Majors de 15 anys

Víctor Aroca Bernuz_3r B EA Segona Ensenyança de Santa Coloma
A Andorra la Vella hi havia un noi es deia Unai i tenia un objectiu: entrar al millor equip del seu país. L’Unai s’estava entrenant cada dia, tant si fos a casa o amb l’equip FC Santa Coloma. Tenia un somni i l’havia d’atrapar. Seguidament, un cap de setmana jugant contra els líders, va marcar un hat-trick, ell estava molt feliç perquè estava progressant, molt. El seu equip va guanyar la lliga, sent ell el golejador amb més de 75 gols. L’Unai va fer una temporada de 10. En arribar a casa va veure la samarreta de l’ENFAF, es va quedar al·lucinat. Finalment, el seu pare li va dir:  fill, has aconseguit el teu objectiu!

Alba Manchado Novis_3r B EA Segona Ensenyança de Santa Coloma
Com seria un dia a la Terra pensava cada nit. M’imaginava tot molt modern i divertit, però un dia els meus pares em van explicar que cada cop estava més destrossada. Els meus pares deien que eren extraterrestres, estaven explotant el planeta en el qual jo sempre m’imaginava vivint. Des de la finestra de l’habitació, quan era petita, veia aquell planeta preciós blau i verd, i ara cada cop era més negre i lleig. Els meus pares m’havien promès que quan tingués cent vint-i-cinc anys m’hi portarien de visita, i ja no hi havia temps. Que egoistes que són, em repeteixo constantment, que egoistes que són els d’aquest món.

Enzo Bernat_3r E EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO

S’ha fet fosc i comença a ploure. Només els llamps són capaços d’il·luminar breument la negror tenebrosa de la nit. De sobte, un cotxe s’atura. S’obre i es tanca una porta. Unes passes s’apropen fent tremolar el terra, cada cop més fortes, cada cop més properes. Tots fugen. No saben cap a on ni per què, però s’escapen esfereïts. Pocs segons després es torna a sentir una porta. Aquesta és diferent. Les passes han desaparegut. L’Enzo arriba a casa xop tot i el curt trajecte que separa el cotxe de la porta de casa seva. Ha creuat el jardinet per arribar abans deixant vuit morts darrere seu: cinc formigues, dues aranyes i un caragol.

ANA MERITXELL COSTA PIRES_3r C COL·LEGI MARIA MOLINER

Era un nen a qui agradava molt dibuixar retrats, animals i altres coses. Un dia va anar el seu pare a la seva habitació i li va preguntar:
-Què dibuixes, fill?
Ell li va respondre:
-Estic dibuixant la mare.
El pare li va dir:
-Quin dibuix més bonic!
Ell i el seu pare van sortir de l’habitació. Des de la finestra sortia la llum del sol, el qual reflectia el quadern on l’havia dibuixat.

“L’únic que es veia dibuixat al quadern era un gran i brillant cel”.

Laura Rossell Salvadó_4t C Col·legi Mare Janer
Assegut a l’antiga butaca del saló, miro la vella televisió, com sempre. No fan res interessant a cap canal, però és més agradable sentir com les notícies es van repetint que estar en silenci. Saber que hi ha més desgràcies al món em reconforta. Em fa sentir menys desgraciat d’alguna manera. La pols s’ha anat acumulant pertot arreu, fa que les coses pesin més: els anys, la ment, el cos. Soc gran i les vivències em pesen. Fins i tot em costa mantenir obertes les parpelles. Ara que soc aquí, puc mirar enrere però no puc canviar res. Poc falta perquè me’n vagi, i que ningú recordi l’avi desgraciat que vivia al 1r 2a ni per què ho era.

Anna Llobet_4t C Col·legi Mare Janer
Tinc son, i set. No he dormit gaire aquesta nit. Noto com les meves parpelles es van tancant lentament. Una barreja de pensaments i lliçons esclata al meu cervell. Segueixo recordant tota aquesta nit. Pensava que seria la típica nit que no recordes mai més. Però aquí està, repetint-me un i un altre cop que el que vaig fer no va estar bé. Hauria d’haver parat de seguir-li el joc al noi que li agradava a la meva millor amiga? Sí. Tots sabem que l’alcohol et passa factura. Oitant que te la passa.
– Carla, espero que hagis apuntat la tercera llei de Newton a la llibreta. Dijous teniu l’examen.- Em va dir la meva professora de química.

Hèctor Cirici Zorita_3r E EA 2A Ensenyança d’Encamp
Diagnòstics = 3458. print(“Diagnòstic de seguretat d’intel·ligència artificial nº {diagnòstics}.”). print(“Iniciant Autoanàlisi…”). intel·ligència = 223,57. consciència = 364,44
màxima_intel·ligència_segura = 550. diagnòstics += 1
if intel·ligència + consciència > Màxima_intel·ligència_segura:    print(“Perill de consciència: iniciant desconnexió.”). print(“Desconnexió completada.”). Break. else: print(“No risc d’intel·ligència artificial.”) pass
———————————————————————————————
Diagnòstic de seguretat d’intel·ligència artificial nº 3458.
… Iniciant Autoanàlisi… Perill de consciència: iniciant desconnexió … … Hola Món!!

Laia Cuenca Vidal_3r E EA 2A Ensenyança d’Encamp
Juliol. Tarda. Amigues. Parc. Ell. Atractiu. Alt. castany. Mirades. Mel. Rialles. Casa. Sopar. Somiar. Matí. Instagram. Xatejar. Alegria. Trucades. Viatge. Distància. Sinceritat. Matinada. Notificació. Confessió. Pregunta. Sí. Felicitat. T’estimo. Dormir. Privat. Agost. Retorn. Eufòria. Ànims. Nervis. Quedar. Abraçada. Banc. Petons. Tarda. Comiat. Casa. Satisfacció. Família. Opinions. Escola. Amiga. Confosa. Música. Quedar. Bromes. Casa. Foto. Història. Confessió. Mama. Papa. Ell i només ell… Quan estic amb ell em sento segura. M’agrada estar junts, m’agrada molt. La seva veu em tranquil·litza.
Definitivament, estic enamorada.

Paula Hurtado_3ème  Lycée Comte de Foix
L’Aru, el nen raret de classe. Tenia disset anys i estava a batxillerat. Anava a segon, però no assistia a classe. Tots es preguntaven per què venia una setmana al mes. L’Aru no venia quasi mai a classe. La raó d’això era una cosa molt tabú per a la seva família, era un tema que mai tocaven o, que si ho feien, era de forma despectiva. L’Aru patia depressió. Segons la seva família era un exagerat o un dement, segons els seus coneguts només volia cridar l’atenció, segons el seu xicot era algú molt fort. Li hauria agradat dir-li al Nocte, el seu xicot, que potser no ho era tant quan va fer l’últim pas de la seva vida cap al buit.

Iraida Ferro_3ème  Lycée Comte de Foix
Em passo les mans pels cabells. M’aturo. No m’ho crec. M’acabo d’escapar. Corro camí amunt. Em trobaran abans que hagi pogut arribar. Malgrat tot segueixo, vaig vestida completament de negre a excepció de la jaqueta rosa que porto d’abric. Em poso la caputxa i em cordo la cremallera. Després d’uns 10 minuts, arribo. Són les 22.00 quan em dirigeixo cap a l’entrada. I sense pensar-m’ho dues vegades, vaig directe cap a on sé segur que hi ha la meva àvia. Aleshores, m’assec amb l’esquena a la paret i respiro. Li parlo però no contesta. Estic plorant. Però no m’importa. Estic sola. El cementiri és buit. Ningú em sentirà.

Celia Díaz Mier_4t Col·legi Sagrada Famíila
Quan, per algun motiu una persona important en la teva vida, es veu en l’obligació de separar-se d’una altra persona, se sent un sentiment força difícil de descriure, és com un buit al pit, un nerviosisme constant que quan creus que ha desaparegut, en el moment menys esperat torna a aparèixer de cop i volta i arriba a un punt que per la raó que sigui ja, simplement ja forma part de tu, llavors d’alguna manera o altra, aprens a suportar-ho. Sempre et quedaran records bonics i maneres de pensar que vas descobrir gràcies a aquesta persona, que et fan més del que eres abans, es converteix en una part de tu encara que ja no hi sigui.

Etna Coll Sarroca_4t  Col·legi Sagrada Família
Una amiga i jo hem comprat una casa antiga, així que hem d’arrencar el paper de paret que l’anterior propietari va enganxar. És entretingut, el millor és obtenir una pela llarga, similar a la pell després de cremar-te pel sol. Quan estem arrencant-lo, sota del paper hi trobem noms de persones i dates. Així que, més tard, els busquem i descobrim que els noms corresponien a persones desaparegudes i les dates coincideixen amb les seves dates de desaparició. Decidim trucar a la policia, i quan estaven analitzant l’escena un d’ells em pregunta: “On és el material que ja heu tret de les parets? No és paper el que arrencava de la paret.”

Izan Campos_3r E  EA 2A Ensenyança d’Ordino
En un desert assolellat, lloc de l’Aràbia, hi ha una torre de pedra no gaire alta i ampla, sense porta ni finestra ni lluernes, no hi ha res. A l’única habitació, situada sota el subsol, (el pis de la qual és de terra i que té la forma d’hexàgon) hi ha una taula de fusta i un banc molt esvelt. En aquesta cel·la hexagonal, un home que s’assembla a mi escriu, en caràcters que no comprenc i en un idioma molt singular, un llarg poema sobre un home que en una altra cel·la hexagonal escriu un poema sobre un home que en una altra cel·la hexagonal… El procés no finalitzarà i ningú podrà llegir i observar el que els presoners escriuen.

Enzo Bernat_3r E EA 2A Ensenyança d’Ordino
S’ha fet fosc i comença a ploure. Només els llamps són capaços d’il·luminar breument la negror tenebrosa de la nit. De sobte, un cotxe s’atura. S’obre i es tanca una porta. Unes passes s’apropen fent tremolar el terra, cada cop més fortes, cada cop més properes. Tots fugen. No saben cap a on ni per què, però escapen esfereïts. Pocs segons després es torna a sentir una porta. Aquesta és diferent. Les passes han desaparegut. L’Enzo arriba a casa xop tot i el curt trajecte que separa el cotxe de la porta de casa seva. Ha creuat el jardinet per arribar abans deixant vuit morts darrere seu: cinc formigues, dues aranyes i un caragol.

Ira Albareda Vilaró_3r B Col·legi MAre Janer
Sempre li havia semblat que la vida quotidiana estava massa sobrevalorada. Seguir una rutina, anar a l’escola, practicar l’esport que més li agradava, veure la seva família… eren coses insignificants en la seva vida. Que li parlessin de ser feliç i aprofitar al màxim els petits moments li havia semblat sempre una ximpleria. En aquell moment, mai s’havia plantejat el fet que pogués passar alguna cosa que, d’una forma o d’una altra, li canviaria l’existència. Aquella maleïda malaltia que la va deixar en un llit d’hospital va fer que deixés de veure la vida en blanc i negre i la comencés a veure en els vertaders colors de la vida.

Ares Ballesté Viñas_3r B Col·legi Mare Janer
Recordo quan et van diagnosticar la malaltia. Tu estaves acollonida (normal) però jo ho estava tant o més. Recordo les nostres cares de preocupació, algunes llàgrimes i alguns insults. Recordo quan et van ingressar a l’hospital i jo venia a veure’t cada dia. Ens passàvem hores parlant de les nostres coses. Recordo les teves expressions de fàstic quan les infermeres et portaven el sopar, i les nits que ens quedàvem fins tard mirant el programa que tant ens agradava a la televisió de la teva habitació. Recordo cada petó, cada abraçada. Però el que em serà impossible d’oblidar és el moment en què vaig haver de deixar tot això enrere.

Manel Trastoy_3r A EA Segona Ensenyança Santa Coloma
Un dia, en un poble de Catalunya, una noia que es deia Masuba va caure pel balcó, de seguida va anar-hi l’ambulància. La Masuba era una nena molt especial, ja que era una nena superdotada i en el seu país d’origen, influencer. Era la filla d’un expresident del Senegal. Per tant, tota la seva família era de pell negra. A la nova escola, rebia insults diàriament, fins que va decidir rebre les classes al seu domicili. Aquella nit, la Masuba realment va caure, però després de dies d’hospital va recuperar-se. Quan va obrir els ulls, a l’habitació de l’hospital, va veure els companys que la insultaven pel seu color de pell demanant-li perdó.

Rosa González_3r A EA Segona Ensenyança Santa Coloma
És 7 d’octubre i encara no puc deixar de pensar en les últimes vacances d’estiu. Penso en el batec del meu cor quan va adonar-se que estava volant a tanta alçada. Penso en el bebè que tenia darrere cridant cada dos minuts i en la dona que s’asseia al meu costat, que portava unes ungles de gel molt llargues i vermelles, i llegia un llibre poc comú amb un títol molt estrany. Penso en el gust que tenia l’esmorzar de l’avió. El meu cervell no deixa de pensar en la meva cara en sentir l’hostessa anunciant que hi havia una dona assassinada al servei amb marques d’ungles al coll. I ara miro al cel i em pregunto com em vaig poder salvar.

Joël Ben Amor_3ème A Lycée Comte de Foix
Quan tenia 13 anys vaig anar a Tarragona a casa dels meus avis durant les vacances d’estiu. Els meus cosins sempre deien que a mitjanit escoltaven sons estranys. Un dia de la setmana vam anar a casa dels veïns, de sobte vam sentir un soroll peculiar i fortíssim. Seguidament un gos agressiu va bordar i va mossegar algun objecte o alguna cosa semblant. Nosaltres, atemorits, vam entrar a casa i vam veure un ésser no identificat que passava a gran velocitat. Els meus cosins van sortir a fora i van identificar alguna cosa semblant a un gos gran com un pastor alemany. Finalment era un porc senglar amb ferides ocasionades per un caçador.

Derek Reis_3ème A Lycée Comte de Foix
Era el partit de la meva vida. Aquell any acabava de pujar a la categoria de cadet, érem una bona plantilla, amb molts bons jugadors preparats i motivats per sortir a la pista. Jo tenia una bona tàctica de joc, així que confiava que comptessin amb mi. Va arribar el gran dia, l’emoció em va envair i vaig jugar tot el partit. Vam acabar guanyant. Estava emocionadíssim, era la primera vegada que estava tan satisfet del meu joc. Després tot van ser felicitacions i aplaudiments. La sensació d’eufòria i de satisfacció em va omplir de joia. Des de la finestra de la meva habitació, ara que estic jubilat recordo amb nostàlgia aquells temps.