Majors de 15 anys

Marc Ribert_1r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Recordo a tothora aquell home d’orelles grosses, rostre pacífic i lleugerament bigotut, al qual les canes consumien feia temps… recordo aquell jove engolit per una inexorable disfressa del temps que, altra hora perfecte, m’ensenyà a ser. Recordo especialment, entre els seus Absoluts coneixements, el dia que m’assegué al seu resguard i em parlà sobre la justícia: -Has de lluitar sempre per ser just. Defensar uns principis. Encara que això suposi anar en contra d’una majoria.
Ara que ell no hi és, trobo dia rere dia asil en aquella afirmació inversemblant. Des d’aleshores busco la justícia i em demano per què se la va endur amb ell.

Gerard Carmona_1r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Vaig conduint per Andorra, cansat d’un dia difícil d’escola. Paro, el semàfor està en vermell. Creua pel pas de vianants un home d’aspecte humil, amb roba cridanera: pantalons cagats, unes espardenyes gastades i una bossa  mar­ró què semblava tenir cent anys. Duu els cabells llargs i greixosos, i una barba canosa. Dic a ma mare: “Mira aquest personatge, deu de ser un drogoaddicte!” De sobte la meva mare em fa una mirada assassina, i després d’escridassar-me, em diu que aquest home és el cirurgià més important d’Andorra, la persona que va salvar el meu oncle d’un càncer. Es posa verd el semàfor.

Francesc Gonzalez_SML2  C. de Formació Professional
Hola, volia dir-te que t’estimo. No t’ho dic sovint però des que et vaig veure em vas enamorar: una mirada, un petó, una abraçada, una amistat. M’has cuidat sense que t’ho demanés, m’has donat tot el teu amor sense esperar res a canvi. Ens hem enfadat i ens hem perdonat. M’he equivocat, t’he decebut però sempre m’has recolzat, animat, ajudat, aconsellat, m’has ESTIMAT i m’ESTIMES! El temps transcorre. M’he fet gran. Els meus sentiments no han canviat però has d’entendre que ja no penso ni sóc com abans. No, no ploris, mai em perdràs. Sí, ara hi ha una altra dona a la meva vida però tu sempre seràs única i especial. Un petó mare.

Ana Ferreira_SML2 C. DE FORMACIÓ PROFESSIONAL
M’encantes! Desitjo arribar a casa i presenciar com m’esperes amb els braços oberts. Quan entro i et veig és com si el dia s’il·luminés de cop. Em trec totes les peces que m’han oprimit al llarg del dia, m’estiro, em relaxo i tu amb una sola carícia aconsegueixes la meva felicitat. Ets la passió de la meva vida. Quan estic trista sempre ets al meu costat tant per fer-me companyia com per eixugar-me les llàgrimes. Ets l’únic capaç de consolar-me. A més, sigui l’hora que sigui respectes el meu cansament, els meus canvis d’humor, només cal que acluqui els ulls i tu, silenciós com sempre, m’aculls dolçament. T’estimo moltíssim, LLIT.

Raquel Da Costa_Terminal STG LYCÉE COMTE DE FOIX

Els meus veïns no es deixen veure gaire. L’Albert, el fill dels veïns, no surt mai. Em vaig començar a fer tota mena de preguntes. Un dia vaig anar a casa dels veïns per a veure què passava. Vaig veure l’Albert jugant a la consola i vam anar a fer un tomb amb la bicicleta. El seu pare el va veure i va començar a escridassar l’Albert. Al dia següent, portava el braç enguixat. ¿El seu pare el maltracta? Vaig malpensar així. Finalment, vaig voler confrontar-me amb el seu pare. Immediatament, després vaig sentir vergonya perquè vaig acabar descobrint que l’Albert tenia una malaltia als ossos i, amb qualsevol copet, se li podien trencar.

Bernat Izquierdo_Terminal SB LYCÉE COMTE DE FOIX

En una nit qualsevol X es va enamorar de Y en la discoteca Àlgebra. La va mirar com un catet al quadrat i el seu cor es va agitar 2,7 graus en l’escala Richter. Després de besar-se, van fer números i estadístiques. Però, els comptes no sortien: la hipoteca, la família… Va ser llavors quan Pi va entrar en l’equació enrotllant-se amb Y, 3,1416 vegades. El binomi inicial es va transformar en un trio. X es va sentir desplaçat, com una minúscula fracció. Un quart, i volia deixar-la, dos, assassinar a Pi i el restant, oblidar-ho tot. Finalment, X en un acte de desesperació, va obligar a Pi, a punta de funció, a multiplicar-se per 0.

Saray Paredes _3r A  INSTITUT ESPANYOL

Una tarda de tardor plujosa i freda estava mirant per la finestra. Les fulles queien dels arbres lentament i silenciosament. Ja no sabia què fer, no sabia si somriure o plorar, si una cosa estava bé o malament, estava confusa. Notava que el meu cor bategava molt fort i no podia quasi respirar, no podia més amb la meva ànima,  com si fos la fi del món. Vaig seure, notava el meu pols lent. Tot era silenciós. Solament s’escoltava el meu rellotge de cucut i els batecs del meu cor. Em sentia sola, vaig agafar un ganivet i em vaig tallar les venes, però abans de tot, vaig deixar una nota a la meva mare que deia: Estimada mare: t’estimo.

Ekaterina Smyshlyaeva_3r A  INSTITUT ESPANYOL

Va ser un somni. Un llarg somni. Tan llarg com anar al cel i tornar, tan estrany com veure flors al carrer en ple hivern. Al començament, em va embolcallar un dolç perfum de roses. Més endavant, la mestressa del perfum em va robar un petó i en un instant em vaig enamorar perdudament d’ella. Va fer seu el meu cor. Em sentia perfectament, tot anava fi com una seda, però de sobte, em vaig despertar. En obrir els ulls no en quedava res. Vaig intentar tornar a somniar. I va ser llavors quan em va tornar el meu cor, trencat. El perfum de roses ja no era dolç, els petons no eren desitjats. Vaig decidir que no tornaria a somniar mai més.

Lara Barajas_1r Bac Pro. Com.  LYCÉE COMTE DE FOIX

El carrer, per fi el carrer. Cascos, play, volum al màxim, cigarreta, encenedor. Inspira, relax, expira. M’agraden els  carrers solitaris, els afores de la ciutat, llocs on encara no s’han fixat per construir-hi i industrialitzar el petit trosset de natura que queda. I hi toca el sol. S’hi pot veure roques. L’aire pot volar a pler, sense murs ni parets que l’obstaculitzin. El que no veurem és molta gent, i això és el que més m’agrada. De vegades m’agrada caminar sola. Admirar el que m’envolta, tot i que no sigui un paisatge de somni. Sense ningú amb qui parlar, a qui cridar, a qui estimar, sense ningú de qui fugir. Només jo i el món.

Tiago Silva_1r Bac Pro. Com.  LYCÉE COMTE DE FOIX

Una cosa difícil a la nostra edat és aconseguir un treball. Perquè estem en una edat en què volem diners, només pensem en això a la nostra edat. Els patrons volen que tinguem pràctica en el treball, però si mai no hem treballat, què fem per assolir la pràctica? Per sort al nostre col·legi fem estades formatives i si treballem, per exemple, 3 setmanes, i si veuen que som productius, qui sap si podem tenir la sort que ens agafin d’extra per treballar els dissabtes i diumenges. Va ser el que em va succeir l’any passat: vaig fer dues estades i em van agafar per treballar, i la veritat és que és una cosa que m’agrada molt.

Rebecca Ruiz_2n batxillerat C COL·LEGI SANT ERMENGOL

Va ser un amor a primera vista, quasi no va parlar però l’endemà ens vam retrobar. Els primers moments van anar com un guant, però a mesura que passava el temps, la notava amb molt mal humor, on li havia fet mal? Durant uns dies no vam saber res d’ella, fins que un matí, ens va agafar amb il·lusió i ens va fer un suau i dolç massatge que ens va fer relaxar, i així ho va fer durant un temps. A poc a poc ens sentíem millor junts i ella procurava que tot girés al nostre voltant, sentíem com ens compenetràvem. Fa dos mesos que estem junts i us puc ben assegurar que la nostra relació és perfecta. Som les seves botes preferides.

Maria Castellanos_2n batx. C COL·LEGI SANT ERMENGOL

És de dia o és de nit? Estic trist o estic alegre? Tinc gana o no en tinc? No sé diferenciar el que és del que no és. No és culpa meua, és culpa d’ella; començo a patir el mateixos símptomes. Ella em mira tots els dies i a totes hores, i plora. Però no sóc jo, és ella. No ho veu? No pot veure el que jo veig? El que reflecteixo? Ella veu un cos que no és el seu, jo no reflecteixo un cos prim d’una noia que no menja i plora. Però, no ho veu, veu un cos d’una noia grassa, no pot veure la realitat i confon el meu reflex amb la seva realitat. Com la puc ajudar? No puc, la meva feina és reflectir.

Diana Fernandes_1r DEP SASO C. fORMACIÓ PROFESSIONAL

Al començament va ser molt difícil, no ens enteníem. No m’ajudaves a entendre’t, feies el que volies i jo em sentia frustrada. Als llocs on havies de ser discret sempre estaves al meu costat per fer soroll. Quan et necessitava estaves absent, com si no existís ningú al meu costat. Amb el temps vam començar a estimar-nos, a conèixer-nos, a passar tot el dia junts, al carrer, a casa, al parc, a la biblioteca, a l’escola, a l’autobús, etc. Avui en dia encara hi ha vegades que t’absentes, no aconsegueixo entendre’t i em sento sola. Tenim diferències, com tothom, però les superarem plegats, ets el meu mòbil i no et canviaré.

Nerea Pena_1r DEP SASO C. FORMACIÓ PROFESSIONAL

Estava tot sol, no defugia la mirada. Sempre el veia trist, allà, al mig del car­rer, amb els ulls plens de llàgrimes. No sé si anar al seu costat per fer-li companyia. Tinc dubtes… M’agradaria però, i si no vol ningú? Cada matí és al mateix lloc, tot sol, amb cara de pomes agres. Si és aquí cada dia, segurament no té on anar, fa molt temps que no menja i és orfe. Quan passejo a la nit, sempre el veig estirat a terra, amb una manteta per sobre perquè no passi fred. Aquesta nit, quan passi pel seu costat, li deixaré alguna cosa per menjar. I si demà al matí és allà ja he decidit que em quedo el gosset. Es veu molt trist!

Marco Barbosa_1r Bac Pro. Elec. LYCÉE COMTE DE FOIX

Despertar-se a dos quarts de set del matí, esmorzar amb cara de no haver dormit gens, córrer per arribar a temps al bus, al bus no poder escoltar els teus amics perquè estàs adormit i se’t tanquen els ulls, estar a classe escoltant la profe i no entendre res. Així són els meus matins de classe, i no és tot, encara he de dinar al col·le, on de vegades el menjar és tan dolent que només menjo una poma, i és clar que, per aguantar tot el dia, és poc. En tornar a casa després d’una hora de bus ja són dos quarts de set del vespre: menjar, dutxar-me i fer els deures i ja són les nou i ja no tinc temps per fer les meves coses.

Bruno Cerqueira_1r Bac Pro El. LYCÉE COMTE DE FOIX

Estava tranquil·lament a casa quan de sobte he sentit un soroll molt estrany al lavabo, un soroll que semblava com si esmolessin un ganivet. Jo estava molt espantat, tan espantat que quasi no he pogut ni moure’m. Al cap d’una estona, he tornat a sentir el mateix soroll. M’he apropat al bany per veure-ho millor i era una ombra, una ombra molt estra-nya. El meu cor bategava molt ràpidament i fort. M’hi he acostat més i era … M’he despertat d’aquest somni tan esgarrifós. Només he pogut veure una cosa, que era un home amb capa negra i que portava la cara emmascarada. Espero que no hagi estat un somni premonitori.

Glòria Costa_1ère L  LYCÉE COMTE DE FOIX

La bestiola comença a notar una escalfor a les potetes fràgils que li continua pujant per l’abdomen  fins a arribar al cap. Sent com si comencés a despertar d’un llarg son. Alguna cosa s’obre darrere seu. Escolta tot el que l’envolta: ocells, un riu no gaire llunyà, el brunzit de les abelles… Les ales es despleguen a la seva esquena, en sent el pes i l’aire que provoquen en bellugar-se. Obre els ulls, mira el sol, sent que ja pot enlairar-se. El vent bufa al seu favor, és l’hora. Un… dos… tres… I ja hi ha una nova papallona que vola amb uns colors brillants que afegeixen nova vida a aquesta primavera.

Anaïs Montoto_1ère L LYCÉE COMTE DE FOIX

No volia morir; aquella no era la meva intenció. No em vull excusar dient que estava sofrint, però sí, sofria molt. Al principi el patiment no era físic, només mental; però al final ho va ser. Tot va començar a l’escola; era fàcil dir que no fes cas de les persones que em criticaven, però jo no era de pedra. No ho podia aguantar. Després van ser les amigues, les persones amb qui tenia una relació íntima, fins i tot amorosa. La persona més important va començar a fallar-me, a ser més freda, a deixar de parlar-me durant dos dies, després quatre… no ho podia aguantar. I un dia  va passar… No volia morir; no era la meva intenció.

Susana Fernández_1ère PRO GA LYCÉE COMTE DE FOIX

És difícil expressar el que sento. M’aïllo per uns instants fent que les emocions em recorrin el cos. Res més no existeix. Arribo al cim de tots els sentiments. Sento que sóc una ploma que fuig pels aires deixant-se emportar pel vent. Faig del que somio una realitat. És profund, intens. A vegades ballo rient, a vegades plorant i en totes les ocasions desperta en mi el desig de descar­regar aquesta passió que neix i mor dins. Ballar és el ritme del cor, expressar-se sense paraules, sacrifici, entrega, disciplina, però sobretot, llibertat. No ballis com si ningú no et veiés, millor balla perquè el món et conegui.

Dúnia Dchar_1er Pro GA LYCÉE COMTE DE FOIX

No veig res i per més que obro els ulls, continuo sense veure-hi. Camino amb compte, procurant no ensopegar amb res. No tinc el sentit de la vista però em queda el sentit de l’oïda, sento uns passos que a poc a poc es fan més sonors. Els passos són d’una persona que comença a pronunciar el meu nom, repetitivament, com si l’oïda també m’estigués fallant. M’adono que la veu tampoc no la puc controlar, no puc parlar per més que ho intenti. Començo a desesperar-me realment. De sobte, una llum s’encén: per fi recupero el sentit de la vista, m’adono que estic dreta i que tinc la meva mare al davant. Això és el que té ser somnàmbula.