vane

Etna Coll Sarroca_4t  Col·legi Sagrada Família
Una amiga i jo hem comprat una casa antiga, així que hem d’arrencar el paper de paret que l’anterior propietari va enganxar. És entretingut, el millor és obtenir una pela llarga, similar a la pell després de cremar-te pel sol. Quan estem arrencant-lo, sota del paper hi trobem noms de persones i dates. Així que, més tard, els busquem i descobrim que els noms corresponien a persones desaparegudes i les dates coincideixen amb les seves dates de desaparició. Decidim trucar a la policia, i quan estaven analitzant l’escena un d’ells em pregunta: “On és el material que ja heu tret de les parets? No és paper el que arrencava de la paret.”

Izan Campos_3r E  EA 2A Ensenyança d’Ordino
En un desert assolellat, lloc de l’Aràbia, hi ha una torre de pedra no gaire alta i ampla, sense porta ni finestra ni lluernes, no hi ha res. A l’única habitació, situada sota el subsol, (el pis de la qual és de terra i que té la forma d’hexàgon) hi ha una taula de fusta i un banc molt esvelt. En aquesta cel·la hexagonal, un home que s’assembla a mi escriu, en caràcters que no comprenc i en un idioma molt singular, un llarg poema sobre un home que en una altra cel·la hexagonal escriu un poema sobre un home que en una altra cel·la hexagonal… El procés no finalitzarà i ningú podrà llegir i observar el que els presoners escriuen.

Enzo Bernat_3r E EA 2A Ensenyança d’Ordino
S’ha fet fosc i comença a ploure. Només els llamps són capaços d’il·luminar breument la negror tenebrosa de la nit. De sobte, un cotxe s’atura. S’obre i es tanca una porta. Unes passes s’apropen fent tremolar el terra, cada cop més fortes, cada cop més properes. Tots fugen. No saben cap a on ni per què, però escapen esfereïts. Pocs segons després es torna a sentir una porta. Aquesta és diferent. Les passes han desaparegut. L’Enzo arriba a casa xop tot i el curt trajecte que separa el cotxe de la porta de casa seva. Ha creuat el jardinet per arribar abans deixant vuit morts darrere seu: cinc formigues, dues aranyes i un caragol.

Ira Albareda Vilaró_3r B Col·legi MAre Janer
Sempre li havia semblat que la vida quotidiana estava massa sobrevalorada. Seguir una rutina, anar a l’escola, practicar l’esport que més li agradava, veure la seva família… eren coses insignificants en la seva vida. Que li parlessin de ser feliç i aprofitar al màxim els petits moments li havia semblat sempre una ximpleria. En aquell moment, mai s’havia plantejat el fet que pogués passar alguna cosa que, d’una forma o d’una altra, li canviaria l’existència. Aquella maleïda malaltia que la va deixar en un llit d’hospital va fer que deixés de veure la vida en blanc i negre i la comencés a veure en els vertaders colors de la vida.

Ares Ballesté Viñas_3r B Col·legi Mare Janer
Recordo quan et van diagnosticar la malaltia. Tu estaves acollonida (normal) però jo ho estava tant o més. Recordo les nostres cares de preocupació, algunes llàgrimes i alguns insults. Recordo quan et van ingressar a l’hospital i jo venia a veure’t cada dia. Ens passàvem hores parlant de les nostres coses. Recordo les teves expressions de fàstic quan les infermeres et portaven el sopar, i les nits que ens quedàvem fins tard mirant el programa que tant ens agradava a la televisió de la teva habitació. Recordo cada petó, cada abraçada. Però el que em serà impossible d’oblidar és el moment en què vaig haver de deixar tot això enrere.

Manel Trastoy_3r A EA Segona Ensenyança Santa Coloma
Un dia, en un poble de Catalunya, una noia que es deia Masuba va caure pel balcó, de seguida va anar-hi l’ambulància. La Masuba era una nena molt especial, ja que era una nena superdotada i en el seu país d’origen, influencer. Era la filla d’un expresident del Senegal. Per tant, tota la seva família era de pell negra. A la nova escola, rebia insults diàriament, fins que va decidir rebre les classes al seu domicili. Aquella nit, la Masuba realment va caure, però després de dies d’hospital va recuperar-se. Quan va obrir els ulls, a l’habitació de l’hospital, va veure els companys que la insultaven pel seu color de pell demanant-li perdó.

Rosa González_3r A EA Segona Ensenyança Santa Coloma
És 7 d’octubre i encara no puc deixar de pensar en les últimes vacances d’estiu. Penso en el batec del meu cor quan va adonar-se que estava volant a tanta alçada. Penso en el bebè que tenia darrere cridant cada dos minuts i en la dona que s’asseia al meu costat, que portava unes ungles de gel molt llargues i vermelles, i llegia un llibre poc comú amb un títol molt estrany. Penso en el gust que tenia l’esmorzar de l’avió. El meu cervell no deixa de pensar en la meva cara en sentir l’hostessa anunciant que hi havia una dona assassinada al servei amb marques d’ungles al coll. I ara miro al cel i em pregunto com em vaig poder salvar.

Joël Ben Amor_3ème A Lycée Comte de Foix
Quan tenia 13 anys vaig anar a Tarragona a casa dels meus avis durant les vacances d’estiu. Els meus cosins sempre deien que a mitjanit escoltaven sons estranys. Un dia de la setmana vam anar a casa dels veïns, de sobte vam sentir un soroll peculiar i fortíssim. Seguidament un gos agressiu va bordar i va mossegar algun objecte o alguna cosa semblant. Nosaltres, atemorits, vam entrar a casa i vam veure un ésser no identificat que passava a gran velocitat. Els meus cosins van sortir a fora i van identificar alguna cosa semblant a un gos gran com un pastor alemany. Finalment era un porc senglar amb ferides ocasionades per un caçador.

Derek Reis_3ème A Lycée Comte de Foix
Era el partit de la meva vida. Aquell any acabava de pujar a la categoria de cadet, érem una bona plantilla, amb molts bons jugadors preparats i motivats per sortir a la pista. Jo tenia una bona tàctica de joc, així que confiava que comptessin amb mi. Va arribar el gran dia, l’emoció em va envair i vaig jugar tot el partit. Vam acabar guanyant. Estava emocionadíssim, era la primera vegada que estava tan satisfet del meu joc. Després tot van ser felicitacions i aplaudiments. La sensació d’eufòria i de satisfacció em va omplir de joia. Des de la finestra de la meva habitació, ara que estic jubilat recordo amb nostàlgia aquells temps.

Jaime Jiménez_4t A COL·LEGI MARE JANER

Tic, tac, suors fredes, mirada al rellotge, quinze minuts, mirada al professor, aquest respon un dubte al company, torna la mirada al paper, entre tinta i suor copio el text del mòbil. “La simbiosi és un procés pel qual bla… bla… bla…”, copio ràpid i atent, dues paraules, mirada al professor, respiració profunda, tic, tac, mirada al mòbil, torno al formulari, poso la resposta a la penúltima qüestió de l’examen. En queda una. Mirada al rellotge, cinc minuts, mirada al professor, on està? El busco, no el trobo, fins que miro al meu darrere. El professor disposat per enviar-me ràpidament a fora, amb un zero també. Missió fracassada!

Abril Vinyal_3ème J Lycée Comte de Foix

Avui, dia 15 de novembre, encara tinc en ment les nits d’aquest estiu. Els dies de fred i neu es van apropant, però el meu cap segueix enfocat en aquella temporada. Sortir amb els amics, nits de cartes, baixar al mar de nit amb els cosins…
Tinc en memòria quan anàvem a Barcelona amb els meus cosins i la família es reunia com si fos un sopar de Nadal. Aquelles nits, on fora d’Andorra, sortíem per donar un tomb o per anar a fer un gelat sense haver d’abrigar-nos. Desitjo que aquest curs passi ràpid per reviure-les, però també tinc ganes d’hivern i de neu.

Èlia Loran Mellado_3r A Col·legi Mare Janer

Mai hauria dit que una bola de pèl em robaria el cor. Petit com una pilota de tennis, blanc i negre com una pel·lícula dels vuitanta. Quan marxava cap a l’escola, m’acomiadava d’ell. Em passava tot el dia pensant en ell. Quan arribava a casa el saludava i l’acariciava. Abans de fer els deures em passava una estona jugant amb ell. Un hàmster que no sabia qui era jo ni per què estava tancat en una gàbia, però jo sí que ho sabia i la seva companyia em feia molt feliç, era el meu millor amic. Aquests quasi dos anys amb ell han estat els millors. Si he dit que em va robar el cor, és perquè encara no me l’ha tornat. Et trobaré a faltar.