vane

Alex Muñoz_4t  Col·legi Sagrada Família

A prop de València hi ha un poble que diuen que si hi entres ja no en surts. Molta gent diu que familiars seus han anat allà i no n’han tornat mai, però no se sap si és que quan entres et maten o és que et quedes atrapat. Per això, amb uns amics, hem decidit anar-hi molt preparats per veure què ens podem trobar allà dins i poder saber què passa realment en aquell lloc. Avui, dia 20 d’octubre del 1997, anem cap allà, ens queden unes dues hores de cotxe. Ja hem arribat. Aquí fora sembla que tot està bé sense cap problema. Ens hi anem a endinsar una mica. Això està reproduït en vídeo, i d’aquells joves, no en vam tornar a saber res més.

Ana Raquel Vieira_4t Col·legi Sagrada Família

Em passo les hores mirant per la finestra… observant les persones que passen pel carrer, intentant descobrir què li falta a la meva vida. Soc una dona de 33 anys que sent que li falta alguna cosa. He començat a viatjar pel món, he vist coses molt boniques però encara sento que no ho tinc tot. Tinc una parella, ara passo més temps amb ell però no és qüestió de les relacions. Ara la cosa es complica, estic embarassada i no tinc cap relació amb el pare del nen. És horrible, no sé què faré. Han passat els mesos. Ha arribat el moment. Tinc el meu fill en braços. Es diu Nil i sabeu una cosa? Soc tan feliç! Ell era la peça que em faltava.

Marc Juan_3ème F Lycée Comte de Foix
Aquella tarda, la Inés estava ajudant la Maria a superar la seva ruptura amb en Joan, el seu xicot. La va portar a un camp de flors a fer un pícnic. Es van instal·lar sota un arbre. La Inés va portar molt menjar, galetes entrepans, xocolata… Mentre menjaven, s’explicaven uns acudits tan graciosos que no podien ni respirar del fart de riure que es feien. Quan van acabar de menjar, la Maria li va donar un petó i llavors li va demanar si volia tenir una relació secreta amb ella, la Maria va prometre que no la defraudaria com en Joan. Des de llavors tenen una relació secreta. Aquella nit van acabar anant al cinema per celebrar-ho.

Naiara Orlanda_3ème F Lycée Comte de Foix
Era l’any 1995 i l’Anna estava en plena desesperació, perquè tenia un esdeveniment molt especial de moda. Solament havia començat a cosir i encara li faltava acabar els altres dissenys. No tenia més temps i l’esdeveniment començava en menys de quatre hores. L’Anna va recordar que tenia un vestit que mai havia presentat i que era perfecte. L’Anna va començar a córrer per tot l’apartament, fins que va trobar el vestit que era tan important. Solament li quedava una hora per tenir-ho tot preparat i presentar-lo. Havia arribat el moment que tant esperava, va pujar a l’escenari i es va preparar per mostrar el seu disseny especial, era el seu moment.

Ainhoa Iturbe Bonet_3r B EA Segona Ensenyança d’Ordino
Aquest 2020 no ha sigut precisament el millor any: a principi d’any van descobrir un virus a la Xina, tothom pensava que no arribaria a Andorra, fins que va arribar. El nostre país és molt turístic, no es pot limitar l’accés a la gent que entra; els residents van començar a caure malalts, sens acabaven els recursos sanitaris, no hi havia una cura, totes les escoles estaven confinades. Fins que arribà l’estiu, final de curs, tornar a la “normalitat”. A final d’estiu ja s’estaven fent controls perquè els alumnes poguessin començar el curs com cada any. Comencen les escoles, una classe confinada, una altra, una altra…

Mariona Isla Mateu_3r B EA Segona Ensenyança d’Ordino
Era a casa amb tota la meva família i vaig decidir anar a dormir. L’endemà em vaig despertar sol a casa, no hi havia ningú. El problema no era que estigués sol sinó que m’havia de prendre un xarop i no en tenia; i no tenia amics ni a qui trucar. Quan vaig veure que no hi havia ningú a casa em vaig espantar molt, estava molt malament, em trobava sol, cansat, no podia fer res. Vaig estar tot el dia plorant, ja que aquesta situació podia amb mi, cada vegada estava pitjor, però no tenia mòbil per trucar a ningú. Aquella tarda estava molt malament, no podia ni respirar; em vaig quedar adormit i no em vaig despertar mai més.

Sergi Guitart Ribó_3r B Col·legi Mare Janer
No sabia què hi feia allà, tampoc sabia com hi havia arribat. Ho veia tot borrós, ni tan sols podia distingir els colors. Veia formes i figures difuminades, gent corrent desesperada, fugint d’alguna cosa. Edificis enderrocats, mares amb els seus fills en braços demanant pietat. Semblava que éssers d’un altre planeta ens ataquessin, com si l’únic que volguessin fos fer mal a tothom. La ciutat on jo havia nascut s’havia convertit en un camp de guerra. I tot per l’afany de poder.
La gent ja no buscava menjar ni tampoc diners. Necessitaven refugi de la gran quantitat de mentides i falses promeses que els havien explicat els polítics.

Marc Sánchez Sala_3r B Col·legi Mare Janer
Compro una càmera, gravo els vídeos i els penjo a internet. Com que ningú els mirava, vaig decidir utilitzar la tècnica del clickbait. Posar un títol atractiu encara que no tingués res a veure amb el vídeo. I per què no fer-ho també al microrelat? Un nen caminava pel carrer quan, de sobte, uns homes el van segrestar, però se’ls va escapar un detall. Van endur-se’l, el van tancar dins de la furgoneta i es van dirigir als afores de la ciutat. La furgoneta va explotar.
No enteneu la història? Us pot haver agradat o no, però ja l’heu llegida. Aquest és el poder del clickbait. Aquí teniu el títol per a poder comprendre-la: ‘El nen bomba’.

Luciano Peña_1ère MCV Lycée Comte de Foix (Edició 2020-2021)
Maleïda quarantena. La PlayStation em va canviar la vida, vaig jugar ininterrompudament a la consola amb els meus amics. Jugàvem a jocs de futbol, tirs o guerra. Tots els dies m’aixecava i feia els deures del matí fins al migdia. Quan ja els tenia acabats engegava la consola i em posava a jugar, m’oblidava de tot i de tothom, perdia el control de l’hora, dels dies, dels mesos… les nits van anar ocupant el dia, ja no em movia del sofà, les hores d’estudi es van esvair i les meves vivències es resumien a la tàctica del joc per poder vèncer. Al recordar aquells moments voldria recuperar el temps perdut però ja he fet tard!

Jose Hens_1ère MCV Lycée Comte de Foix (edició 2020-2021)
Des de fa uns quants mesos al meu poble circula un rumor que té atemorits els meus pares. La gent del poble no para de parlar d’això, diuen que no és res de greu però a la seva cara puc entreveure la preocupació i tots els dies em diuen el mateix: “Mai deixis sola a la teva germana, passi el que passi.” Els dies van passant i no em separo d’ella. Un dia qualsevol decidim d’anar al parc com de costum però aquest dia qualsevol resulta ser l’últim dia de la nostra vida a la terra. Quan m’adono de les seves intencions ja és massa tard, començo a córrer, a cridar, a plorar i a desesperar-me. Ja han passat 15 anys i encara intento ser…

Míriam Garrote Aroca_4t A Col·legi Mare Janer (edició 2020-2021)

Qui entra a tot arreu, qui no coneix fronteres, qui viatja a milions de quilòmetres per hora si és necessari. Qui està allà encara que tu no la vegis, encara que no la sentis, encara que no vulguis la seva companyia… qui t’escolta, qui t’abraça en moments de dolor, la insubstituïble, l’odiosament perfecta, lliure, forta, valenta, sensible… Tenir una bona persona com tu al meu costat és un gran regal! Conservar-te és una virtut! I jo ser la teva persona especial és un honor!
I pensar que quan et vaig conèixer semblaves tan normal.
Perquè jo sé que tenir-te al meu costat no vol dir ser inseparables, sinó poder estar separades i que res canviï.