vane

Rubén Jiménez García_3r B COL·LEGI MARE JANER

Estic en blanc, no sé què escriure, se m’acaba el temps, l’he d’entregar ràpidament i no sé què fer, em falten pocs minuts, no paro de pensar, els meus companys em donen idees però no m’agraden. He de pensar un títol, tampoc el sé, se m’acut el mateix tota l’estona, però no m’agrada. Miro exemples dels microrelats, però res; demano ajuda als professors i no em contesten; llegeixo els dels meus companys per agafar idees, i en veig una que em pot ajudar. Començo a escriure. Quan estic a punt d’acabar, em diuen els professors que no està bé, que li falten caràcters. Ara sí que s’acaba el temps. No en tinc ni idea, però sé que guanyaré.

Carla García Céspedes_3r B COL·LEGI MARE JANER

Aquell sentiment de veure la perfecció en una persona, de deixar-se portar pel que et demana el cor. L’emoció d’agafar-se les mans per primer cop. De només tenir ganes d’estar amb aquella persona i de sentir por de perdre-la. Que el temps passi volant, i que s’aturi quan les coses no van tan bé. Que et brillin els ulls i somriguis inconscientment. De compartir moments bons i no tan bons, i de tenir la típica conversa de “te’n recordes quan…?”. De recordar tots els petits detalls i anar sumant mesos. Que després de tant de temps se’t continuïn posant els pèls de punta. De ser inseparables, i d’atrevir-se a parlar d’eternitat.

Elisa Romaus_3r D EA 2A ens. d’Ordino

Volia matar-les a totes. Les noies són unes harpies. Et saluden i et somriuen falsament, però fa uns minuts t’estaven posant a parir amb les seves amigues. La pitjor d’elles era l’Anna perquè sempre m’humiliava davant de tothom. Ja feia cinc mesos que ho feia. Cada jornada m’imaginava una forma més dolorosa de fer-la patir. Venjar-me a mi i a totes les altres noies a les quals els feia el mateix que a mi. Les últimes vegades van ser les pitjors, ja no existia cap maquillatge que pogués tapar tots aquells blaus. –Senyor i senyora Albie, aquest és el diari de la seva filla. És un indici què ella va ser la culpable del crim.

Èlia Pascuet_3r D EA 2A ens. d’Ordino

Vaig passar molts anys en aquella depriment habitació. No era conscient del que passava, no entenia per què la meva mare només em deixava sortir per anar a l’escola i per anar al lavabo. Quan veia el meu pare, sempre estava enfadat com una mona i amb una cervesa a la mà. Des de l’habitació sentia crits del meu pare i veia el cos de la meva mare ple de blaus. Un dia a la nit, els crits i els cops que ressonaven per les fines parets no em deixaven dormir. No podia aguantar-ho més. Em vaig aixecar del llit, vaig anar a la cuina, vaig agafar un ganivet i decididament li vaig clavar al coll al meu pare. Per fi tot havia acabat.

Lucia Dalmau_4t  Col·legi Sagrada Família

Aquell dia em vaig despertar i el meu pare no solia ser molt carinyós, però em va regalar una polsera amb una foto on estàvem  junts. La vaig veure i em vaig emocionar. Des d’aquell dia a poc a poc la nostra relació va anar millorant. Peròm un dia molt estrany, ell no va anar a treballar, llavors el vam portar al metge perquè es trobava malament, li van detectar una malaltia i em vaig posar a plorar. Amb els dies, la meva mare sempre m’anava informant de com estava ell. Quatre setmanes més tard el meu pare ja va poder tornar a casa perquè ja l’havien operat. Des d’aquell dia sempre valoro tots els moments que estic amb ell i soc feliç.

Miguel Correia_4t Col·legi Sagrada Família

Des de petit una gran descoberta tenia pensada encara que no va ser fins als vint anys que va passar. Vaig demanar ajuda a molta gent, però només dues persones de pocs recursos em van ajudar. Amb el que em donaren, jo vaig començar, i amb una simple barca i un amic l’aventura es va iniciar. En menys d’un dia i sense cap mena de problema a una illa vam arribar, una illa o més ben dit un conjunt de països a la vora dels grans oceans. Lògicament, tot el món ja coneixia aquest lloc, qui era la persona que en l’any 1492 no coneixia el continent d’Amèrica. Per cert, el meu nom és Cristòfol Colom, però no estic segur que la història fos així.

Niko Canlas Castañeda_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

Una noia, que és assetjada en línia, decideix marxar de casa seva intentant trobar consol a la natura. Puja a un turó proper i veu una bella i acolorida papallona, ​​plena de vida, que passava suaument de flor en flor. Segueix la papallona amb l’esperança d’acostar-s’hi. Ella continua caminant, hipnotitzada pel moviment del ball de la papallona. Però després, sense previ avís, la papallona s’esvaeix a l’aire. S’adona que tot és fruit de la seva imaginació. De sobte no es troba en un turó, sinó en una carretera desconeguda. Un cotxe s’acosta cap a ella. El mira amb por. Ràpidament és envoltat de papallones. Ella corre i fuig lluny…

Odei Espasa Sánchez_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

Tot comença amb l’1 i acaba amb el de…  1. Aparèixer, ser estimat per tots, “SER EL CENTRE D’ATENCIÓ” 2. Somiar, pensar en el que voldràs “SER” 3. Entendre, pensar en l’1 com en el 2 i pensar en els “SEGÜENTS NOMBRES” 4. Torna a ser l’1, “PERÒ NO ETS TU” 5. “AJUDA, ENTENDRE, APRENDRE…” 6. Ser rebutjat però… “CONTINUAR” 7. Tot l’esforç ha tingut el seu mèrit però notes que et falta quelcom, o trobes que és “AMOR” 8. Creixes i ara tot té sentit, la “VIDA” 9. Saps que el 10 arribarà però no tens  por, saps que ho has fet “BÉ” 10. Per fi saps que és el moment i tot això haurà acabat. Escoltar el seu plor et fa mal, però ella sap que estaràs bé, “ADEU”. 1…?

Silvia Carvalho Ramos_3ème E Lycée Comte de Foix

Imagina’t com em sento cada vegada que obro el meu telèfon i la pantalla s’inunda de missatges negatius. Diàriament em sento amenaçada, pateixo abusos, humiliada o avergonyida per altres adolescent, a través d’Internet. Els considero persones covardes, perquè saben que des de la xarxa no em puc defensar fàcilment. També soc conscient que entre ells parlen coses com “has vist la Llora, el pentinat que portava, la pobra creu que li queda bé” i moltes coses pitjors que no posaré aquí, la gent no és conscient que darrere de la pantalla hi ha una persona real que té sentiments i a la qual les coses que diuen poden acabar afectant-li.

Cadena Puit Canòlich_3ème E Lycée Comte de Foix

Àfrica és un continent amb zones molt pobres. Tinc la sort d’haver nascut a Barcelona, però, què passaria si hagués nascut a l’Àfrica?
Per començar, si ni la meva mare ni jo no haguéssim patit cap problema durant el part, segurament hauria hagut d’estar força temps a l’hospital, per malalties fatals o coses per l’estil. Si hagués sobreviscut, probablement viuria en una situació deplorable. Segurament creixeria amb meningitis, malària, gastroenteritis, entre altres malalties mortals, provocades per la mala higiene de la zona. Els pares s’esforçarien moltíssim per portar menjar, per sopar, o dinar a casa i mantenir el nostre sostre.

Maria Belén Vergara Espin_4t C Col·legi Mare Janer

No puc dormir. Demà començo l’escola, estic molt nerviosa. Estic contenta però alhora trista. S’acaba l’estiu i ho hem d’anar assumint. Nou curs, nous professors i nous companys, cada any més complicat. Formo part dels petits, però sé que algun dia formaré part dels grans, aquells que miro i em fan respecte. Avui, nou material i bata blava. No me n’adono i ja estic baixant per les escales amb els meus amics. Fem broma sobre el sopar que farem divendres. I de cop i volta, sense res a veure, algú em pregunta: Belen, ja saps quin batxillerat faràs l’any que ve? I en un tancar i obrir d’ulls, ja formo part dels més grans de l’escola.

Sergi Guitart_4t C Col·legi Mare Janer

Em vaig despertar, era fosc, encara no havia vist l’enemic, però segur que ja n’estava preparant alguna. Tot era molt sospitós, estava massa tranquil·la la cosa… però la gana m’empaitava, així que vaig decidir anar a menjar alguna cosa. De camí vaig sentir unes passes darrere meu i tot seguit vaig rebre un tret a la cama. Em vaig posar a cobert, estava acorralat, atrinxerat darrere la taula. Vaig recollir l’arma del terra, la vaig agafar fortament, estava contra les cordes. Però era l’hora de lluitar. Ara o mai, així que em vaig aixecar i vaig cridar: AIXÒ ÉS LA GUERRA! I de sobte algú digué: nens va, pareu ja, sempre esteu igual!