Majors de 15 anys

Marta Valverde_1r C batxillerat COL·LEGI SANT ERMENGOL

Se t’escapa de les mans, aviat ja no el tindràs. No t’ho pensis més, actua o serà massa tard , i no podràs tornar enrere, per tant, intenta no equivocar-te. Tic tac, bum bum, vas massa lent, ja ho hauries de saber, estàs al límit. D’aquí no res ja hi seràs. Si mires al teu voltant i et sents realitzat, sabràs que aquella decisió que havies d’haver pres era la cor­recta. Pel contrari, si mires i estudies el que t’envolta i veus un trencaclosques amb peces perdudes et decebràs en verificar que el futur estava a les teves mans i el vas deixar escapar. Tic tac, bum bum, se t’escapa el temps i amb ell també la vida.

Aida Romero_1r C batxillerat COL·LEGI SANT ERMENGOL

Ho havia d’admetre. Sí, estava molt nerviosa. Només havia d’esperar 10 minuts. Però passaven tan lents. Vaig provar de distreure’m mirant per la finestra. Mirant sense veure-hi res, ja que al meu cap ressonava insistent el tic-tac del rellotge, i el bum-bum accelerat del meu pols. Semblava que bateguessin alhora. Tenia un sentiment de fracàs que em feia estar neguitosa. La porta s’obrí. No podia creure el que em deien. Van desaparèixer els nervis, la por i els sentiments negatius per donar pas a un de nou: satisfacció. Per fi! Al cinquè intent havia aprovat el carnet de conduir.

Sara da Silva_2n BPSE FORMACIÓ PROFESSIONAL

El terra del saló és ple de restes de tot allò que he menjat al matí. Les cortines tapen tots els vidres perquè al car­rer fa un dia de sol i no m’interessa passar calor. Engego la televisió. Hi surt una persona asseguda al sofà amb un bol de patates fregides a la dreta i una Coca-cola a l’esquerra. Vaig canviant de canal perquè m’avorreixo però a tots hi veig repetida la mateixa cara demacrada i sense alegria. Decideixo jugar a la Wii per entretenir-me una mica. En aquest moment arriba la mare i em diu: estimat, la televisió s’ha espatllat. De cop, m’adono que tota l’estona he estat mirant el mirall de la meva vida.

Andrea Cravinho_2n DEP ECP FORMACIÓ PROFESSIONAL

Buscar un camí és difícil quan cap llum t’il·lumina, la mentida t’agafa, i la tristor, la ràbia i la impotència t’envaeixen. No poder avançar. No poder canviar. No poder decidir! Acatar les normes dels altres i viure amb aquesta dolça amargor d’un dur camí que no porta enlloc. Seguir endavant envoltat de quelcom que deixa un regust desplaent. Veure que la meva opinió no val per a res i que el dret d’expressió s’esvaeix més ràpidament del que volen aparentar. Ràbia que queda en els racons més profunds dels meus sentiments, amagada en llàgrimes i plors que no afloraran.

Clàudia Crespo_2nBACPRO com. LYCÉE COMTE DE FOIX

“Odi”. Tothom parla d’aquesta paraula. Una paraula simple, de poques lletres, fàcil de pronunciar. Provocant un sentiment, una emoció, ressentiment. Seguit de l’odi, la venjança. De qui és decisió perdonar o no? Teva. “Odi”, paraula que pronunciada es pot tornar en contra teva, després te’n penedeixes i no pots tornar enrere. “Odi”, sentiment que et queda marcat a la consciència, fàcil de pronunciar-lo, difícil d’oblidar-lo. Amistats, parelles, famílies, desapareixen, causa? “L’odi”. Vigila el que dius, pensa, parla, expressa’t, després “l’odi” es converteix en venjança, llavors el que és irrecuperable és la confiança.

Noelia Bessa_2nBACPRO comerç LYCÉE COMTE DE FOIX

I aquí estic jo un altre cop, assegut en aquesta plaça amb el meu únic company, el meu estimat Jaco. Torno a prendre un glopet de la meva copa, des que va marxar que no tinc una altra cosa a fer. Vam passar tant de temps aquí, hi ha tants records que no em puc ni moure de la cadira. Cada cop que passa un nen me’n recordo, del nostre Ivan, ara ja és gran i quasi no em ve a veure. Un altre glopet, miro al costat i una nena petita ve corrent a mi, però jo no la conec, es veu feliç. S’atura davant meu, em mira, i sense dir res em fa una abraçada. Feia tant de temps que ningú ho feia que ja no sabia ni el que es sentia.

Meritxell Bravo_1r lingüístic ESCOLA ANDORRANA BATXILLERAT

M’assec sobre el meu llit i penso, em vénen un munt de records seus al cap, tota una vida junts no és precisament poca cosa. El recordo somrient, parlant enjogassat de les seves experiències de quan era jove, del seu dia a dia. Però a poc a poc el començo a recordar malalt, exhaurint els seus darrers moments de vida, sense poder somriure’m i ni tal sols poder parlar-me. Ara ja tan sols obre els ulls vagament, m’agafa  la cara com si fos l’única manera de poder representar el meu rostre. M’he d’acomiadar i una cosa em diu que no el tornaré a veure. “Posa’t bé, vull tornar-te a veure”, li dic, i afegeixo “Adéu, avi”.

Maria Santa Sosa_1r lingüístic ESCOLA ANDORRANA BATXILLERAT

El meu cos es troba estirat dins d’una mena d’habitació fosca on no entra ni un petit raig de llum. Una habitació humida, amb olor de terra mullada, minúscula i on no arribo a moure’m. Cada cop noto que em falta més l’aire i que respiro amb dificultat. No sé on sóc, em fa mal el cap i els ulls se’m tanquen sols. Amb molt d’esforç arribo a treure l’encenedor, l’encenc i descobreixo que estic dintre d’una mena de caixa de fusta, totalment tancada. Començo a picar la part de dalt amb totes les forces però em canso ràpidament i no obtinc cap resultat, la caixa no s’obre. De cop, tot és encara més fosc, ja no tinc els ulls oberts, ja no hi penso, ja no hi sóc.

Jordi Vilaró_2n DEP MICRO FORMACIÓ PROFESSIONAL

Encara me’n recordo, farà cosa d’un any i mig del meu primer amor. Me’n recordo d’aquells moments especials. Me’n recordo d’aquell dia que la vaig veure per primer cop amb aquella cara tan minyona i amb aquella simpatia única. Des d’aquell dia ja vaig pensar que era única. Era per a mi una persona molt especial. Me’n recordo d’aquelles tardes de ple estiu i de ple hivern al parc, úniques i inoblidables. Però encara me’n recordo d’aquell dia en què la vaig errar i per culpa meva em va deixar, i després d’un any i mig encara me’n penedeixo del que vaig fer i de tot el que la vaig fer patir. Ara mai més la tornaré a tenir.

Lluís Ferreira_2n DEP MICRO FORMACIÓ PROFESSIONAL

Esperava, juntament amb els meus germans. En començar el col·legi, un infant em va venir a buscar i se’m va endur a casa. Des d’aquell dia, em portava al col·legi perquè pogués escriure. Fer lletres, fer números, fer dibuixos, resoldre problemes, escriure poemes… Però, va arribar un dia que es va acabar el curs, les vacances d’estiu van irrompre en la meva vida: ara el nen mira la televisió, juga amb la pilota, fa castells de sorra a la platja… Em miro el nen i penso que he perdut el sentit; ell ja no m’agafa gairebé mai, em té sol i trist dins un portallapis; cap línia, cap dibuix, cap poema. Potser recuperaré la identitat, en un proper curs?

Vanessa García_CAP 1 Lycee comte de Foix

Aquell dia la Xènia no va poder dormir. Tenia al cap aquell noi enigmàtic que va conèixer a la festa del seu poble. Ella feia temps que buscava una mica de felicitat i aquell dia, no se sap per què, la va trobar. Va ser a l’instant en què les seves mirades es van creuar. Però ella no sabia res d’ell, ella pensava que mai més el tornaria a veure. Però un dia qualsevol, la Xènia va passar pel parc i es va trobar una baralla. Es va apropar a veure què passava i de sobte la van trepitjar. Qui era? Era l’Eric, aquell noi que no la deixava dormir.

Marcia Martins_CAP 1 Lycee comte de Foix

Una persona quan està trista no sap què fer, és trist saber que estimes algú i no el pots tenir. És trist quan una persona deixa de somriure. Quan deixes de veure les coses como eren abans, i sobretot és molt trist quan perds algú que t’estimaves molt i saps que mai tornarà. No sempre tot surt bé a la vida però amb les coses que passen se n’aprèn molt. M’agradaria que estiguessis al meu costat però en aquest món no es pot tenir tot el que volem. Per això aquí explico el que sento per tu. Ets una de les coses més boniques que hi a al món; ets fàcil d’estimar, fàcil de trobar però difícil d’oblidar. T’estimo.

Guillem Aurenche_3r D LYCÉE COMTE DE FOIX

Avui, feia tard a una cita. Anava pel car­rer i no em volia parar per res. Però de cop i volta, un captaire al costat d’unes brosses que feien una pudor espantosa, em demana ajuda perquè no es podia desplaçar. El captaire feia molta pudor. La veritat és que em feia pena i no tenia diners per donar-li ni temps per parlar amb ell, dels seus problemes. Llavors el miro, em mira, el torno a mirar, em torna a mirar, miro els seus tres gossos fastigosos que tenia al costat, i se m’ocorre una cosa. Amb tota la meva bona voluntat, li dic: I si et compressis un trineu? I dit això, me’n vaig ben content de la meva idea mestra.

Josep Farré_3r D LYCÉE COMTE DE FOIX

Un dia, estava entrenant a les pistes del Tarter. Hi havia molta boira i no sabia molt bé on estava. Em vaig apropar cap al meu entrenador i li vaig demanar què tal ho feia. En veure que no responia, pensava que no li havia agradat. Li vaig comentar algunes errades que pensava que havia fet, però seguia sense respondre’m. Se’m va apropar un monitor i em va demanar què feia i li vaig dir naturalment que estava parlant amb el meu entrenador. L’home em mirà amb una cara estra­-nya, va agafar el seu pal i li va donar un cop molt fort. La meva cara va canviar radicalment en sentir aquell soroll metàl·lic. Sí, estava parlant amb una pilona.

Miguel Sancho_1r DEP SML FORMACIÓ PROFESSIONAL

En Manel des de la detenció del seu pare pensava si realment existia la justícia. A poc a poc, obria els ulls i descobria la vertadera cara del món. Reflexionava: només hi ha males notícies, morts, guerres, fam, sofriment, tot és de color negre. Per una altra banda, pensava que sense aquestes desgràcies no sabria apreciar la bellesa que l’envoltava. Tanmateix, no trobava la manera d’aixecar el cap i continuar vivint. A més a més, no sofria el comportament de la gent del seu entorn. Qui no té feina, el gat pentina. En canvi, el seu pare sempre duia un gran somriure ple d’energia i li repetia constantment que era innocent!

Clàudia Lopes_1r DEP SML FORMACIÓ PROFESSIONAL

Estava cansada, acabava d’arribar de treballar, vuit hores seguides. Em vaig estirar al llit, vaig tancar els ulls i, de cop i volta, va sonar el telèfon. No pot ser! El director de l’escola d’en Marc em comunicava que m’havia de veure immediatament. Vaig estar dues hores parlant amb un desconegut que m’informava del comportament inadequat del meu fill. Per fi, ja era a casa! En Josep, el meu marit, era al sofà arrepapat; li vaig fer un petó i vaig sentir un perfum que no era el meu. Vam discutir i en Josep se’n va anar. Vaig baixar les escombraries i vaig sentir unes veïnes que em criticaven. En resum, un dia com un altre.

Marc G. de Urrutia_1r A ARTÍSTIC ESCOLA ANDORRANA BATXILLERAT

Hi havia una vegada un llenyataire que va quedar en cadira de rodes després de tenir un accident laboral. El llenyataire pretenia seguir el mateix ritme de vida que abans, però els seus amics, en veure les seves intencions, li van aconsellar que es busqués altres amics amb la mateixa discapacitat que ell amb qui compartir aficions i passar més temps, perquè la seva condició física no els permetia segons quines activitats col·lectives. El llenyataire no va interpretar el missatge del tot bé: va agafar la serra i va tallar les cames als seus amics.

Anna Moliné_1r A ARTÍSTIC ESCOLA ANDORRANA BATXILLERAT

Són unes notes de piano, lentes. A poc a poc augmenten de velocitat. Tot el meu cos s’està movent a un ritme frenètic i la respiració se m’accelera. Dins meu, el cor i el cervell s’han unit per colpejar al mateix ritme que la percussió. Ja no veig res al meu voltant, sóc jo en el no res. La velocitat disminueix i el piano torna a ser el protagonista. Em moc suaument, com si fos dins l’aigua i sonen les últimes notes. Recupero la respiració, però no puc aixecar els ulls del terra. Lentament m’incorporo i miro al davant. Hi ha sis persones mirant-me atentament, amb els rostres inexpressius. Però m’ha semblat veure l’ombra d’un somriure.

Alèxia Collelldemont_1r L LYCÉE COMTE DE FOIX

Cada dia esperes que arribi l’endemà, l’endemà tornes a esperar el pròxim i així es va esgotant el temps que tens per viure. Tot i que t’ho han dit mil vegades, tu continues a la teva i vas esperant les sorpreses que et pot donar la vida. Però no t’adones que el que ahir esperaves està passant en aquest precís instant i que tu tan sols penses en el que et passarà demà! No penses tampoc, que les oportunitats les tindràs avui i no demà ni ahir, t’estàs perdent la vida i creus ser feliç. I ho penses perquè estàs convençut que demà tot serà millor, però serà com avui: un dia qualsevol que no canviarà ja que seguiràs esperant demà.

Meritxell Baeza_1r L LYCÉE COMTE DE FOIX

Crec que l’amistat és una cosa molt important per a una persona, ja que ningú no pot estar sense una amiga. Una amiga és algú que pot ser com de la teva família sense ser-ho; algú que quan la necessitis estarà amb tu sense que li demanis; algú que sense conèixer-la de res acaba sent algú molt important per tu. Cada amiga és una peça diferent en el trencaclosques de la teva vida. Jo personalment he trobat moltes amigues que després eren unes falses; però també he trobat amigues de veritat que passi el que passi sempre estan amb tu per fer-te somriure. L’objectiu de l’amistat és suportar els plors i riure juntes.