vane

Ivan Hristov_3r C EA SEGONA ENS. D’ORDINO

La Mar viatja a Àustria malgrat que les recomanacions sanitàries no ho recomanen i l’endemà es comença a trobar malament. Dia 1: la Mar no està preocupada, ja que pensa que és un constipat. Dia 2: els seus companys s’enfaden perquè no es posa la mascareta a classe. Dia 3: la Mar segueix sense posar-se la mascareta, alguns alumnes comencen a tenir símptomes. Dia 4: la Mar és confinada i els alumnes respiren tranquils. Dia 5: “Una classe de segona ensenyança confinada”. Dia 6: “Repunt de positius a l’escola”; tots infectats. Dia 7: “Noia jove ingressada a l’UCI”. Dia 8: “Diagnosticats 20 casos nous de covid-19”. Dia 9.

Mar Gardella_3r C EA SEGONA ENS. D’ORDINO

Sempre observem, sempre escoltem, sempre mirem, sempre parlem. Però, els altres fan el mateix? Ara penso i sento: inseguretats, pors, angoixes, etc. Per què? Per què em passa això pel cap?, no se suposa que he de confiar en les persones? No hauria de no jutjar i pensar que no ho diuen? I si no ho diuen? Sempre amb la mateixa pregunta. Estic farta perquè el nostre compte enrere començà des del dia que vàrem néixer… i no hi podem fer res. Cada dia amb la mateixa pregunta. Ho suportaré? No ho sé, però el que sí que sé és que això no és just! I una cosa més; quan jo parlo de la gent, què pensen que estic dient?

Diego Gonçalves Garcia_3r A Col·legi Sant Ermengol

Estàvem d’excursió amb el col·legi quan ens vam perdre al bosc. Sentíem por i nerviosisme, però sortosament vam trobar una cabana feta amb pals i herbes. En entrar, l’Albert es va adonar que probablement hi vivia un fuster (per la quantitat d’eines) amb la seva dona i les seves dues filles (per la quantitat de fotos). Mentre satisfeia la seva curiositat i vagarejava per la petita casona de fusta, els seus amics van desaparèixer. En sentir-se sol es va asseure a llegir. No sabia quant temps havia passat, però per la necessitat de moure’s va sortir a l’exterior. Es respirava pau… sovint calia perdre’s per retrobar-se amb un mateix.

Ruben Fernandes Oliveira_4t COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

Començo a trobar-me en una fase de la meva vida que ja no sé per què estic en aquest món ja que no em trobo en aquell grup majoritari de persones que saben què volen fer a la vida des que comencen a tenir consciència pròpia, sigui sabent què volen estudiar o per alguna herència de pare o de mare. Aquests tipus de persones com jo estan tot el dia a l’habitació amb el mòbil i si els amics el criden per sortir no hi va perquè no saben el que volen fer. Encara així aquestes persones tenen una solució i és buscar algú o alguna cosa que els agradi més que no fer res, si ets més gran seria més lògic trobar algú en el qual tens algun interès.

Nil Dias_4t COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

Es desperta enmig del bosc, al costat d’un riu, i de sobte, un os gegant al seu darrere aixecat que feia el doble d’ell. El noi començà a córrer i l’os a seguir-lo fins tirar-lo a terra. Ell no es creia el que estava passant. Va tancar els ulls i estava resant perquè no passés una desgràcia. L’os el va començar a llepar i l’únic que volia era jugar ja que estava avorrit i no tenia res a fer. El noi estava respirant tan profundament de l’espant que es va emportar part de l’os. Ell es va aixecar i l’os seguia llepant-li la cara i el noi va començar a riure. Van començar a córrer pel bosc, i corrent, el noi va caure al riu.

Gorka Gonçalves Gutiérrez_3r A EA 2A Ensenyança Encamp

Un somni, un camp, un estadi, un jugador, una afició, un partit, un himne, una emoció, el color blanc, una fita, esforç, un càntic, un crit, una victòria. La felicitat, una copa, una festa, un bus blanc, un capità, un líder, una família, una història, moltes emocions juntes: felicitat, adrenalina, satisfacció, celebració…. una foto, un vídeo, unes persones, un viatge, una música, un partit, gol. Gaudeixo, cant, baralles, insults, decebut, falta. Trajecte, tornada, m’adormo.
Un altre dia, m’aixeco, esmorzo, nervis, miro la tele. Amics, la Trucada anhelada, Selecció. Per fi ha arribat el moment, compte enrere. Debut i Gol

Leila Camacho Perpiñan_3r A EA 2A Ensenyança Encamp

No sé si és desgràcia, mala sort, karma, però el que sé, és que és quelcom que m’havia afectat. Era desgràcia o això pensava jo, no ho podia evitar, plorava mentre veia la gota caure. Veure-la tirada a terra era dolorós, pensava: “Per què m’ha de passar a mi.”
Em deien: –Ves-te’n a l’habitació –estressada ho vaig fer, però plorava sense parar. Cridava sense parar, l’habitació era silenciosa per això la podia escoltar. Entraven de tant en tant per dir-me: –Tranquil·la no has d’estar així, ella estarà bé ja ho veuràs –jo el vaig abraçar com si no hi hagués un demà, pensant que mai el tornaré a veure, passaven les hores, però… EM COSTARÀ RECUPERAR-ME.

Léa Estrabaud Durich_3ème H Lycée Comte de Foix

La Nina era la gossa dels meus avis, un labrador negre que va tenir la millor vida que un gos podria tenir. Sempre estava amb el meu avi, als seus peus, no se separaven mai. Al cotxe hi tenia un lloc només per a ella. Tenia problemes i se li girava l’estómac. Un dia, el veterinari li va diagnosticar un càncer. La van operar i el seu estat de salut va anar empitjorant a poc a poc. Es va quedar uns quants dies ingressada fins que la van deixar sortir. El meu avi la va anar a buscar. Al cotxe li va fer molts petons, però la Nina ens va deixar de camí cap a casa. L’únic que volia era tornar a veure l’avi una última vegada.

Hanna Stansans_3ème H Lycée Comte de Foix

Les mentides formen part de la nostra vida des de la infància. A vegades són constructives i fomenten la nostra imaginació, però la veritat és que sempre s’acaben sabent. Tothom descobreix que no existeix una nit en què un ancià ens deixa regals per haver-nos portat bé. Ens acabem adonant que les mentides no són altra cosa que maneres que han inventant els adults de veure’ns feliços. Les mentides s’han propagat de generació en generació fins a formar part de les nostres creences; però l’important és la màgia que contenen perquè, tot i saber la veritat, segueix sent preciosa l’emoció que ens causen algunes d’elles.

Elliot Serra Crous_3r A Col·legi Espanyol María Moliner

Avui fa nou anys de la tragèdia, aquell moment de soledat, aquella sensació de mil espines clavades al cor, la mort de la meva mare. Era una dona molt estudiosa, el seu somni sempre havia sigut fer-se escriptora.
Aquella pèrdua em va destrossar i l’únic refugi on em sentia millor era amb els meus amics, riure i divertir-me amb ells, sobretot amb la Ma. Teresa, la meva millor amiga.
Encara no he aconseguit treure’m la pena per la seva mort, però gràcies als meus amics, a la Maria i al meu pare segueixo endavant, fins ara.
Em dic Helena Puig i avui em presento amb aquesta història, a l’Escola d’Art i Escriptura Creativa de Barcelona.

Daniela Maria Carreira Afonso_3r A Col·legi Espanyol María Moliner

Ja feia sis mesos que les coses anaven tal com les havia planejat, aquell desig de voler matar-la perquè no callava, sempre parlava, parlava i parlava, també en descobrir la infidelitat. La seva dona, morta i desada al congelador, i ell, esperant pacientment que tot s’oblidés mentre mostrava el seu dolor assistint a la Setmana per a les Víctimes de Desaparicions, que es clausurava avui.
Encara no sabia que la seva mare, en saber que hi havia hagut un tall d’electricitat, hi havia enviat una brigada per netejar el congelador.
No podia suportar el soroll, era un boig ple de ràbia!