vane

Tristian Conde Méndez_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA SANTA COLOMA

Sabeu el que és estar nerviós? Aquell dia, on jo debutava com a competidor de boxa, em sentia molt sufocat. A mesura que avançava el temps em trobava pitjor, però quan més malament em vaig trobar va ser a l’hora de canviar-me: em tremolava el cos, el cor bategava cada vegada més ràpid, sentia que sortia del pit, no podia posar-me els guants, estava patint molt. De cop, l’àrbitre ens va informar que començaria el combat, no podia sortir, sentia com si m’anés a desmaiar. L’entrenador em va animar tant que de sobte em va envair l’adrenalina que em va donar la suficient força per pujar al ring, i va sonar la campana.

Ada Aran Cirera_3r C EA 2A Ensenyança Encamp

“Dutxa’t!”, deien a la pobra Pilar. La gent del poble, que la coneixien des de petita, no entenien la fòbia que tenia darrerament, ja que sempre li havia agradat l’aigua i s’hi passava l’estiu. Ara els seus pares havien mort i no tenia fills ni marit, cosa que els semblava completament normal perquè amb aquella olor qui en té? Tot i que hi havia gent que la coneixia molt, feia temps que la Pilar no parlava de la seva vida. Un dia va decidir acabar amb tot allò i va invertir tots els diners que li quedaven a comprar xampú. Tot seguit va anar al riu i es va dutxar, però el riu se la va emportar i ningú va aconseguir veure-la neta.

Georgina Al Khoury_3r C EA 2A Ensenyança Encamp

Eren les 12.00 del migdia. Ens van acompanyar a la nostra nova casa. Res a veure amb el paisatge que veia al Líban, on a l’horitzó veia el mar. Aquí, ara només hi havia muntanyes. Tothom em deia que havia d’estar bé, però jo no ho estava: no coneixia ningú i no parlava la llengua. D’això fa 3 anys. Avui conec gent i parlo la llengua del meu nou país. Continuo enyorant el mar i la meva gent, però he entès que puc somiar el meu futur. Vull ser mestra, i explicar als nens que la tristesa passarà i es transformarà en il·lusió per un futur millor. El més important és desitjar que tot estigui bé.

Briana Touceira Pinto_3ème C lycée comte de foix
Un diumenge al matí vaig anar amb la meva família a casa d’uns amics dels meus pares que tenen cavalls. Jo faig equitació i per això em van donar l’oportunitat de viure allò. Vaig muntar un cavall negre, alt i molt bonic. Era la primera vegada que muntava aquell animal majestuós i noble. Vaig anar a donar un tomb, trotant, i llavors, sense esperar-m’ho va començar a galopar. Al principi em vaig espantar bastant però a mesura que m’anava calmant i em deixava portar, va resultar ser una experiència brutal. Avui dia sé què significa la complicitat entre cavall i humà. Hi ha moments valuosos i preuats que són inoblidables i irrepetibles.

Lluïsa Babi Molné_3ème C Lycée Comte de Foix
La vida passa per davant nostre tan de pressa que ni ens n’adonem i llavors, l’únic que ens queda són els records. Aquells esmorzars de bon matí queixant-nos perquè no volíem anar a l’escola, els dinars a casa de l’àvia, les tardes de diumenge jugant amb els cosins, les nits de contes amb els germans. És per això que hem de gaudir de cada moment mentre el vivim i fer que sigui al més especial possible per tenir-ne el millor record. Hem de crear records bonics, que ens dibuixin un somriure a la cara cada cop que hi pensem, que siguin com aquelles cançons o aquelles olors que ens transporten als millors moments de la nostra infància.

Paula Gonzàlez_4t C Col·legi Mare Janer
Avui és la cursa definitiva. La meva rival va aparèixer un dia qualsevol, quan ningú s’ho esperava. Només tenia un objectiu, desafiar la meva vida en una carrera que jo no estava disposada a perdre. M’he estat entrenant a la pista cada setmana i deixant-me la pell a cada moviment. Ningú t’assegura la victòria però en els moments de dubte, tinc una espatlla on recolzar-me cada vegada que em rendeixo, la meva amiga Mar, que porta en aquesta batalla molt més temps que jo i que si no guanyo la cursa d’avui, possiblement serà l’última vegada que la vegi, ja que la meva pista d’atletisme és l’hospital i la meva infernal rival és la mort.

Pol Badell_4t C Col·legi Mare Janer
Havíem passat els últims dies junts abans d’haver-nos de dir adeu per una llarga temporada. De camí a l’aeroport, cap dels dos deia res. Només ens agafàvem de la mà amb força, i certa por pel futur. Cada vegada ens apropàvem més a la terminal. Els dos ens miràvem amb la mateixa cara. Vam descarregar les maletes del taxi. Vam entrar a l’aeroport. Ens vam dirigir cap a la porta d’embarcament, tot i que cap dels dos ho volia. Vam aturar-nos just davant d’aquesta. Llavors ens vam fer un petó. Un petó que els dos volíem que fos etern, però no va ser així. Era hora. Vam pronunciar aquella paraula que ningú volia pronunciar. Adeu.

Galdric Bertrana_3r C EA 2A Ensenyança Ordino
Jo soc un nen diferent, soc un animal diferent. Estic sol, tinc llibertat, no tinc família, no tinc amics i soc autodidacta. Sobrevisc jo mateix, visc de la natura, nascut al bosc, menjo bé i natural, respiro aire pur (mai la contaminació), la meva vida és molt saludable. Bec aigua del riu, em banyo a l’estany, visc en un món on no hi ha cotxes, motos, fàbriques, etc. M’agrada jugar a atrapar les papallones. No sé què soc. Vesteixo camisa vermella i ratlles blaves, el pantaló color marró i brut, no tinc sabates, però sempre vaig calçat. Tinc un parell de banyes de cérvol d’os dur, soc un nen diferent o soc un animal diferent?

Isona Cerro_3r c EA 2A Ensenyança Ordino
Vaig néixer gràcies a un altre i dia a dia vaig anar creixent sota terra. Un dia vaig sortir a la superfície en forma de fulla, molt petita. Vaig continuar creixent fins que un dia em va sortir una flor blanca com la neu. L’endemà una altra, i així una rere l’altra. Quan va arribar el dia en què em va sortir un fruit em vaig il·lusionar molt. Una maduixa! A la gent li agraden molt aquests fruits. Ara ja se’m podia considerar un arbust, era prou gran. Vaig poder donar maduixes silvestres durant uns 5 anys. El tercer hivern el vaig passar molt malament, feia molt fred, pensava que no sobreviuria. Però aquí estic, feliç.

Marc Fernandes Coelho_3r E EA 2A Ensenyança Encamp
Un dia de finals de setembre, les fulles cauen. De sobte una furgoneta aparca davant d’un banc i comença a sonar una alarma. La policia arriba. Trets, por, morts. Els atracadors escapen, i la policia els segueix. Velocitat, adrenalina, felicitat. De sobte, un policia dispara i el tret va directe al cap del conductor. Molta sang, descontrol, accident. Despertes i el cotxe ha topat contra un arbre. Ràpidament, tu i el teu company agafeu les bosses plenes de diners i us amagueu sota un pont resant perquè la policia no us trobi. Quan per fi marxen, gires el cap i ara és el teu company qui t’apunta amb la pistola, disposat a disparar…

David Acostsa Navio_3r E EA 2A Ensenyança Encamp
Un dia, després de sortir del meu despatx, camino per les oficines apagant els llums mentre faig memòria, pensant en aquell desgraciat. Llavors em dic a mi mateix que aquest mai tindrà tant èxit com jo, que després d’estar quinze anys al banc, he construït el meu imperi i és que ningú no em pot parar. Quan surto constato que el meu xofer no ha arribat, i em dic que l’hauré de despatxar per la seva falta. Llavors em truca el meu advocat dient-me que m’han denunciat per “explotació laboral’’, i li demano que li doni al jutge una mica més de l’habitual, i llestos. Penjo i penso que se’m gira feina a despatxar gent.

Mar Bautista_4t Col·legi Sagrada Família
Mai t’has mirat al mirall i has sentit que cada cop ets pitjor? Que cada acte que fas perjudica alguna altra persona?
A vegades aquest mirall ens fa veure la realitat, i unes altres vegades és fruit de la nostra imaginació, però, com saber-ho?
És frustrant, perquè fa anys que l’aguanto i dic que a poc a poc millorarà, però no fa més que contradir-me.
De cop, torna a actuar, em fa pensar a matar-lo per sentir-me alliberat per fi. Avui he decidit armar-me de valor i acabar amb ell, amb aquest sofriment constant de voler però no poder. Vull sentir-me lliure, que aquest mirall no faci mal a ningú més. Ens veiem a l’altra vida germà bessó.

Judith Blankerts Moya_4t Col·legi Sagrada Família
Estic a la meva habitació. Dono voltes a totes les coses dolentes que m’han passat i penso que m’agradaria tornar enrere per corregir tots els meus errors, però no puc. Em poso a escoltar música però segueixo donant-hi voltes dins el meu cap. Crec que he trobat una solució. Em començo a fixar en tot el que he après gràcies a aquells mals moments, tot el que és bo i que m’ha passat després i com he evolucionat fins al dia d’avui. Arribo a una conclusió. Tots necessitem cometre errors i equivocar-nos per créixer com a persones i formar-se de manera correcta. “Pensar abans de fer”, un consell amb el que em guiaré tota la meva vida.

DIEGO COLLADO VANEGAS_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA
Ja faltava una setmana per marxar de vacances amb el meu amic, aquell dia es va quedar a dormir a casa meva, a la nit va sortir una porta a la paret de la nostra habitació i vam decidir entrar. No sé com, vam canviar de cos, és a dir, érem nosaltres però més grans i treballàvem per a una màfia italiana, ens van venir a parlar que havíem de robar uns cotxes. Nosaltres al principi ens hi vam negar, però si no ho fèiem ens tallaven les mans, així que vam decidir fer-ho encara que teníem molta por i no volíem. Vam entrar a robar i se’m va caure una mampara que em va tallar les mans.

Ana Calvo Gallego_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA
Quan em diuen alguna cosa que no m’agrada sento la meva boca plena de foc, he de callar i aguantar el fum que està a punt de sortir disparat, les meves galtes es posen vermelles mentre em premo les mans amb ràbia. Després d’un temps la meva actitud clarament desentona, intento calmar-me encara, he d’imaginar-me el cel blau amb ocells. En tot el conte també apareixen explosions tornant a repetir el que estava intentant oblidar amb tristesa per no poder defensar-me, entenc que les explosions em torturaran i que ells no pararan. Encara defectuosa intento arribar al llum blau amb cada vegada menys energia en tot el cos.

Dani Jui Alcolea_4t A Col·legi Mare Janer
Enmig de la selva. Perdut. Amb dos forats a l’avantbraç per ficar-me on no toca. Faig un torniquet. La ferida empitjora ràpidament. Ja és massa tard. No em fa gaire mal. Però sento com, a poc a poc, em va cremant per dins. Començo a estar marejat. Estic més feble. M’assec. No noto les cames. Van passant els minuts, que semblen hores. Penso en el meu fill i la meva dona. Recordo els bons moments. Intento resistir. Desesperat, miro al cel. Se m’acaba el temps. Provo d’aixecar-me. Fracàs. Ja no puc més. Respiro profundament. El ulls em pesen. L’únic que em queda és esperar. Tot el que he viscut aquests anys s’esborra en pocs segons.

Álvaro Fernández Sáez_ 4t A Col·legi MAre Janer
Els nervis de la pujada. La sensació del vent gelat recorrent el teu cos immòbil. La sensació de tindre papallones a la panxa. La incertesa de no saber el que passarà. Ja has arribat. Tens la visió panoràmica de tota l’atmosfera gèlida. La visió et permet tindre el control de la situació, no obstant, l’angoixa de la baixada està present. Tothom t’està buscant. Fa fred. T’has de treure la jaqueta i començar a escalfar. Ja és el teu torn. Estàs preparat. Baixes fins a la sortida. Arriben els deu segons més llargs del dia. Penses. Memoritzes la baixada. Ja no tens temps. Has de sortir. Estàs baixant. Caus. Quedes desqualificat.