vane

Jenny Da Silva Casimiro_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO

Una nena anomenada Noa estava enamorada d’un nen de la seva classe que no li feia cas. La Noa es volia transformar en gat per poder tenir la seva atenció. Una nit ho va desitjar tant que l’endemà es trobava a casa del nen, miolant. No sabia el que passava, però es va mirar en un mirall i es va adonar que era un gat.
Van passar els dies, ella estava feliç amb el nen perquè li donava l’atenció que volia, però de vegades passava per davant de casa seva i veia els seus pares preocupats trucant a la policia, intentant trobar-la. La Noa no sabia què fer. Al final va decidir deixar la forma de gat i tornar a casa amb els seus pares.

Noa Moreno Pinto_3ème H Lycée Comte de Foix
L’amor propi és important per a tothom, però no tots en tenim. L’amor propi és el reflex dels sentiments que tenim cap al nostre físic, personalitat, caràcter, actituds i comportaments. Molts cops ens pensem que no servim per a res, ja que no ens sentim satisfets del que fem. Tenim tantes inseguretats que no ens veiem tal com som. Ens mirem al mirall i pensem que som un espant; però la gent que ens envolta i ens estima no ens veu d’aquesta manera. Som massa durs amb nosaltres mateixos. Molts cops i ni ens n’adonem. Ens fem tantes preguntes de per què som així, si podríem ser millor… Veiem que tothom és perfecte tret de nosaltres.

Luka Okhanashvili Kuchashvili_3ème H Lycée Comte de foix
Feia anys que demanava una mascota a la mare.  M’agraden de tot tipus: gossos, gats, hàmsters… Però prefereixo el gos. Sempre que en demanava un, em deia que era massa petit per tenir-ne. Vaig insistir durant anys. Gairebé cada dia li treia el tema. Un dia volia un llaurador, un altre dia un pastor alemany i així cada setmana. Quatre anys més tard, quan ja anava a secundària, em vaig adonar que no em regalarien mai cap gos i vaig perdre l’esperança fins que, un Nadal, vaig veure un regal molt gran sota l’arbre. Vaig obrir-lo i hi havia un gos llaurador! Des d’aquell moment, no m’he separat ni un sol segon del meu gran amic!

Anna Bosch Cañada _3r A Col·legi Sant Ermengol
Feia una competició de tennis a l’Argentina. Hi participaven equips d’arreu del món. Era molt important; si guanyava em donarien molts diners i podria ajudar la meva família, perquè estàvem passant per una mala època econòmica. Estava perdent, només faltaven tres jocs per acabar el partit. No era el meu dia, estava molt trista perquè el meu germà estava a punt de morir. No tenia ganes de fer res. Em tocava. Vaig anar a buscar dues pilotes i vaig sentir veus a la pista. Vaig veure que eren pilotes, em vaig tornar boja per un moment, però em van dir que havien trobat la medicina per al meu germà i em vaig emocionar molt.

Maria Martínez Ruiz_3r A Col·legi Sant Ermengol
Llegeix-me, llegeix-me –diu el petit llibret, tothom passa sense fer-li cas ni agafar-lo.
Llegeix-me, llegeix-me –diu el llibret, i com si la noia l’hagués escoltat el porta a la caixa per comprar-lo. Surt de la botiga, la nena seu en un banc i comença a llegir-lo. Lletra rere lletra, pàgina rere pàgina, així fins finalitzar-lo. Amb un somriure enyorós tanca el llibre i torna a la realitat. Estava tan posada a la història que no sap quina hora és. Algun dia trobarà un llibre que no s’acabarà mai…

Noa Sá Teixeira_3r D EA Segona Ensenyança Santa Coloma
Cada dia entrava un nen nou a l’hospital, cada nen tenia el seu problema o la seva discapacitat, però amb alguna cosa que els uneix, estimar-se entre ells sense conèixer-se. Un dia va arribar un nen que no li agradava gens parlar i socialitzar amb la gent però aquest nen era carismàtic. Compartia habitació amb un nen que tenia càncer que es deia Marc. El Marc va veure que en Jordi era especial, únic, però ja arribava el dia en què en Marc va marxar a casa: ja sabien que no hi havia solució.

Oscar Raya_3r D EA Segona Ensenyança Santa Coloma
La guineu, un animal amb esperança de vida, però que en la majoria de les vegades no acaba com s’espera. “Mama, per què ens amaguem de la gent?”, diu el petit animalet.
“Perquè són dolents amb nosaltres, que no et vegin”, diu la mare amb to desesperat. “Oh, no, mama, estan venint a la nostra guarida!”, diu el fill mitjà plorant. “Fill, estaré en un lloc millor, no pateixis per mi”, diu la mare, perquè ja l’han esbrinat. El fill es queda molt trist perquè s’han emportat la seva mare. No es pot imaginar on pot estar, solament per complaure capritxos de dones i homes. No es pot imaginar el que està patint.

Manon Pinchon _3ème C Lycée Comte de Foix

Cada any, els meus avis organitzen un viatge arreu del món convidant dos cosins diferents. Aquest estiu ens ha tocat al meu cosí Pinet i a mi mateixa. Ens han dit que aniríem a un creuer d’aquests tan moderns. Però clar, ens va sorprendre una cosa. Aquest any hi ha la Covid! Llavors, ens van trucar i vam haver d’anar a un lloc ben precís. Amb cotxe, pujant per la muntanya, però el creuer està a dins del mar i la muntanya no és el mar! En Pinet i jo ens vam trobar amb els iaios davant d’un estany. I endevineu què? Vam pujar en una barca, vam remar amb només dos rems mentre els iaios estaven estirats fent la migdiada. Quines vacances!

Clàudia Maestre Viver _3ème C Lycée Comte de Foix

La rítmica des de fora sembla un esport fàcil i tranquil. Però la veritat és que és complicat i de tranquil no en té res! Jo practico aquest esport entrenant-me onze hores a la setmana, dues dilluns i dimecres, divendres en faig tres i dissabte, quatre. I a més a més cada dos caps de setmana, dissabte o diumenge tenim competició. I és clar, després hi ha les esbroncades de les entrenadores quan ho fas malament. Que si no has estirat una punta, que si has fallat el llançament, que si ho has fet lleig… Per a la rítmica es necessita esforç i disciplina. Doncs, com podeu constatar, la rítmica és de tot menys un esport tranquil!

Ruben Vieira Fernandes_3r B Col·legi María Moliner
Aquesta història explica com tres amics es dediquen a robar dins de les cases. El pare d’un d’ells és el director de l’empresa de seguretat especialitzada en antirobatoris de cases. Un dia com qualsevol altre, els tres van anar a assaltar una casa, però aquest edifici era diferent, tenia un aire psicòpata. Els joves van entrar a la casa. Un cop a dins van veure que hi havia màquines de tortura i de sobte la porta es va tancar. Se’ls va aparèixer una velleta amb un ganivet a la mà. Va començar a matar-los fins que no va quedar ningú viu. La vella era la rebesàvia dels tres. Quan va acabar de matar-los va deixar una carta de comiat i es va suïcidar.

Piero Valentino Cortez Yabar_3r B Col·legi María Moliner
Hi havia una vegada un nen que naixia en un país molt pobre. Degut a això, patia una malaltia de desnutrició i problemes respiratoris. El nen sofria molt, la família no tenia recursos i ningú els ajudava. Al cap de poc el metge els va donar una mala notícia, estava a punt de morir. La família estava molt trista. Quant dolor i patiment! El cinquè dia encara havia empitjorat més i, a la matinada, va morir.
La veritat és que és una història molt trista però és la realitat, és el que passa als països pobres del tot el món. Cada minut moren moltes persones per gana i desnutrició, hauríem d’ajudar-los per tenir un món més just.

Iram Gelabert_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO
Actualment, vivim en una societat on la gent no se sent acceptada per por a ser jutjada. Descobrir qui ets i acceptar-ho no és fàcil, però no ha de fer por. És impossible anar cap endavant i mirar cap enrere; qui viu en el passat no pot avançar. La pau no és només l’absència de la guerra; mentre hi hagi pobresa, racisme i discriminació difícilment podrem assolir un món de pau. Ningú neix odiant una altra persona pel color de la seva pell, o el seu origen, o la seva religió. Abans de res l’amabilitat amb les persones, tots som diferents però mereixem ser respectats.
Què passaria si tothom fos acceptat tal com és?

ARNAU FERRER_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO
S’apropaven les nou de la nit, en Joan ja no sabia què, ni com fer-ho, sentia com que una cosa el perseguia anés on anés. Els carrers estaven mig buits en un capvespre de tardor en els que el sol ja es ponia cada cop més d’hora. Es girava i es girava, i per molt que no veiés res, ell sabia que allò seguia darrere seu. El pobre nen era molt solitari, a més de viure en un poble on hi ha quatre gats comptats, li feia tenir al·lucinacions sovint.
De sobte, una idea li va brillar al cap va decidir de quedar-se quiet per veure què passava.
Va esperar nit i dia com un estaquirot, fins que el fred el deixés inconscient.