vane

JAN FONT ESQUÉ_3r B  COL·LEGI MARE JANER

Ai, companya meva, ja saps qui et parla. Em vas dir que series bona persona. Ho dubto. Últimament, la felicitat no m’ha acompanyat. De vegades la vida dona més oportunitats. L’altre dia vaig conèixer una noia. Tot això és per advertir-te que “la nota” que trobaràs a casa, molt interessant, és només per dir que la nostra relació ha acabat. Per si no te n’has adonat abans, quan tu deies: “ens ho hem passat molt bé”, crec que parlaves sols per a tu. No ho veies? T’he donat moltes oportunitats, però no n’hi haurà una altra. Quan l’hagis rebut, “la nota”, jo ja hauré pres la meva decisió i estaré lluny de casa. Fins aquí hem arribat! 

CLÀUDIA ANDALUZ_3r B COL·LEGI MARE JANER

Les persones, per instint, necessitem companyia i normalment estem a la recerca d’algú en qui confiar i compartir experiències. Però a vegades em pregunto: és això del que veritablement es tracta l’amistat? Realment una amistat no se cerca, hi ha vegades que apareix per ensenyar-te alguna lliçó i se’n va, altres que apareix quan menys t’ho esperes i està allà quan més ho necessites. Però també existeixen les que, per contra, no t’aporten res i és millor desfer-te’n. Al cap i a la fi, però, l’únic que puc dir és que els amics, a diferència de la família, els pots escollir. I val més tenir-ne pocs però que valguin per a molt. 

RAMIRO ZEGA_3r D  EA 2A ENSENYANÇA D’ORDINO

“Era l’aniversari de la Melanie, però estava sola. No tenia amics, el germà era addicte, el pare contractava putes cada nit i la mare s’emborratxava des que havia sabut que el seu home l’enganyava. L’única persona a la seva vida era el monstre que li parlava cada dia. La Melanie havia enviat la invitació a tots els de la seva classe. Havia de ser una festa inoblidable. Però aquí estava, asseguda al sofà, amb l’única companyia del monstre. El monstre la turmentava. Tanmateix, no era dolent, volia que ella estigués bé. –Tinc un regal per a tu –va dir-li el monstre. Qui sigui que llegeixi aquesta carta entendrà que la meva ment no és un monstre, simplement m’ha deslliurat del meu sofriment.” Carta de la Melanie abans de suïcidar-se penjada d’una corda.

EMMA FERRAZ_3ème  A LYCÉE COMTE DE FOIX

Era la meva primera competició de boxa i havia entrenat durant tres anys. Estava als bastidors, el meu cor bategava i l’emoció em va començar a envair. De sobte, el meu entrenador em va avisar que havia de sortir. Les meves cames tremolaven i em vaig apropar a ell. La meva rival estava esperant-me impacient, però abans d’entrar al ring el meu entrenador em va dir: “Escolta’m. No has treballat durant tres anys per estar nerviosa! Fins i tot has superat tots els meus entrenaments. Ara aniràs al ring i donaràs la millor versió de tu mateixa, sortiràs a guanyar! Entesos?”  Benestar, tranquil·litat i emoció van definir el meu estat… 

MAR BUEN_3r C EA SEG. ENS. SANTA COLOMA

Hi havia una vegada una exparella, la noia, la qual era sorda i cega, vivia enmig d’un bosc tota sola i ell la volia matar. Un dia mentre mirava l’ordinador va rebre un missatge on hi havia una foto d’ella feta just en aquell moment. Ella vivia sola, només tenia una gata, així que va espantar-se molt. Va aixecar-se del sofà i va tancar l’ordinador. Va posar-se a buscar per tota la casa, però no hi havia ningú, espantada va anar-se’n a dormir. Durant la matinada es va aixecar i va veure que el seu gat no estava dormint amb ella, i era un gat molt afectuós que sempre dormia amb ella, en aquell moment es va estranyar molt i va anar a la cuina a donar-li menjar, i el gat no venia. De cop i volta va girar-se i va veure el gat mort ple de sang on al costat ficava “la següent ets t

AARON PÉREZ LÓPEZ_3r C EA SEG. ENS. STA COLOMA

En un poble on hi havia una casa molt gran i abandonada vivien dos nois. Un dia, els va agafar la curiositat d’anar a visitar-la, però ho volien fer durant la nit amb el repte que el primer que s’espantava havia de pagar 2 euros a l’altre. Eren les tres de la matinada, estaven llestos i presents els dos a la porta de la casa. Quan van entrar, van veure que hi havia uns ulls de color lila que no podien deixar de mirar, estaven hipnotitzats. Els dos es van posar com bojos a perseguir aquells ulls, però de sobte van desaparèixer. Un cop van recuperar la calma, van marxar ben espantats d’aquell lloc. Quan se’n van anar a dormir, no podien parar de pensar en aquella experiència i no paraven de sentir veus. Aquella nit, van desaparèixer i ningú en va saber mai més res.

JANA PADILLA VALERA_3ème E LYCÉE COMTE DE FOIX

Un dia, se’ns va ocórrer a les meves amigues i a mi fer una festa per Halloween. Havíem pensat disfressar-nos i fer un concurs. La que guanyés s’enduria un premi. Em vaig disfressar de Merlina Addams, la Luisa, de hippy, i la Maria, d’animadora. Vaig guanyar una carcassa pel telèfon mòbil. La Luisa va guanyar un estoig de maquillatge i la Maria va guanyar una samarreta. Al final vam fer una passarel·la amb les disfresses. Vam anar a l’Illa perquè la Maria volia anar-hi per veure uns nois. Vam anar al cinema per veure La monja 2. Les persones es van espantar per com anàvem disfressades. Després vam anar a casa de la Luisa a dormir.

YAËL MASSIGNAC GOUY_3ème E LYCÉE COMTE DE FOIX

La Maria és una nena menys valenta del que aparenta. Els seus pares la van deixar sola a casa i la noia de 14 anys va mirar la tele fins a la una de la matinada. Quan va anar al llit no aconseguia dormir, el seu gos li llepava els dits i li impedia dormir perquè sentia gotes que queien a la sala del bany. La nena es va llevar, va anar a la sala del bany, passant per l’habitació de jocs, per parar aquestes gotes i va trobar el seu gos penjat i esventrat, les gotes que sentia eren la sang del gos caient sobre el terra. La nena no va cridar, no va dir res, però es va demanar qui era qui li llepava els dits si no era el seu gos.

LAURA PEREIRA ALONSO_3r A COL·LEGI MARE JANER

El dia que vaig arribar al poble, vaig sortir a fer un tomb. Recordo creuar-me amb una dona gran, una mica peculiar. Se’m feia familiar. Em va somriure i li vaig correspondre. En mirar enrere ja no hi era, ni rastre d’ella. Ho vaig provar tot. Vaig començar a sortir a la mateixa hora amb intenció de tornar-la a veure i també en horaris diferents. Res. Recordo un d’aquells dies: els carrers estaven plens, feia un bon dia després d’una temporada de pluges i ja estàvem tips del petricor. En passar pel costat d’una colla de gent, vaig notar una mirada penetrant. Hores més tard, em vaig adonar de qui era. La meva àvia. No havia marxat? 

JAN UGART SÁNCHEZ_3r A COL·LEGI MARE JANER

Una vegada, un home vell, cansat de liderar moltes batalles amb una cama de fusta i un tall immens a la galta, es va disposar a buscar un deixeble. Aquest ancià es deia Jigoro Kuwajima, el Pilar Ruixent, i per fi va trobar un nen que es deia Zenitsu Agatsuma. Aquest era orfe i tenia molts deutes, però en Jigoro va creure en ell i, bonament, el va acollir. L’entrenava perquè pogués ser un caçadimonis. El pobre Zenitsu va ser colpejat per un llamp que va provocar que els cabells se li tornessin d’un groc ataronjat. Al cap d’uns anys, en Zenitsu va passar les cinc proves, totes amb la màxima puntuació, i va aconseguir ser el Pilar del Llamp.

ALEXEY VOLNEVICH_3r A COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

Tenia deu anys quan va començar la història que va canviar la meva vida. Un dia va succeir una cosa sorprenent. De sobte, vaig trobar un vell llibre. A l’obrir-lo, les lletres màgiques van prendre vida i em vaig veure transportat a un món ple d’aventures. Vaig aprendre a dominar la màgia i a descobrir moltes coses. Cada dia era una aventura emocionant. Passats els anys, em vaig anar fent més poderós. Tot i les alegries i les tristors, mai vaig oblidar el meu món. Després d’anys, vaig trobar una manera de tornar-hi, però ja no era el mateix. Havia de derrotar el drac més poderós, després de fer-ho, vaig tornar al meu món per sempre.

BORJA VIANA_3r A COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

Ara ve la part dolenta del setembre, ja comença l’escola i tornem a la rutina de sempre i avorrida: escola, extraescolars i a casa, així cada setmana… L’estiu és el millor, quedes amb amics, vas a llocs bonics, t’aixeques a l’hora que vols… Ara, a la tornada a l’escola, el pitjor és que ens hem d’aixecar de bon matí (en el meu cas, a dos quarts de set) i també els exàmens. Imagina’t sortir cansat de l’escola i anar a casa a estudiar. L’únic bo de l’escola és tornar a veure els amics. I, a sobre, han canviat l’horari i hem de fer quatre hores seguides de classe al matí escoltant un professor i amb matèries avorrides com català i anglès.

MELANY SILVA FREITAS_3ème F LYCÉE COMTE DE FOIX

L’Anna era una noia que volia ser una patinadora professional i per això es va apuntar a un club de patinatge sobre gel. L’Anna, en només tres anys, ja sabia fer salts quàdruples i moltíssimes figures més, per aquest motiu tenia sempre l’atenció de tots els seus entrenadors. També hi havia la Laura, que portava molts anys en aquell club, havia començat a patinar de ben petita i ara ja tenia vint anys. La Laura, com que ja no tenia tanta atenció dels seus professors, es va posar molt gelosa i va decidir trencar-li els patins abans de les competicions nacionals, ja que si guanyava seria campiona d’Espanya i això no ho podia permetre.

ALEXANDRE OLIVEIRA DA SILVA_3ème F LYCÉE COMTE DE FOIX

Dins d’un bosc màgic, en Marc, un xiquet curiós, va trobar una porta molt antiga. L’obrí amb recel i va entrar en un món encantat. Arbres que ballaven, animals que parlaven, tot era possible. Va conèixer un drac amable i una fada benevolent. Junts, van aprendre que l’amistat supera les fronteres del món i que en la diversitat rau la veritable màgia. Amb un somriure, va tancar la porta i va dur la màgia al seu món. Caminant feliçment ell va sortir a dir-li a qualsevol persona que l’amistat i la diversitat anaven juntes de la mà. Ell, sabent això, es volia fer amic de tothom. El problema era que ell no sabia que existien falsos amics…

DANIEL MONTEIRO PEREIRA_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

El porter rival era tan gras que ni el vent podia entrar a la porteria. La desesperació per fer el primer gol de tot el partit s’accentuava. El temps passava i ningú no aconseguia marcar. Van arribar els últims minuts i ens tocava treure a nosaltres. No sé per què, el meu company em va confiar la jugada. Així que, en un ambient tens, vaig xutar amb bastant efecte. Quan l’esfèric era a l’aire, el porter contrari va relliscar amb una pela de plàtan i… la pilota va entrar dins. Sempre recordaré aquell gol que ens va portar a la victòria i el pobre porter sempre recordarà aquella pela de plàtan que els va desqualificar del campionat.

JÚLIA MARTÍNEZ PATIÑO_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Era una nena molt maca, tant, que la gent l’envejava i la menyspreava; inclús, la insultava. Ella callava però, quan arribava a casa, no parava de plorar. La seva mare la consolava dient-li que tot sortiria bé, que s’havia d’enfrontar als problemes però la nena no volia ni sentir a parlar de l’escola: tenia por de quedar en rídicul davant la resta. Només de pensar-ho, tremolava. Ja li havia dit a la seva mare que volia marxar ben lluny, que no podia més… Un dia, la seva mare va patir un accident i es va quedar en coma. Des d’aleshores, ella va tirar endavant valorant allò realment important i va fer front a tots els obstacles. 

CARLOTA BRINGUERET PUJADAS_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

Comencen a aparèixer taques clares i altres fosques, de sobte tot s’ennuvola, i em venen els records d’aquella tarda. D’haver anat a aquell parc, amb l’ombra de l’arbre que em cobria, de veure els ànecs nadant en aquella bassa, i sobretot de tindre aquella mirada penetrant al clatell, que anés on anés no marxava, la sentia, notava que m’observava. Cada pas, cada moviment era més pesat que l’últim, era com si m’anessin enfonsant. De cop i volta obro els ulls, en sentir aquells fulls xocant contra el terra, i recordo on em trobo, a la meva habitació, em quedo paralitzada quan entreveig la paraula “terminal”.  

CARLA BER MARTÍNEZ_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

Asseguda estic, pensant en moments inoblidables. S’obren les portes, m’assec, on vaig? El destí és desconegut, però no em preocupa. Només pensar en tot el que deixo enrere… Però estic convençuda que és un gran pas. Sortirà bé?  Qui sap, però tant me fa.  Gent va pujant i baixant, els que baixen per què ho fan? Preguntes, preguntes, preguntes… La meva pell tremolosa per no saber si el que faig és correcte.  Tanmateix, d’una cosa estic segura, els que es queden amb mi em faran viure bones experiències i es convertiran en la meva família. Mirant el paisatge penso en el que vull fer, el que vull ser. Aquesta és la meva vida.

DIOGO GUILHERME_3ème B LYCÉE COMTE DE FOIX

Vaig agafar un avió per anar fins a les illes filipines a passar unes setmanes amb la família. L’endemà, vaig anar a la platja a bussejar i em vaig trobar amb una tortuga. Un altre dia, vam agafar un taxi que ens va dur fins al port. Allà, un vaixell ens va portar molt lluny de la costa. Vaig nedar entre taurons i balenes. També, vam anar a una illa amb aigua cristal·lina i a unes cascades d’on vaig saltar des de dotze metres. Vam visitar unes grutes i vaig visitar tres altres illes. Vam tornar al mar a bussejar, però aquest cop, amb altres turistes. Vaig nedar entre peixos molt bonics. Avui tinc el record d’una gran experiència. 

ESTEVE GRAELL FIÑANA_3ème B LYCÉE COMTE DE FOIX

Són les set. Quina mandra! Dempeus que hi ha classe! Em rento, esmorzo i miro el rellotge de la cuina… les nou! Què? Ja han passat dues hores? Impossible! He de córrer a l’institut que faig tard! Surto de casa i quan arribo a l’escola… els alumnes ja en surten? Les campanes de l’església del poble toquen les cinc de la tarda. Ara sí que no entenc res! Miro el rellotge i ja són les nou. Què? Les campanes no paren de tocar. El sol i la lluna alternen, els alumnes entren i surten de l’edifici escolar sense pausa. Algú m’empeny i caic en un forat negre fins que… estic al llit! Només ha estat un somni horrorós, ho he passat fatal!