vane

Eric Casal Martínez_3r C EA 2a Ensenyança d’Ordino

Res, sempre en blanc, sense res a dir en els moments més inoportuns. Busques i busques, però no hi ha manera, trobes coses que no serveixen de cap forma. Enervat, demanes ajuda a algun company o amic, però ells estan tan perduts com tu. El temps es va esgotant a poc a poc, desesperat, intentes trobar alguna cosa fàcil, ràpida i entenedora. Mirant enrere, proves de reutilitzar alguna idea ja creada, però cap funciona. Vas com gos sense cap pensant llocs, moments, històries… mires cap a totes bandes i enlloc al mateix temps. La bombeta s’encén, de sobte la trobes, la teva meravellosa idea, estàs eufòric, ja pots redactar la teva gran pensada i que tothom la sàpiga. Finalment, no et serveix per a res, ja que el temps que tenies ha acabat i et treuen el full del davant.

Thiago Cuartero Venegas_3r B CE Maria Moliner

Un dia, una gota de pluja va caure al terra d’un bosc silenciós. Les altres gotes van riure, dient-li que era massa insignificant. Però la gota no es va rendir. Va unir-se a altres gotes, i juntes van formar un rierol que cantava cançons mentre fluïa cap al riu gran que passava més a prop.

La gota petitona va comprendre que, tot i ser petita, podia fer grans coses quan s’unia amb altres. I així, va voler ensenyar que la unió fa la força, i que fins i tot  les petites coses poden aconseguir fer canviar grans coses.

Natasha McCarthy Rodríguez_3r B CE Maria Moliner

L’alarma va sonar, el meu cos va fer un salt. Els números il·luminats indicaven les tres de la matinada. Al meu voltant hi havia una dotzena de persones. Semblava un ritual… Vaig tancar els ulls amb l’esperança d’adormir-me. Va funcionar, però al cap de poc la meva tranquil·litat va desaparèixer i va ser reemplaçada per un terrible malson. L’alarma va sonar. Indicava les tres. “Que estrany… feia una estona eren les tres”-vaig pensar. De sobte, un munt de crits ensordidors van omplir l’habitació. El soroll de l’alarma intermitent augmentava: pip pip pip… Saltant del meu llit com el Dràcula del seu taüt, em vaig alliberar d’aquell martiri.

Candido Dario Carballar Siveiro_3ème  E LYCÉE COMTE DE FOIX

Els emojis es van inventar el 1999 al Japó, quan intentaven fer una aplicació per al mòbil. En aquell moment, Shigetaka Kurita va idear els primers 176 emojis. Els emojis van esdevenir una nova llengua. Amb tots els emojis que existeixen avui dia, la gent deixa de costat el tema d’escriure, i es faciliten la vida escrivint amb emojis i evitant les paraules. D’aquesta manera l’ortografia va empitjorant. I això no solament es pot observar en l’ortografia dels  missatges, sinó que també es pot veure en els resultats escolars de molts nens. Tot aquest assumpte és preocupant, perquè si no tens bona ortografia la comunicació es perd.

Emma Gallardo Riberaygua_3éme E LYCÉE COMTE DE FOIX

La gent es fa gran i envelleix, i no hi pots fer res. Cada dia té més dificultat per seguir endavant, però lluiten per fer-ho i per no deixar la família enrere. Els avis són el millor que hi ha, i valen or. Són com pares grans, amb més lliçons de vida i molta saviesa. Per a la majoria de nens són les persones més apreciades i estimades. Per tant, quan en alguns casos, t’arriba la notícia més preocupant i dolorosa de la teva vida no saps com reaccionar. En el meu cas va ser quan al meu avi li van detectar Alzheimer amb un nivell molt elevat. I la persona que tant estimava i apreciava ja no em reconeix. I se’m va esfondrar el món.

DAVID NOREÑA FERNÁNDEZ_3r COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

Hi ha vegades que no es pot criticar la gent, ja que amb els meus amics, un dia ens va passar una desagradable situació. Estàvem parlant una mica inadequadament i donant la nostra humil opinió sobre una de les cuineres de l’escola que no ens cau gaire bé perquè és molt agressiva amb tothom, quan, de sobte, ella estava al costat nostre escoltant-ho tot recolzada en una taula i no ho sabíem, i vam acabar tots castigats sense pati. Allà vam aprendre la meravellosa lliçó que no hem de donar la nostra humil opinió de tothom sempre, ja que ens vam quedar sense esbarjo durant uns quants dies per aquell succés tan precipitat i no desitjat.

CARLOTA MARTÍNEZ_3r COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

Era el 22 de desembre, una nit tempestuosa, la qual provocava que aquella lluminosa ciutat disfressada de Nadal s’apagués després d’un llamp, tenia por? Pot ser, però estava segura que no era de la pluja. El que temia era aquella estranya figura humana al fons del passadís que a poc a poc s’apropava, fins que en qüestió de segons la tenia a escassos centímetres de la meva cara, la seva olor m’era familiar, però no tenia temps a pensar de qui era i, pocs segons després, tot es va acabar tan ràpid com la foscor que s’havia produït segons abans… O això era el que pensava. “Alex, ets ruc” vaig dir sobresaltada i pensant com tornar-li.

Zoe Vidal Lasuen_3r E EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Des de petita sempre he tingut el somni de ser ballarina. Sempre he fet classes de ball i sempre he admirat el meu professor, fins que als 13 anys vaig tindre un accident de cotxe. Estàvem creuant una rotonda i se’ns va emportar un camió. El nostre cotxe va quedar destrossat, tant la meva mare i jo ens vam fer molt mal. Jo em vaig trencar una cama i tenia rascades pel cos. Em va destrossar per complet, però per dins, ja no podria ballar més. El ball per mi era una cura. Quan ballava m’oblidava de tots els problemes. Ja no vaig poder ballar més, ni admirar tant el meu professor de ball peruà, que era el meu pare, mort en l’accident.

Pau de Tomàs Fonseca_3r E EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Jo soc un nen de setze anys, d’Andorra i aficionat del Barça.

Un dia estava jugant una final de “Champions” amb el Barça i vaig sortir a jugar al minut 57 perquè un company meu es va trencar la cama. Quan l’entrenador em va dir que escalfés no m’ho creia, estava superil·lusionat. Només entrar al camp, l’altre equip va fer un contraatac i van marcar un golàs i ens van empatar el partit. Però al minut 90 vaig marcar un golàs de xilena. Vaig plorar de l’emoció, no creia el que estava passant. L’àrbitre va xiular el final del partit i després ho vam celebrar amb el meu equip, el Barça. I de sobte… Riiiiiing! Havia estat un somni.

Xinyi Zhang_3ème C LYCÉE COMTE DE FOIX

Soc astronauta per vocació i passió, i porto amb mi la responsabilitat del somni de tota la humanitat: explorar espais més enllà del sistema solar. Ara, des de fa molta estona, he perdut tot contacte amb la nau espacial. Estic a la deriva per l’univers, sola i envoltada del no-res. L’oxigen que em manté amb vida gairebé s’ha acabat i soc conscient que s’acosta la meva fi. L’última reflexió que faig és per què els humans depenem de l’oxigen per a respirar i viure? Al meu parer, és una forma esclava de tenir-nos confinats a la terra… de no deixar-nos-en sortir lliurement. “El joc s’ha acabat! Premeu la tecla F per a sortir del joc”.

Jaime Sesmil_3ème C LYCÉE COMTE DE FOIX

A l’albada, quan encara fa fred i el sol despunta, ja he sentit la seva escalfor. Volia mirar-lo però no ho he aconseguit fins que el meu cor ha començat a bategar. Podia notar-me les ales, començava a tenir el control del meu cos! Per fi he pogut sortir d’aquest lloc tan obscur. Quan he esquerdat la gàbia que m’empresonava, he vist la lluor del sol. Jo era preciós, ben vermell. Volia tocar-lo, aproximar-m’hi. M’hi estava atansant, però llavors, les ales m’han començat a fer mal. He seguit volant cap a la calor. No volia abandonar el meu objectiu. Aleshores, patia, em mirava i no em reconeixia. Era negre i ja sense ales, era cendra.

Maria Quer_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

És un dia qualsevol: arribo a casa i em preparo per sortir a córrer amb els gossos i marxo. En  tornar a casa veig un sobre negre enganxat a la porta. Dins del sobre hi ha un paper amb un número de telèfon (molt llarg) escrit. Crec que és d’un número estranger. Com que no em queda saldo al mòbil vaig a una cabina telefònica. Quan entro veig un altre sobre enganxat al telèfon. Em començo a espantar: no el vull agafar. Faig mitja volta per marxar, però en intentar obrir no puc. Estic molt espantada. Sento l’impuls d’obrir el sobre: té uns altres números. Truco sense pensar-ho. No respon ningú. Així, m’adono que és una broma pesada.

Laia Badia Puy_3r C COL·LEGI MARE JANER

Sona el tret de sortida. Les famílies arrenquen a córrer. Beso el collar del meu pare i començo la marató. Poc després ja comencen a avançar-me els meus companys. Després d’un esforç fracassat per atrapar-los, decideixo parar. Les cames em fan figa i el cansament m’enxampa. Miro enrere i recordo tots els bons moments que vaig passar aquí, a les curses. Tot el que em van donar les competicions, els viatges que vaig fer i els trofeus guanyats. Però ja s’ha tancat aquesta etapa i s’ha d’acabar amb alegria. Quan vaig recuperar l’energia vaig seguir corrent. Recordant els amics que he fet i les amistats que em queden per a tota la vida.

Edgar Garcia Baró_3r C COL·LEGI MARE JANER

Em sento intimidat pels humans, no sé per què em miren. Temps enrere els observava com discutien i celebraven festes. La setmana passada em van portar una nova amiga molt estranya i diferent de mi. És més petita que jo, un altre color, i el seu nom és Meri. Sembla un alienígena, pesa menys. És molt estrany, fa les seves necessitats a casa i no li diuen res. Tampoc no la treuen a passejar i parla una cosa molt estranya… A més, si m’hi apropo, m’amenaça. Començo a estar fart d’ella, és la preferida de la casa. No para d’estripar-ho tot. Ara que hi penso, els nens em trien a mi per jugar. I els grans em treuen a passejar. A ella no!

Jon Bravo_3ème A LYCÉE COMTE DE FOIX

Tot el que us explicaré va succeir un dissabte plujós ara fa 5 anys. Havia quedat amb els meus amics per anar a l’Illa. Vaig sortir de casa precipitadament per dirigir-me a la parada. Un cop a l’Illa, no vaig veure ningú, ni gent passejant, ni comprant, ni mirant, ni fent un cafè… els meus amics tampoc no hi eren. Vaig decidir trucar-los, però no em van donar cap senyal de vida. Aleshores vaig tornar cap a casa, volia agafar l’autobús, el carrer estava desert, també! Tothom havia desaparegut i els vehicles estaven immòbils, sense conductor. Era increïble! Vaig començar a tenir calfreds i de sobte vaig sentir: RIIING!

Ticiana Arla_3ème A LYCÉE COMTE DE FOIX

La noia tenia una passió pel ball indescriptible. A la seva primera competició va guanyar la primera posició, però la decepció va arribar en veure que els seus entrenadors no reconeixien la seva victòria. Malgrat això, va anar guanyant totes les competicions fins al dia que va començar a tenir un dolor intens que la va apartar de la pista de ball. Quan es va reincorporar, l’esperava el festival de final de curs. La seva magnífica actuació va deixar al públic meravellat. Els aplaudiments van recórrer les grades i els cors dels assistents. El públic es va posar dret i finalment es va sentir recompensada per tanta feina. L’esforç!

Matteo Grandvallet López_3r A EA 2A ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Era el minut 89. Corria cap a la porteria i tenia el camp lliure. El públic estava expectant i excitat, cridant: “Corre, Matteo!” Per arribar-hi, havia fet un autopassada per desfer-me de l’últim defensor de l’equip contrari. Havia aconseguit superar el rival i aviat em vaig trobar sol davant el porter. Però, quan anava a xutar, vaig relliscar i vaig caure. Va sonar el final del partit i no havia marcat gol. Els espectadors estaven decebuts i se sumaven a la meva frustració. De camí als vestuaris, cap company em va dir res; millor, perquè sentia vergonya i mirava a terra, evitant els altres esguards. Només volia que aquell moment s’acabés.

Ian Gonzales López_3r A EA 2A ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Avui, dia 23 de setembre de 20xx, m’aixeco com cada dia, em dutxo, em rento les dents i em dirigeixo al bar de sempre. Arribo i demano el mateix que vaig demanar ahir, abans d’ahir i fa tres dies; un croissant amb xocolata i un cafè. M’acabo l’esmorzar i me’n vaig a la feina, dins el mateix autobús que prenc sempre, amb les mateixes persones de sempre. Em registro a l’entrada i agafo l’ascensor per anar al setè pis, on treballo. Arribo al meu lloc, m’assec a la meva cadira, encenc l’ordinador i començo a escriure. Aquest és l’inici del meu dia, cada dia, sense diferència… Jo què faig dins d’una oficina? Si jo volia ser pintor.

Yari Zamora Vilamala_3r A EA 2A ENSENYANÇA D’ORDINO

He menjat aquells bunyols de carn que tant t’agraden. Jugo al dòmino, que tant en saps. Passejo amb l’àvia com quan tu eres jove i fort. Sempre parlo bé de tu a la Lorena, el Damián, el Norberto, en resum, a tota la família. I com oblidar les innombrables vegades que hem jugat al Ratchet & Clank, on vaig aprendre a jugar a tota mena de videojocs i una mica de programació. O per exemple tots els partits del Barça que has vist. O quan jo era petit i quan dèieu gol jo deia goligoli. O quan ja era més gran i vam veure la final del Mundial. I per què? Perquè ara, quan anem a dormir, ja no sento la teva ràdio. I així sé que tu ja no hi ets…