home per posseir cada cop més.

Alba López_4t COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA
Era un dia massa tranquil, estava a casa sola, cosa que em preocupava, ja que som una família nombrosa i era estrany que no hi hagués ningú. Vaig sortir de l’estatge. Vaig mirar per fora de les finestres i els carrers estaven completament buits. Vaig decidir posar-me a dormir a veure si algú venia més tard i em despertava. A l’aixecar-me, res de nou havia passat, tot estava completament igual, podia sentir la mateixa sensació d’abans. No estava entenent res. De sobte tot es va posar negre. No veia res. Em vaig aixecar un altre cop per uns crits. Era la meva mare dient que arribaria tard a l’escola si no m’aixecava. Sols era un somni.

Ainara Calero_3ème C  Lycée Comte de Foix
Un dia assolellat a la sabana africana va néixer un elefant, però no era un elefant comú, era tot blanc. Els elefants de la manada es van sorprendre en veure’l tan blanc, així que es van allunyar i no el van acceptar entre ells. La seva mare va restar al seu costat, però tota la resta va marxar, temien que algun depredador s’apropés a veure’l i els posés a tots en perill. De seguida que va començar a caminar, ambdós van haver de buscar menjar però malauradament una manada de lleons els van atacar i el petit acabat de néixer va perdre la seva mare. Va quedar sol, trist i sense saber on anar… Llavors vaig despertar de la migdiada.