vane

Patrick Asensio de Haro_3ème F Lycée Comte de Foix

En Martí tenia uns pares que treballaven sempre i no viatjaven mai. El seu pare era un repartidor d’un forn de pa i la seva mare rentava l’edifici d’una empresa molt important a la ciutat. La majoria de cap de setmanes anava a casa de la seva àvia i s’entretenia veient la televisió amb ella. Un dia, van portar bones notícies a casa, van donar-los un cap de setmana de festa a tots dos. Llavors va arribar el dia de marxar i van anar a la Costa Brava a visitar alguns pobles com Malgrat de Mar i Blanes. També van banyar-se a la platja i al final del dia, van anar a menjar un gelat. El millor cap de setmana en molt de temps d’en Martí. 

Laia Céron Castro_3ème F Lycée Comte de Foix

En un regne llunyà hi havia una princesa, la Rosa. La seva infància va ser molt feliç, fins que als 16 anys, els seus pares van morir en un naufragi. Va haver de casar-se amb el rei d’un regne veí. Era un home vell i lleig. Després del casament, la va tancar en una torre, tot havia estat una trampa. La Rosa va plorar durant dies. Un jove cavaller que passava pel regne la va sentir i sense dubtar-ho va escalar la torre i li va prometre que tornaria a buscar-la de nit. Dit i fet, en caure la nit el príncep va aparèixer sota la torre per salvar-la. Se la va emportar, es van casar i van viure feliços fins que un any després es va morir.

Ramiro Tino Oddo_3r B Col·legi María Moliner

Un grup de quinze persones van tenir la idea de fer a Andorra una escultura del Xavi Espot a escala real. Després d’aconseguir els materials van voler ubicar-la al carrer perquè era més econòmic. Els treballs van durar un mes. Quan la van finalitzar, es van sentir orgullosos de la feina feta. Però es veu que un dia, per aquella carretera, va passar un clípol a tota velocitat. El conductor va perdre el control i es va estampar contra l’escultura, que va quedar feta pols. El grup de treballadors, enfadats, no volien tornar a fer l’estàtua, llavors van comprar una impressora 3D per fer-la un altre cop. Aquesta vegada, però, van tardar dos hores.

Erika Oliveira Cardina_3r B COL·LEGI MARÍA MOLINER

Tenim la millor companyia que ningú s’imagina. Nosaltres mateixos. Tenim un motiu, que és viure. Tenim moltes persones, no obstant, hi ha pocs amics. Mai ens han dit que seria fàcil o que podem sols, perquè tot és complicat. La gent pensa que tot és senzill, però només un mateix sap que no podem fer-ho tot, necessitem molta gent que ens ajudi i ens aconselli. La vida és molt complicada, massa, tenim molts problemes i molt poques solucions. Però, habitualment, la gent només sap parlar i crear remors i l’únic que faig jo és mirar-me al mirall i pensar. Llavors, si no tenim a ningú, què fem?

Thais Clavaguera Tomàs_3ème C Lycée Comte de Foix

Una nit, vaig anar a un concert dels anys vuitanta. Em vaig trobar a un noi, que em va cridar l’atenció… Em vaig aturar, jo volia aconseguir el seu número, però també el seu cor. A l’arribar a casa, em vaig afanyar a comprovar els possibles missatges d’aquell xicot. Esperava tant rebre alguna notícia seva, però les setmanes passaven, i cap notificació d’ell m’arribava. Durant dues setmanes, tres setmanes, un mes… cap resposta. Abandono. Massa il·lusions per un noi a qui només he vist un cop a la meva vida. Una nit, un concert, un noi i un número de telèfon, tantes coses i tan inútils. Millor la música abans que els nois.   

Jana Faria_3ème C Lycée Comte de Foix

Als 50 anys moltes dones volen tornar enrere, tornar a ser joves com als 25 o als 30 anys. Algunes decideixen maquillar-se i semblen dones de circ, pallassos de tant de maquillatge que porten. Altres van a buscar “la poció màgica” en aquells metges que injecten productes a canvi de molts diners i acaben semblant les dones de “Picasso” amb la cara completament desfigurada, el nas, les orelles… Poden perdre el cabell i la seva suavitat amb tants productes. I acabar amb cabells blancs. Val més quedar-se amb les arrugues i acceptar el pas del temps que no pas córrer darrere el temps, és el que li dic sempre a la meva mare. 

NEREA TOMÀS FERREIRA_3r C COL·LEGI MARE JANER

Soc al tren, cap a Barcelona. Hi ha un home una mica estrany amb un maletí al seu costat. Estic nerviosa, no paro de sentir un soroll sospitós: tic-tac, tic-tac. Soc presa del pànic, però em quedo al seient. Arribem a l’estació. Aquest home baixa del tren, el maletí segueix a dins. Jo, en canvi, continuo immòbil. L’home torna corrent pel seu maletí i marxa de seguida. Veig des de la finestra com parla amb una dona que sembla ser familiar seva. Obre el maletí i en treu un rellotge. El cor se’m para, estic morta de por. El tren arrenca i noto com el cor comença a bategar més lentament i em tranquil·litzo mentre deixem l’estació enrere.

ZOEH HANRATH RODRÍGUEZ_3r C COL·LEGI MARE JANER

Has anat canviant. Em va fer mal. Vas oblidar-me. Vaig viure la teva malaltia com si fos meva. Estar amb tu és el millor que m’ha passat. Tot va ser tan ràpid que ni te’n vas adonar. Tot va ser diferent quan vam tornar a casa, res no va ser el mateix. No vas entendre gairebé res, o no vas poder, només el que et vaig explicar. A partir d’ara, sempre et miraré amb un somriure a la cara recordant aquell 10 de setembre que mai podré oblidar. I sovint em trobaré perduda en el temps, si tu al meu costat no hi ets. Mai ningú reemplaçarà les teves abraçades, ni carícies, ni paraules, ni mirades. Sempre tindré un racó per a tu al cor, mama. 

SARA CABALLERO MUR_3ème D LYCÉE COMTE DE FOIX

Està tot borrós i ple de boira. Em xiulen les orelles del bombardeig, és agut però està lluny. Quan obro els ulls, m’aixeco del terra i m’adono que ens estan atacant. Començo a cridar: “Tothom a la trinxera, de pressa!” Tots els soldats comencen a córrer al refugi, mentre ajuden els que estan al terra i se’ls emporten com poden. Està tot fet pols! Alguns soldats estan cridant de dolor però no els fa menys forts sentir dolor, estan greument ferits, i no hi podem fer res. En aquell moment, al seure al terra penso en les meves filles. Em necessiten! Això és un infern! Tots volem que aquest horror s’acabi.

JANNA AIXÀS_3ème D LYCÉE COMTE DE FOIX

La Maria estava amb les seves amigues passejant quan de sobte se’ls va apropar un grup de nois i van començar a parlar en anglès. Les noies entenien alguna frase, però no gaires coses, la veritat, volien saber la seva edat… Elles reien, els feia gràcia com parlaven i que s’haguessin apropat… Típica situació on les noies adolescents d’ara riuen i alhora passen vergonya. Però un dels nois cada vegada s’apropava més a la Maria i ella es va començar a posar nerviosa… no se’l podia treure de sobre. Per sort els nois van haver de marxar i la Maria es va sentir alleujada. La Maria no oblidarà mai aquell dia.

AYAN SONEJEE_3r C EA 2A ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Hi havia una vegada un poble anomenat Sant Julià on la gent i els edificis desprenien molt bon ambient. Tot era perfecte fins que un dia les notícies van anunciar que havien detectat que aviat es produiria un terratrèmol molt fort. Uns dies més tard va passar el que varen anunciar les notícies, tot va començar a tremolar. Van morir seixanta-quatre persones i va haver-hi més de cent quaranta-quatre ferits. L’única persona que va sobreviure va ser el benjamí de la família. Finalment, el benjamí va aconseguir salvar molta gent del poble i el van reconèixer com un heroi de Sant Julià. 

NEREA ORERA_3r C EA 2A ENSENYANÇA SANTA COLOMA

A la petita vila del Pas Sunset, el Dusk era conegut per la seva sinceritat.  Un dia, va veure com un amic seu, en Fani, mentia sobre haver ajudat un ancià a travessar el carrer. La mentida va créixer com una bola de neu i aviat tothom el va considerar un heroi. El Dusk, inquiet, va decidir actuar. Va organitzar una reunió al poble i va explicar la veritat. Al principi els veïns van murmurar, però a poc a poc, van començar a reflexionar. Finalment, la mentida d’en Fani es va esfumar, deixant enrere un ensurt i un aprenentatge: la confiança es guanya amb la veritat. La sinceritat, encara que dolorosa, és la base d’una comunitat unida.

LLUC FONT VILA_3ème E LYCÉE COMTE DE FOIX

Era diumenge, no un diumenge qualsevol; aquell diumenge s’havia aconseguit que el coet més gran de la història aterrés. Eren les vuit del matí a Houston: cinc, quatre, tres, dos, un… llançament! El coet s’enlaira fins a l’atmosfera, la primera part es desenganxa i torna a terra sense problemes. La segona part surt a l’espai i es queda en òrbita. Al cap d’una estona, el coet torna a entrar a l’atmosfera, la carcassa està molt calenta, es forma plasma i entra a dins del mecanisme, però no passa res. Tot segueix amb normalitat, el coet es posa en posició vertical per aterrar al mig del mar. Ho aconsegueix i uns segons més tard explota.

EULÀLIA MASJOAN VILELLa_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Arribar a casa i enviar un missatge. Pensar en cada moment en aquella persona. És una emoció increïble que consideraves que mai et passaria, enamorar-te a través d’un mòbil. És l’única persona que et comprèn, ajuda… Et va començar a xatejar fa 3 mesos, al principi no li donaves importància, però cada cop era més intens. Un dia vau decidir quedar, tenies ganes de veure’l. Quan el vas veure amb el jersei vermell com t’havia dit, et vas preguntar, però no tenia 16 anys? Portava barba i tenia arrugues per tota la cara, moltíssimes… S’apropava a mi. El seu somriure era de psicòpata… Vull sortir d’aquí. Està arribant. Què faig ara? 

ALEIX LÓPEZ RODRÍGUEZ_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

M’anava apropant als matolls per descobrir si hi havia algun signe de vida, em semblava molt  rar que no aparegués res, no sabia si era perquè estava en una mala zona o, en realitat, sí que hi havia alguna cosa i esperava el moment exacte per atacar-nos. Com més m’hi endinsava, més por acumulava. De cop va aparèixer un animal desconegut, el guia es va espantar i va cridar  que aquell era l’únic animal que podia sobrepassar la barrera del vestit. Va dir que correguéssim, però per a ell ja era massa tard, l’animal amb dos cops de pota va matar-lo. En acabar la seva presa, l’ésser es va dirigir cap a mi i, quan estava a punt d’agafar-me…

LLUC FONT VILA_3ème E LYCÉE COMTE DE FOIX

Era diumenge, no un diumenge qualsevol; aquell diumenge s’havia aconseguit que el coet més gran de la història aterrés. Eren les vuit del matí a Houston: cinc, quatre, tres, dos, un… llançament! El coet s’enlaira fins a l’atmosfera, la primera part es desenganxa i torna a terra sense problemes. La segona part surt a l’espai i es queda en òrbita. Al cap d’una estona, el coet torna a entrar a l’atmosfera, la carcassa està molt calenta, es forma plasma i entra a dins del mecanisme, però no passa res. Tot segueix amb normalitat, el coet es posa en posició vertical per aterrar al mig del mar. Ho aconsegueix i uns segons més tard explota.

MARGAUX BUFFA_3ème E LYCÉE COMTE DE FOIX

En un poble, un jove anomenat John va somiar de construir una màquina per viatjar en el temps. Cada dia després de la feina entrava al seu garatge i treballava.Un dia mentre treballava en un cotxe vell, va activar accidentalment la màquina. Va aparèixer una llum i en un instant es va trobar a l’any 3000 en una ciutat on volaven cotxes.Sorprès va explorar aquesta ciutat increïble amb les seves noves tecnologies.Tanmateix, es va adonar que havia de tornar a casa, però la seva màquina estava trencada. Va buscar ajuda i va conèixer un vell que treballava en el mateix projecte i va ajudar el John a reparar-la i tornar a la seva època.

ILIAN PLAZA_3r D EA 2A ENSENYANÇA SANTA COLOMA

En un petit poble, va aparèixer un dia un monstre amb l’únic desig de trobar una llar i viure en pau. No volia fer mal a ningú, només buscava ser acceptat i viure tranquil. Però la gent del poble, espantada per la seva aparença, el va rebutjar immediatament. No obstant això, amb el temps, la seva paciència es va esgotar. Ple de ràbia i patiment va desfermar la seva força i va destruir el poble sencer, matant a tots els habitants. Finalment, en aquell lloc tan sols hi ha el silenci, on abans hi havia ple de vides i crits de por.

LEILA MORALES_3r  D EA 2A ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Hi havia una vegada dos amics que es deien Efrem i Manel. Un dia van decidir marxar de viatge a Irlanda, agafaven el vol a les 7.45 i ho tenien tot preparat. L’endemà, l’Efrem es va adormir i van perdre l’avió. El Manel es va enfadar amb ell i dues hores després va sortir a les notícies que el vol de les 7.45 havia tingut complicacions molt greus i havia caigut. Van quedar molt sorpresos de la sort que havien tingut. Anaven caminant pel costat de la carretera quan de sobte van veure un cotxe que va derrapar cap a ells. Semblava que anaven a morir, però un cop més van tindre sort. Van entendre que de vida en tenien una i que s’havia d’anar amb precaució i cuidar-la al màxim.

MATILDE ROSARIA_3ème A LYCÉE COMTE DE FOIX

Jugaven a futbol al parc, com de costum. Ella, amb el cor a mil, lluitava per guanyar contra ell, el noi que li robava els pensaments des de feia mesos. En una jugada ràpida, es va trobar cara a cara amb ell, les mirades es van creuar i, sense pensar-s’ho, es van aturar, es van apropar i es van fer un petó que va marcar aquell instant màgic. En aquell moment, el món es va detenir, quan va obrir els ulls estava en una habitació desconeguda. Era l’hospital, amb la cama enguixada i un dolor persistent. Ell, assegut al seu costat, li va somriure. “Hem guanyat?”, va preguntar ella. “El petó sí”, va respondre ell amb un somriure tendre.