vane

Naomi Roxo_2ne MTNE Lycée Comte de Foix

Té els cabells negres i llisos, tan llisos que quan hi passo els dits rellisquen fàcilment. Té un somriure ample, bufó i perfecte. Quan somriu se’m dibuixa a mi també un somriure a la cara. Té els ulls petits i ovalats, d’un color marró fosc. Quan el vaig conèixer tot va canviar. Jo estava al cine i ell seia a la butaca del costat. No sabia de què anava la pel·li i la meva amiga tampoc. Vaig aprofitar-ho per demanar-li qui era cada personatge. Cada poques escenes li demanava què passava. Gràcies a això, vam conèixer-nos i, més endavant, va començar la nostra relació. Ja fa un any que som parella i em fa la persona més feliç del món.

Lara da Silva Bertolo_3r E EA 2A Ensenyança Encamp
Nedava al mar tranquil·lament, sentint el xoc de les onades contra el meu cos, sentint cada segon el so que produïen. El sol sobre la meva pell. No m’importava res, volia quedar-me allà. Seguia nedant cap endavant, sentint la pau i la tranquil·litat d’aquell moment. A poc a poc m’endinsava. Sabia que en un moment o altre m’ofegaria, però continuava lluitant amb mi mateixa per sortir-me’n. M’enfonsava i n’era conscient, però no sabia què fer. Estava sola davant la immensitat del mar, era fosc, em sentia atrapada, no podia avançar i ningú no podia ajudar-me. Intentava cridar, però no em sentien. Finalment, només jo podia salvar-me.

Martina Ferreyra Munin _3r ·E EA 2A Ensenyança Encamp
Tan preciosa. Tan bonica et veig sempre, allà on miri, allà hi ets. Amb aquell preciós vestit blau que jo mateix et vaig regalar, amb la teva cabellera negra, llarguíssima, llisa, preciosa. Tinc gravada la nostra primera fotografia en aquell pont, on miràvem, al fons, el mar. Cada nit dibuixo una porta; una porta que em permet sortir d’aquest lloc horripilant i dir-te tot allò que no vaig explicar-te en aquell moment. Somio que un dia puguis dibuixar tu una porta per venir a visitar-me. Encara trobo a faltar les teves carícies, no entenc per què vas marxar, necessito que tornis aquí, amb mi. Se’m va perdre el cor en el teu últim adeu.

Àlex Rodríguez Baz_3r B Col·legi Sant Ermengol
Em vaig aixecar com sempre, a la mateixa hora, ningú no estava despert. Com cada dia vaig anar al treball i vaig fer les meves hores respectives. Vaig arribar a casa i ningú no estava despert; com cada dia, i així successivament… Fins que un dia em va trucar la meva dona perquè anés a fer la compra… la sentia trista i jo també estava trist i no sabia per què. Llavors vaig demanar cita al psicòleg i li vaig dir que no estava mai alegre i ell em va preguntar si passava temps amb la meva família, si passava temps amb la meva dona, si passava temps amb els meus fills, i el que era més important: si passava temps amb mi mateix.

Biel Cuen Sibila_3r B Col·legi Sant Ermengol
Es podia veure molta gent en aquella plaça, per aquella condemna. Era tan jove i ara moriria per ser d’un altre color. Avançava lentament entre la multitud amb dos guàrdies. Com m’agradaria sortir allà, cridar ben fort i lluitar contra aquella injustícia. Quan estava al lloc de la condemna lligat de cap a peus a una guillotina, vaig sentir una inquietud per aquell noi. Què li esperava després de la mort? Però ja no em quedava gaire temps per pensar-m’ho, la fulla baixava ràpida deixant el meu cos blanc per un banda i el meu cap per una altra mentre la gent negra em mirava.

Laia Jover_3ème D Lycée Comte de Foix
L’Ivan era un noi que se sentia  menyspreat i rebia insults dels seus companys, fins i tot de la Lídia, de la qual estava perdudament enamorat. Però ella tenia parella, el Leo. I mira que n’arribaven a ser de diferents tots dos! Però quan l’Ivan intentava apropar-se-li, l’única cosa que aconseguia eren més humiliacions i insults. L’Ivan ja no podia més i es va acabar llançant per la finestra de casa seva. Va ser horrorós! Sortosament, va despertar-se al cap d’uns dies a l’hospital i l’única persona que era allà, al seu costat, era el Leo. Ara tenen 25 anys i l’Ivan i el Leo continuen estant junts, tot i que costa de creure.

Valentin Hoxha_3ème D Lycée Comte de Foix
Quan tenia sis anys, mentre fèiem classe de gimnàstica, ens dedicàvem a fer tombarelles, el pi, córrer… De sobte, la meva professora, em va preguntar si feia algun altre esport fora de l’escola i com que no en feia em va dir que era una llàstima perquè tenia habilitats, cosa que mai ningú no m’havia dit. La veritat és que em vaig quedar ben sorprès. Vaig fer-li cas i vaig decidir inscriure’m a un gimnàs, tot i que no n’estava gaire convençut. I la veritat és que em va agradar força. Vaig fer gimnàstica cada dia durant quatre anys més i m’ho vaig passar realment bé, tot i que l’únic company que tenia era una mica més gran que jo.

Nico Pérez_3r A EA 2A Ensenyança Santa Coloma
Sempre havia pensat que estaria sol, com aquells altres nens que m’envoltaven. Aquell dia començava un nou viatge. Després d’esmorzar, vaig agafar les meves coses i vaig sortir d’aquella casa. Uns minuts més tard estava en un avió en direcció a Espanya. A mig vol, l’avió va patir turbulències. Alguns passatgers van cridar i jo em vaig posar molt nerviós. No sabia a qui mirar, no coneixia la gent que m’acompanyava i vaig reaccionar tancant els ulls i posant-me a plorar. De sobte, vaig sentir com les mans dels meus pares adoptius estrenyien les meves, fent-me sentir acompanyat i segur. Des de llavors, mai més m’he tornat a sentir sol.

Sergi Atalaya_3r A EA 2A Ensenyança Santa Coloma
Estava dormint. De sobte, vaig sentir un soroll semblant a un lladruc. Era el meu telèfon, una trucada. Amb els ulls mig tancats i atordit per l’ensurt, vaig respondre la trucada. El tacte fred del telèfon contrastava amb la calor recent que sentia d’estar tapat amb l’edredó. Era un cas important i hi havia d’anar urgentment. Encara una mica endormiscat, vaig deixar el telèfon, vaig vestir-me i vaig dirigir-me a la sortida tan ràpid com vaig poder. La feina em reclamava. La idea no m’agradava gens, l’olor que emanen els cossos en descomposició estremeix a la persona més valenta. Havia d’investigar un cas d’assassinat.

Martí Farrero_3r D EA 2A ensenyança Ordino

Em va dir que ja trobaria algú altre que m’omplís el cor d’amor, que tot això l’havia superat, que volia deixar-ho. Tots em diuen que l’oblidi, que les noies van i venen, però no saben el que diuen. Ella és única. Els últims vuit mesos havien sigut els millors de la meva vida. No hi havia dia que no somies amb ella. No entenc per quin motiu ho ha volgut deixar. Que no era el millor xicot que es pot tindre? Li feia regals, li donava les bones nits, deixava de quedar amb els meus amics per estar amb ella… Era perfecte. Semblava que estigués obsessionat. Però no ho estava, veritat? Potser per això ho ha volgut deixar…

Pedro Marinho_3r D EA 2A Ensenyança Ordino

Aquell pobre senyor no recordava res. L’home es va despertar a terra després d’estar inconscient durant 30 minuts. Quan es va aixecar i va mirar al lavabo, va veure que hi havia un cadàver. Era el cos de la seva amiga. En aquell moment, la policia va trencar la porta per entrar i va declarar culpable el senyor que hi havia dintre de l’habitació. Després de dos mesos a la presó, va sortir i va anar al seu pis. En mil·lèsimes de segon, un detectiu va entrar i va començar a fer-li preguntes ximples. L’home se’n va cansar, va acceptar que l’havia matat i que va planejar tot allò per ser innocent.

Naia Álvarez de Eulate Molné_4t B Col·legi Mare Janer
Et miro. Em mires. La teva mirada em traspassa la pell fins a arribar a la meva ànima. Somrius, dirigint-me la mirada. O això em deixes creure. Estava tan enamorat que no vaig voler entendre que aquella mirada no era per a mi. Sinó  per a ell. Per al graciós de la classe. Per al noi de pel·lícula dolenta americana. El noi perfecte. I sense voler m’ho vau deixar molt clar. La vostra complicitat us delatava, estàveu fets l’un per l’altre. I just en aquell moment de mirades en direcció equivocada, em vaig adonar que allò que podria haver estat una bonica història d’amor adolescent, va seguir sent una falsa mirada entre companys desconeguts.

Anna Martín Garí_4t B Col·legi Mare Janer
Què veig? Veig una noia que passeja pels carrers sense sortida, els carrerons de la inseguretat. Veig uns ulls apagats, tristos i empesos per una bogeria que m’està asfixiant lentament. Què veig? Veig desesperació, falta d’autoestima, crits ofegats que busquen ajuda i alhora la rebutgen. Rebre-la suposaria la fi de tot l’esforç de mesos de constant patiment i dolor.
Però, què veig? Veig un mirall fred, brut, gairebé trencat pel que ha de reflectir. Què veig? Em veig a mi. Però ara, en tancar i obrir els ulls, ja no em veig. No. Només puc observar les parets nues d’un hospital silenciós que m’ha acollit per ingressar-me d’anorèxia.