e_640

JOEL BONET_3ème C LYCÉE COMTE DE FOIX

Un dia, un dia de la setmana, un dia del mes, un dia de l’any, una vaca, una vaca menjant herba en un camp, va caminar per menjar més herba i va pujar a un patinet elèctric per anar al centre i comprar-se 2 parells de sabates. No eren sabates normals, eren unes Crocs. Volia estar més còmoda per menjar més herba. La vaca es deia Josefina. També volia tallar-se els cabells, i va tornar al centre per comprar un microones per escalfar la llet per al seu fill petit, el Josep. El seu fill Josep se l’estimava molt a la seva mare i més encara quan li va comprar el microones per escalfar la llet.

JAN MAJORAL_3ème C LYCÉE COMTE DE FOIX

Aquest microrelat parla d’un país, un de molt bonic. Envoltat per les muntanyes recobertes de llacs i nevades durant l’època d’hivern. Amb les seves pistes nevades i els esquiadors relliscant per elles. Amb els ciutadans respectuosos i simpàtics, les seves set parròquies: Canillo, Encamp, Ordino, la Massana, Andorra la Vella, Sant Julià de Lòria i Escaldes-Engordany. La vall del Madriu-Perafita-Claror, la vall de Sorteny i la d’Incles, el Roc del Quer, el Pont Tibetà. Amb la seva identitat i la seva cultura pròpia, les seves tradicions, com les falles. Conclusió, Andorra és un dels països més bonics i turístics del planeta Terra.

JOFRE CASAL ARENY_3r D EA 2A ENSENYANÇA D’ORDINO

Era l’hora de la competició i faltava la persona més important; pel que es veia, era qui comptava. Però ningú sabia què comptava. Els minuts passaven i no apareixia. Tothom es preguntava el mateix: per què no arriba? On és?… Al cap d’una hora, finalment, va aparèixer i tot va començar. Al final va resultar que tot era un partit de futbol, i l’àrbitre va a un dels equips. En acabar, va continuar comptant. Però no comptava gols, sinó els segons que faltaven per al final. La gent va començar a notar el cel fosc i un soroll profund que creixia. L’àrbitre, amb el xiulet penjant del coll, va aixecar el braç i va assenyalar el rellotge. Quan va arribar a zero, tot va quedar en silenci. 

DANIEL AGUILAR QUINTANILLA_3r D EA 2A ENSENYANÇA D’ORDINO

Tots els pilots d’elit s’han d’entrenar molt i molt dur. Han de passar hores d’entrenament. En les curses han de suportar fins a 50 °C, a més la calor de l’asfalt, les caigudes, les operacions i el dolor, tot per fer el que els agrada. Ell avui s’aixeca i comença a entrenar dur per a la cursa d’aquest cap de setmana. En els entrenaments lliures, s’asseu, mira el casc i pensa en tot el perill que hi ha fora, en la possibilitat que potser no torni. Agafa aire, es posa el casc i puja a la moto. A la classificació passa el mateix: s’asseu i pensa. Aquell dia s’emporta la pole. A la cursa passa igual, però quan s’apaga el semàfor… 

AGATHA DE ARAUJO LOPES_3ème A LYCÉE COMTE DE FOIX

Any 1918, una noia està passejant pel tren i veu una àvia. Aleshores decideix anar a veure-la. Com més s’apropa a ella, l’àvia es va allunyant. Una dona la mira i té la genial idea de demanar-li que s’apropi a l’àvia per esbrinar qui és i per què l’observa tant. La dona accepta ajudar la noia i va cap a l’àvia, que ara sembla immòbil. L’àvia es queda sorpresa de poder comunicar-se amb la dona, ja que fa anys que el món s’ha oblidat d’ella. La dona li demana qui és i ella respon: Soc la noia del tren que m’està mirant projectada en un futur no gaire llunyà. La vida és això que passa quan estàs esperant que passi alguna cosa…

GUILERME MARQUES PEREIRA_3ème A LYCÉE COMPTE DE FOIX

Acabo de sortir de casa per jugar un partit o, més ben dit, el partit més important de la meva vida. Arribo al camp de futbol, estic nerviós i amb ganes de donar-ho tot. Entro al vestuari i saludo els meus companys, anem sortint del camp amb la intenció de derrotar el rival. Comencem perdent 0-1, arriba la mitja part. Després de la pausa tothom entra al camp furiós i amb ganes de guanyar. Arriba l’oportunitat i marquem el gol de l’empat. Minut 93, robem la pilota, correm desesperadament i finalment marquem el gol de la victòria. La vida va passant, els anys van desfilant, i el futbol aquí està, emocionant-nos i alegrant-nos la vida!!!

JANA GONZÁLEZ MARSAL_3r F EA Segona Ensenyança d’Encamp

Fa anys, de jove era acròbata en un circ. Jo feia part de l’últim número, em penjava d’un trapezi subjectat al sostre. L’últim cop que vaig actuar portava un llarg vestit de color blau, aquest tenia tot de volants i trossos de tela molt llargs. Aquella actuació va ser una de les millors que havia fet mai. Aleshores, el vestit em va fer relliscar. Les meves mans es van desenganxar del trapezi que em feia volar. Vaig anar caient lentament. Em sentia com un ocell al qual li estaven tallant les ales. Van ser els segons més llargs de la meva vida. És així com vaig acabar enganxada per sempre a una cadira, sense poder volar. 

ELISABET CASANOVAS DA COSTA_3r F EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

Un divendres a la tarda ja era de nit. Quatre amics –l’Edu, la Jana, en Joan i en Pau– jugaven a l’Uno, el pitjor joc del món. Tots estaven nerviosos i pensant quin moviment fer, perquè qualsevol tirada podia acabar en una tercera guerra mundial. A en Joan li quedava  una carta, l’Edu s’havia amagat les cartes, la Jana tenia un +4 i en pau ja s’havia retirat.Tots sabien que en qualsevol moment s’acabaria la seva amistat. I va ser en aquell moment que va esclatar la guerra, quan en Joan va trobar les cartes amagades de l’Edu i va començar a cridar. Més tard, tots van començar a cridar i a discutir, semblava que estigués enmig d’un camp ple de bombes.

GADEA bLANCO_3ème C LYCÉE COMTE DE FOIX

Quan em vaig llevar aquell matí tot estava cobert d’una manta blanca i brillant. Vaig obrir la finestra, per sentir la freda brisa de gener, els flocs de neu se’m fonien a la cara, cadascun de formes diferents i tots tan fantàstics. Em vaig ficar les botes i els guants ràpidament, vaig baixar les escales sense fer gaire soroll. Vaig obrir delicadament la porta per no despertar la família. Al jardí la neu havia cobert totes les flors i arbres. Estirat a terra dibuixant àngels de neu, congelant-me l’esquena perquè no portava cap jaqueta. La mare em va cridar a esmorzar, amb una manta i xocolata calenta vam passar el matí.        

Èlia Juarez_3ème C Lycée Comte de Foix

Aquella nit va tenir el mateix somni, aquell que havia tengut des dels 5 anys. De petit tenia un somni estrany, i l’únic que recordava era ell tornant de l’escola, però a l’entrar a casa veia el seu pare plorant al sofà, se’l sentia des de la porta de l’entrada. Sempre igual, amb les mans a la cara, assegut a la punta del sofà. No entenia per què aquell somni era dels pocs que recordava. A sobre en Marc mai havia vist el seu pare plorar ni molt menys d’aquella manera tot vermell i tan desesperat. El que el Marc volia saber era per què el seu pare plorava. Mai ho ha sabut perquè quan s’acostava al seu pare les paraules no li sortien.

MARTINA POL ROCA_3r B Col·legi Mare Janer

La família és com una llar que t’abraça enmig del fred, un grup d’amics que et consola quan el dia és dolent, un coixí que t’escolta quan no pots més. No la canviaria per res. La meva mare m’escolta quan al cel no es veu el sol. El meu pare, si pogués, m’ho donaria tot. Amb la meva germana gran sempre hi puc comptar. Els meus germans petits, simplement em fan riure, sabent que aquell dia no ha estat el millor per a mi. Però una família no és només qui t’ha vist créixer, sinó qui et veu millorar. I aquestes són les meves companyes d’equip, que m’abracen si tinc el cap en un altre lloc o perquè estic cansada i no faig més d’un gol. 

ROI GIL SIMÓN_3r B COL·LEGI MARE JANER

Soc de mena avorrit. Tinc tendència a no fer res. Soc més que oblidadís, fins a l’últim moment, llavors me’n recordo. Solc ser perfeccionista, busco la perfecció. Soc lent. Tinc tendència a pensar massa. Normalment, soc de confiança per a tothom. Tinc tendència a organitzar-me, per mai seguir l’horari. Soc de mena així, però també soc de mena el contrari. Tinc tendència a distreure’m fàcilment. Sempre solc estar ocupat. Soc algú que s’equivoca. Tinc tendència a anar de pressa. De normal no m’escalfo el cap. Pot ser que alguns no confiïn en mi. Soc desendreçat, fins que m’organitzo. També tinc tendència a no tenir escrit el meu guió.  

ÍNDIA GRACES_3ème E Lycée Comte de Foix

Estava de vacances amb la meva família, de creuer. Portàvem una setmana de vacances i estava al bufet lliure perquè el menjar d’aquell lloc estava bo. Quan vaig veure un noi, era molt guapo. En un moment es va girar per mirar-me, però res més. Van passar uns quatre dies i ell em seguia mirant fins que aquella tarda em va parlar. Em va venir a saludar i, a partir d’aquell dia, estàvem tot el temps junts. A la mare li semblava conegut, però com que era poc probable perquè estàvem molt lluny de casa, ho vam deixar passar. Quan es van acabar les vacances i vam arribar a casa, la mare em va dir que era el meu cosí. El vaig bloquejar.

ABRIL CANO_3ème E Lycée Comte de Foix

Un dia d’estiu, estava amb les meves amigues sortint del pavelló d’entrenament quan les nostres mares ens van dir que marxàvem de viatge a Portugal perquè una amiga seva es casava. Vam fer les maletes i vam marxar amb molta il·lusió. Un cop a Portugal vam fer una mica de tot. Vam anar a fer-nos les ungles, vam anar en bicicleta fins a la piscina i, el millor, va ser la boda. Vam jugar, cantar, menjar i vam fer un ball vestides de blanc, com l’amiga de les nostres mares, que també va ballar molt bé. Quan vam acabar tota la festa, ella va llançar el ram de flors. Vam menjar més, molt més i després vam ballar fins a les tres de la matinada. 

CARLOS CARVALHO_3r D EA 2A ENSENYANÇA SANTA COLOMA

Una vegada en Jordi va demanar als seus pares el nou iPhone perquè el seu estava vell. Li van dir que no l’hi podien comprar perquè era massa car. En Jordi es va enfadar molt. No sabia el que vindria l’endemà. Quan en Jordi es va despertar els pares l’esperaven amb l’esmorzar a taula i un regal. No es podia creure que finalment li haguessin comprat el mòbil que tant desitjava. I va entendre que havien fet un gran esforç per complaure’l. 

ABEL ADANEZ_3r D EA 2A ENSENYANÇA SANTA COLOMA

Era un dia com qualsevol altre, tan normal, tan indiferent. M’aixeco, vaig a l’escola en tobogan, sense motxilla, sense preocupacions. Em sento igual, no noto res diferent. Tot era com imaginava, exactament igual, encara que no imaginava. No pensava, però reaccionava. Tot era acció, reacció espontània, normal. S’ha d’admetre, era genial, perfecte, ideal. Torno amb el tobogan després d’un dia d’escola. Arribo a casa i trepitjo una peça de plàstic. La noto al peu. Sentia el mal realment. Aquest ha sigut el meu somni d’ahir, real, normal. Al que vull arribar és que tot era normal fins que em vaig despertar, llavors l’anterior ja no és normal.

SARA A. BAQUE RODRÍGUES_3ème K LYCÉE COMTE DE FOIX

Un dia, la Carla va conèixer la Cleo. Des d’aquell dia van ser inseparables. Semblava que es coneixien de tota la vida. Van anar al col·le juntes, van xerrar, menjar i dormir juntes. Després de tot, es van separar perquè la Cleo se’n va anar a viure a Espanya. Es van distanciar. La Cleo no li va dir a quina part d’Espanya havia marxat. Dos anys més tard, la Carla també se’n va anar a viure a Espanya a una ciutat poc coneguda. El primer dia de col·le, allà, es va trobar la Cleo. Estava molt canviada. La Carla no sabia si era ben bé ella. Però al cap d’una estona, es van fer una abraçada i van continuar essent inseparables com abans.

ALEJANDRO BAQUE RÍOS_3ème K LYCÉE COMTE DE FOIX

Un dia de partit, al camp jo vaig anar i només entrar a la grada, em vaig enamorar. No es tracta de ser aficionat al Barça però era un Barça-Madrid, última jornada de lliga. Els dos equips, empatats a punts. Anaven 1 a 1 amb gols de Messi i Cristiano. Eren les millors plantilles de la història. El partit va transcórrer amb emoció i arriben els últims cinc minuts… una mena de pròrroga. L’afició crida, canta, anima… El Camp Nou està tens, saquen de porteria, passada al defensa Araujo, que busca Messi, aquest encara als tres pals… se’n menja cinc i GOOOOOOOOOL! Aquest dia de partit, que al camp jo vaig anar, com volies que no m’enamorés.

MARTINA COMELLA MORELL_3r C COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

L’Àfrica està plena d’animals. Els lleons sempre buscant amb atenció, les gaseles callades però atentes, els elefants robustos i calmats, els suricates petitons i molt xerraires, els estruços ràpids i covards, i els guepards… tothom els veu extraordinaris i excel·lents, però sempre fereixen els més vulnerables amb les seves urpes (i paraules). Ningú en sap res, així i tot ells ho senten. Els lleons juguen amb ells i la sabana continua com si res. Les gaseles saben que una d’elles ha sigut malferida, però cap vol dir res. El guepard sempre guanya, apartant tothom del seu camí, sense importar quant pateixin o quant de mal els facin. 

LENA COLL SARROCA_3r C COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

Somio amb els ulls oberts, puc tocar les estrelles amb els dits i puc volar sobre els núvols. Somio amb els ulls oberts, de les meves llàgrimes s’emplenen els rius i de la meva sang creixen flors. Somio amb els ulls oberts, puc percebre coses invisibles com l’amor i la tristesa, i dono color a tot allò en blanc i negre. Somio amb els ulls oberts, nedo amb sirenes i aprenc de les bruixes. Somio amb els ulls oberts, no tinc ombra perquè jo soc la llum i no he de córrer perquè puc volar. Somio amb els ulls oberts, crec en els unicorns i parlo amb fades. Somio amb els ulls oberts, de dia no penso, imagino, i a la nit no descanso, somio.