Majors de 15 anys

Fernando D. Da Silva _3r D EA 2A ENSENYANÇA ENCAMP
Hi havia una vegada un petit nen, un nen normal, un nen comú, però que quan arribava la nit es convertia en un mag, el millor mag que pugui existir. En els seus somnis podia fer el que ell volgués. Podia volar, controlar el foc, fer aparèixer pomes d’un moment a l’altre; i el més important: podia canviar la realitat com ell volgués. Però tot allò no era pas màgia, ni efectes visuals ni cap mena de cosa per l’estil. Tot allò no era més que un somni, el somni d’un petit nen somiador. Un simple somni que qualsevol persona era capaç de tenir. Però aquell era el seu somni, el somni del millor mag.

Lucas Fernández_3r D EA 2A ENSENYANÇA ENCAMP
Un dia va arribar un bufó a una ciutat feudal. El primer que va fer va ser anar la plaça major a tocar música, fer el ruc i divertir-se amb tota la gent de la plaça. Com que havia arribat a la tarda, va anar a la taverna, on va llogar una habitació i va demanar al taverner poder tocar una estona al bar i fer actuacions. El taverner va acceptar i el bufó molt content va tocar, fer el graciós amb tota la gent de la taverna. Al matí va anar al castell de la ciutat i va demanar una audiència amb el rei. Quan el van acceptar, va fer el mateix que a tot arreu. Després se’n va anar de la ciutat i no va tornar mai més.

Xavi Celades_3r A Col·legi Mare Janer
Aquell lloc tan tranquil on tots voldríem passar hores, ja fos en família, amb amics… sigui per reflexionar, córrer… Aquell lloc on pots passar nits en tenda de campanya fent ombres amb la llanterna, pots contemplar les estrelles i les constel·lacions o bé cantar o explicar històries de por al voltant de la llar de foc. No hi ha res com despertar-te poder-te treure la son del matí amb un bany d’aigua freda a un llac o bé un rierol, sortir de la tenda i tenir fred, però que aquell fred alhora és un gust quan et poses l’anorac i et tapes les orelles. És una cosa a la qual no podria renunciar, la millor medicina per curar mals.

Alex Carrera_3r A Col·legi Mare Janer
El seu germà sempre el pegava. A poc a poc els seus companys van fer el mateix. Arribà a casa plorant i el pare li preguntà què passava, va dir que era culpa del germà. El pare l’esbroncà però el germà no ho acceptava. El pare li va recordar tot: No recordes quan el vas pegar davant de tothom, quan el vas insultar davant dels seus companys, no recordes quan el vas portar a l’hospital per culpa teva… el germà, per fi, se’n va adonar. Li va dir al pare que mai més es comportaria així. L’endemà, el germà no només se’n penedí, l’acompanyà a parlar amb els assetjadors. Ara el germà fa 3r i està fent aquest microrelat.

Mariona Azabal Artigas _3r A EA 2a Ensenyança Ordino

09.00 del matí, em vaig llevar i no hi havia ningú pel carrer. Em va estranyar molt, així que vaig encendre la televisió per informar-me. Quan ho vaig veure em vaig quedar parada, hi havia una pandèmia mundial i estàvem amb quarantena. Hi havia un nou virus suposadament xinès. Per culpa d’això estàvem entrant en una crisi econòmica i sanitària, manifestacions, gent sense feina pel virus…
Tot el que estava observant semblava una pel·lícula d’acció que veiem a la televisió i pensàvem que mai ens passaria alguna cosa igual o similar.

Ingrid Bautista _3r A Ea 2a Ensenyança Ordino

Un dia et despertes per anar a l’escola com cada dia, contenta i quan surts de casa t’imagines un carrer i una vida plena d’alegria. Però en el cas de la Joana no és així, perquè un dia quan va sortir de casa per anar a buscar l’autobús, pel carrer només es trobava brossa pel terra. La Joana molt decidida es va posar a recollir la brossa que es trobava, i cada matí feia el mateix. Fins que un dia, tota decidida va fer una reflexió. A l’escola li va demanar a la tutora si podia fer una xerrada sobre el tema de la contaminació. Tu podries ajudar la Joana a tenir un futur net per a les noves generacions? Fem un pas per al planeta.

Laia López Colillas_3ème H lycée comte de foix
La Carla era una noia apassionada per l’esquí. Estava molt contenta, perquè els seus pares li havien comprat material nou aquell any. El primer dia, en arribar a casa estava cansada i tenia mal als bessons, però era normal. L’endemà, feia fred i la boira abundava. Els monitors van prendre la mala decisió de fer-los saltar tot i l’estat pèssim de la neu. Tots saltaven sense pensar en les conseqüències d’una caiguda. En arribar el seu torn, la Carla va explicar a un dels monitors que no podia saltar a causa d’un problema als genolls. Ell la va obligar. El primer salt va anar bé però al segon ningú no s’esperava el que li passaria.

Maé Ferre Desrats _3ème H lycée comte de foix
La vida d’un alumne és més dura del que pensen els professors i els pares. La nostra vida a l’escola consisteix a treballar, escoltar, treballar i seguir treballant. Al llarg del dia, tenim vuit hores de classes en les quals els professors parlen de les seves coses i nosaltres sempre ens demanem de què ens servirà saber tot això per a la vida. I no parlem del menjador: tothom espera aquell deliciós tros de pizza que sabem que mai no apareixerà. Un cop a casa, no estem salvats, ens tocar fer els deures quan només volem mirar Netflix i descansar. L’únic bo del dia són els macarrons de la mare, perquè l’endemà, tornem a començar!

Nil Alves_3rC EA 2a Ensenyança Santa Coloma
A les sis del matí sona l’alarma em toca dutxar-me per anar a futbol i em començo a vestir el xandall. Em rento les dents, em pentino, agafo la motxilla de futbol i me’n vaig cap a la parada que el bus. Ja són les set del matí .Quan hem recollit tots el jugadors anem a esmorzar a Can Valls durant una hora. Després tornem al bus, estem dues hores de viatge per arribar a Mollet. Mentre que estem viatjant ens posen música i ens relaxem. Un cop arribem al poliesportiu anem als vestidors. Finalment guanyem 4 a 1.

Àlex Pérez_3r C EA 2a Ensenyança Santa Coloma
Hi havia una vegada un nen que es deia Arnau. L’Arnau vivia amb la seva àvia des que era petit perquè els seus pares el van abandonar, llavors la seva àvia es va fer càrrec d’ell. L’Arnau es portava molt bé amb la seva àvia, ja que tenia 8 anys. L’àvia li va amagar tot aquest temps la veritat. Un dia, l’Arnau se’n va anar a jugar al parc amb el seu amic Eric. Van jugar a futbol amb una altra colla de amics. Al cap d’una estona l’Arnau es va fer mal i el van portar a casa. Allà l’esperaven els seus pares i la seva àvia per explicar-li tota la veritat.

Yohan Cristovao_3ème B Lycée Comte de Foix
Un dia, als 12 anys, tornant del col·legi, a la vorera, vaig veure una clau en un pany dins d’una caixa i per curiositat, la vaig girar. De sobte, una urbana va començar a cridar. Espantat, em vaig girar i em vaig adonar que havia fet quelcom malament. Quasi sense adonar-me’n, ja tenia la policia allà mateix. Van dir que m’havien de portar a comissaria; confús, vaig preguntar al policia què havia fet exactament, i va dir que havia canviat el sentit dels semàfors i que allò era perillós i greu. Quan la meva mare em va venir a recollir em va caure una bona esbroncada. Després d’allò mai més se m’ha acudit tocar res que no sigui meu.

Alexandra Borges_3ème B Lycée Comte de Foix
Quan era petita la meva vida era més fàcil. Als tres anys vaig començar a anar a l’escola de nou a cinc, on m’ho passava genial. Després arribava a casa, berenava, em dutxava i com que no tenia deures, no havia de fer res més. En canvi ara tot es més complicat, m’aixeco més d’hora per anar a l’escola i surto més tard. Quan acabo tinc activitats extraescolars. Quan arribo a casa he de dutxar-me, fer deures i revisar si tinc algun examen. Ara ja no tinc temps per fer res que m’agradi. Abans mirava pel·lícules, dibuixava i fins i tot feia manualitats. En resum, ara tinc moltes més responsabilitats ja que llavors no havia de fer res.

Guillem Estany_3r C Col·legi Mare Janer
Sé que mai rebutjaré la família. Sé que sempre ajudaré qui pugui pel motiu que sigui. Sé que mai deixaré d’estudiar per arribar molt lluny. Sé que l’he de gaudir al màxim. Sé que s’ha d’aprendre de tot el que es pugui. Sé que s’ha de respectar els professors. (Sé que ells estan per ajudar-nos i per fer-nos entendre les coses millor.) Sé que quan s’ha d’estudiar, s’estudia. Sé que s’ha de tenir la màxima atenció a classe. Sé que quan els pares diuen d’anar a sopar, vaig a sopar més ràpid que una fletxa. Sé que s’ha de tenir un bon comportament a tot arreu. (Sé que ara faig aquestes coses, però no sé si ho compliré per sempre.)

Anna Catena_3r C Col·legi Mare Janer
Amor meu, recordo la primera vegada que ens vam veure, recordo la nostra primera trobada com a parella, recordo el nostre primer viatge junts, recordo el nostre primer aniversari, recordo quan vam comprar la nostra primera casa, recordo quan no sabíem com engegar la cuina, recordo quan em vas presentar els teus pares, recordo quan el teu pare em va fer fora de casa. Curiosament, però, no recordo en quin moment em vaig enamorar de tu, ni per què. Que estrany! Tampoc recordo com es canvien els bolquers d’en Xavier, però saps què, sí que recordo la teva amiga Laura, gràcies per presentar-me-la. Me’n vaig amb ella. Ciau.

Alba Sánchez Gea_3r E EA Segona Ensenyança d’Encamp
Mirava la vida des d’una trista finestra, pensant en un passat turmentós, però en un present desastrós. Mai més seria feliç després del que havia viscut, del que ja no podria viure més i del que mai arribaria a viure. Tothom li repetia que la felicitat no és pretendre que tot estigui bé, sinó que és arribar a ser feliç independentment del que t’hagi passat. Va cridar, rebent la resposta del seu eco. I allà estava, deixant escapar la seva vida sense forces, recordant aquella frase que un dia el seu avi li va dir: “Això és la nostàlgia, descobrir que les coses que abans creies que no eren felicitat, sí que ho eren.” I es va deixar caure.

Ainhoa Artola Sánchez_3r E EA  Segona Ensenyança d’Encamp
Tancada a casa, la soledat s’apodera d’ella. No pot sortir i això l’angoixa. Veu les cares dels companys a través d’una pantalla, ella sola a casa i els pares treballant. A través del telèfon, la seva cara s’il·lumina al veure les seves amigues. Els seus sentiments són com una muntanya russa. El no fet de sortir també li ha permès fer altres activitats que no feia, com la rebosteria. També està més temps amb la família i es tranquil·litza una mica. La música fa que surti d’aquest món. A la nit es recorda de quan anava a l’escola. Qui diria que la troba a faltar! Cada setmana la més llarga, no veu la llum al final del túnel.

Bryan Amorin _3ème F Lycée Comte de Foix

Des que va arribar la pandèmia la gent  s’ha adonat que va perdre la seva llibertat. Veure com la naturalesa va tenir el seu moment de pau i tranquil·litat, i veure com els animals s’apropaven més cap a la ciutat,  veure’ls lliures per la muntanya i pels prats corrent i saltant, van tenir tot l’espai il·limitat: metres i metres per moure’s, mentre que nosaltres teníem un espai limitat. Ens hem adonat de les crueltats que fèiem a la mare natura i als animals. Però no tot és dolent, hem tingut temps de fer coses que abans no podíem fer per falta de temps, provar noves receptes, mirar pel·lícules, estar amb la família… moltes coses.

Eitan Cerdan _3ème F Lycée Comte de Foix

Hola, em dic Pep i tinc 14 anys…
Un dia es va complir el meu somni: estava assegut en un banc amb la meva crush, la Marta. Era un dijous, estàvem els dos junts, ella m’acariciava l’esquena i jo la mirava amb amor, era la meva oportunitat de llençar-me i fer-li EL PETÓ que tant esperava. Finalment, em vaig llençar i li vaig fer EL PETÓ. Va ser un petó curt però intens; ella el va continuar però de cop vaig escoltar una veu que deia: “Sí, sí deixeu-lo morir, si us plau.” Era la veu de la meva mare i era una veu de tristesa… De cop vaig sentir una punxada i… Ja no sentia res, EL PETÓ desapareixia amb la Marta i amb tot el que hi havia al meu voltant.

ADRIÀ REGADA_4t C COL·LEGI MARE JANER
Amb 65 anys em diuen que solament tinc 48 hores de vida a causa d’un càncer terminal que m’està matant per dins. Crec que ho he fet tot i no he fet res. He tingut una dona i dues filles que estan tot el dia preocupades per mi, però els he dit mil vegades que no cal. Decideixo fer una cosa que mai he tingut collons de fer, per culpa dels estereotips de la societat. Agafo el metro, em dirigeixo a casa d’un amic a passar els últims dies. Hi vaig decidit, pico al portal de casa seva, pujo a l’ascensor i quan arribo a dalt i el veig, m’apropo a ell i, per fi, m’hi atreveixo. Declaro al Martí que ha estat ell l’amor de la meva vida.

ARIADNA ABRANTES PIRES_4t C COL·LEGI MARE JANER
Vaig veure una ombra. Era ella, segur. Em va indicar amb la mà que la seguís. Vaig adonar-me que anava massa ràpid. Vaig pensar que en algun moment me la trobaria davant i se m’accelerà el ritme cardíac fins al punt de no poder respirar. Vaig seguir corrent, necessitava trobar-la. Vaig observar que ja no hi era i tot el camí era ple d’espines. Vaig adonar-me que l’amor que sentia em portava al fracàs. Vaig ensopegar i vaig caure. Vaig aturar-me i la vaig veure venir cap a mi. Vaig saber que no era per ajudar-me. Va ser llavors que vaig saber que el meu enamorament per la meva millor amiga m’havia portat a l’obsessió.