Majors de 15 anys

Francesc González_SML 2 C. FORMACIÓ PROFESSIONAL

S’obre el teló. Sóc jo, la introducció, estic sol i és fosc. No sé on sóc, ni qui sóc. Vaig d’aquí cap allà desorientat. Al meu voltant gent, algunes persones conegudes, d’altres, no. Tanmateix ella és aquí. S’apropa, m’abraça i, de sobte, comença el nus. Petons. Conflicte, ella m’ataca, jo escapo. Em vol ferir! Em defenso amb totes les meves forces. Vol assaltar el meu cor tanmateix el tinc ben bloquejat amb un mur, el meu cinturó de seguretat. Però, no ho entenc, què passa, la paret no hi és. Em quedo desprotegit. Finalment, la conclusió. No pot ser, m’he enamorat? No, no! BUM! L’amor m’ha cegat i m’ha matat!

Alba Parra_SML 2 C. FORMACIÓ PROFESSIONAL

Et vull ara, en aquest precís instant, abans que la meva consciència s’ennuvoli i es perdi. El temps s’escola i vull aprofitar cada segon al teu costat. Vull buscar un lloc on puguem amagar-nos del món, on el temps es detingui i només existeixi l’espai, que ocupin els nostres cossos. Vull restar distàncies, perdre’ns en les mirades i apagar les nostres tristeses amb un petó suau, interminable. Vull que ens trenem dolçament com dos amants aferrats a un mateix cor. Vull que ens fonem en un sol cos per sempre. Vull… Torno a la realitat i m’adono que el meu somni és impossible…

Claudia Cobos_TSTMG LYCÉE COMTE DE FOIX

Feia exactament set mesos que ho esperàvem. No hi havia dia que aquesta intriga no fos tema de conversa. El moment s’anava acostant però passava molt lent. Faltava un mes que seria un dels més llargs de les nostres vides. Els dies anaven passant i nosaltres ja desitjàvem que arribés ben ràpid. Van passar els dies, i ja ho teníem tot a punt. Feia temps que imaginàvem com seria. Finalment, aquest dia ja era allí. Vam carregar-ho tot: maletes, somnis, pensaments, ganes… Tot, cap al cotxe. I, per fi, tots dos vam emprendre el millor viatge de les nostres vides. Era el nostre “aixecar el vol”, el nostre camí. Força, seny i valentia.

Margot Llobera_TSB LYCÉE COMTE DE FOIX

La crisi és una oportunitat per a tots aquells     que saben lluitar. Com va dir una gran ment: “No podem pretendre que les coses canviïn si sempre fem el mateix.” Si no hi hagués crisi no hi hauria res a millorar ni a superar. Per tant, sense crisi no hi hauria reptes, i sense reptes, la vida és una rutina. És, doncs, en la crisi, en la ruptura de la rutina i en la voluntat de superar-se on apareix el progrés. I és en el progrés, que comporta un optimisme que es transmet a l’entorn, on trobem un dels pilars de la felicitat; aquell estrany sentiment que arreu acompanya i que tant de sentit dóna a la vida. Ara és el moment d’emprendre.

Josep Marcos Martínez_Tle BPR elect LYCÉE COMTE DE FOIX

Tot començà un dilluns al matí, quan va arribar l’hora d’aixecar-me. Quan vaig sortir al carrer no hi havia ningú… notava alguna cosa estranya. Els nens esperant l’autocar, els cotxes circulant pels carrers… Començava a tenir por, i no trobava gaire normal l’actitud de la mare. Estava espantada, em va dir que havia notat una tremolor impressionant a casa. Jo no havia notat res, ja que estava dormint. Quan em va dir que,  a Andorra, només quedava la nostra família, que tothom havia mort a causa del terratrèmol…no entenia per què havíem quedat nosaltres, només. I era perquè algú, des d’un altre lloc del món, ens volia controlar…Ens tenien controlats les 24 hores del dia.

Alexandre Poli_Tle BPR elect. LYCÉE COMTE DE FOIX

La missió era arrestar el traficant de droga. Tenien una tàctica. Entraven a l’edifici sense fer soroll, cinc es quedaven davant de la porta i dos pujaven al teulat i baixaven fent ràpel fins a la finestra on vivia el traficant. Parlaven pel walkie-talkie, van donar el vistiplau i tot va passar molt ràpidament: els cinc que estaven davant de la porta van enfonsar-la i els que estaven a la finestra la van trencar i els dos equips van entrar i van buscar el traficant. Quan el van trobar estava a la seva habitació. El van emmanillar abans que pogués reaccionar.

Anna Sirvent_2n batx. C
COL·LEGI SANT ERMENGOL
Una música lenta vagava per la casa. Notes suaus però decisives em feien sentir velles sensacions. Records que havien restat amagats passaren desordenats i fugaços en la meva ment. Aquella cançó només podia ésser tocada per ell. Vaig recórrer el passadís moguda per les presses i la il·lusió. Desitjava tant veure’l a la saleta on tants matins havia tocat el piano per despertar-me amb preciosa música. En arribar, vaig defallir. No hi havia ningú. Únicament sonava una cinta, aquella que jo havia escoltat més de cent vegades, aquella amb la qual cada nit em dormia per despertar-me amb l’esperança que algun matí qui em trobaria tocant fos ell.

Anna Sánchez _2n batx. C
COL·LEGI SANT ERMENGOL
S’assegué a la fleca on cada dia esmorzava i començà a llegir el diari. Mentre degustava aquell deliciós cafè, pensava en la societat actual, plena de mancances cada vegada més accentuades, nens impertinents, polítics corruptes i joves esmaperduts i ignorants. Comparava aquella escena amb la de la seva joventut; ell, que ja tenia una edat, s’havia criat en una època en  què l’educació era fonamental. Valorava la futilitat de la vida i criticava que mentre en aquells temps es pretenia gaudir d’aquesta, en l’actualitat es perd el temps perseguint objectius superficials que el pas del temps cataloga d’absurd.

Romina Cedeño_1r SASO C. DE FORMACIÓ PROFESSIONAL

És tan bonica que enlluerna–  vaig pensar quan la vaig veure. Era allà, davant del mirall d’una sala freda. Els seus cabells arrissats es movien amb l’ajut de complexos i lleugers moviments. Alhora, els seus peus relliscaven pel parquet vell. Vaig entrar sense dir res. Ella es girà i em somrigué. Nerviós, li vaig tornar el somriure. Des d’aquell dia tot va canviar. Dies de carícies, dies de somriures, dies de “t’estimo”. De sobte, sonà el despertador. –Tot és un somni-?– Ja era tard. Vaig agafar el metro i exhaust, vaig arribar al conservatori. Vaig entrar. De cop i volta es va girar una noia i em va somriure, era ella.

Sílvia Esteve_1r SASO C. DE FORMACIÓ PROFESSIONAL

Estava sola envoltada d’un color negre que em feia por, m’aterrava. Pensava que d’un instant a l’altre podia passar-me qualsevol cosa i amb un fort sentiment de tristesa i d’angoixa alhora. Em trobava sense sortida. Pensava que l’única protecció que hi havia al meu voltant era el llençol que em cobria, que em protegiria de tots aquells mals pensaments que em venien en veure que l’interruptor de la meva habitació s’apagava. Espantada, vaig encendre el llum. Vaig veure que tot el que hi havia al meu voltant estava en orde i vaig comprendre que la nit és fosca, que no feia cap mal, que al cap i a la fi tot era psicològic.

Alejandro Garrancho_3r ESO COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA
En una pissarra hi havia una línia finita: començava en un punt i acabava en un altre. El professor de matemàtiques va dibuixar una altra línia, però aquesta altra era la representació d’una línia infinita. Quan la va començar a dibuixar, la infinita va veure la finita a la llunyania i se’n va enamorar a l’instant. Va arribar un punt en què les dues línies es van creuar, però només per unes dècimes de segon; perquè la línia infinita va continuar el seu camí, entristida i infeliç. Estava convençuda que mai més no la tornaria a veure. En canvi, el que no sabia és que l’univers és corb i que en algun moment es tornarien a trobar.

David Rubia_1r Bac Pro. Elect.LYCÉE DE FOIX

Aquell dia, em vaig despertar a les sis de la matinada. Era l’aniversari del meu pare. Estàvem de vacances. Vaig anar a felicitar-lo però els meus pares ja estaven desperts i no m’esperava que fos per donar-me la pitjor notícia de la meva vida. Estaven plorant i abans que em donessin el fatal disgust, els vaig abraçar tots dos. Després em van anunciar que havien decidit separar-se. Llavors em vaig adonar que la vida començaria a ser més difícil, i vaig marxar corrent al lavabo perquè no volia que em veiessin plorar per culpa seva. Mentre jo estava plorant, es va despertar el meu germà i em va dir que tot aniria bé.

Kevin Courrieu_1r Bac Pro. Elect. LYCÉE COMTE DE FOIX

Em preparava per competir als Jocs Olímpics, feia un dia especial a Sarajevo, amb boira, vent i neu però la cursa de descens no es podia anul·lar. La cursa començà. Era el meu torn. Em vaig preparar a la sortida, vaig col·locar els pals a la portella i em vaig llançar. Vaig començar a baixar bé però el cansament es va notar al final. M’apropava a l’últim salt. Veient que era el final de la cursa, em vaig fer tan aerodinàmic, que, per causa d’això, portava el cap baix i no veia on anava. De sobte vaig veure un jutge davant meu i no vaig poder esquivar-lo. Se’m va acabar la carrera a l’instant.

Natalia Acevedo_1ère L LYCÉE COMTE DE FOIX

Avui, no ha parat de ploure. Un dia més tancada a casa sense fer res. Miro al meu voltant i no hi ha res per fer. Quin avorriment. La meva germana no para de plorar, sembla que la pluja estigui en els seus ulls. Els dies de pluja solen ser els dies més tristos del mes, en els quals no pots fer res, només estar a casa i avorrir-te… Vull sortir i anar a veure aquell noi; sí, aquell que fa que els dies siguin de sol encara que plogui. Jo també tinc ganes de plorar avui, no sé per què però en tinc ganes. Algú m’ho pot explicar? Algú m’escolta? Si algú llegeix això algun dia voldria saber la resposta; si n’hi ha una, seria un descans…

Aida Castejón_1ère L LYCÉE COMTE DE FOIX

Una noia somrient que tocava el violí. El seu somriure va desaparèixer juntament amb les seves ganes de participar en concursos. La seva mare va tenir un accident de cotxe quan anava a un dels seus concerts. Valentina. La noia visitava cada dia la mare, que estava en coma. Passats dos anys, decideix que el seu públic sigui la seva mare. No tenia bona relació amb el seu pare. Ell, fart del violí, l’hi confisca i li proposa d’anar a pescar. Valentina improvisa un violí amb els fils de la ca-nya de pescar. Amb el violí comença a tocar la melodia del flautista d’Hamelin. La mare es desperta. Ella encara toca per a la mare, com solia fer.

Josep Navas_1r DEP AEL C. FORMACIÓ PROFESSIONAL

Curiosa paraula. Tothom de la meva edat ho ha dit algun cop: “Tinc entreno” (de bàsquet, futbol, hoquei, tennis, rugbi…) Jo també ho dic bastant sovint, però no m’agrada que els nois em demanin de què. Passa que jo no faig cap d’aquests esports on sempre hi ha una pilota o són jocs en equip. És un esport que no és molt practicat aquí a Andorra, i sobretot no ho és pel gènere masculí. Tampoc és molt conegut i molts cops em demanen en què consisteix. Des dels 12 anys que el practico i ara en tinc 18. Cal un home, una dona i música. No cal res més. La resta ho inventem nosaltres i entretenim el públic. Sóc Ballarí Esportiu Professional.

Benjamí Tutrice_1r DEP AEL C. FORMACIÓ PROFESSIONAL

Els alumnes són a l’aula, la professora surt a buscar un arxiu. Dos alumnes s’aixequen i comencen una baralla. Un li fum un cop de puny al cap a l’altre i el deixa estabornit. Els companys ignoren el noi que queda estirat completament al terra. En acabar la classe, tots els alumnes marxen i la professora és l’última a sortir. Tanca la porta i marxa cap a casa. Els pares del noi truquen a la policia i en denuncien la desaparició. L’endemà la professora obre la porta de la classe i veu l’alumne mort i dessagnat a terra, truca a la policia. Els alumnes declaren que la professora s’havia quedat a última hora amb ell; avui, la visiten a la presó.

Carla Marfany_2nde E LYCÉE COMTE DE FOIX

Tot comença un dia qualsevol, comencem a respirar i a sentir. Però és a partir del voltant dels sis anys que la nostra memòria pot recordar. I de cop i volta, en un obrir i tancar d’ulls, ens adonem que la nostra infantesa passa a ser el nostre passat. I solament ens queden marcats els records d’aquella tendra època. Som més madurs i responsables. Pensem abans d’actuar. És el període on tots els nostres típics somnis es fan realitat, ens casem i, a poc a poc, formem una família. Construïm el nostre propi i únic món. El temps ha passat. Ens mirem al mirall i la nostra vida ha passat. Aleshores ens preguntem: hem gaudit de la vida?

Meritxell Pons_2nde C LYCÉE COMTE DE FOIX

Ningú s’ha parat a pensar que, generalment, les coses dolentes que passen al món són sempre notícia? No dic pas que no estigui bé que se’ns informi, però, el naixement d’un nadó en bona salut és notícia? O l’acollida d’un gosset que estaven a punt de sacrificar? O l’èxit d’una operació que ha pogut salvar una vida? Malauradament, no. Tenim la impressió que el món està arrebossat de tragèdies. Però no és així. Veure el sol sortir, dia rere dia, no és d’agrair? Aquelles petites cosetes que ens semblen tan evidents que no hi parem atenció, fins al dia que falten. Hem d’aprendre a extreure les bones coses i transformar-les en notícia.

Victor Chillon _4t A, EA 2a ENSENYANÇA D’ORDINO

Sec tranquil a casa meva, sol i amb gana. Decideixo aixecar-me ràpidament del sofà per picar alguna cosa de la nevera. Tan ràpid que se m’ennuvola la vista. No em sorprenc ja que fa cinc hores que no m’aixeco ni per pixar, així són les vacances. Just quan obro la nevera sento el timbre. Salto cap a la porta intrigat. Qui deu ser? Obro. És la veïna del costat que em demana gel; la seva nevera s’ha espatllat i es vol fer un cubata. Com que és molt atractiva mai m’he atrevit a parlar amb ella, així que m’armo de valor i decideixo trencar el gel. Li’n dono i se’n torna cap a casa seva. I aquí estic, assegut al sofà, sol i amb gana.